—Van rebre els seus nous avions, oi?
—Érem un contra vuit.
—Alto!, més dramatisme! Santpere, més dramatisme. És el missatge clau de tota la pel·lícula: posar en evidència la desigualtat respecte de l’armament que reben els rebels i el bloqueig a què se sotmet al govern legítim d’Espanya.
Max Aub, dominador com pocs del llenguatge castellà, no ha perdut, però, el seu deix francès: grebels.
Mejuto[i], que comparteix l’assaig, el mira amb fatiga. Ell ho fa bé, i ho sap. Però a Josep Santpere li costa adaptar-se al necessari dramatisme, oblidant les dècades de comediant al Paral·lel.
—Fixa’t el diari d’avui: “Les bombes dels països intervencionistes cauen sobre a un vapor holandès”[ii]. Pep, com creus que se sentien ahir els pilots que van intentar repel·lir l’atac? I els tripulants del vaixell holandès que va rebre les bombes, eh?
Malraux, en un racó, se’l mira satisfet. És conscient que ha fet una bona elecció. Segur que l’altre possible candidat a ajudant de direcció, Corpus Barga, no hagués tingut la mateixa implicació.
Dilluns, dia 6 de juny, han començat els assajos en una dependència de Laya Films a falta del permís per instal·lar-se definitivament en algun dels estudis de Montjuïc. Un guió encara per arrodonir i amb només tres dels actors previstos: Mejuto (Severiano Andrés de nom), Santpere (Josep) i del Castillo (Miguel), que avui no hi ha anat, Els seus papers a la pel·lícula són respectivament: Capità Muñoz, Comandant Peña i Carral.
Ocupen una habitació estreta. Els actors tenen el paper mecanografiat la vigília a la mà.
—Tornem a començar —gruny Max.
Malraux mira el rellotge; espera que de nou, el seu assistent interrompi amb algun improperi, se li acosta i li diu:
—He d’anar a l’aeroport. Avui arriba Boris[iii] i vull que se senti ben acollit. Seguiu. Ens veiem al seu hotel.
Arribarà una hora tard. Al ministeri li han deixat un cotxe petit, un Ford 6 CV. Al Prat l’esperen, sota un arbre, Peskine i Louis Page. Els porta a l’hotel Majestic on s’allotjaran. Després de dinar, se’ls uneix Max Aub, acompanyat d’una bella periodista russa, Bola, corresponsal de Pravda[iv].
A la tarda visiten el Comissariat de Propaganda. Allà, poden saludar les tres secretàries de Produccions Malraux (Marta, Zoé i Elvira). Un futur col·laborador de la pel·lícula, el càmera Manuel Berenguer, va amb ells al quart pis, on poden visionar “Batallons de muntanya” que ell ha realitzat[v]. Després, ja de nou al primer pis, els presenten al guionista i director de producció Fernando G. Mantilla[vi], que s’incorporarà a l’equip de rodatge, amb l’encàrrec de supervisar-ne l’ortodòxia segons els criteris de la República que és qui finança el projecte. Ell i Piquer, operador, els acompanyaran a veure els estudis cinematogràfics disponibles a Barcelona. Tot i que ja els han vist, volen reforçar la decisió amb l’opinió d’un tècnic prestigiós. Potser així, amb el suport de Mantilla, Max pugui aconseguir els permisos necessaris.
Primer visiten els Estudis Lepanto[vii], insonoritzats el 1935, però que consideren excessivament petits. En aquell moment estan rodant una pel·lícula surrealista, amb un cavall de cartó que els deixa atònits. A la tornada, Peskine i Page discuteixen a part sobre la conveniència d’involucrar-se en el rodatge d’una pel·lícula en plena guerra civil i amb els mitjans que, malgrat la grandiloqüència dels espanyols, intueixen que seran molt precaris. Potser per rebaixar la tensió, Malraux i Aub porten els dos francesos a veure la Sagrada Família, que Boris Peskine considera: catalana, anarquista, surrealista, encara que també simpàtica i boja. Han passat per carrers bombardejats, sacs terrers, entrades a refugis, cosa que va assentant la idea del rus de no quedar-se a Barcelona durant el rodatge, i per això, a causa del seu origen, adduirà problemes de passaport a França. No obstant això, continua dubitatiu atesa la bona retribució promesa i els projectes de llançar la pel·lícula als Estats Units que Malraux ha exposat hàbilment durant el sopar.
A la nit hi ha bon ambient: es reuneixen per sopar Malraux, Aub, Peskine, Page i la periodista Bola, a qui se’ls uneix Pons, un arquitecte que ja havia col·laborat a l’esquadrilla Malraux dos anys abans i que ha viatjat al mateix avió .
L’endemà al matí, 9 de juny, amb Mantilla, l’equip visitarà els estudis Orphea, les instal·lacions més grans i més ben dotades de Barcelona. El seu veïnatge amb el Poble espanyol, per on passegen, els fa imaginar ja exteriors semblants a Terol. Malraux ja els ha vist i per a ell no hi ha dubte, però vol que tant Page com Peskine donin la seva aprovació i Mantilla ho senti. Tots coincideixen que són els millors, encara que la insonorització sigui molt deficient.
Mengen opíparament abans d’anar a veure exteriors. Bola els ha portat caviar, cosa que no deixa de sorprendre en una ciutat en guerra. Després, en un cotxe oficial, viatgen a Montserrat i Cervera a la recerca d’exteriors. A falta de Terol, la muntanya màgica dels catalans podrà fer el fet. El cotxe els deixa a la vora del Llobregat, abans de Monistrol, des d’on agafen el funicular aeri que els condueix al monestir. Page ho ha vist al moment:
—La càmera aquí, mirant a la muntanya, ens farà la impressió que l’avió s’estavella, a la seqüència XXXVI.
Encara que falti el guió tècnic que prepararà el rus, tots tenen ja interioritzades les idees de Malraux respecte a la pel·lícula. Al monestir s’estan ultimant els preparatius perquè sigui un hospital[viii]. Aub s’abraça amb el Manolo Altolaguirre, que s’ocupa de la magnífica impremta del monestir.
—Però Max, què fas tu per aquí?
—Ni t’ho imagines. Preparant una pel·lícula! Et presento a Louis Page, un fotògraf de renom. Estem buscant exteriors que s’assemblin a Terol.
—Doncs jo estic ultimant el poemari d’Emilio Prados per a l’Exèrcit de l’Est. I en preparo un altre de César Vallejo. Si tot surt bé, inclourà un gravat de Picasso signat per ell[ix].
Altolaguirre a la seva, encara que aportarà un col·laborador que serà útil en una de les seqüències, representant un voluntari àrab. Afegeix:
—Per cert, que fa uns dies em vaig trobar a Barcelona amb aquell jove que vaig presentar fa anys Cernuda. Serafín[x], te’n recordes? Potser us serà útil per a la pel·lícula. És guapo, d’això no hi ha dubte, acaba amb un somriure maliciós. També és poeta, i va ser amic de Federico.
El comissari de la Generalitat al càrrec del cenobi, Carlos Gerhard[xi], mentrestant, està ensenyant a Malraux els espais on podrien allotjar-se els equips de rodatge en el cas que es filmés a la muntanya. Peskine, abstret amb els incunables de la biblioteca, intenta aïllar-se en els seus pensaments: “em convé col·laborar?” es pregunta constantment.
Entra el francès.
—Vinga, al cotxe. Ja tenim Terol. Ara ens falta Linàs. Si com em va dir, Max, Cervera té un aspecte rural, potser serveixi. Encara que no descarto el que he vist al Poble Espanyol, tan a prop dels estudis. Seria tremendament pràctic.
Es fa de nit quan han acabat de fer una volta pel nucli antic de Cervera. Page ha fet fotos.
Pel camí, controls constants retarden el seu viatge de tornada. Mentre Max Aub dorm, exhaust, Malraux, Peskine i Page discuteixen de cinema. El director està preocupat pels actors que ha reclutat fins ara, especialment aquell Santpere, habituat a fer teatral però ignorant del cinematogràfic. Sens dubte, no tindria lloc en una pel·lícula d’Eisenstein, referència per al francès.
Estan famolencs. Als pocs quilòmetres, desperten Max:
—Aquella fonda que ens va prometre, on és?
El xofer apunta: ja estem arribant a Igualada. Max s’activa. Li indica el trajecte i en arribar, es dirigeix a la cuina, anunciant la visita d’un “gran personatge important”. Sopen bé: “Friture et côtelettes et du vin blanc”, recordarà Peskine, que en arribar a l’hotel indicarà a Malraux les condicions per col·laborar a la pel·lícula. El director estarà d’acord en principi, i com a mostra d’això, en presència de Page, li lliurarà el guió amb les escenes ja disponibles, la majoria.
L’endemà els francesos tornen al seu país. El rus tindrà dificultats per tornar a França. Per manca d’autoritzacions, ha de desistir d’agafar l’avió i haurà d’arribar a Perpinyà en cotxe, des d’on seguirà viatge
l’endemà. A París, l’espera Roland Tual, que exercirà de director de producció de Sierra de Teruel.
Asseguts al parisenc cafè de Flore, acordaran provisionalment una retribució de 1000 dòlars per a la seva col·laboració fins al 15 de juliol. L’última condició que posa Peskine és la de no haver de desplaçar-se a Barcelona, ja que atesa la seva condició de rus “naturalitzat i reformat”, no vol que se l’identifiqui amb una producció republicana, i de passada evitarà els riscos d’una ciutat bombardejada , cosa que contínuament recorda la seva dona, a qui els amics anomenen CriCri. Corniglion-Molinier i Malraux acceptaran els termes de l’acord, que finalment se signarà dies després.
Els dos homes es troben de nou a Perpinyà el dissabte 25 de juny. Hi ha una variació en la retribució, que passa a ser de 20.000 francs més una eventual participació en els beneficis quan el film es projecti comercialment. Malraux està eufòric, excitat en veure que s’acosta l’inici del rodatge, la culminació d’una trajectòria que l’ha tingut unit a la sort de la República espanyola des de l’inici de la guerra. Josette, que l’acompanya, comparteix aquesta eufòria. Diu a la seva amiga Suzanne, el dia 23[xii]: “Quina joia em produeix la felicitat i quin bé que em fa aquest clima! Com està una feta per això! Quan soc desgraciada, estic lletja i soc dolenta, què estimaria ell en mi en aquells moments? Però avui existeix entre nosaltres una cosa tan apaivagada! Tot és fàcil quan André és aquí i no som a París.”
Això no obstant, el temps s’acaba. A La Depêche[xiii], llegeixen les declaracions del general Miaja, afirmant que València pot arribar a ser un segon Madrid. Podran culminar el projecte? A França tot sembla fàcil, però a les seves anades i vingudes des de Barcelona, contemplen els freqüents bombardejos i llegeixen les notícies que indiquen que les forces rebels avancen en diversos fronts. Finalment, han descartat Cervera, el seu hipotètic Linàs, com a ubicació de rodatge malgrat les bones perspectives vistes durant el seu viatge d’uns dies enrere. A menys de cinquanta quilòmetres del front seria impossible obtenir els permisos per a un rodatge de diversos dies. Al mateix diari, llegeixen que des de Le Havre, parteixen 194 tones de plata de la República com a pagament de compres fetes als Estats Units, cosa que reafirma la necessitat d’acabar com més aviat millor la no iniciada encara pel·lícula, per ser promoguda en aquell país .
Els desplaçaments pateixen alguns retards a la frontera, tancada a les mercaderies per ordre verbal del dilluns anterior. Durant els àpats, comentaran àmpliament la notícia llegida a L’Independan[xiv]t, en què s’informa de la detenció d’uns franquistes que havien muntat un centre d’espionatge a Biarritz, entre ells el marquès de Rebalzo[xv]. Max, que els va aconseguir el bitllet i els ha anat a acomiadar, queda pensatiu. Tants mals records de la campanya de desprestigi que alguns d’aquells miserables havien orquestrat contra ell[xvi]. Per no pensar-hi, treu a la llum les repetides notícies d’atacs rebels a vaixells anglesos o d’altres nacionalitats, cosa que pot fer replantejar la No-Intervenció. Aub, prenent cafè, ha assenyalat l’exemplar del dissabte 25, llegint[xvii]: “Si segueixen els atacs, la Gran Bretanya cridarà al seu ambaixador i, si no cessen, arribarà a embargar les exportacions de cítrics que procedeixin del bàndol franquista”. Cínics cabrons!, exclama donant un cop amb la tassa, que s’ha abocat.
A Perpinyà, Peskine celebrarà reunions amb Denis Marion, en presència de Malraux i, sovint, Max Aub. Mme Peskine, CriCri, i Josette, que està radiant davant la possibilitat de compartir aquesta aventura amb el seu estimat, es passegen, compren, compartint taula amb els seus atrafegats homes. Els àpats a l’hotel Victòria provoquen discussions sobre la bouillabaisse i la seva germana catalana, la bouillinade, que no incorpora el cap-roig o escórpora. Christiane Peskine, és marsellesa i defensa apassionadament la primera. Malraux i Aub, després de dies a la Barcelona en guerra, es regalen amb menjars opípars.
Dimarts 28, Malraux anuncia solemnement que li han confirmat la transferència dels diners. Per celebrar-ho es desplacen a Casteil per a un sopar a base de truites i xai rostit, en un lloc que l’autor coneix bé des de la seva estada a Vernet per redactar L’espoir. Peskine, que parteix matusserament el xai, exclama: espero que faré millor el tall tècnic del guió!
De tornada a Perpinyà, cadascú al seu hotel. Els Peskine i Malraux al Grand Hotel, Marion i Aub al Tívoli. L’endemà, els “espanyols” (Malraux i Josette, Marion i Aub) tornaran a Barcelona i Peskine s’afanyarà a fer el guió tècnic amb els textos rebuts. No obstant això, per alleujar la tensió viscuda, passen el dia a la costa buscant un allotjament més relaxat, que trobaran al Grand Hotel de Banyuls.
Durant més de dues setmanes, Boris Peskine treballarà intensament, amb alguna pausa durant la qual visitarà la costa amb la seva dona. Amb la lectura del projecte de pel·lícula, el rus veu créixer la seva admiració per l’escriptor. Arriba a dir: “Jo no conec un sol director dels que treballen avui a França que tingui una millor percepció de l’acció cinematogràfica”,
El treball s’ha desenvolupat segons el que estava previst, així que dimecres 13 de juliol, ja arriben Denis Marion i la seva dona, i a la nit també Malraux i Josette a qui acompanya Max Aub. Després d’un sopar pantagruèlic, passejant per Port-Vendres, troben Illya Ehrenbourg i la seva dona, amb una gran alegria del rus que pot parlar en el seu idioma amb el periodista.
El 14 de juliol, festa nacional, segueix la revisió del treball tècnic fet per Peskine. Malraux està cada cop més nerviós, la guerra pinta malament per a la República espanyola, els diners van fluint en comptagotes, alguns actors encara no han estat contractats i molts col·laboradors estan amb l’espasa de Damocles de la mobilització.
Tot i que el contracte de Peskine preveu treball fins al 15 de juliol, falten els últims ajustaments. Malraux, per impressionar-lo, li suggereix que quan llanci la pel·lícula als Estats Units espera que l’acompanyi. El director voldria que, en cas de necessitat, Peskine pogués continuar ajudant, sigui a Banyuls o sigui a Barcelona.
La història ens diu que Sierra de Teruel no va ser presentada a Hollywood. Boris Peskine (1911-1991), en esclatar la guerra mundial, va ser detingut i reclòs als camps de Drancy i Austerlitz, d’on, després d’un breu període de llibertat, va ser deportat a Dachau. Alliberat el 5 de maig de 1945, va rebre la medalla de la Resistència. No va tornar a treballar en tasques relacionades amb el cinema.
ESPANYA NECESSITA UNA PEL·LÍCULA (capítol anterior de LA VERITABLE HISTÒRIA DEL RODATGE DE SIERRA DE TERUEL)
VIDEO (70»): Malraux a Catalunya
——————————————–
NOTES:
[i] Andrés Mejuto, aleshores capità a l’exèrcit, ens explica la seva experiència: “Van venir a buscar-me per fer això d’André Malraux i m’hagueren d’autoritzar perquè ho van demanar des de la central de l’exèrcit… Gent relacionada amb Federico García Lorca (retinguem la dada), que tenia contacte amb Malraux i Max Aub, li va indicar que havia fet coses com a actor i ell em va trucar a Barcelona el 1938”. Tot i que potser dramatitza en excés la situació (o no). “El rodatge estava fet a trossos, amb bombardejos, fugint de l’edifici perquè sabíem que venien a bombardejar-lo. Franco sabia que s’estava rodant aquesta pel·lícula aquí i feia tot el possible per evitar-ho” (“Testimonis”. A Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Arxivos de la Filmoteca. Any 1, núm. 3. València, Filmoteca de la Generalitat Valenciana. Pàgina 204)
[ii] La Vanguardia, 8.6.1938. Pàgina 1
[iii] Boris Peskine, va col·laborar al guió tècnic. Gran part d’aquest capítol està basat en les memòries no publicades, es poden veure a: http://docplayer.fr/187080876-Notes-de-boris-peskine-a-propos-de-la-preparation-du-tournage-de-l-espoir-juin-juillet-1938.html
[iv] Es tractaria molt possiblement de Maria Osten, amant de Mikhaïl Koltsov, que ja havia partit per a la URSS, on temps després seria detingut i afusellat (com ho va ser la mateixa Maria temps després). https://www.fronterad.com/devorados-por-stalin-la-vida-de-la-periodista-maria-osten/
[v] Documental sobre l’Estado Major de l’Exèrcit de l’Est, produï per Laia Films, de 10 minuts de durada. CAPARRÓS, José Mª. (1977) El cine republicano español 1931-1939. Barcelona, Dopesa. Pàgina 194.
[vi] Completa biografía a: https://www.filosofia.org/ave/003/c065.htm
[vii] L’èxit en la producció de pel·lícules va fer que el 1935 s’inauguressin els platós sonors dels Estudis Trilla i Lepanto, i els de doblatge d’Adolfo La Riva i de la MGM. http://www.xtec.cat/~xripoll/hcinec3.htm
[viii] https://www.visorhistoria.com/clinica-z-en-montserrat-1936-1939/ per RIUS i BOU, Àngels (2023). Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[ix] https://elpais.com/espana/catalunya/2021-04-13/montserrat-1938-hospital-e-imprenta-del-ejercito-republicano.html. No es publicaria fins a inicis del 1939, dies abans d’abandonar el Monestir. Curiosament, Picasso va signar el gravat el mateix dia que Malraux i Aub visitaven Montserrat.
[x] https://www.visorhistoria.com/el-deseo-truncado-serafin/
[xi] https://raco.cat/index.php/QuadernsVilaniu/article/view/107599/135417
[xii] CHANTAL, Suzanne (1976). Un amor de André Malraux : Josette Clotis. Barcelona, Grijalbo. Pàgina 113
[xiii] La Dépêche, 24.6.1938. P. 2
[xiv] L’Indépendant, 23.6.1938. P. 1.
[xv] Aquí un error curiós, ja que l’expulsió del representant franquista, així com de Bretrán i Musitu i altres col·laboradors de l’espionatge franquista, s’havia fet a l’estiu, concretament, el 30 de juliol de 1937! (BARRUSO BARES, Pedro (2008). Información, diplomacia y espionaje (La Guerra Civil en el Sur de Françci -1936-1940). Sant Sebastián. Ed. Hiria. Pàgina 132. Periodisme commemoratiu? No és l’únic error: el marquès de Rebalso (amb s), era aleshores president d’Izquierda Republicana, el partit d’Azaña.L’espulsat va ser Francisco de Asís Moreno y de Herrera, comte (no marquès) dels Andes. La imatge ha estat obtinguda a: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k52726411/f1.item
[xvi] https://www.visorhistoria.com/1937-max-aub-y-el-timo-de-los-bacilos/ i altres articles de VisorHistoria al voltant d’aquesta qüestió.
[xvii] L’Indépendant, 25.6.1938. P.1