L’ESPOIR, UN PARÈNTESI A LA DESESPERANÇA[i]
Mª dels Àngels Sellés i Pons.
INTRODUCCIÓ:
El llibre De Chamartin a Collbató narra la vida d’ un nen de Chamartín (Madrid) que creix paral·lelament als esdeveniments de la Guerra Civil Espanyola. El protagonista viu tota la guerra com a refugiat Catalunya, concretament a Collbató, on s’hi va integrar plenament.
Per una altra banda, l ‘ escriptor francès André Malraux decideix fer una pel·lícula del seu llibre L’Espoir, per donar a conèixer a Europa i al món la lluita que es portava a Espanya contra el Feixisme. I es precisament a Collbató, on André Malraux roda una escena de la seva pel·lícula titulada Espoir – Sierra de Teruel.
Durant els dies de rodatge la fisonomia i activitat de Collbató va canviar .Tot el poble es va bolcar en acollir a tot l’ equip de rodatge i al soldats que també intervenien en l’escena. Va ser un parèntesi a la desesperança .Els rodatge va ser un “bàlsam” pels seus habitants, per la baixa moral que ja començada haver-hi entre la població, per les tristes noticies que arribàvem de la Batalla de l’ Ebre. Molta gent del poble van fer d’ extres i figurants al film. Era una activitat desconeguda per a ells i per això hi participaven il·lusionats . El protagonista del llibre De Chamartin a Collbató també va intervenir-hi i es per aquest motiu que calia dedicar un capítol sencer aquesta vivència.
Veureu que el llibre està escrit en format de Lectura Fàcil[ii], seguint les directrius internacionals de l’IFLA, que pretén acostar la lectura a tothom. La Lectura Fàcil facilita que un tema tan complex com aquest, pugui ser llegit i comprés per la gran majoria de persones, sigui quin sigui el seu nivell de competència lectora .
L’ESPOIR, UN PARÈNTESI A LA DESESPERANÇA
Enmig d’aquest desànim, una notícia trasbalsà la vida de Collbató: s’hi rodaria una pel·lícula!
Molts intel·lectuals, poetes, pintors, escriptors, estaven a favor de la República. Feien escrits, quadres i llibres contra el feixisme.
Un d’ells, el francès André Malraux, escriptor i aventurer infatigable, havia escrit una novel·la: L’espoir (L’esperança). I va decidir fer-ne una pel·lícula: Sierra de Teruel, per animar el bàndol republicà. El va ajudar l’escriptor Max Aub.
A Collbató, aquest era el tema de conversa.
—Sortirem tots a la pel·lícula!
—És de guerra, representa la batalla de Terol. Diuen que les roques de la muntanya de Montserrat són com les d’allà.
—Es tracta d’un aviador que cau ferit i…
Soldats de l’exèrcit republicà feien d’actors i molts collbatonins de figurants[iii], com en Paco, la Tere i la Rosi. Estaven entusiasmats.
Només podien filmar si feia sol. Les màquines de filmar d’aleshores no eren tan perfectes com les d’ara. Si es posava núvol, la pel·lícula no quedava bé. I s’havia d’esperar que sortís el sol.
—¡Corten! ¡Descanso! —cridava el director, amb accent francès.
Durant els descansos els soldats fumaven una cigarreta. Els nens agafàvem les burilles de terra i les guardaven. En arribar a casa les donaven als seus pares perquè se les acabessin de fumar. El tabac també escassejava.
Es va rodar a la plaça de l’Església i als carrers de Collbató. Per camí de les coves de la muntanya de Montserrat es veien baixar els actors i figurants fent de soldats, ensangonats, ferits, embenats, i que portaven un aviador ferit.
El director cridava: —Todos al cortejo, todos al cortejo.
I els figurants s’havien de col·locar en fila, acompanyant els ferits i caminant muntanya avall… El rodatge va durar 5 o 6 dies.
Va arribar molta gent al poble: soldats, artistes, tècnics… Quan s’acabà el rodatge, el poble va quedar buit, quiet… I tornaven a parlar de la guerra, però la de veritat.
A les botigues, tothom hi deia la seva:
Es parlava de la batalla de l’Ebre.
—Diuen que el riu Ebre baixa ple de morts.
—Es veu que és de color vermell, de tanta sang.
—Saps la filla d’en …. S’acaba de casar.
I en un mes ha estat soltera, casada i vídua…
En Paco[iv] estava aterrit, però es feia el fort. !Quina guerra més llarga! ¿Cuando acabarà? Pensava mig en català, mig en castellà.
Als vespres plorava en silenci. “On deuen ser els papàs?”. “Què vol dir que los papàs han desaparecido?”. Ningú sap on…? ¿Nadie? Sempre es feia les mateixes preguntes.
De moment no hi trobava resposta. Ningú els havia dit que eren morts. No sabien tota la veritat.
PER SABER-NE MÉS:
UNA TROBADA ENTRANYABLE (amb la mare de l’autora, que va viure en directe el rodatge)
SEQÜÈNCIA XXXIX: On i com es va rodar.
—————————————
[i] Capítol de SELLÉS I PONS, Maria Àngels (2011). De Chamartín a Collbató. Barcelona, Ed. La Mar de Fàcil. Pàgina 125.
[ii] https://www.lecturafacil.net/
[iii] Persones, no actors, que feien el paper de la gent del poble, dels soldats, etc., a la pel·lícula.
[iv] Paco era en Francesc Sellés, protagonista de la historia i pare de l’autora del llibre i d’aquest article.