LA VERITABLE HISTÒRIA DEL RODATGE DE SIERRA DE TERUEL
4.- EL RODATGE
ÍNDEX:
4.1.1.- AGOST 1938: ON Y VA! 2
4.1.5.- Els internacionals. Seqüència XXVI 18
4.1.6.- A la drogueria. Clara a Barcelona. 20
NOTA IMPORTANT: El seguiment del rodatge de cada seqüència s’anirà oferint en un hipotètic ordre cronològic de realització, no en el de la seva numeració al guio. Algunes dates seran exactes i a les altres es procurarà raonar la seva ubicació en notes com aquesta.
El lector que hagi seguit La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel ja haurà llegit les vicissituds d’André Malraux amb la seva esquadrilla i posteriorment la seva activitat als Estats Units i Espanya, així com la trajectòria del seu principal col·laborador: Max Aub. També la gestació de la seva novel·la L’espoir i posteriorment el guió inicial de la pel·lícula i els primers contactes per agrupar l’equip de rodatge. A partir d’ara, amb la major abundància de detalls possible, podrà deambular lliurement per la filmació de la pel·lícula i saber com la van viure els seus protagonistes i ajudants. Es tractarà de forma lleugerament novel·lada però amb el màxim rigor possible, inserint quadres de text aclaridors de possibles dubtes. Cada capítol serà una història que es podrà llegir com a tal (i així serà també inserida paral·lelament com a entrada al bloc) o com a part d’una narració contínua d’aquell rodatge tan accidentat, en el conjunt que es publicarà al final.
4.1.1.- AGOST 1938: ON Y VA!
Ens trobem al calorós dimecres, 20 de juliol de 1938. Barcelona ha patit un duríssim atac aeri durant la matinada del dia anterior. Els rebels van celebrar el segon aniversari del seu alçament amb un bombardeig a la zona del port i al barri antic. Els sis Savoia S81 han causat tres morts i afectat severament la torre de Santa Eulàlia de la catedral[i].
LA DATA D’INICI: Max Aub indica començaren a rodar el 20 de juliol de 1938, mentre que Denis Marion diu que ho feren el 4 d’agost, després d’uns dies de paràlisi per manca del material necessari. Ambdós estaven presents aquells dies. Així que prendrem el 20 de juliol com a inici d’activitat (amb el discurs de Max Aub) i el 4 d’agost com el primer día de rodatge efectiu. Després de dues setmanes d’inactivitat per no disposar de la pel·lícula verge necessària.
Un grup heterogeni, una vintena de persones, s’ha agrupat als estudis Orphea de Montjuich[ii] per al tret de sortida del rodatge d’una pel·lícula que serà dirigida pel prestigiós escriptor francès, André Malraux. Com que el majestuós edifici està compartit amb una caserna del Servei Militar d’Informació (SIM)[iii], hi ha hagut algunes reticències a l’hora
d’entrar. Les paraules inicials han estat dites per Max Aub, qui serà el braç dret del director durant tota la filmació i ha traduït ja el guió proposat[iv]. Un cop feta la presentació, s’han repartit uns entrepans per fomentar que els futurs membres de l’equip es coneguin. Ja hi són presents alguns actors, com José Santpere, Andrés Mejuto, encara vestit de militar, o Julio Peña, amic de l’anterior i amb experiència a Hollywood. Una mica més tard arribarà Pedro Codina, el tren on venia des del seu natal Lloret s’ha endarrerit per una alarma. Parlen entre ells i tafanegen les càmeres i els focus, sota els comentaris de Louis Page. Aub, omnipresent, tradueix, presenta, comenta. Malraux contempla l’escena amb satisfacció: no és un mal equip, del millor que s’hagi pogut trobar, almenys per la part francòfona. Els actors ja es veurà. Alguns papallonegen al voltant de tres belles secretàries aportades pel Comissariat de Propaganda, que estan xerrant amistosament amb Josette Clotis, la companya de Malraux: Elvira Farreras, que parla un francès excel·lent, rossa, alta i esvelta, i que no escatima el seu franc somriure i fàcil verb. També hi són Marta Santaolalla i Zoé Ramírez[v].
Al cap d’una estona, mentre la majoria segueix xerrant, es reuneix la plana major del rodatge: Malraux, Aub, Page, a càrrec de la fotografia i el seu segon, André Thomas, juntament amb Denis Marion, que va col·laborar al guió i serveix d’enllaç amb l’equip de suport a París liderat per Roland Tual. També hi ha dues persones aportades per la Generalitat: la secretària, Elvira, que ho va anotant tot, i Manuel Berenguer, cambra de Laya Films. Per part ministerial, dues persones: Fernando Gómez Mantilla per a la producció i el delegat sindical, Serramía. Comença Malraux:
—Veig un bon equip. Hem d’afanyar-nos, no podem perdre ni un minut. Aub, Page, per on creieu que podem començar?
—Amb la pel·lícula que han anunciat que arriba demà, tindrem pel·lícula verge com a màxim per a una setmana —respon Page, prement els llavis.
—Doncs rodarem una setmana. He trucat a l’aeroport militar[vi], i podem anar-hi quan vulguem. Ho farem de bon matí i aprofitarem qualsevol espai i moment que ens permeti la seva activitat. Ens han dit que podem disposar d’un De Haviland per a l’escena de Schreiner.
Marion apunta:
—Doncs aleshores, aprofitarem el temps també per als plànols de la primera seqüència. Ens deixaran l’ambulància, suposo. Dissabte vaig estar en una entrega de queviures i diners per part del partit socialista belga[vii], amb el diputat monsieur Martel, i Ruiz, del Comissariat, va insistir que demanem tot el que necessitem. Companys hi era present.
El gest incrèdul de Max Aub no passa desapercebut a Malraux.
El despatx on són és estret. Suen com a condemnats. Només tenen una part dels estudis, i el veïnatge amb la policia no és agradable, però Malraux ha insistit a tenir una habitació pròpia per coordinar i revisar el guió, apartada dels platós de rodatge. Els dies que no pugen a l’estudi, també disposen d’un despatx a l’entresol de les oficines del Comissariat de
Propaganda, situat a l’av. 14 d’abril (avui Diagonal), 442bis. Al mateix edifici, a la segona planta, se situa Laya F ilms, amb una sala de projecció que André pensa utilitzar per revisar el que s’ha fet a mesura que vagi sent revelat.
—Ja que tenim les càmeres aquí, per què no rodem algun plànol d’estudi? Escalfaríem motors. —Page, preocupat per l’escassetat de material que tem, vol anar al gra.
—D’acord, així es podrà concretar millor allò de l’aeroport, intentarem molestar el mínim possible. Si demà arriba la pel·lícula verge podrem ventilar aquí la seqüència V en estudi, la del menjador del feixista[viii]. Max, demà vas a La Volateria i t’ocupes de tenir-ho tot preparat per al proper dilluns. Ells —assenyala els francesos— et diran tot el que cal. Denis, li sembla bé?
—He vist que al plató 2 encara hi ha l’escenografia de l’última pel·lícula que es va rodar aquí. Fins i tot hi ha una armadura! Té raó, podríem rodar fàcilment la seqüència de la casa del burgès, on troben les armes que després portaran a Linàs…
—Magnífic —talla Malraux. Demà mateix. Dóna a Paule (Paule Boutault, l’esposa de Thomas que actua de script, i que està fora amb la resta del grup) la llista dels actors que hi intervenen. A les 9 tots aquí, amb la cinta que hagi arribat.
Aub li comenta mentre surten:
—Per cert, que en aquesta pel·lícula, la del menjador, que encara no s’ha estrenat, hi surt qui jo he contractat per al paper de Carral: Miguel del Castillo[ix]. La va dirigir Francesc Elías, aquell cregut que ens va mostrar un dels estudis. Es titula “No quiero, no quiero”. És guapo, ja veureu —comenta, picant l’ullet a les secretàries.
El valencià Vicente Petit i els seus assistents es quedaran preparant l’escenari. Al cap d’una estona, els altres tornaran al centre de Barcelona, baixant per la muntanya mentre xerren alegrement. A la nit, els francesos i Aub soparan opíparament al Ritz, l’hotel del director. L’abundant vi català dificultarà la puntualitat.
Però la pel·lícula no arribarà. Marion ho comenta amargament al seu llibre[x]: La primera volta de maneta no va poder donar-se fins al 4 d’agost, tot i que els decorats d’estudi estaven llestos i l’equip a disposició des d’una desena de dies abans.
Amb gran enuig del director, nervis entre l’equip i excuses cap a les autoritats, es passaran uns dies difícils, en què Max Aub, sempre pràctic, aprofitarà per fer fotografies de possibles extres entre els pagesos del Prat de Llobregat. També donarà voltes per Barcelona per localitzar exteriors. Marcarà com a adients punts dels carrers Petritxol i Santa Ana, al barri gòtic de Barcelona.
Diumenge 24, a la nit, alguns de l’equip estan discutint al voltant d’una ampolla d’anís a l’habitació de Max Aub a l’hotel Majestic. Aquest exclama:
—Els nostres atacant, passant l’Ebre, i nosaltres paralitzats per un maleït rotllo de pel·lícula. Encara sort que Miravitlles és a París i no ens pot pressionar.
—A París? -ha preguntat Marion.
—Sí, ha anat a projectar la pel·lícula que van fer a Laya Films, Catalunya màrtir[xi]. Potser ens pot portar el material, però no sé quan torna —puntualitza Aub.
L’escriptor, que l’ha vist a Laya Films, els explica que la pel·lícula que es presenta recull una idea que també ha desenvolupat Malraux en els seus discursos de suport a la República: no es tracta només d’un conflicte espanyol: els bombardejos que es veuen a la pantalla, amb les seves destrosses i víctimes, poden passar a París o Londres, si es deixa avançar més el feixisme. La guerra d’Espanya és un risc i un compromís per a tothom, conclou amb el somriure amarg d’un incomprès.
4.1.2.- Comença el rodatge.
El dia 2 s’ha rebut, per fi, una mica de pel·lícula verge. El 3 hi ha hagut un bombardeig[xii] dur que fins i tot ha afectat el veí Estadi de Montjuïc, així que el primer dia de rodatge serà el dijous 4 d’agost.
Ha estat fàcil, ja que tot estava preparat des de dies enrere. La pel·lícula anteriorment rodada a Orphea, titulada ¡No quiero, no quiero! i basada en una obra còmica de Jacinto Benavente, crítica amb la formació que impartien les classes altes, havia estat dirigida per Francesc Elías[xiii] amb gran disponibilitat de mitjans, en ser delegat de Cinematografia de la Generalitat (malgrat la seva tendència filo falangista) . Els responsables del decorat han preparat un menjador amb tota mena de detalls. Però ha sorgit un problema, que el belga Denis Marion planteja en entrar i veure la disposició dels elements[xiv]:
—Creieu que un frigorífic estaria al menjador, al costat d’una armadura, en una sala com aquesta?
Malraux talla:
—D’entrada, l’armadura la llencem. Potser estem en una comèdia mundana com la que va rodar Elías? Penseu que farem una nova Drôle de drame[xv]?
—A França, estic segur que la nevera no estaria al menjador. A Espanya, ho ignoro.
Max Aub intervé:
—La nevera, aquí, es troba sempre al menjador.
Aquesta afirmació categòrica no tranquil·litza Malraux, que només confia en la seva pròpia experiència:
—Consultem els indígenes.
El responsable d’attrezzo té la seva opinió:
—La nevera és el primer lloc on buscaria la policia.
—Tu no saps què passa a casa dels feixistes. El propietari no tem la policia.
—Aleshores, per què amaga les armes?
Malraux, perplex, acudeix a la sensibilitat femenina de les tres secretàries, que coneixen el guió per haver-lo mecanografiat.
—No és inversemblant que una nevera estigui al menjador —diu la Marta.
—Però no s’hi conserven les llonganisses. Es pengen a l’aire lliure —apunta l’Elvira.
—I, per altra banda, a l’interior, els revòlvers s’oxidarien—aporta Zoé.
Malraux intervé contundent:
—La nevera està condemnada. Els revòlvers i les llonganisses estaran al bufet. Jo insisteixo en les llonganisses. Causaran una gran sensació quan es vegin a la pantalla: fa mesos que els desafortunats no en veuen ni una. Alguna objecció?
L’anècdota, narrada amb detall per Denis Marion, la primera del llarg i atrabiliari rodatge mereix que ens hi aturem. El guió simplement indica: DECORAT: Menjador, a casa d’un feixista. L’armadura és part del fons d’attrezzo dels estudis Orphea, així com la resta del mobiliari, però aquest element no s’esmenta a cap paràgraf del guió. Pedro, amb una pistola a la butxaca, acompanyat de Barca, troben el propietari de la casa en pijama. L’acorralen i li pregunten: On són
les armes? El burgès assenyala un armari. Pedro i Barca l’obren i troben armes i queviures. Barca sosté un sac, on Pedro hi va posant tot el que han trobat: llonganissa, pernils, pistoles i munició, moment que el feixista aprofita per fugir.
No ha transcendit el nom dels dos actors que encarnen els republicans Pedro i Barca, però tots dos tindran força rellevància a les seqüències següents, rodades posteriorment en estudi, al carrer Santa Anna de Barcelona i també a Tarragona, a la sèrie que explica l’aventura dels republicans que surten de la ciutat per portar les armes trobades, al costat de la dinamita de González, a l’assetjada Linàs.
El rodatge dels quatre plans de la seqüència a casa del feixista (V) ha necessitat dos dies i gairebé la meitat de la pel·lícula disponible, en haver-se repetit dues vegades. Abans de continuar amb altres seqüències, ja ha sorgit el primer impediment greu. Portats els negatius als laboratoris Foto-Film[xvi] per al seu revelat, hi ha hagut, quan s’estava fent, una alarma que s’ha repetit al llarg de la tarda i la nit, el què ha comportat el tall del corrent elèctric, cosa que ha fet malbé tota la feina i el material. A fer punyetes tot l’esforç!, Tant que va costar posar la càmera sobre els raïls que travessaven tot el menjador![xvii] El problema pot ser crònic, ja que gairebé cada dia hi ha alarmes i, siguin reals o no els atacs, es talla l’electricitat a la ciutat.
Davant aquest desastre, l’endemà al matí s’han reunit per veure què es pot fer. André ha conclòs que el procés de revelat s’haurà de fer a París. Al migdia ja ha parlat amb Roland Tual, que s’ha compromès a fer-ho als estudis Pathé, a Joinville-le-Pont, com ja havia suggerit temps enrere en concretar-se que tota la filmació es faria en una Espanya en guerra[xviii].Max Aub, davant aquest infortuni, i parlant dels bombardejos, ha comentat, sense resposta:
—És curiós, comencem a rodar a Montjuïc, i el dia abans bombardegen la muntanya. És molt rar que ho facin per les defenses antiaèries del castell. Hi ha hagut danys al funicular i a l’Estadi[xix]. Ignoro si els refugiats de Màlaga que hi són s’hauran vist afectats. Quan pugui, aniré a preguntar. Però no paro de pensar: Venien per nosaltres?, si és així, ens podríem preguntar com es van assabentar tan de pressa de la nostra tasca.
JULIO PEÑA: A les seves memòries, escrites ja acabada la guerra, explica: Els comunistes -molts estrangers van arribar per això- van decidir fer una pel·lícula de l’actualitat espanyola, titulada L’espoir. Una pel·lícula, més que tendenciosa, infame, plena de truculències. I sense opció possible em van agafar per treballar-hi. Ja faltava poc, es veia que la guerra tocava al seu final, i entre tots els “enganxats” per a aquest film comunista ens trobàvem alguns disposats a resistir en aquella forçosa ocupació fins a l’entrada de les tropes alliberadores. Vam ara a poc a poc, vam fer totes les trampes possibles perquè L’espoir no s’acabés mai (PEÑA (1943): 24). No seria desgavellat pensar que també informés els seus amics de la Cinquena Columna de les circumstàncies del rodatge.
No vol acusar ningú, però a la resta de l’equip no se’ls escapa la poca estima per la República del galant: Julio Peña[xx], absent durant aquest dia de rodatge per no intervenir en la seqüència.
Malraux ha ordenat aturar el treball en estudi, i s’han guardat la part de negatius que encara no s’havien fet malbé. Com que és una seqüència fàcil i d’interior, s’ha decidit posposar-la per omplir en el futur algun forat del calendari. Al capdavall, no s’aprofitarà ni es tornarà a rodar, per la qual cosa la seqüència no apareixerà a la versió final de la pel·lícula. Es guardarà el sac amb l’heterogeni armament per a quan es pugui rodar la seqüència en què Pedro i Barca el lliuren als companys que es dirigiran a Linàs (seqüència VI), per descomptat sense les llonganisses ni el pernil.
S’acaba la setmana sense progressar en el rodatge. Dissabte, l’equip tècnic ha visitat el Poble Espanyol[xxi], curiosa col·lecció d’edificis copiats de totes les parts del país, que va ser inaugurat en ocasió de l’Exposició Internacional del 1929, igual que els palaus que poblen la muntanya, com el dels Estudis Orphea (que havia estat el Palau de la Química), molt a prop, el que serà molt pràctic a l’hora de rodar exteriors.
A Malraux, la visita li fa recuperar l’ànim. Estalviaran desplaçaments i guanyaran temps. Sí, especialment en la seqüència del pas de les línies del front per part del pagès de Linás. En cas de necessitat podrà substituir els exteriors que es pensaven rodar a Cervera, potser massa a prop del front de batalla. Però també es podran rodar alguns interiors, ja que hi ha sales àmplies en alguns dels edificis emblemàtics, com el que reprodueix l’Ajuntament de Valderrobres (Osca).
Josette està radiant, veu el seu estimat recuperar-se del primer contratemps amb més energia que mai. A més, diumenge arriba la seva amiga íntima Suzanne, que li portarà un munt d’articles de bellesa, formatge Roquefort, tabac… tot el que li ha demanat i que és impossible trobar en una Barcelona en guerra.
Dediquen diumenge a rondar per Barcelona. Suzanne Chantal explicarà en un llibre: “Ens ajaiem a la gespa de la plaça de Catalunya, esperant els avions de bombardeig que no arribaran fins a l’alba”[xxii] . A la tarda, bona part de l’equip anirà al cinema Ascaso[xxiii], a prop de la Plaça Catalunya, a veure La señorita de Trévelez, on actua Nicolás Rodríguez, contractat per Max Aub per al paper de Mercery[xxiv] a la pel·lícula.
Ja és fosc quan es reuneix de nou l’equip a l’habitació de Malraux a l’hotel Ritz. Mentre comparteixen un rillette de veau, s’asseguren que ho tenen tot a punt per al rodatge a l’aeroport. A la nit hi ha hagut una nova alarma de bombardeig, sense que afecti la zona.
4.1.3.- La Volateria.
Dilluns dia 8 s’han trobat al despatx de Produccions Malraux, a la Diagonal, per agafar els cotxes i anar cap El Prat. Primer contratemps: No es presenta Josep Santpere, que al·lega un refredat. La seva avançada edat, passats els seixanta, i la seva delicada salut[xxv], fan que Max no insisteixi. Està segur de poder comptar amb ell a les seqüències clau. Sí que han vingut Pedro Codina i Julio Peña, que units a diversos extres, en dos cotxes, emprenen el camí cap al camp d’aviació de La Volatería, seguits pel camió amb les càmeres i els focus.
Max Aub s’encarrega d’informar el cap de la caserna:
—Li indico el guió: Un grup d’aviadors veuen arribar un avió amb el motor cremant. Van a l’hangar per agafar extintors i, amb una ambulància, corren cap a on s’ha produït l’aterratge forçós que ha destrossat l’aparell. Des de l’interior, se senten cops dels aviadors que intenten obrir la portella per sortir. Els costarà. Hi haurà algun ferit i un mort. El comandant surt il·lès —l’actor no ha pogut venir perquè està malalt, aclareix—, i es dirigirà al quarter per informar per telèfon. La resta, trauran el mort de l’aparell i el portaran en una llitera fins a les oficines.
Prement els llavis, el capità s’inclina sobre els genolls i, mirant fixament Malraux, li diu:
—Ambulància: sí. Extintors és un concepte no gaire precís, però alguna cosa hi haurà, i també una llitera. També puc deixar-los-hi alguns soldats perquè facin d’extres, però ni somiar que li subministri un avió en flames i tampoc, és clar, un que estigui malmès. Quan hi ha algun desperfecte els portem a Sabadell. Per descomptat, ajudarem en tot el que puguem, veig que porten força material de rodatge. Tindran fins a les quatre de la tarda. Després tenim tasques militars. Gairebé cada vespre els feixistes venen des de Mallorca. Pel que fa a les oficines…
Malraux respon a Max que ha traduït:
—Això de l’avió en flames ho entenc. Quan vam fer el guió ens vam deixar portar pel detall. Però tant se val, alguna imatge d’arxiu aconseguirem. Max, parla amb Berenguer per veure que tenen a Laya Films. Pel que fa a l’avió que s’estavella i del que rescaten els ferits i el mort, suposo que, per desgràcia, n’hi haurà algun en el futur[xxvi]. Si ens truquen quan passi, l’endemà som aquí i ho filmem. Pel que fa a les oficines, no serà problema, aquest fragment tenim previst rodar-lo als estudis de Barcelona.
Aub tradueix, amb un tremolor a la veu, temorós de la resposta del seu interlocutor.
La cara del militar és indescriptible. Seran tan innocents com aparenten? Derrotistes, potser? El tema no tindrà més recorregut, en agreujar-se de mica en mica les condicions de rodatge i també les bèl·liques. No es rodaran els plànols on apareix, ja a terra, l’avió sinistrat.
Codina interromp, per alleugeriment del cap:
—Si Santpere no hi és, podríem començar per les meves seqüències.
Sense esperar la resposta de Malraux, Aub es dirigeix al comandant:
—El De Havilland que ens van prometre està llest?
—Sí, això sí. Sota els arbres.
—I tindrien un pilot per a una acrobàcia?
La inquietud del militar augmenta. Acrobàcies?
—M’explico: l’argument va d’un nou candidat a pilot, un alemany veterà que fa dues dècades que no pilota. Sembla que ho prova i acaba estavellant l’avió —el seu interlocutor amb uns ulls com plats, mut—. Però no us inquieteu. Hem pensat —mira Marion i Malraux, que assenteix—, que si un pilot pot fer baixar l’avió fins a terra, el filmem, tallem, i després, quan aterri correctament, rodem l’avió capotat. Només hauríem de posar-ho en posició gairebé vertical, però sense fer malbé res en absolut, cobrint l’hèlix de sorra. Seria un moment. El cinema pot fer meravelles.
A Aub no li passa desapercebut el somriure evocador d’André. L’oficial, callat, pensant. Al cap d’uns instants eterns s’aixeca:
—Manolo ho farà, és molt bo. S’ajustarà tant com sigui possible, després vostès veuran com ho munten. I pel que fa a l’avió capotat… Potser podem aixecar la part del darrere i fixar el motor i l’hèlix amb un munt de terra. Però això, si de cas, ho faem nosaltres quan puguem. Ni parlar-ne que els seus homes toquin l’avió.
I ja marxant, murmura: Una pel·lícula, vaja, vaja.
Page i els seus ajudants estan col·locant ja la càmera Debrie Super-Parvo, a prop de la pista d’aterratge, mentre Berenguer, que ha estat cedit per Laya Films inicialment com ajudant malgrat la seva experiència rodant el desembarcament de Bayo a Mallorca o la conquesta de Terol, va mirant aquí i allà amb una Eyemo de mà. En aquell moment, un grup de soldats surt fent instrucció darrere del reduït aquarterament, i ell ho filma. Servirà després.
El capità ha arribat amb el tal Manolo, ja equipat. Miren curiosos el munt de caixes, panells i focus, amb la càmera presidint. A un gest de comandament, el pilot es dirigeix als arbres que limiten amb la platja del Prat, on hi ha algun aparell camuflat.
Al cap d’una estona, el soroll d’un motor anuncia que el De Havilland arrenca. S’enlaira i, mentre la càmera va rodant, fa dues voltes al camp, amb passades rasants quan està davant seu. En el segon arriba a tocar el terra, aixecant una polseguera amb les rodes. Després aterra pausadament.
—Magnífic! —exclama Malraux. Els altres aplaudeixen. L’avió ha quedat a prop del bosquet. Saludant amb el braç, Manolo es retira.
Amb l’excitació de la primera feina a l’exterior, no s’han adonat que els ha passat per alt l’hora de dinar. No ho havien previst, són els primers dies i encara no hi ha un equip definit per al subministrament. Ho deixen per avui. La cuina de l’aeroport els dona uns entrepans.
Mentre van guardant els utensilis, se senten unes ràfegues de metralladora.
—Què passa? —pregunta inquiet Marion. Page aixeca el cap sobre la caixa de pel·lícula que està tancant.
Un soldat que passa per allà respon somrient:
—No tingueu por. Són exercicis de tir.
Aub que ho ha sentit, inquireix:
—Els feu cada dia?, demà, per exemple?
—Sí, és clar, a la tarda. Els matins són més complicats. I ara, amb això de l’Ebre [xxvii]…
Ho parlaran al despatx de la Diagonal. És una bona ocasió per rodar el conjunt d’escenes de Schreiner al camp d’aviació. Al guió, després del fracàs en el seu intent per pilotar de nou, demana ser integrat a la milícia, però veient unes proves de tir, sol·licita provar-ho, amb gran èxit. Dirà: —Això encara ho sé fer.
La seva participació com a metrallador de l’avió sinistrat a la suposada serra de Terol, donarà lloc a una de les escenes més emotives, ja al final de la pel·lícula. Però no avancem aconteixements.
L’endemà, l’activitat se centrarà als plans amb Codina/Schreiner. Fa un sol magnífic. Mentre l’equip tècnic munta els panells i la càmera al voltant d’una metralladora Hotchkiss de 7 mm, Malraux comenta amb els militars els fets recents: a França, el president Daladier ha visitat els serveis de defensa antiaèria de la frontera, que han estat reforçats a la regió Cerbere/Banyuls[xxviii]. Hi ha preocupació per accions de l’aviació rebel a territori francès.
En arribar-hi, amb l’ajuda divertida i entusiasta d’uns reclutes, han posat gairebé vertical el De Havilland. Codina, suant sota el seu uniforme, actua correctament. Tot i això, el seu marcat accent català farà inviable la versió d’àudio. Aub s’oferirà a doblar-lo, amb el seu accent estranger, atès que es tracta d’un aviador alemany. Continuen. Hi ha hagut sort i Santpere ha pogut acudir a la cita del segon dia, vestint el seu uniforme de comandant, cosa que causarà una anècdota divertida. Es roda: El comandant Peña arriba en un cotxe i s’apropa a l’avió; parla amb Schreiner i després desapareix. Anirà a descansara l’aquarterament.
L’operació amb la metralladora és més complexa. Codina mai no ha manejat aquest tipus d’artefacte, i actua encongit. Nicolás Rodríguez, que ha vingut vestit d’uniforme, li dona alguns consells. Per demostrar l’habilitat al tir de Schreiner, un soldat dispararà mentre es filmen les dianes.
Malraux està exultant. En un parell de dies hauran rodat els sis plans de la seqüència XXV i alguns de la I. Mentre els tècnics van recollint el material, ell va a trobar Santpere.
–No diràs què li ha dit a un recluta! —li comenta Julio Peña, intentant congraciar-se amb el director, després d’haver estat tot el matí deambulant per les instal·lacions, xafardejant, sense acostar-se al rodatge.
El fet és el següent: Acabat el pla en què rep Schreiner, Peña/Santpere ha anat a l’interior de la caserna per protegir-se del fort sol d’agost. Pel camí, s’ha creuat amb un grup de reclutes. Un d’ells, quadrant-se davant de l’uniforme, ha comentat a un company: “Mira, sembla Santpere, té la mateixa cara”. Al que l’actor ha respost, mirant-lo fixament als ulls: “La mateixa cara i el mateix cul”[xxix]. El seu bon fer als vodevils del Paral·lel continua intacte malgrat l’edat. Tots riuen. Després d’una primera setmana d’angoixa per la falta de pel·lícula verge, el projecte ha començat bé. Malgrat la guerra.
Tornen ja fosquejat. L’endemà, refredant l’entusiasme, passaran tot el dia als estudis Orphea, contemplant l’intensíssim bombardeig de la zona del port. Els han telefonat de l’aeroport indicant que no seria possible atendre’ls durant tot el dia. A Barcelona, han estat atacades les instal·lacions de la Campsa, generant una gran fumarada[xxx]. Alguns han pujat fins al castell de Montjuïc per veure’l. Dirà anys més tard Elvira, la secretària: “Quan es rodava en estudi, com estava situat a la muntanya de Montjuïc. Just al costat de la muntanya hi havia els dipòsits de benzina que abastien els vaixells, els quals contínuament eren blancs dels bombardejos aeris. Llavors, els més porucs, jo entre ells, sortíem de l’edifici i ens llençàvem a terra sobre la gespa del parc. Un dia, els Junkers van encertar de ple als tancs de benzina i el fum del petroli cremat va cobrir mitja ciutat durant uns dies”[xxxi]. El fet es repetiria diverses vegades.
A l’hotel, comentaran la notícia de La Vanguardia, segons la qual el govern francès ha comunicat a Londres que si persisteix el silenci dels facciosos sobre les negociacions referents a la retirada de “voluntaris” estrangers a Espanya (la retirada dels quals havia acceptat la República el 26 de juliol), li serà difícil mantenir les mesures de control preses a la frontera. Malraux parla amb Marion sobre la possibilitat que millorin els lliuraments de material, i Aub, amb una ganyota irònica, comenta: Quan fou mort el combregaren!
Un dels problemes que plantegen els estudis Orphea, a més de la distància i el veïnatge amb la policia militar, és la manca d’insonorització, cosa que, en cas de bombardeig, o simplement d’exercicis d’artilleria, pot provocar la inutilització del que s’estigui rodant. Amb el temps, i després de molts dubtes, es decidirà doblar el so a França, quan sigui possible. Per si de cas, però, si arriba, continuaran gravant amb la cinta de so de què disposin.
La setmana no s’acaba tan bé com va començar. En un moment de nerviosisme, Aub suggereix que s’alternin els rodatges d’exteriors amb els d’interiors als estudis. En concret, diu, podem anar avançant al guió si rodem la seqüència II, amb els honors a Marcelino mort. Són quatre plans i, si la gent respon, potser ens podrem apanyar amb la verge que queda. Malraux hi accedeix.
Max, que ha estat al Prat i Cornellà buscant i fotografiant cares per a possibles extres, anirà a aquestes localitats i contractarà, a canvi d’algun val de menjar i una mica de diners, una trentena de persones. Queden dissabte per rodar. Ja sortint, Malraux agafa pel braç Aub:
—Quan arribarà més pel·lícula? Has preguntat a Miravitlles? Així no podem continuar.
4.1.4.- Rodant a l’estudi.
Max Aub, enfilat a una cadira, intenta dirigir l’orquestra. Els extres, arribats amb un camió militar que els han deixat, s’aglomeren al seu voltant. Darrere seu, la càmera, els focus, uns rails per terra, els tècnics estrangers els cohibeixen. En un racó, els actors s’ho miren expectants. Hi ha Santpere, Peña, Rodríguez, i dos o tres més de menor nivell, sense un paper concret, però que per amistat o recomanació del sindicat, també han estat contractats. Des de les primeres preses hi ha hagut algun frec amb el sindicat d’actors per la contractació d’extres, anunciant un malestar que aflorarà diverses
vegades durant els mesos de rodatge. Quan les autoritats espanyoles, a l’hora d’accedir a finançar la pel·lícula, van exigir que, en cas de contractar tècnics estrangers, estiguessin doblats per un espanyol, se’n va contractar diversos, entre ells, un tal Lepiani[xxxii], per recomanació de l’assistent de producció , Fernando Gómez Mantilla[xxxiii]. Molts s’estan limitant a cobrar el sou, sense fer res però evitant així ser cridats a files. Però alguns plantegen uns problemes laborals que enerven Malraux i necessiten tota la mà esquerra de Max Aub.
Un ajudant mou la perxa de so, un altre encén un focus. Max, sense girar-se, crida aixecant les mans:
—No, no mireu. Sou gent del poble que ha acudit a les honres fúnebres d’un aviador heroic, esteu compungits, fins i tot —dubta—, en certa manera, orgullosos de compartir el moment amb els aviadors internacionals. Quiets, com a màxim seguiu amb la vista al comandant quan entri. Així, distribuïts. Aquesta taula, que no es vegi.
En una habitació contigua, Santpere repassa el discurs. Per ell, aquests breus fragments que exigeix la pel·lícula no són gens comparat amb llargs textos que s’ha hagut d’aprendre durant la seva extensa trajectòria teatral. “Marcelino, disset combats a Espanya…” recita caminant amunt i avall.
Entren una llitera, on s’estén el que interpretarà Marcelino Rivelli[xxxiv]. L’encara claqueta Lepiani es posa davant de la càmera i recita: “Sang de gauche, seqüència segona, primera presa”[xxxv].
La càmera, amb Thomas al comandament i Page atent a la seva esquena, enquadra la cara del mort. Lentament, obre el camp. Algun militar, un assegut, vilatans, fins i tot un nen, miren el jacent. Els del darrere es mouen: arriba el comandant Peña. Majestuós, mira al voltant i inicia l’obituari de Marcelino.
A mitja al·locució, Malraux dicta: Tallin! S’adreça a Santpere:
—Prenem des d’un altre angle. Només tenim una càmera, així que iniciï el discurs una altra vegada. Després ja enganxarem el que convingui.
Se sent la veu aguda de Lepiani: Sang de gauche, seqüència segona, presa segona. Des de l’esquerra de Santpere, en un pla mitjà, es va desplaçant lentament la càmera en un travelin circular per donar sensació de conjunt. Darrere seu, unes dones amb cara compungida. La càmera baixa fins al rostre del difunt. “Tallin!”.
El rodatge s’ha desenvolupat satisfactòriament atesa la inexperiència dels extres i el nerviosisme inicial. Només s’ha hagut de repetir un breu instant quan un nen s’ha mogut. Al final, alguns plans d’enllaç, amb grups de vilatans, molt al gust del cinema soviètic que admira el director. L’últim, però, serà rodat temps després[xxxvi]. En ell, dues àvies es diuen:
—Només una hora després de la mort, es comença a veure l’ànima.
—Ja deu fer una hora.
Aquest divendres 12 ha resultat més profitós del que es pensava. Després de La Volatería, hi havia dubtes d’on seguir i amb quines seqüències, sabent dels pocs metres de pel·lícula de què es disposava. El suggeriment d’Aub ha estat fructífer.
El cap de setmana ha estat caòtic, tot i que ha acollit una bona notícia. Encara que sigui habitual i s’avisés per la premsa, un assaig de tir antiaeri ha sorprès molts barcelonins. S’insisteix que continuaran també dilluns. Com a positiu: Met Miravitlles ha convidat a dinar Malraux i Aub a La Punyalada, al Passeig de Gràcia, propera a les seves oficines. Després d’un preàmbul en què comenta el viatge de l’alcalde, Hilari Salvadó, al Congrés per la Pau a París[xxxvii], els dóna la notícia: Ha aconseguit de les autoritats el permís per tancar durant unes hores el carrer Santa Ana, llevat, és clar, que hi hagi bombardeig o necessitats militars de qualsevol mena. Potser la setmana següent ho puguin dur a terme. Aixequen la copa, i brinden tots tres. Després, amb cara de circumstàncies, Aub es dirigeix al comissari de Propaganda:
—És una ocasió única. Gràcies, gràcies de debò. Però hi ha un dubte: no estem segurs de tenir prou pel·lícula verge. Hi ha retards al lliurament.
—Miraré d’aconseguir uns metres a Laya Films —diu amb un aire de suficiència, no exempt d’arrogància. Ja saps que sóc aquí per a tot. El vostre projecte és imprescindible per a la República.
Baixant per Passeig de Gràcia, en deixar Aub a l’hotel Majèstic, s’han pres una darrera copa. Després, André segueix sol fins al Ritz, on l’espera Josette, que ha sopat amb la seva amiga Chantal, acabada d’arribar de París, amb viandes, perfums i un parell de vestits.
Dilluns no es roda, han estat analitzant com aprofitar millor la poca pel·lícula que queda, per si de cas Miravitlles els falla. L’equip de rodatge s’ha reunit al Comissariat per planejar les accions següents, en un despatx escàs per a la desena de persones presents que fumen compulsivament.
Denis Marion, que coneix en profunditat el guió previ, apunta:
—Seria convenient anar lligant seqüències. Sembla que ens han facilitat el rodatge de la VII al carrer Santa Anna en uns dies determinats. No deixem per més tard les prèvies dins de la drogueria, la IV i VI. Algú té cap idea d’on rodar-les? Tampoc no oblidem la seqüència del dormitori dels aviadors (XXVI), que en certa manera està relacionada amb allò que rodem a La Volateria.
—Els interiors els podríem rodar a Orphea, però les entrades i les sortides haurien de ser en un carrer real —apunta Malraux.
A diverses fonts se cita la dificultat que va significar el trasllat dels utensilis d’una drogueria fins als estudis Orphea (Arxius de la Filmoteca I.3. (1989): 313). Sorgeixen molts dubtes, ja que hagués estat més fàcil trobar un local més ampli, on rodar completament les dues seqüències, i per altra banda, mentre que l’entrada i sortida dels republicans es realitza en una cistelleria, l’interior on planegen l’ajuda a Linàs mostra una drogueria.
Max Aub s’aixeca, reflexiona i després deixa anar:
—Conec una botiga on ens deixarien rodar a dins. Vaig conèixer el seu amo a Crevillent. Està en un carrer no lluny de Santa Anna, estret, també fàcil de tallar. I llaminer, afegeix: hi ha unes granges on se serveix una xocolata suïssa de somni. Sí, el carrer Petritxol ens podria ser útil. Per cert, al carrer Santa Anna hi ha l’església del mateix nom que es va incendiar el 36. Convindria que no es veiés.
Queden que ell, acompanyat de Page i Thomas, aniran a veure la Cistelleria Lledó Mas, al número 15 d’aquest carrer[xxxviii]. Passaran també al carrer de Santa Anna per determinar els millors enfocaments, evitant l’església.
—Passin —els diu l’encarregat. Vesteix un guardapols ratat. Està eufòric que comptin amb ell. El senyor Lladó el va deixar al càrrec quan se’n va anar, gairebé dos anys enrere, a França. Li serà fidel i l’amo recuperarà el negoci a la tornada.
Thomas i Page, mirant a través d’un requadre que formen amb les mans, s’aturen a l’entrada; xiuxiuegen. Alta de sostre, uns cinc metres d’amplada, potser deu o dotze de fons… No n’hi ha prou per rodar l’escena d’interior. Ho exposen a Max.
—Bé, vosaltres sou els experts. Però el guió diu que el comissari avança, de matinada, per un carrer estret fins que truca i entra. Això no es pot rodar a Montjuïc.
—Bé, tampoc no és obligat seguir l’ordre del guió en el rodatge. Santa Anna és prioritari, no sempre tindrem el permís. Tant de bo que puguem acabar en un dia! Però sapiguem que l’estudi sempre el tenim a mà per anar emplenant buits.
SABER-NE +: Ja ha de fer una hora.
4.1.5.- Els internacionals. Seqüència XXVI
Centrats a rodar en estudi, el dimarts 16 d’agost de 1938, han convocat diversos actors de repartiment per a la seqüència XXVI[xxxix], en què uns quants aviadors reflexionen sobre les raons d’estar enrolats a l’esquadrilla[xl]. A la pantalla es veurà un dormitori, mentre per la finestra (en un muntatge), es veurà l’avió de Schneider volar dificultosament, fins que
capotarà en intentar aterrar. Com a actors principals, hi ha Nicolás Rodríguez[xli] i Andrés Mejuto, sempre pendent que li revoquin el permís i s’hagi d’incorporar a l’exèrcit, raó per la qual s’intenta avançar en les seqüències en què ell hagi de ser present. Alguns extres habituals pul·lulen també per allà, com els que interpreten Pujol o Mercery.
S’han situat a l’habitació on hi descansen els membres del cos de guàrdia de l’edifici. Sobre cada màrfega, n’hi ha vuit, un número.
Lepiani s’ho mira darrere de la càmera; està content, per una vegada tots els intervinents són del sindicat, recomanats per ell. No com els del divendres anterior, la majoria camperols portats per Max Aub, sense cap experiència, que va caldre estar conduint com un ramat. Assajos, repeticions: pèrdua de temps.
Per començar, es prendran els plànols generals. Diversos aviadors, vuit en total, tirats als seus llits, en actitud relaxada. El guió preveia una taula central per a García, però s’ha considerat que ocupava massa espai i s’ha suprimit. Aquest, interpretat per Nicolás Rodríguez, mira per la finestra les evolucions de Schneider. Mejuto ha suggerit estar tocant l’harmònica, cosa que ha estat acceptada immediatament per Malraux. El temps apressa, així que es decideix anar rodant sobre la marxa, tàctica que posteriorment s’evitarà al màxim, atesa la poca perícia d’alguns participants i l’escassetat de pel·lícula.
Analitzant amb detall els plànols, s’aprecien discrepàncies entre ells (vestuari, posició) que mereixeran una entrada específica ja que les discordances indueixen a pensar en un rodatge en moments molt diferents.
Entra un sergent que demana si estan preparats per a l’exercici de tir. Ha oblidat la metralladora que havia de posar a les mans de García. Malraux, amb cara seriosa, ha dit:
—Bé, deixem-ho així. Poseu-la en un racó per després. Vostè Rodríguez, la lliurarà per a l’exercici. Ara, anem a buscar el segon pla general. Thomas, no mogui la càmera. Mejuto, ja ha d’estar incorporat. S’aixeca i, mentre entra el sergent de nou, es reuneix amb dos companys a la finestra. Comentaran el vol de l’alemany.
Tot just deu segons, però que s’ha hagut de repetir dues vegades. El sergent s’ha equivocat en les poques paraules que havia de dir. Aub ha mirat amb ira Lepiani.
No ha estat fàcil, ja que calien diversos moviments simultanis: el sergent entra dient que els blancs estan a punt (el que connectarà amb la seqüència XXVIII), mentre García recull la metralladora d’un racó, i el que interpreta Mercery[xlii] pren una fotografia penjada darrere del seu llit i la diposita en un prestatge; tot això alhora que Mejuto s’ha aixecat i dirigit a la finestra.
—Ara anem a buscar els plans mitjans.
—Ens falta el personatge de Saïdi —apunta Denis Marion. Ahir no vam pensar a atribuir el paper a cap actor dels del sindicat.
André li posa una mà a l’espatlla i respon:
—Ho podem deixar en suspens —només sentir parlar del sindicat d’actors posa Malraux en guàrdia. De fet, només se l’hauria de sentir mentre García manipula la foto de la paret, així que ja podríem posar la veu durant el muntatge. Però
no m’acaba d’agradar el passatge en què es burlen de la dona d’un voluntari, i menys de la de Mercery. A la novel·la era secundari, però la devoció per la seva dona quedava molt clara. Ho he de pensar. Es va posar al guió per considerar-lo una anècdota de companyonia, de bon humor, però no n’estic segur. Potser ho filmem quan hi hagi ocasió. No serà difícil trobar un actor que ho interpreti. Són dues frases i si no posem a García dibuixant la fotografia, seria un pla mitjà de qui sigui amb la càmera fixa.
I dirigint-se a l’operador:
—Ara que estem enfocant a la finestra, rodem a l’avorrit, ha estat un suggeriment de Max. Si no rodéssim el fragment de la dona de Mercery, serviria per donar sensació de tranquil·litat i distensió. Vostè, posis d’esquena a la finestra.
L’extra que encarna el personatge de Pol, amb corretja i les mans a la cintura, diu lentament:
—Jo vaig venir perquè m’avorria.
Després, amb un simple gir de càmera, s’enfoca García que pregunta a Mercery:
—De quin partit ets?
—Independent, camarada, sempre independent.
Ho han rodat sense assajar. Ja és l’hora de menjar les llenties habituals, aquesta vegada amb una mica de xoriço, i els sindicats n’estan pendents. Ha sortit bé.
—Bravo! —Ho han fet molt bé. A la tarda, després de dinar -remarca amb un to sarcàstic – poden marxar. Vostè. Mejuto, quedis per al pla mitjà de la seva intervenció.
Tants records. L’esquadrilla a Cuatro Vientos, a Albacete, a Torrente i Xiva. Alguns van morir, com Viezzoli[xliii], o Belaïdi, caigut al Potez que es va estavellar a Valdelinares[xliv] i que a la pel·lícula es dirà Saïdi, si surt. Herois lluitant contra un context internacional advers, amb poc material i el menyspreu de l’estructura militar. Sí, André pensa que és de justícia que es vegi a la pantalla, que el món ho sàpiga. Acabi com s’acabi aquesta maleïda guerra.
Per una vegada, haurà estat un dia rodó. S’ha rodat gran part de la seqüència XXVI, amb un pla afegit i a falta de decidir si es roda l’anècdota en què García, mentre parla Saïdi, pinta uns bigotis al retrat de Mme. Mercery, amb gran enuig d’aquest, que en adonar-se’n exclama: “García, dissortat! La foto de madame Mercery”, a la qual cosa l’al·ludit respondria burleta: “La preferiries sense barba?”.
Una alarma ha tallat la bona disposició. Mejuto haurà de tornar l’endemà per rodar el curt diàleg amb García, que no apareixerà. Un braç davant de la càmera servirà de ràcord.
SABER-NE +: L’esquadrilla Malraux. Madrid, Albacete, València.
4.1.6.- A la drogueria. Clara a Barcelona.
Dijous 18, a primera hora, ja són tots a Orphea, en un soterrani aïllat de sorolls eventuals. Estrets, ansiosos, nerviosos. Alguns comentant la premsa del diumenge, on es posa de relleu el rebuig als bombardejos franquistes a la premsa britànica[xlv]. S’han seleccionat els actors que interpretaran el grup de republicans que intentaran sortir de la ciutat (Terol), ara controlada pels facciosos, en ajuda de l’assetjada Linás. Aub els ha fet un resum. També han trucat a l’encarregat de la cistelleria Lledó Mas, que donarà continuïtat al conjunt de l’escena. Han afegit en Luís, un tramoista del paral·lel, que és coix. Ha estat idea de Max: en el cas que el grup canviï algun dels seus components (per incompareixença, o per actuació deficient), el que el grup movent-se pels carrers (quan podran rodar a Santa Ana?) sigui tancat per un coix centrarà l’atenció de l’espectador, facilitant el ràcord.
No hi caben. Malraux ordena:
—Preguem a tot el personal que no sigui imprescindible, que abandoni la sala. Així no ens podem moure.
Josette s’agafa al braç de la seva amiga Suzanne i, després de fer-li un petó, li diu al director:
—Doncs nosaltres farem una volta. El dia està molt cobert i és possible que no hi hagi bombardeig. Elvira m’ha promès que ens ensenyarà el barri antic. Diu que és preciós.
—Magnífic. Vinga, vinga, només els necessaris. Tu, Barca, agafa el sac. Posa’t darrere de la porta amb Pedro.
Els crida pel nom del seu personatge[xlvi].
Arriba José Telmo, parlant amb un altre actor. Ja ha interpretat pel·lícules conegudes, com Barrios bajos (Pedro Puche, 1937), en el paper del protagonista: El Valencia. Aub li recriminarà el retard. Ell és González, un paper important a la pel·lícula: el de l’asturià expert en explosius que ajudarà decisivament a Linás[xlvii].
—Vinga, no hi ha temps. Carral[xlviii] i el delegat militar, al despatx.
El despatx, des d’on es veu part de la suposada drogueria. A la porta, el rètol “Gerència”. Prestatges amb arxivadors i a la paret, una caixa de papallones, el primer que enfoca la càmera. Fora de pla, un extra forçut a punt.
-Sangre de izquierda. Seqüència quatre. Plànol primer.
—Acció.
L’extra copeja amb força la paret perquè algunes de les papallones travessades per una agulla caiguin dins del marc. Ho repeteixen tres vegades. En el primer intent han caigut totes, i es vol fer repetitiu.
La càmera retrocedeix, a un pla amb les cares de Carral i el comissari polític, parlant de la situació. L’encarregat de Lledó Mas passa darrere seu atrafegat.
—Tallin. Bona. Ara, la càmera anirà del comissari a Carral.
En un moment donat, criden a González. Un travelin circular mostra com aquest deixa el que està fent a la drogueria i treu el cap a la porta del despatx. Altres es mouen atrafegats, un està pujat en una escala. González relata l’escassetat d’armes que hi ha a Linás, en un pla mitjà de tots tres. José Telmo parla excessivament lent, arrossegant les paraules, no encaixa amb la idea que l’espectador pugui tenir d’un miner asturià bregat en mil batalles. L’últim pla s’haurà de repetir.
—Ara s’intercala la seqüència que ja vam rodar a casa del feixista. Tornem a l’interior de la drogueria. Canvieu la càmera de lloc —Aub, interpretant a la perfecció el que Malraux, amb el seu pobre espanyol, no podria.
—No dinem? Salta Lepiani, cosa que provoca una mirada irada d’Aub.
Afortunadament, la interrupció coincideix amb l’arribada d’un missatger: Miravitlles els convoca a l’Ajuntament per parlar del carrer Santa Anna.
—Bé. Mengeu, mengeu. Ho deixem per avui. Ens truquen. Thomas, Page, Aub, Marion, vinguin amb mi. Saben on deuen haver anat Josette i aquelles dues?
—No. Han anat a fer un volt. Potser les trobem. Si no, ja les veurem a l’hotel.
Divendres 19 no s’ha pogut avançar res. De matinada, hi ha hagut un intens bombardeig que ha afectat les Rambles, molt a prop de Petritxol[xlix] i el carrer Santa Ana. Un Malraux rabiós, amb uns rotllos de pel·lícula verge Agfa cedits per Miravitlles sobre la taula, demana al seu equip solucions per evitar més dies en blanc. Aub, conciliador, intenta calmar els ànims:
—És curiós que passi en plena visita dels membres de la Comissió Britànica d’enquesta, per veure en viu els efectes dels bombardejos a la població civil. I a més, a la Rambla, a prop d’on pensàvem rodar —ganyota de sospita—, i també de la catedral. Tan catòlics que són!
—Suggereixo que ens centrem en el rodatge en estudi —intervé Page. Per descomptat, l’interior del local de Petritxol no ens serveix. Com a màxim, l’entrada i la sortida.
—La porta la pot obrir l’encarregat; està boig per sortir al cine —interromp Aub.
—Bé —talla Malraux—, ens ha costat tant la drogueria que la vull completar com més aviat millor. Però avui no podrà ser.
En sentir que no es rodarà, José Telmo marxa sense acomiadar-se, rondinant.
Tots tenen present l’inici atrabiliari del rodatge de les seqüències esmentades. El muntatge del decorat havia estat ardu. Dies abans, Malraux havia demanat:
—Donem prioritat a la discussió dels republicans a la drogueria, tenint sempre present que, quan puguem, sortim corre-cuita cap al carrer Santa Anna. Elvira, si us plau, llegeixi’ns l’inici del guió[l] :
—“Decorat: la rebotiga de la drogueria”.
—El que és important, la decoració. Una drogueria, d’acord. Però també una caixa amb papallones, un taulell i una taula a la botiga, i una altra a l’interior d’un despatx —interromp l’Aub, que es coneix el guió de memòria i preveu els problemes en els decorats. Malraux se’l mira amb estima.
—I una damajoana. Que la busqui Petit —afegeix Malraux, pensant en l’hàbil decorador valencià. El degoteig, el pas inexorable del temps.
Aub murmura: “només faltava això. Si anem afegint coses, no hi cabrem ni a Orphea”. Després, a tots:
—Una drogueria, d’acord. Haurem de buscar pots de pintura, algun bidó…
—No, no. Portem una drogueria. Sencera! —ordena el director.
La discussió s’ha allargat més del compte. Ningú no en sortirà satisfet. El que menys, Max Aub, que amb una camioneta de Laya Films i dos ajudants, haurà d’anar fins als aprovisionaments de l’exèrcit per aconseguir material suficient per omplir l’espai de l’estudi. Abans ho havia intentat amb una drogueria del Guinardó, però el seu amo va refusar.
Al cap de dos dies, Petit apareix amb un bust de dona. A grans riallades, Aub li diu que no, que no volien una dama, sinó una damajoana: una garrafa!, exclama arrossegant emfàticament la seva errada gutural[li] .
Finalment, la segona seqüència relativa a la trobada dels voluntaris de Terol en una drogueria, amb els plànols en què es reparteixen les armes trobades a casa d’un feixista, es podrà rodar a principis de la setmana següent (capítol 4.1.5) abans d’emprendre el somiat rodatge del carrer Santa Anna.
Per això han hagut d’explicar al Comissariat de Propaganda les necessitats del rodatge en un carrer públic. Queden que dijous 25, a les 9 del matí, si no hi ha alarma, tancaran el carrer de Santa Anna fins a la 1 del migdia. Disposaran de mitja dotzena de policies per regular-ho. Els demanen, però, que no disparin trets per evitar alarmes entre la població. Accedeixen. Després, Malraux i Aub aniran al ministeri de Propaganda, per veure d’obtenir alguns francs per pagar més cinta verge. Els donaran allargues.
A la nit, ja a l’hotel, Josette està excitada. Durant el volt que ha fet amb Suzanne i Elvira pel barri antic, han trobat un lloc magnífic per rodar. No sap què, però magnífic. Un palauet al carrer Montcada[lii], amb un pati, una escala, podria ser la casa del feixista, o un altre lloc. Però és magnífic, li diu a l’André amb els braços al voltant del coll de l’estimat. El repòs del guerrer, ara també script i cercadora d’exteriors. Es besen.
Però l’idil·li es veurà truncat. L’endemà, Elvira rebrà una trucada telefònica inquietant. Clara, l’esposa d’André, truca des de Port-Bou; vol arribar a Barcelona[liii]. La secretària ho diu a Malraux. Aquest respon:
—Sí, és la meva dona. Voldrà parlar del divorci. Digues-li que l’aniran a buscar. Truca a Met (Miravitlles) i digues-li que faci el possible.
Ho temia. Clara ha decidit endinsar-se en un país en guerra en plena crisi (veure requadre, i aquí les cites[liv]). Josette diu a la seva amiga Chantal[lv]: “André fait assez de gueule. Il flaire Clara dans les coins”.
Clara estarà només dos dies a Barcelona, allotjant-se a l’hotel Majestic[lvi] , el mateix que Aub, mentre que André i Josette romanen al Ritz. No hi haurà reconciliació. A la habitual gelosia, s’uneix l’enuig d’ella pel fet que André no va assistir a l’enterrament de la seva mare després que se suïcidés. Al límit de les seves forces, ella li dirà[lvii]: “Estic intoxicada de vostè. No té el dret d’abandonar-me, ja que vostè m’és imprescindible”.
No s’ha trobat la data del suïcidi de la mare de Clara. Tot i això, atès que va ser durant el rodatge de Sierra de Teruel, s’ha inclòs així en el relat. La Clara ens diu: “Cada dia la meva mare es passejava amb la meva filla i una cuidadora. Però va arribar el dia que va passar el que tant temia: La vaig trucar i no va respondre. Vaig anar i vaig trencar la finestra. La vaig trobar estesa al llit. Tot va tornar a ser com quan el meu sogre. L’ambulància, la policia i el seu atestat, i l’hospital on s’intentava actuar contra una voluntat que s’havia expressat clarament”. (MALRAUX, Clara (1976): 180).
Segons explica BONA (2010): 322), “Grete, la seva mare, havia anat a Magdeburg, i la situació sota els nazis l’havia deprimit profundament, així que en tornar a París es va suïcidar. Això va causar a Clara una profunda sensació de culpabilitat”.
Quan havia mort el pare d’André, Clara va assistir a les exèquies. Per contra, Malraux, immers en el rodatge a Espanya, va delegar en el seu amic Marcel Arland aquesta assistència. Això aproxima les dates de la trobada a Barcelona.
La marxa de la seva dona, propiciada pel fort bombardeig del dia 19, alleuja Malraux. Reunits a Producciones Malraux,
a l’avinguda 14 d’abril, faran un repàs de la situació: Han començat el rodatge, sí, ja tenen algunes de les seqüències inicials, no completes però en tenen, encara que és dificilíssim veure el revelat que s’està fent a París. Però els inconvenients s’acumulen. Un no menor són les bateries de l’equip de so. Han enviat un tècnic a París, però malgrat l’ajuda de Roland Tual, no dóna resultat. Com veurem, aconseguiran finalment que se’n remetin unes a primers de setembre. Un altre tema és el d’un avió, més ben dit: la meitat d’aparell on rodar els plànols d’interior del Potez. Trigaran molt a tenir-ne un de veritat dels pocs que queden. Entre Vicente Petit, el responsable del decorat, i els germans Miró, de l’equipament, n’estan construint un de fullola, que esperen tenir llest a mitjans de setembre. Els ajudarà Ollier, un mecànic comunista enrolat a l’esquadrilla Espanya a Albacete[lviii] , que després es va quedar per Barcelona i, en conèixer que es feia el rodatge, es va oferir per al que fos. Malraux aprecia la seva col·laboració, especialment per haver treballat abans de la guerra a la fàbrica d’avions Bloch, propietat d’un amic d’André, que tant el van ajudar en muntar l’esquadrilla.
De camí a l’hotel, en Max li diu a l’André:
—Està segur que Sang de gauche pot ser un bon títol? És fúnebre. No ho veig gaire adequat per al mercat americà —sap que és el somni de Malraux, encara que a hores d’ara ho considera ja irrealitzable.
—Era una idea que ja vaig incorporar a la novel·la[lix]. Me la va suggerir Andrée Violis[lx]. Fins i tot vaig guardar la retallada de diari en què citava l’anècdota. Ja ho veurem. També m’agrada “Sierra de Teruel”, al capdavall, és on succeeix la major part de la trama. Ja veurem, ja veurem.
SABER-NE +: Drogueria o cistelleria.
[i] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004). Perill de bombardeig -Barcelona sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Albertí editor, SL. Pàgina 267
[ii] https://www.visorhistoria.com/orphea-y-sierra-de-teruel/
[iii] MARION, Denis (1996). Le cinéma selon André Malraux. Paris, Cahiers du cinéma. Pàgina 68
[iv] https://www.visorhistoria.com/la-verdadera-historia/#pel%C3%ADcula.Introducci%C3%B3n
[v] FARRERAS, Elvira y GASPAR, Joan (1997). Memòries. Art i vida a Barcelona (1911-1996). Barcelona, La Campana. Pàgina 38
[vi] https://www.visorhistoria.com/rodando-en-el-aeropuerto/
[vii] La Vanguardia, 31.07.1938. Pàgina 9.
[viii] Seqüència V, no incorporada a la versió final. La seqüència VI comença quan Pedro i Barca entren amb un saco n porten les armes trobades a casa del feixista.
[ix] https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-actores-2/
[x] MARION, Denis (1970). André Malraux. Paris, Seghers, Cinéma d’aujourd’hui. Pàgina 19.
[xi] https://www.youtube.com/watch?v=2YPDKnkVgOU Audio en francès.
[xii] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004). Pàgina 280.
[xiii] SANCHEZ OLIVEIRA, Enrique (2003). Aproximación histórica al cineasta Francisco Elías (1890-1977). Sevilla, Universidad de Sevilla. ¡No quiero, no quiero! No es va estrenar fins que no va acabar la guerra.
[xiv] MARION, Denis (1996). Pàgina 49 i ss.
[xv] Película dirigida por Marcel Carné en 1937i produïda per Édouard Corniglion-Molinier, amic de Malraux i col·laborador a la última etapa de Sierra de Teruel. Tindria un paper clau en el salvament d’una copia del film de Malraux.
[xvi] Declaracions de Manuel BERENGUER a: Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza. Archivos de la Filmoteca nº 3 (1989) València, Generalitat Valenciana. Pàgina 282
[xvii] Archivos de la Filmoteca nº 3(1989) Pàgina 60.
[xviii] Curiosa l’explicació de l’esposa de Tual, Denise, respecte al pas de pel·lícula per la frontera tancada a causa de la No Intervenció: https://www.visorhistoria.com/historia-y-ficcion/
[xix] ARAÑÓ, Laia y CAPDEVILA, Mireia (2018) Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona, Ajuntament. Página 177, per el bombardeig del 3.8.38.
[xx] https://www.visorhistoria.com/un-topo-en-el-rodaje/
[xxi] https://www.visorhistoria.com/rodando-en-el-pueblo-espanol/
[xxii] CHANTAL, Suzanne (1976). Un amor de André Malraux. Josette Clotis. Barcelona, Grijalbo. Página 114.
[xxiii] Després de la guerra es va anomenar Cine Vergara, al carrer del mateix nom. La Vanguardia, 2.8.1938. P.7
[xxiv] No va ser així: https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-los-actores-1/
[xxv] Va morir un any després. https://dbe.rah.es/biografias/82325/josep-santpere-i-pey
[xxvi] No es rodarà, quedant una Seqüència I molt diferent del previst. Analitzat a: https://www.visorhistoria.com/secuencia-i-3-el-avion-derribado-2/
[xxvii] L’exèrcit de la República havia passat l’ Ebre el 25 de juliol. Després d’una primera progressió exitosa, la situació s’havia estancat.
[xxviii] La Vanguardia, 5.8.1938, pàgina 4.
[xxix] Anècdota explicada per la seva filla Mary, a TV3: Cinema de mitjanit. (11.7.1986)
[xxx] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004). Pàgina 281.
[xxxi] Declaracions d’Elvira Farreras a: Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza. Archivos de la Filmoteca nº 3 (1989) Pàgina 289
[xxxii] MARION, Denis (1996). Le cinéma selon André Malraux. Paris, Cahiers du cinéma. Pàgina 63. Lepiani acabaría sent apartat del rodatge, encara que seguiría cobrant un sou. El va substituir Rigueira, també del sindicat, que va treballar com a claqueta.
[xxxiii] Sierra de Teruel, cincuenta años de esperanza. Archivos de la Filmoteca I nº 3 (1989) València, Generalitat Valenciana. Pàgina 49.
[xxxiv] https://www.visorhistoria.com/secuencia-ii-1-viezzoli/ on s’explica la historia real del fet..
[xxxv] Un dels títols que es van considerar inicialment. Veure: https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-1/
[xxxvi] https://www.visorhistoria.com/secuencia-ii-hora/
[xxxvii] La Vanguardia, 14.8.1938 P. 5
[xxxviii] https://www.visorhistoria.com/secuencias-iv-y-vi-la-drogueria/
[xxxix] MALRAUX, André (1968). Sierra de Teruel. México, Editorial Era. Página 92 y ss.
[xl] L’octubre del 1936, amb l’esquadrilla radicada a Albacete, Malraux va aprofitar la circumstància per rellevar els mercenaris que havien cobert la primera etapa, no sense abundant polèmica i disgust per part de les autoritats militars republicanes, per voluntaris de diverses nacionalitats. Una anàlisi detallada a l’Annex 1 de THORNBERRY, Robert S. (1977) André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Llibreria Droz. Pàgina 206 i següents.
[xli] https://www.visorhistoria.com/la-incognita-de-nicolas-rodriguez/
[xlii] https://www.visorhistoria.com/una-perla-cherchez-la-femme/
[xliii] https://www.visorhistoria.com/secuencia-ii-viezzoli/
[xliv] https://www.visorhistoria.com/historia-del-potez-n-y-valdelinares/
[xlv] La Humanitat, 21.8.1938.
[xlvi] No se sap el nom dels actors que els interpretaven, així será més fácil seguir el relat.
[xlvii] Tanmateix, no sortirà a cap de les versions de la pel·lícula o el guio. https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-actores-2/
[xlviii] Miguel del Castillo. https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-actores-2/
[xlix] Segons MARION (1996): 17, Van haver d’aturar el rodatge els dies 8,9,10 12 y 20 d’agost, per talls de corrent elèctrica.
[l] MALRAUX, André (1968). Sierra de Teruel. México, Editorial Era.
[li] Declaracions d’Elvira Farreras. A: Set mesos de rodatge (dir. Felip Solé). TV3. Tarasca. 2004. https://www.visorhistoria.com/anexos/videos/
[lii] Es tracta del PalauAguilar, que actualmente acull el Museu Picasso, al carrer Montcada, 17.
[liii] Archivos de la Filmoteca I.3 (1989). Pàgina 291.
[liv] MALRAUX, Clara (1976). La fin et le commencement (Le bruit de nos pas V). Paris, Grasset. / BONA, Dominique (2010). Clara Malraux, biographie. Paris, Grasset.
[lv] THEILLOU, Françoise (2023). Je pense à votre destin –André Malraux et Josette Clotis 1933-1944. Paris, Grasset. Pàgina 67.
[lvi] TODD, Olivier (2001). André Malraux, une vie. París, Gallimard. Pàgina 284.
[lvii] BONA (2010); 321.
[lviii] NOTHOMB, Paul (2001). Malraux en España. Barcelona, Edhasa. Pàgina 86.
[lix] MALRAUX, André (1995) La esperanza. Madrid, Ed. Cátedra. Pàgina 225.
[lx] Le Petit Parisien. 01.11.1936 P. 1