Capítol 4.6.3. de La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel.
GENER 1939: No vinguis!
Encara que ho sospitessin, no podien preveure que els esdeveniments es precipitessin de tal manera. Josette havia fins i tot enviat un telegrama a la seva amiga Suzanne reiterant la invitació feta a París de passar uns dies amb ella a Barcelona. Afortunadament, com explicarà aquesta després, l’obtenció d’un visat no era fàcil ateses les circumstàncies. Per fi indica a Josette que podrà anar-hi el cap de setmana del 20 de gener.
A Barcelona s’agreugen els bombardejos. Tot i les notícies esbiaixades, tothom està convençut que és qüestió de poques setmanes o fins i tot dies. Una mostra és que fins i tot alguns dels membres espanyols de l’equip de rodatge no acudeixen a les trucades. En especial Julio Peña i la secretària Marta Santaolalla[i].
Malraux intueix que la pel·lícula no es podrà muntar íntegrament. Faltaran seqüències senceres, especialment les de la lluita dels voluntaris de Linàs contra les tropes que assetgen el poble. En el combat aeri podrà afegir alguns plans d’arxiu, de reportatges fets a França, però tot el que fa referència al llançament de recipients amb dinamita sobre els blindats i la cavalleria franquista serà impossible.
A estones, tornant boig Berenguer i el seu equip. Es van rodant curts plans d’exteriors, preses de l’interior del mig avió, algunes amb extres que no corresponen a l’actor,
agafats d’esquena. Un tauler amb altímetre destruït per trets, un rellotge amb l’hora… Els instants rodats al Prat amb Santpere a la trobada al voltant d’una foguera abans d’emprendre l’enlairament. Hi ha hagut queixes dels militars pel perill de bombardeig que significava la llum generada, però ho ha aconseguit. Retalls que, en el futur, serviran… o no. Casimiro Hurtado[ii] ha estat escollit per a unes quantes escenes breus; interpretarà el paper de Pujol, el pilot de l’avió de Márquez – el que s’estavella – i que resulta ferit en l’escena de combat aeri a la seqüència XXXIV
A Malraux i Aub, i a molts d’altres, els ha generat una commoció especial la notícia de l’entrada de les tropes rebels a Tarragona. Tants records![iii] Plans rodats amb certa tranquil·litat, la platja, les avellanes a Constantí. Tot perdut.
És evident l´arribada de milers i milers de refugiats provinents de les zones que els rebels van ocupant. A la premsa es posa de manifest: “Cal donar alberg als que fugen de la invasió” diu La Vanguardia al seu exemplar del diumenge dia 15[iv]. A la mateixa pàgina es publica la crida a files de tots els nascuts el 1920. Divuit anys i al front! Comenta Elvira mentre dina amb Zoé i Mari Luz. A la Marta, d’aquella edat, fa dies que no se li veu el pèl pel Comissariat. El President Azaña escriurà al seu diari[v]: «Enorme desastre. Ha desaparegut l’exèrcit. Els de l’Ebre, gairebé sense combatre. Pitjor que el que passà a l’abril. Si d’aquí a quinze dies no tenim dos-cents avions i gran reforç d’artilleria, no hi ha res a fer». L’endemà, afegirà: «A la nit va venir a sopar Saravia. Detalls del desastre. En començar l’ofensiva teníem 90.000 fusells. Avui, a l’est, n’hi ha 17.000. A l’Ebre, 14.000. L’exèrcit de l’Ebre, 60.000 baixes. Conducta dels cabdills afeccionats».
Tot i això, hi ha rumors de resistència, com la que planifica el general Rojo, donant l’ordre de “la defensa immediata de Barcelona, a base d’una línia al marge esquerre del Llobregat a partir de Sant Feliu, l’alineació muntanyosa del Tibidabo fins al riu Besòs per Montcada”[vi]. Proclama utòpica ateses les circumstàncies, però que serà el darrer alleujament per a André Malraux i el seu equip.
El dia 20 són a l’hotel Majestic. Aub, intentant ser pràctic, els ha dit que, en el cas d’haver de marxar a França, ha guardat dos bidons de benzina addicionals i té el dipòsit ple al camió. Alguna cosa és una cosa, ha comentat Berenguer. En sentir-lo, Malraux ha saltat:
—Vostè no ve. Té família. I no ha fet res de dolent. Ha seguit les meves ordres al comandament d’una càmera, d’una pel·lícula que encara no existeix. No, vostè no ve amb nosaltres en l’eventualitat d’haver de fugir[vii].
Calla que la marxa és imminent. El camió de so i els seus tècnics ja han començat el viatge, portant-se tot el que tenien a Laya films. El dia abans, Josette, seguint les seves instruccions, ha telegrafiat la seva amiga Suzanne: “No vingui!”. Només tres dies abans l’havia trucat per telèfon dient-li: «No faci cas del que diu la gent. Obtingui el visat i vingui»[viii]. Els esdeveniments es precipiten.
Cada dia es reuneixen a l’hotel d’Aub, al passeig de Gràcia, angoixats. Dubten entre quedar-se a l’espera d’una resistència sòlida que allargui les possibilitats de rodar alguna seqüència addicional, o marxar immediatament, salvant almenys l’equip de què disposen. En aquesta circumstància, el dia 21 ha entrat Mejuto, d’uniforme i amb cara de portar uns quants dies sense dormir. Molt excitat, els comunica:
—Vinc de l’Estat Major. Això s’acaba —diu baixant innecessàriament la veu—. Però encara podran rodar el bombardeig del pont.
Recorda com en rodar a l’interior de l’avió, Julio Peña activava el llançament de les bombes, i que Aub havia comentat: S’hauria de veure l’efecte, el pont destruït. Potser en algun arxiu…
Mejuto continua:
«Volaran tots els ponts del sud de Barcelona. Des de Montjuïc, podran filmar els ponts de Sant Boi de Llobregat[ix]. Però han de marxar ara. Començaran aquesta tarda i continuaran demà amb els ponts de Sant Feliu i altres. I ara he de tornar. No us podeu imaginar el caos. No hi haurà resistència sòlida, només intents de retardar el seu avanç, com destruir ponts. Ens veiem a França.»
Immediatament es desfan cap als estudis Orphea. Amb la càmera Debrie, pujaran al costat del castell. Amb uns binocles, intentaran localitzar els ponts que Mejuto ha indicat. A la distància, als contraforts de la serra del Garraf, ja es veuen algunes fogueres, sens dubte les de les tropes mores.
—Els perses—, exclama Malraux[x] amb un toc de malenconia, al·ludint a la tragèdia d’Èsquil i al setge grec de Susa.
Hores més tard, amb la càmera cap a les cinc de la tarda, tal com havia indicat Mejuto, podran capturar l’enderrocament dels ponts del «carrilet» i del «carros». Això servirà com a culminació de l’atac aeri de la seqüència 38. Després, de tornada, Malraux ordena:
—Max, marxem demà a primera hora del matí. Recollim tot el que tenim a Orphea i ho posem al camió. Si és possible, amb dos conductors. No pararem fins a França.
—L’avió ja està carregat—, diu Aub amb un toc d’autosatisfacció.
En arribar a l’Hotel Majestic, on Max Aub ja ha fet el seu breu equipatge, troben Manuel Berenguer[xi] i les tres secretàries xerrant amb Mari Luz Morales, que plora i abraça Max Aub. Hi ha una gran preocupació, dubte a la ment de tothom: què passarà? Hi haurà combats als carrers? Algunes proclames ho afirmen, tot i que hi ha el dubte a l’aire sobre si hi haurà resistència a les tropes rebels, que ja són als pobles dels voltants. La periodista li ensenya un exemplar del dia anterior del diari[xii] que havia editat durant diversos mesos a l’inici del conflicte: «La lluita no ofereix alternatives, sinó un deure: resistir».
Azaña ja ha marxat de Barcelona; en Max ho sap però calla. Ja havia marxat de la seva residència a la Barata el dia 21 i seria al castell de Peralada[xiii] en dos dies. Companys marxarà l’endemà, acompanyat de Miravitlles, a qui no veuran fins més tard, ja a França.
Berenguer s’adreça al grup:
—Crec que hauríeu de marxar immediatament. De camí cap aquí, he vist un magatzem d’aliments al carrer Diputació que estava sent saquejat[xiv]. Hi havia un sentinella, però davant l’actitud de la multitud, ha deixat el fusell en un racó i ha marxat. Aquí diem «campi qui pugui». La gent no roba, només pensa en les seves famílies, en sobreviure uns dies. I després ja veurem. «Marxeu?», diu a les secretàries.
—Jo em quedo. La Mari Luz Morales és qui correrà el risc més gran si es queda. De fet, aviat s’enfrontarà a un judici que la portarà a la presó durant uns mesos.[xv]
—Jo també—diu Elvira Farreras. Demà passaré per Laya Films per assegurar-me que no quedi res que ens comprometi[xvi].
Els altres seguiran el seu criteri.
NOTES:
[i] Marta Santaolalla iniciarà la seva carrera d’actriu d’èxit immediatament després de l’entrada de Franco. (SANTA-OLALLA, Marta (1943) Mi vida. Madrid, Ed, Astros), cosa que no hauria pogut fer si hi hagués hagut cap dubte sobre la seva adhesió al règim. Una altra col·laboradora: Mari Luz Morales, va ser jutjada i va patir fins i tot un temps de presó.
[ii] https://www.visorhistoria.com/una-nova-perla-pujol-el-pilot/
[iii] https://www.visorhistoria.com/septiembre-1938-rodaje-en-tarragona/
[iv] Página 4.
[v] AZAÑA, Manuel (1978). Memorias de guerra (1936-1939). Barcelona, Grijalbo-Mondadori. Pàgina 422, para la entrada del 15.1.1939.
[vi] ABELLA, Rafael (1992) Finales de enero, 1939. Barcelona cambia de piel. Barcelona, Ed. Planeta. Página 79.
[vii] Testimoni de M. Berenguer. Archivos de la Filmoteca nº 3 (1989). Pàgina 283.
[viii] CHANTAL (1976): 121.
[ix] https://alaguait.cat/tal-dia-com-avui-de-1939-les-tropes-franquistes-van-ocupar-el-prat/
[x] FARRERAS (1997): 38.
[xi] Archivos de la Filmoteca (1989). Página 283
[xii] La Vanguardia, 22.1.1939 Página 1.
[xiii] CONTRERAS, Josep (2008) Azaña y Cataluña – Historia de un desencuentro. Barcelona, Edhasa. Pàgina 306.
[xiv] TORRES, Estanislau (1978). La caiguda de Barcelona. Barcelona, Galba Ed. Pàgina 71
[xv] SALGADO DE DIOS, Francesc y LÁZARO, Esther (2023) La persecución de periodistas durante el primer franquismo: la causa sumarísima contra María Luz Morales.
[xvi] Archivos de la Filmoteca (1989). Página 292