A principis de febrer de 1939, juntament amb milers de refugiats que fugien de la barbàrie de Franco, André Malraux, Josette Clotis, Max Aub i alguns altres de l’equip de rodatge de Sierra de Teruel van creuar a França, portant amb ells diverses bobines de pel·lícula i mitg avió de fusta contraxapada que tenien la intenció d’utilitzar a París per continuar filmant preses interiors d’un Potez en vol. Segons Max Aub, van fer el pas en tres cotxes i un camió que, inicialment, van haver de deixar enrere al costat espanyol, carregat amb la meitat de l’avió. Ho hem descrit en dos capítols de “La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel”, els capítols 4.6.4 i 4.7.1[i].
Durant aquells dies, davant de l’allau humana que va creuar la frontera durant la anomenada “Retirada”, les autoritats franceses van adoptar un enfocament ràpid i decidit: “es permeten les dones i els nens, es denega l’entrada als homes sans i es cuida els ferits”. Sabem que Malraux i el seu equip havien estat a Figueres, ja que Aub ens diu que van assistir a la sessió final de les Corts de la Segona República, celebrada l’1 de febrer[ii]. No van creuar a França fins que la frontera també es va obrir als «homes sans», és a dir, majoritàriament a l’exèrcit republicà.
És difícil imaginar la situació avui dia (tret que estiguem atents als fluxos migratoris actuals a Palestina, el Marroc i, tristament, a tantes altres parts del món). Aproximadament mig milió de refugiats van creuar a França (al departament dels Pirineus Orientals, amb una població de poc més de 200.000 habitants) en un període de menys de quinze dies per als civils (200.000) i una setmana per al personal militar (250.000). Ho van fer per totes les rutes possibles, algunes d’elles improbables, com la ruta del coll de Mantet per Setcases, que era intransitable per la neu (a una altitud de 2.400 metres), però per la qual unes 250 persones van aconseguir creuar[iii].
El cap de govern espanyol, Juan Negrín, va creuar pel pas més concorregut, el de Le Perthus. Havia acompanyat ja Azaña en el seu pas fronterer de La Vajol a Les Illes a primera hora del diumenge 5, però aquell mateix dia havia tornat a Espanya. Negrín va retornar a França el dia 9 a la recerca d’un avió que el portés a Madrid per continuar la lluita.
Fem una ullada al mapa com a resum dels principals passos fronterers i del nombre aproximat de fugitius que hi van passar:
Segons la bibliografia, ara podem traçar aproximadament el viatge del grup de Malraux, que implicaria els moviments d’anada i tornada de Max Aub enmig d’aquell enrenou, per tal de recuperar l’avió de fullola construït pels germans Miró, que s’havien vist obligats a deixar enrere a Espanya.
Cal ser justos i assenyalar un error en el relat d’Aub, on afirma que el camió s’havia deixat a Bourg-Madame[iv], un pas fronterer molt més a l’oest, , cosa que feia impossible completar el viatge a Portbou/Cerbère en dos dies, amb les tropes de Franco a tocar, a la caça d’una multitud terroritzada; escrit trenta anys després, aquesta inexactitud mereix la nostra comprensió.
A primera vista, hauria estat lògic suposar que haurien triat el pas fronterer més proper a Figueres, però —potser per evitar les multituds a Le Pethus (hi van passar un quart de milió de persones en només deu dies)— es van dirigir cap a la costa. La ruta hauria estat similar a la que havia fet pocs dies abans Antonio Machado, que, sortint de Girona, va passar per Sant Martí d’Empúries, Roses, Cadaqués, Port de la Selva, Colera i Portbou[v].
El fet que decidissin anar pel pas de Cerbère és corroborat per una altra font[vi], que afirma que, després de creuar la frontera, al proper poble francès de Banyuls, es van topar amb el guionista tècnic de Sierra de Teruel, Boris Peskine, que hi era acampant amb la seva dona. No els haurien trobat si haguessin triat entrar per Le Perthus. Per tant, devien haver deixat el camió a la zona de Portbou.
La data que Aub dona per al primer pas fronterer – el 5 o 6 de febrer – també coincideix amb l’obertura de la frontera als soldats. L’Indépendant informa que, només la primera nit, 6.000 vehicles de tota mena van creuar la frontera. Potser el camió que transportava el “mig avió” de Malraux hi era, però, com hem vist, tots els seus biògrafs, inclòs Aub, ens diuen que van haver de creuar la frontera sense ell, deixant-lo en algun camp obert.
La raó devia ser que tot l’equipament militar —armes, munició i vehicles— va ser confiscat pels francesos, la qual cosa hauria impedit que el mig avió bombarder (encara que fos de fusta contraxapada) estigués disponible per al rodatge posterior.
Max Aub també ens explica que, uns dies més tard, va haver de fer el camí de tornada per recollir aquest element de decorat i portar-lo a França.
Així doncs, atès que la frontera de Cerbère va ser completament tancada el 10 de febrer (algunes altres van romandre obertes fins al dia 13), el perillós viatge de l’escriptor valencià degué tenir lloc entre el 6 i el 10 de febrer, moment en què les tropes de Franco ja havien arribat al pas fronterer.
Cal destacar el coratge i la gosadia de Max Aub, ja que en aquells dies de confusió i desesperança, si l’haguessin capturat les tropes rebels, s’hauria enfrontat a un consell de guerra i, molt possiblement, al seu afusellament.
Examinem, doncs, amb cert detall el que va passar durant aquells dies al pas fronterer de Portbou/Cerbère.
A la població catalana de Portbou, l’èxode va començar el 28 de gener, quan desenes de milers de refugiats s’amuntegaven tant a l’entrada del túnel ferroviari com a la carretera que, passant pel Col de Balitres, els podia portar a Cerbère.
Una primera onada d’unes 35.000 persones va passar pel túnel ferroviari; segons la premsa local, «eren principalment nens, dones i gent gran, i van ser canalitzats pel personal de l’estació de Cerbère». Cal destacar que entre ells hi havia diversos intel·lectuals, com ara Antonio Machado i la seva mare, Corpus Barga, Carles Riba, etc. L’Indépendant[vii] descriu els qui van creuar les muntanyes el mateix dia que es va obrir la ruta: «Allà són, més de 3.000 refugiats—homes, dones i nens—esperant que s’obrin les portes. Però només s’obriran una mica per contenir la marea. Han passat la nit a les carenes, mal protegits del fred». El moviment es va reprendre a l’alba de l’endemà, quan encara s’estava denegant l’accés als homes en edat de fer el servei militar.
Segons Barba[viii], els soldats republicans, uns 45.000, només van poder creuar a Cerbère entre el 7 i el 10 de febrer.
Pocs dies després, les autoritats franceses van donar un balanç de l’equipament que havia creuat: 2.882 vehicles i camions (inclòs el que es diu que va recuperar Aub), 15 automòbils blindats, 7 tancs i 160 motocicletes.
Els soldats i els homes en edat de fer el servei militar, en la seva majoria, van ser conduïts a peu als camps d’internament (que, durant les primeres setmanes, consistien simplement en la sorra freda i humida de la costa de Saint-Cyprien i Argelès-sur-Mer). Cal destacar també que es van fer intents per alleujar la difícil situació d’alguns civils. De les 50.000 persones no militars que van passar per Cerbère en els dies immediatament posteriors, 3.002 van ser portades a 7 centres del departament del Cher, 3.133 a 47 pobles de Loir-et-Cher i 3.838 a 46 del Loiret[ix].
Imaginem per un moment Max Aub reentrant a Espanya, a contracorrent d’aquella allau humana, per arribar al lloc on havien deixat el camió i tornant per unir-se a la interminable processó de vehicles que serpentejava cap al coll de Balitres per creuar la frontera una vegada més. No sabem quants plans de la pel·lícula es van acabar filmant, un cop a França, als estudis Pathé de Joinville-le-Pont utilitzant l’avió Potez esmentat, però el seu transport i recuperació per part de Max Aub constitueix un altre exemple de la tenacitat, la determinació i el coratge del nostre escriptor, que va dir: «Es fa el que es pot, per petit que sigui, amb la convicció que tot deixa una empremta, ja sigui en relleu o en concavitat, al servei del futur – si és que n’hi ha un»[x]. Ho va fer, va complir la seva funció i perdura en el futut. Gràcies, Max.
NOTES:
[i] https://www.visorhistoria.com/4-7-1-primers-dies-a-paris/
[ii] AUB, Max, «Prólogo» a: MALRAUX, André, Sierra de Teruel, Mèxico: Ed. Era, 1968, p. 10
[iii] Descrit a la novel·la de l’autor: CISTERÓ, Antoni. *Fill de la memoria*, Valls: Cossetània, 2017
[iv] MALGAT, Gérard. Max Aub y Francia o la esperanza traicionada. Sevilla: Ed. Renacimiento, p. 81
[v] NADAL i FARRERAS, Joaquim (ed.) *Girona, 1939: porta de l’exili*. Barcelona: L’Avenç, 2021, p. 167
[vi] LACOUTURE, Jean. André Malraux. Barcelona: Euros, 1976, p. 188
[vii] L’Indépendant, 29 de gener de 1939, informant sobre els esdeveniments del 28 de gener.[
[viii] BARBA, Serge, De la frontière aux barbelés. Les chemins de la Retirada 1939. Perpinyà: Trabucaire, p. 32. Una obra de referència essencial.
[ix] BARBA, Ibid. p. 35
[x] AUB, Max. Campo francés. Madrid: Alfaguara, 1982, p. 14