JOAN CASTANYER: UNA REIVINDICACIÓ[1]
Laya Films era la productora del Comissariat de Propaganda del govern de la Generalitat durant la Guerra Civil. Generà un noticiari setmanal d’actualitat i dues dotzenes de documentals, a més de donar suport al rodatge de Sierra de 
Teruel/L’Espoir a Catalunya els darrers mesos de la guerra. Al capdavant hi havia Joan Castanyer i Romaní, un pintor nascut a Blanes el 1903, exiliat a París el 1925 i protagonista d’una biografia tan fascinant com desconeguda en la qual hi apareixen Luis Buñuel, Jean Renoir o Pablo Picasso.
Proper al cercle d’amics de Buñuel, és un dels figurants a la festa de L’Age d’or (1930). Allà coincideix amb Miravitlles, un altre exiliat català, amic d’infantesa de Dalí i futur Comissari de Propaganda de la Generalitat. Proper als germans Prévert, Castanyer és el decorador i guionista de dos migmetratges dirigits per Jacques Becker i aquesta serà la porta d’entrada per una assídua col·laboració amb Jean Renoir, que recordava Castanyer com “un català tot rodó, incorregible poeta i somniador inefable que passava la major part del seu temps emborratxant-se a l’aire de les perifèries parisenques”[2]. La seva sintonia es forja amb els quatre films de Renoir en el quals Castanyer intervé en l’escenografia: La Nuit du carrefour (1932), Chotard et cie (1932), Boudu sauvé des eaux (1932) i Le Crime de Monsieur Lange (1936), on a més es l’autor de l’argument.
Aquest cant a la solidaritat obrera a través d’un corrector i escriptor de relats de l’Oest que escapa a la policia i és indultat per un tribunal popular malgrat haver assassinat el seu patró, un editor sense escrúpols, era una idea original de Castanyer que va derivar a un guió escrit per Jacques Prévert. Als arxius de UCLA es conserva una sinopsi signada per Castanyer i Renoir encapçalada per un preàmbul que afirma que “aquest projecte de film està basat en la idea general de què tot ésser humà que ha conquerit un lloc important a la societat i que se’n mostra digne, té el dret de conservar aquest lloc i de defensar-lo contra un lladre, fins i tot si aquest lladre recolza la seva acció sobre principis legals».
Després d’altres col·laboracions cinematogràfiques menors, Castanyer serà reclamat per Miravitlles per traslladar-se a Barcelona per dirigir Laya Films a partir de l’estiu del 1936. Arriba acompanyat d’un fill petit i vidu d’una ballarina vienesa de l’Òpera de Paris i, durant aquest període, mantén correspondència amb Picasso. El documentalista Ramon Biadiu el descriu como “un català d’una sola peça i tan autèntic com unes espardenyes de Blanes, d’on era fill. 
Sensible, somniador, generós i d’un tracte exquisit, civilitzat. Sempre amb la pipa a la mà, mentre parlava (o somniava) s’anava gronxant suaument fent un pas endavant i un altre enrere”[3]. Joan Mariné, un altre dels seus homes a Laya Films, certifica que “era calb, amb bigoti, grassonet i molt nerviós. Quan parlaves amb ell, era difícil fixar la vista. Tenia una gran formació i una gran intuïció del que passaria. Era fantàstic”[4].
Exiliat de nou a França tan aviat acaba la guerra, Castanyer es refugia prop de Bordeaux i reclama l’ajut de Picasso, que l’allotjarà al seu estudi durant l’ocupació alemanya. Freqüenta el proper bistrot Le Catalan i es allà on el localitza Pierre Kast -posteriorment ajudant de Renoir— i retroba Buñuel. Just acabada la Guerra Mundial, Castanyer participa en l’exposició de Solidaritat Catalana en benefici dels presoners que comencen a arribar d’Alemanya. Entre els artistes hi ha Picasso però també Carles Fontseré, Antoni Clavé o Emili Grau Sala i el ceramista Joan Sala. Quatre mesos més tard, col·labora en una altra exposició, Images du Cinéma Français, patrocinada per la Cinémathèque Française i celebrada a Lausanne. En aquella època, Castanyer ja viu en un petit estudi de la parisenca rue Vaugirard que conserva fins a la seva mort, i roda un curtmetratge de caràcter folklòric: Gitans d’Espagne. El seu següent curt, el 1948, és Andorra/Les six clés des trois vallées, un lloc on “no hi ha impostos ni exèrcit perquè no hi ha guerra” i s’hi parla català. Es un film carregat d’una subtil nostàlgia, pròpia d’un exiliat que reconeix —i reivindica— en aquest territori uns valors que a Catalunya es van perdre un cop acabada la Guerra Civil.
Ajudant de direcció de llargmetratges professionals i implicat en projectes que no veuran la llum, el 1949 dirigeix Maria Casarès —una altra exiliada republicana—, Paul Bernard i Annabella en la seva única incursió en el llargmetratge: L’Homme qui revient de loin. Es l’adaptació d’una novel·la de Gaston Leroux -el cèlebre autor d’El fantasma de l’òpera i d’altres relats de misteri i de terror- que recorda l’argument de Le Crime de M. Lange però aquí desposseït de connotacions polítiques. Poc apte per assumir una responsabilitat d’aquest nivell, Castanyer torna a tasques auxiliars com ajudant de direcció o de càmera, director de fotografia i ajudant de l’operador en molts films protagonitzats per Fernandel.
A la mateixa dècada dels cinquanta, Castanyer havia reprès la seva col·laboració amb Renoir com a actor secundari tant a French Can Can (1954) i a Elena y los hombres (Elena et les hommes, 1956). Ja en els seixanta, apareix acreditat com a ajudant de càmera en d’altres produccions franceses de perfil comercial després d’haver reprès la seva activitat com a pintor. César González Ruano defineix el seu estil com “un cubismo evolucionado hacia el primitivismo realista de Dalí. Era duro, estaba aún verde, pero luchaba como un monje con las dificultades de la técnica y oraba por su inspiración”[5]. El 1961 fou un dels fundadors de l’anomenat Groupe des Gravelines i, segons el seu nebot net Tomás López Orejón, passava els hiverns a París i els estius a la Costa Blava. Allà s’allotjava sota la protecció de la vescomtesa de Noailles, productora de L’Age d’or i mecenes artística, en una sumptuosa mansió cubista. Segons un altre nebot, José Andrés López Correas, quan el va tractar a partir de 1962 Castanyer “era molt reservat, especialment pel que fa a la Guerra Civil. No en parlava mai. Estava clar que li havia fet molt de mal. El seu sentiment era de dolor i de nostàlgia i, tot i ser un gran decorador de cinema, no era gens orgullós amb la seva feina. Tenia una gran qualitat humana, que destacava per la seva senzillesa i bondat i vivia modestament en un pis de dues habitacions, una de les quals li servia com a estudi”[6]. Quan va morir el 1972, no se sap si a la Costa Blava o a Paris, el seu net va malvendre l’obra pictòrica en una subhasta. No va avisar a la família i s’ho va quedar tot un antiquari. El nom de Joan Castanyer ha quedat injustament relegat a l’oblit. Valguin aquestes notes per posar en valor la seva trajectòria. No va sobrat el cinema català de personatges tan significatius a l’àmbit internacional.
Esteve Riambau
NOTES:
[1] Una versió ampliada d’aquest text es pot trobar al meu llibre Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, L’Avenç, Barcelona, 2018.
[2] Text del 5 de març de 1961, reproduït a: Jean Renoir, Le passé vivant, Editions de l’Étoile/Cahiers du Cinéma, París, 1989.
[3] J. M. Caparrós Lera i Ramon Biadiu, , Petita història del cinema de la Generalitat, Robrenyo, Mataró, 1978, p. 68.
[4] Entrevista personal, Barcelona, 4 de setembre de 2014.
[5] Memorias: Mi medio siglo se confiesa a medias, Renacimiento, Sevilla, 2004, p. 541.
[6] Entrevista telefónica personal, Barcelona, 2014.