Capítol 4.6.4. de La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel
Les carreteres estan col·lapsades. Tot i que se sap que la frontera pot estar tancada, la gent fuig amb el que té. Tot tipus de vehicles carregats de gom a gom amb tot tipus d’utensilis. És diumenge. Ja no veuran el que proclama la premsa: «El comerç i la indústria de Barcelona. suspendran les seves activitats durant la setmana que ve, a fi que tots els homes i les dones útils per a la feina siguin posats a disposició de l’autoritat militar». Les activitats se suspendran, però per absència de personal. Al llarg de les tres setmanes següents, gairebé mig milió de persones, militars i paisans, homes, dones i nens, passaran a França. No hi haurà resistència. Només dos dies després entraran les tropes rebels per l’avinguda 14 d’abril, que aviat es dirà del Generalíssimo Franco.
Un dels xofers ha agafat a l’últim moment el que serà l’últim número publicat de Solidaritat Obrera: “Barcelona, baluard de la independència d’Espanya”[i]. A la seva darrera pàgina, citen les declaracions del sotssecretari d’Estat dels Estats Units: “Ha de ser represa la campanya d’aixecament de l’embargament d’armes per a Espanya”[ii]. Malraux que l’ha vist, l’ha tirat per la finestra, murmurant un jurament. Josette acosta el cap a l’espatlla del seu company, agafant-li l’avantbraç amb les dues mans. En silenci.
El camió de Malraux, amb feines i treballs, s’anirà aproximant a Girona i després a Figueres, per arribar a la frontera ja de nit. Pel camí hauran tirat alguns paquets per acollir un soldat ferit que fugia a peu. Amb el tràfec, ha caigut també el necesser de Josette, els tubs escampats per l’asfalt són aixafats pels altres vehicles. Ja a la ciutat, davant la riuada humana, Malraux es proposa filmar alguns plànols que poguessin després servir-lo en el muntatge[iii], però tant Aub com Josette el convencen que no ho faci, ja que podria ser perillós donats els ànims exaltats dels que ja s’han vist rebutjats a la frontera.
Intenten passar la frontera per Le Perthus[iv]. La frontera està tancada. Al control, la condició de francès de Malraux i Josette i els papers diplomàtics d’Aub (record de quan va ser assessor cultural a l’ambaixada) han facilitat el pas de les persones, però no així del camió que conté una cosa que s’assembla a material militar. La carcassa del Potez, encara que d’atrezzo, indueix a sospites. Està prohibit tot pas de material bèl·lic. L’han deixat en un descampat a prop de la línia fronterera i han passat a peu. A més dels estris que els queden, abracen bosses que contenen bobines de la pel·lícula, preciosa càrrega que encara no s’havia pogut passar a París per al seu revelat.
Preocupats, es dirigeixen a Perpinyà, on busquen l’amic de Suzanne Chantal que tant els ha ajudat amb el subministrament de queviures i una mica de material, Rayond Valière[v]. És un comercial molt ben relacionat. Li expliquen el problema amb la maqueta de l’avió, que necessitaran a París per continuar rodant. Després de reflexionar
una estona, i assegurant-se que els papers de Max podran tornar servir per tornar a entrar per segona vegada a França, van a La Jonquera pel camió.
El dia 28 de gener es va obrir la frontera francesa per als civils que no estiguessin en edat militar. El consell de Raymond és que Max no intenti tornar a passar per Le Perthus, on els guàrdies ja estan a l’aguait. Així que es desplacen per la tortuosa carretera de Port Bou fins a Cerbère. El responsable del pas fronterer escriu: “Ha començat el 28 de gener de1939. Des de les primeres hores, una gernació embogida s’ha presentat a l’entrada del túnel internacional i al pas de Cerbère-carretera al Coll de Balitres… 35.000 persones amb una gran part d’infants, dones i vellscomprenent en gran part dels enfants, dels femmes, dels vieillards, han estat conduïts pels serveis d’acollida a l’estació de Cerbère”[vi].
Així ho faran, encara que l’enorme col·lapse de vehicles i persones no els permetrà passar fins a primers de febrer, amb la coincidència de que trobaran acampats a Banyuls[vii] qui havia estat el guionista tècnic de la pel·lícula, Boris Peskine i la seva dona Cri Cri. Junts, s’uniran a Malraux i Josette per dirigir-se el més ràpid possible a París.
Hi ha alguna discrepància entre els historiadors sobre aquest pas de frontera. Des que es va fer amb dos cotxes cedits pel Ministeri d’Informació[viii], fins que van ser tres els cotxes (¿hi cabia el mig avió de contraxapat?)[ix], i també que ho van fer en “camions i alguns vehicles, però que en arribar a Cerbère, es van adonar que “havien oblidat la maqueta que havien fet els fusters catalans”, de així podia ser fins a Barcelona, ja ocupada), va aconseguir portar a França l’enginy “els primers dies de febrer”[x]. En tot cas, no va ser fins el 5 de febrer quan es va obrir la frontera als militars desarmats[xi]. Podeu triar!
NOTES:
[i] Solidaridad Obrera, 24.01.1939. Página 1
[ii] Solidaridad Obrera, 24.01.1939 Página 4.
[iii] MARION (1970): 24. Hi ha discrepàncies. CATE (1993) André Malraux. Paris, Flammarion. Página 334 diu que van pasar per Cerbère. En el relat s’ha intentat combinar les dues possibilitats, dins del desconcert que va significar La Retirada.
[iv] CHANTAL (1976): 121
[v] CHANTAL (1976): 115
[vi] BARBA, Serge (2009). De la frontière aux barbelés – Les chemins de la Retirada 1939. Perpiñán, Trabucaire. Pàgina 31
[vii] LACOUTURE (1976) : 255.
[viii] GALANTE, Pierre (1971) Malraux, una vida novelesca. Barcelona, Aymà. Pàgina 132 (diu que van sortir de Barcelona la matinada del 26, día de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona).
[ix] LACOUTURE (1976): 255. Indica que pasaron por Port Bou con tres coches.
[x] CATE, Curtis (1994): 334.
[xi] BARBA (2009): 17