4.7.- A FRANÇA
Aquesta última part de la història del rodatge de Sierra de Teruel té menys referències personals i bibliogràfiques que en les anteriors. S’intentarà en la mesura del possible seguir els passos d’André Malraux, Max Aub i algun altre protagonista d’aquest relat, però també s’haurà d’utilitzar el recurs a la conjectura, a la presumpció que alguns fets van succeir a la llum d’altres dels que sí que es posseeix base documental.
4.7.1. Primers dies a París.
Max Aub va arribar a París a la segona setmana de febrer, després d’un viatge ple d’esdeveniments. Havent marxat de Barcelona a les primeres hores del 25 de gener —la vigília de l’entrada de les forces rebels a la ciutat—, tot l’equip es va dirigir a la frontera francesa on, com hem vist, una multitud de gent esperava l’autorització francesa per anar a l’exili. Uns 200.000 soldats i molts civils —incloent-hi dones, nens i gent gran— s’amuntegaven als passos fronterers, tremolant de fred, fam i esgotament, sense cap perspectiva de futur. Un total d’uns 450.000 refugiats van creuar la frontera en quinze dies. No sabien què els esperava, però qualsevol que hagués llegit L’Independant[i] va veure que, en un sol dia, els següents havien creuat per un dels passos menys utilitzats, Prats de Molló: 121 carabiners, 255 guàrdies d’assalt, 121 oficials, 98 milicians, 81 brigadistes, 234 civils, 3 mestres, 4 metges i 1 jueu, així com nombrosos caps de bestiar. Una veritable premonició.
Pel que fa al grup de Malraux, viatjaren a Figueres, on pogueren assistir a la sessió final del Parlament republicà l’1 de febrer. Llegim com ho relata Max Aub a la seva dona, que l’esperava amb angunia a París.
—Peua, com t’he trobat a faltar. Les nenes estan bé?
–Sí, és clar. En cases diferents però ben acollides. Elena està amb una família humil, però que l’adoren, crec que són d’origen italià[ii]. Quan puguem les veurem. Com és que has trigat tant?
—I tu? Això no és el bulevard Souchet, ni tan sols la rue Pelleport.
—De moment és l’única cosa que ens podem permetre, i encara. Cuso per a algunes cases, m’ajuden esporàdicament alguns amics… Necessitava tant que tornessis.
—Si jo t’expliqués… —i, després de donar-se una dutxa i devorar un parell d’ous ferrats, es disposa a fer-ho.
—Al camió hi anaven el material, les càmeres; en tres cotxes més, els actors, els tècnics. Vam arribar a Figueres amb la intenció de continuar treballant. Havia quedat oblidat el trípode de la càmera. Vam voler tornar, però Barcelona ja estava en mans dels feixistes. Els fusters es van posar a fabricar-ne un[iii]. No et pots imaginar quins dies: avançant lentament amb els cotxes i el camió amb la maqueta de l’avió, que tothom mirava amb recel. Ocupar la caixa d’un vehicle per a una ximpleria així, mentre la gent fugia a peu, amb carros, amb cotxes que col·lapsaven les carreteres. I a sobre sent bombardejats pels italians. Dantesc!
Ah!, però el pitjor va ser que no va poder passar el camió. Acabaven d’obrir la frontera als soldats i obligaven a deixar tot l’armament, fusells, canons, fins i tot tancs, en mans dels gendarmes francesos. No podíem deixar-ho allà perquè ens ho requisessin, creiem que ho necessitarem per rodar algun pla a Joinville on l’he portat abans de venir a casa. Vaig passar uns dies a Perpinyà fins a aconseguir un permís de les autoritats franceses. Després, amb un xofer francès, vaig tornar a Espanya i vaig recollir el camió amb l’andròmina i després de passar la frontera per Cerbère, papers i mil papers, hem vingut a París.
Fa un petó a Peua, la mira, està més prima. Els problemes només han començat. Els papers.
—El meu passaport caducarà en unes setmanes, vaig aconseguir el visat a Barcelona pocs dies abans de sortir cames ajudeu-me. El primer que he de fer és assegurar la nostra situació aquí. A Joinville m’han dit que són molt estrictes amb els permisos de residència, i més a París. Però si vull continuar amb un mínim de suport és aquí on hem de romandre. Aquí tinc amics, hi ha Malraux i la pel·lícula —Peua fa un gest d’incomoditat, la pel·lícula, sempre la pel·lícula! —. Quan hagi descansat una mica em poso en marxa. Demà mateix començo a molestar els amics. A saber on estarà Malraux: a casa seva a la rue du Bac, amb Clara, o en algun hotel amb Josette (pensa, però no diu: “potser Suzanne ho sàpiga”[iv]). I dilluns aniré a l’ambaixada a veure què puc aconseguir… si encara hi són. Segur que Pasqua estarà desbordat, però ho he d’intentar. Ho vaig provar per un moment de Perpinyà, amb Bernal[v], però només el vaig veure vaig comprendre que no aconseguiria res. Està malalt i a més amb el consolat desbordat. No et pots imaginar la situació al sud.
Però amb un passaport espanyol no en tindrà prou, atès que ara s’exigeix un permís de residència, de temps limitat i amb algunes traves. Ja a l’abril, gràcies als seus amics André Chamson i Léo Lagrange[vi], aconseguirà entrevistar-se amb el ministre de l’Interior de França, Albert Sarraut, que el remetrà a un subaltern. Aquest, fart d’espanyols que busquen suport documental es limitarà a donar una autorització d’estada a la regió del Sena mentre duri la investigació sobre el seu perfil polític.
De moment, la prioritat, a més dels documents, és la supervivència. Necessita algun ingrés, per modest que sigui, per a Peua i per a ell. El seu projecte d’editar les obres d’Azaña, per la qual cosa ha sol·licitat permís per carta, només pot passar per Gallimard, o sigui per Malraux. Al cap de pocs dies, anirà a Joinville-le-pont, on va deixar el mig avió i on espera trobar el seu amic.
Malraux, en arribar a París s’ha posat immediatament a l’obra d’acabar la pel·lícula. Denise i Roland Tual, amb els rotllos que tenien més els que han portat d’Espanya, ja havien començat a mirar possibilitats de muntatge. Amb la incorporació d’André i del muntador que ha contractat, George Grace[vii], antiga parella de Suzanne Chantal, l’amiga íntima de Josette, s’inicien unes jornades frenètiques, de desànim pel poc material disponible, encara que de vegades superat per l’entusiasme en veure a la moviola seqüències que consideren magistrals. A més, George aporta petits detalls (el vol dels coloms després de la mort de Carral, per exemple) trobats a la filmoteca Pathé de la qual n’havia estat fundador[viii].
—Han sortit a dinar —diu un conserge a Aub, donant-li indicacions d’on són.
La Pomme d’Api, vorejant el Marne, és un lloc acollidor i tranquil, a uns deu minuts dels estudis. Encara que ells, Malraux i Josette, els Tual i George, ja estan prenent cafè, a Max li serveixen un entrecot que li sembla glòria. Suzanne avui no ha vingut.
—Tenim una mica més de la meitat del que és necessari[ix] —li comenta un angoixat André. Vam perdre alguna bobina pel camí. Però ens haurem d’apanyar. Caldrà rodar aquí una part del que falti. Saps on són els actors?[x]
—Ni idea. Qui et caldria?
—Sens dubte, Mejuto per als plans que van quedar pendents de l’interior de l’avió. I potser aquell jove… Serafín[xi]. No sé si la seqüència del dormitori de l’esquadrilla es podrà encaixar amb allò que tenim.
Intervé Grace:
—Veurem de fer un primer muntatge. Ens portarà alguns dies. Encara sort que vostè va portar finalment l’avió, bé: la maqueta.
—Necessita res, Max? Té els papers en regla? Si podem fer alguna cosa. Ja sap que el passat 14 es va dictar un decret específic per al control dels espanyols[xii].
—Sí, i estic fent els impossibles. Estic esperant una carta d’Azaña que m’avali per editar les seves obres completes. Quan la tingui, li demanaré que anem a Gallimard per parlar-ne seriosament. Altres amics ja estan ajudant-me amb els papers.
—Es parla que França reconeixerà el govern de Franco[xiii]. Això s’acaba.
—Però el missatge ha de romandre. Ha de quedar un testimoniatge de la solidaritat, de l’heroisme. Ara és més necessària que mai la pel·lícula, encara que ja no hi hagi esperança —diu Aub a qui el menjar li ha donat noves energies. En una de les seves obres dirà: “Res no fa tant de mal com l’esperança, quan l’esperança penja d’un fil”[xiv]. No serà ell qui el talli.
Malraux, agafant Josette del braç, li diu:
—Si vol contactar amb mi vingui aquí. No passi per la rue du Bac. Clara està impossible, el telèfon no para. A més, tots els amics m’han recomanat que no cridi l’atenció —mira Josette de reüll—. No són moments per entrar en disputes[xv].
Continua la conversa barrejant records dels darrers dies a Barcelona amb iniciatives de futur, del curt futur que s’entreveu en una Europa a punt d’entrar en guerra. Aub s’acomiadarà amb uns centenars de francs a la butxaca que li ha donat Tual. Peua s’alegrarà que hagi reprès l’amistat amb la gent de la pel·lícula si significa un cert suport per a la seva precària situació.
A finals de mes[xvi], França reconeixerà al govern de Franco. Queden pocs dies per a la fi de la guerra a Espanya.
Aub puja panteixant les escales de les golfes. Entra amb un sobre a la mà i abraça Peua.
—Ja ha arribat! Una carta de Rivas-Chérif, el seu cunyat, autoritzant-me a editar les obres del president. Ara entenc per què va trigar més del que esperava. Se n’ha anat a l’Alta Savoia. Crec que fa bé d’allunyar-se de les disputes, els egoismes i els personalismes entre exiliats. Va dimitir, oi? Doncs ja està. A més, estar a prop de Suïssa li pot permetre refugiar-se allà si les coses empitjoren, tal com sembla.
Poc després sabrà d’una coincidència, ja que la carta està datada el mateix dia de la dimissió del president, decidida, tal com va prometre, en saber que França reconeixia el govern de Franco[xvii].
A mitjans de març, Grace haurà aconseguit muntar alguns grups de seqüències. Les miren i remiren. Falten ràcords a tot arreu; algunes seqüències encara no rodades ja no ho podran ser, com totes les que impliquen material bèl·lic. Les seqüències XV a XIX[xviii], quan s’ataca als assetjants, i la que succeeix al lloc de comandament de Jiménez, qui intenta trencar el setge de Linàs, ja no podran ser rodades. És impensable que França, en aquests moments, autoritzi l’ús d’explosius, tancs i cavalleria per a una pel·lícula de suport a una República que ella mateixa acaba d’enterrar.
Tampoc no indueix a l’optimisme la cerca d’una banda sonora. Després d’haver pensat en la Marxa fúnebre de Chopin i en la Marxa lúgubre de Gossec, de la qual no s’ha pogut trobar una partitura, s’ha concertat una trobada amb Darius Milhaud, a proposta de la dona del director dels estudis, Denise Tual. S’han reunit a casa del compositor, al bulevard Clichy, acollits per ell i la seva dona Madeleine. Al principi no ha amagat la seva reticència. Malraux no ha amagat la situació precària del film, però ha subratllat que la seqüència final només ha de ser coberta per la música, sense els sons bèl·lics o poètics d’altres seqüències. Tanca amb: “aquí, ni text ni sorolls… La música s’instal·larà per inundar el final de la pel·lícula… de plors i sanglots”[xix].
Finalment, Milhaud ha acceptat veure la seqüència suggerida, que li proporcionarà Grace. El resultat serà una nova composició a l’efecte de gairebé un quart d’hora de durada[xx]: Cortege funèbre.
En presència de Malraux, Page, Tual, el muntador Grace i esporàdicament Aub, es continua muntant el trencaclosques de plans i seqüències rodats en circumstàncies precàries, llums no sempre adequades i fins i tot rotlles de pel·lícula de característiques tècniques diferents.
—Bé —declara un Malraux abatut. Almenys que les que tenim tinguin prou sentit. Els capítols amb l’esquadrilla estan força complets, potser ens falta arrodonir les disquisicions al seu dormitori. D’altra banda, tenim la baixada, aquesta sí que està bé i amb la música que està component Milhaud quedarà perfecta. Grace, va tenir una bona idea de mostrar-li la seqüència ja editada. Diu que d’aquí a uns dies tindrem la partitura i un enregistrament. Si trobéssim Mejuto podríem fer algun plànol addicional a l’interior de l’avió que tenim fora de perill gràcies a Max, i refer la del dormitori de l’esquadrilla, que va quedar curta.
Max, amb un gest, resta importància al valor d’haver retrocedit, amb risc de ser retingut, fins a l’Espanya franquista, havent passat ja la frontera i trobar-se a França. Sí, l’avió és a Joinville és gràcies a ell. Pot continuar sent útil.
—Com ara, pels meus papers, estic veient moltes entitats d’ajuda, els preguntaré per Mejuto. Estava assignat a l’Estat Major de l’Agrupació Autònoma de l’Ebre dins del XVIII Cos d’Exèrcit, ho tinc anotat[xxi]. Era capità segons em va dir. Si sé alguna cosa, ja us ho diré.
L’escriptor donarà veus. En una trobada amb el seu amic, l’escriptor André Chamson per demanar-li accés al ministre de l’Interior Albert Sarraut[xxii], comentaran la bona feina que estan exercint els quàquers[xxiii] als campaments del sud. Si hi és, ells poden trobar-lo, li ha dit l’amic.
I així serà[xxiv]. El localitzen, aconsegueixen una carta de Pablo Neruda de suport a Severino Andrés Mejuto Carvallo i el treuen del camp. Després d’uns dies a Tolosa, aconseguiran, a més a més, un permís temporal de residència a París. Allà es trobarà amb Malraux i Aub:
—És un aparegut!, com l’he buscat! I l’he buscat per dues raons: primer perquè és el meu amic i volia saber que com estava i segon perquè el necessito, perquè la pel·lícula està sense acabar[xxv].
—Doncs a les seves ordres —diu amb un somriure i una forçada salutació militar. Però tingueu en compte que tan aviat com pugui marxo d’aquí. Els quàquers no tenen vaixells, però ja m’apanyaré[xxvi].
—Doncs dilluns l’espero a Joinville. I farem un banquet a La pomme d’apis en honor seu.
—M’hi apunto —conclou Max Aub.
NOTES:
[i] L’Independant, 1 de febrer de 1939. Pàgina 3
[ii] Declaracions d’Elena Aub a Gérard Malgat. MALGAT (2007): 85
[iii] Text íntegre de Max Aub al Pròleg de: MALRAUX, André (1968) Sierra de Teruel. Mèxic, Ed. Era. Pàgina 9. Continua amb el relat encara que amb alguna discrepància que s’analitzarà en entrada a part. Queda per saber quins actors van passar amb ells, atès que ni Santpere, ni Julio Peña i possiblement Lado i Telmo consta que passessin. Quedaria per analitzar Mejuto (que va passar a un camp d’internament amb l’exèrcit), Nicolás Rodríguez i Serafín Ferro, que van anar a l’exili, però sense que en sapiguem la via. Això podria donar llum a saber quines seqüències es van acabar filmant a França.
[iv] Devia conèixer l’adreça de Suzanne, atès que li havia escrit alguna carta.
[v] AS, Ángel (dir.) (2010) Al servicio de la República. Diplomáticos y guerra civil. Madrid, Marcial Pons. Pàgina 372.
[vi] MALGAT (2007): 83
[vii] S’ha trobat un error en un llibre que indica com a muntadora la compositora Marguerite Monot (1903-1961): GALANTE (1973): 133. Cap altra pista ens porta a ella.
[viii] CHANTAL, (1976): 123.
[ix] CATE (1994): 335
[x] Vegeu nota III.
[xi] Serafín F. Ferro va pasar a l’exili, però no hi ha constancia que s’unís al grup de rodatge. Veure: https://www.visorhistoria.com/el-deseo-truncado-serafin/
[xii] DREYFUS-ARMAND, Geneviève (1999) L’exil des républicains espagnols en France. París, Albin Michel. Pàgina 60. Especificava que només deixarien d’internar-se als camps als qui puguin certificar que tenen algun parent o contacte a França que assumeixi la responsabilitat sobre ells, comprometent-se a no sol·licitar cap ajuda de l’Estat.
[xiii] El 27 de febrer.
[xiv] AUB, Max (2023): 108. Entrada del 9 de juny de 1941.
[xv] TODD, Olivier (2002): 304. Ho recomanen amics com Drieu de la Rochelle, Gide o Paulhan.
[xvi] Ce soir, 28.2.1939. Página 1. Els Comuns anglesos han fet el mateix. Afegeix: els Mitjans “nacionalistes espanyols declaren que Franco s’unirà a l’eix Berlín, Roma, Tokio, Budapest.
[xvii] JULIÁ, Santos (2018) Vida y tiempo de Manuel Azaña (1880-1940). Barcelona, Taurus. Pàgina 452.
[xviii] Tret de la XX dedicada al pas de frontera de José i Pío, amb la petició d’informació en una taverna on el propietari assassinarà el segon.
[xix] TUAL, Denise (1980). Le temps devoré. Paris, Fayard. Página 154.
[xx] https://www.youtube.com/watch?v=Cg-XtMrxJwA
[xxi] GONZÁLEZ-TABLAS SASTRE, F.J. (2016) Dos sombras y una guerra. A: http://www.mcu.es/ccbae/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=11564
[xxii] MALGAT (2007): 83
[xxiii] https://revistaseug.ugr.es/index.php/dynamis/article/view/15657/13575
[xxiv] Archivos de la Filmoteca nº 3: 286.
[xxv] Textual a la cita precedent.
[xxvi] Mejuto marxà a l’exili en el vapor Massilia, arribant a l’Argentina el 5 de novembre de 1939: https://www.visorhistoria.com/mi-visa-por-un-caballo/
4.7.2.