El dissabte 1 d’octubre, l’equip de rodatge ha quedat per a un esmorzar conjunt a la Barceloneta, més concretament a les muscleres del port. No ha estat possible. La imatge de desolació que s’entreveu des dels peus de l’estàtua de Colom els va fer desistir de la idea. Van retrocedir fins a un bar qualsevol de les Rambles.
—Quina nit! –inicià Aub, amb cara de son.
L’estratègia de l’aviació rebel era clara: generar nombroses alarmes, amb bombaments esporàdics, especialment a la zona del port[i]. Aquest dia les sirenes han sonat durant tota la nit i la matinada. Els nervis de la ciutadania a flor de pell. Avui no han encertat l’objectiu, però dies enrere havien fet malbé dos mercants anglesos[ii]. Però això no afectarà la poruga actitud britànica respecte a la República.
—Quin tràfec, i a sobre amb el canvi d’hora[iii]. Això sempre afecta el somni.
—Una hora més de vida que ens regala el govern —comenta Max, brandant un exemplar de La Vanguardia una mica endarrerit. Negrín dorm poc. Ah!, per cert, ha rebut de les Corts una aprovació a la seva obra per aclamació. Potser ens retardarà més hores. I amb la gent mig adormida, i els preus dels teatres augmentats un 36%, qui es preocuparà dels escenaris?
Els entrepans eren infames. El pa dur, el formatge insípid, poca cosa més n’hi havia. El vi, agre. Després d’uns comentaris banals sobre com havia estat de difícil agafar el son, André s’aixeca:
—No ho aguanto! Me’n vaig a l’hotel, m’espera Josette. A veure com té el peu. Tinc por que no pugui venir a Montserrat.
—T’hi acompanyo.
Max i André pugen per la Rambla. Els altres prefereixen acabar l’infumable entrepà per després fer una volta pel nucli antic.
Max Aub atura un moment al seu amic, agafant-lo per un braç.
—André, tinc una notícia excel·lent. La hi volia donar a l’hora del cafè, però l’esmorzar se n’ha anat en orris. Tinc a Lado!
Davant la mirada interrogant del francès, afegeix:
—Sí, José María Lado[iv]. Un actor competent, capaç de molts registres. Serà el José perfecte. Va passar pel Consell del Teatre abans-d’ahir.
—Bé.
Sabia de la resposta de Malraux, així que va desenfundar la segona notícia:
—I una altra, amb dos vessants: podem rodar a Collbató. He parlat amb l’Estat Major i ens deixen soldats. Caldrà anar a Montserrat per veure els que hi són allà recuperant-se[v]. El monestir s’ha omplert de ferits, difícilment podrem allotjar tots els que ens van prometre. Però allà hi pot haver també un bon contingent en condicions de baixar a Collbató i fer d’extres.
Es pren com a dates de rodatge la primera setmana d’octubre. El 12 d’octubre va dir Josette a Chantal: «Vam rodar a Montserrat el descens de la muntanya. Ens havien prestat el monestir on hi havia 1700 llits per acomodar 2500 comparses. Però van arribar ferits i van ocupar els llits. Així doncs, els soldats acampen a Collbató… Ha fet uns dies esplèndid.» (CHANTAL (1976): 117).
—I ara m’ho dius? Hi ha pel·lícula?
—M’ha dit Page que sí, almenys per a aquesta seqüència final. A més, és possible que ens arribi més a mitjan setmana.
—Doncs no hi ha temps per perdre. Jo vaig demà al matí a Montserrat per coordinar-ho. A veure que ens poden deixar. Tu ocupa’t dels actors. Recorda: Han d’estar els que interpreten el comandant (Santpere), Schreiner (Codina) i també els altres de la tripulació de Muñoz. I digues a Page i Thomas que ja tinguin els equips preparats per pujar-los dimarts a primera hora.
—Al de Muñoz ho veig difícil. Mejuto Cada dia té més ocupacions. Temo que l’exèrcit el reclami de nou.
—Doncs aquesta mateixa tarda revisem quines seqüències ens queden per rodar amb ell. És imprescindible.
—Així, de cop, et diria que l’imprescindible és que se’l vegi a l’interior de l’avió. Poden ser moments aïllats, sempre que hi hagi altres que intervinguin. Vam fer bé de rodar les del despatx de Peña i la dels aviadors reunits al seu dormitori.
Davant l’enrenou muntat, preveient que l’estada a Montserrat li reclamarà tot el temps disponible, Aub anirà al carrer Pelai, a la seu de La Vanguardia, per trobar Maria Luz Morales, la seva antiga directora, perquè l’ajudi a localitzar
alguns actors secundaris per a la seqüència clau. Ella dirà, avançant el resultat del rodatge a Collbató[vi]: “La bellesa aconseguida per aquestes imatges, el seu patetisme feridor, culmina a la seqüència final, que s’ha anomenat “descens de la muntanya”. No es van obtenir per a la seva realització els mitjans esperats i, tanmateix, és potser la seva sobrietat, gairebé hieratisme, la cosa que més commou. Es tracta d’un estrany, patètic, seguici fúnebre”.
Dilluns 3. Malraux, amb una ranquejant Josette, Page, el càmera Thomas i Denis Marion, han sortit de matinada cap al monestir. El belga ha insinuat que potser la seva col·laboració serà més eficaç si s’instal·la a París. André no ha volgut retreure-li el tema de la por, dels bombardejos, de la fam, de les eternes llenties, encara que amb els enviaments de Suzanne, l’amiga de Josette, puguin fer, de tant en tant, algunes excepcions. Ja ho parlarem amb tranquil·litat, ha tallat el director. El preocupen les desercions, també Paule, l’esposa de Thomas, ha manifestat el seu interès a marxar d’una Barcelona bombardejada cada cop amb més freqüència.
Els han rebut tots els comandaments. El director de la clínica Z, doctor Josep Riu, el responsable de la Generalitat, Sr. Carles Gerhard[vii] i el comissari polític, Federico Muñoz[viii]. El primer, protocol obliga, serà una visita al monestir. Anteriorment ha estat un mític convent, el refectori del qual es convertirà, per l’allau de ferits provinents de l’Ebre, en un quiròfan; el claustre, la basílica, i la seva activa biblioteca[ix], regentada per un amic d’Aub: Manolo Altolaguirre, que ha preguntat per ell. Després, dirigint-se a Malraux, s’interessa per la possibilitat què puguin comptar per al rodatge amb un amic seu, ara cridat a files, però destinat a Barcelona: un poeta gallec que va estar en contacte amb el més granat de la poesia espanyola: García Lorca, Aleixandre i, especialment, Cernuda. Ja ho veurem, ha contestat displicent el francès. Finalment, Serafín F. Ferro[x] acabarà interpretant el curt paper de Saïdi a la seqüència XXVI, que es rodarà quan acabin la XXXIX a Montserrat, atesa la necessitat de comptar amb André Mejuto, militar (capità) en risc d’incorporar-se a la milícia activa. Tot i això, finalment, i tot i que El capità Muñoz (Mejuto) és qui segons el guió pilota l’avió sinistrat, no sortirà en cap pla de la seqüència que es pretén rodar a Collbató i Montserrat.
També han saludat dos artistes allotjats des de fa mesos: el pintor Anglada Camarasa i l’escultor Viladomat. Malraux elogia, protocol·lari, l’obra de tots dos. Enfocaments diferents[xi] per a obres meticuloses.
Davant del monestir, diversos edificis allotgen la clínica Z[xii], dedicada des de fa uns mesos a la recuperació i enduriment dels ferits al front. Molta activitat. Pugen al terrat de l’immoble més gran, on hi ha, fins i tot, un velòdrom.
Els expliquen que no només al recinte monacal hi ha ferits. A la mateixa muntanya, hi ha acantonaments sanitaris a Santa Cecília i la Colònia Puig.
Primera decepció. Acaben d’arribar ferits, la majoria provinents de la batalla de l’Ebre, que omplen totes les dependències; no hi ha lloc per allotjar soldats que venen de Barcelona per la pel·lícula. Hi ha en aquest moment més de 1.800 hospitalitzats[xiii].
Mentre prenen un succedani de cafè, el director els explica que es tracta de la seqüència més rellevant i simbòlica de la pel·lícula: uns aviadors, l’aparell dels quals ha estat abatut, són auxiliats pels pagesos del lloc. Ha de representar que passa a la regió muntanyenca del Jabalambre, a Valdelinares, però li ha dit el seu col·laborador més estret, l’amic d’Altolaguirre avui absent, que al poble de Collbató hi ha un corriol que porta a una cova molt coneguda, que podrà fer el fet[xiv] . De tornada a Barcelona, al peu de la muntanya, decideixen que passaran pel lloc per veure ja els punts de filmació. Gerhard ha apuntat que potser els poden deixar alguns soldats en la fase última de recuperació. Baixar a Collbató, hora i mitja de camí i tornar al capvespre els serà el millor enduriment. Potser un centenar o una mica més. Però, apunta el delegat de la Generalitat, home d’àmplia cultura, no sé si serà creïble veure tants joves. Als pobles no en queden, estan al front.
—Però tenim els habitants de Collbató, i si cal, de Monistrol, Marganell o d’altres pobles propers —ha insistit.
—Sí, si és tan idoni com ens han dit, demà mateix podríem començar a traslladar el material de rodatge.
—Jo baixo amb vosaltres —ha afegit el doctor Riu—. La meva dona és de Collbató, i els meus pares també estan refugiats allà[xv]. Els presentaré gent. Segur que estaran entusiasmats a col·laborar en una causa tan justa i necessària.
I així ho fan. Isabel, la dona del director els acompanya a diferents cases. Sí, en faltaria més, els han dit. Almenys hi podran allotjar els actors principals i algun tècnic. I quan es tracti de muntar el seguici que acompanyarà els aviadors, poden comptar amb ells. Quina il·lusió!
Un breu recorregut pel serpentejant camí a les coves del Salnitre, i una panoràmica de conjunt des del mirador del poble els han acabat de convèncer que és la localització ideal per a la seqüència.
Han tornat a Barcelona plens d’energia. A l’hotel us espera Max.
—Santpere està a punt. Li he dit que haurà de romandre quatre o cinc dies a Collbató i hi ha accedit. Codina també, encara que no el necessitem tant de temps. A més, María Luz ha fet una bona feina amb els secundaris. El que fa de Pujol també vindrà. Heu aconseguit els extres?
—Al poble potser un centenar. A més, alguns ferits en recuperació podran baixar des del monestir si cal. I l’exèrcit?
—Dimecres poden agafar un tren a primera hora fins a l’estació de La Puda. Els he dit que els necessitarem tres dies. N’hi haurà prou, oi?
Calla el risc que el moviment de tanta gent, uns dos mil, sigui detectat per l’aviació rebel. Ho ha evitat dient que tenen alberg a les cases del poble, encara que en realitat, hauran d’aixoplugar-se en pallers i coberts en la mesura del possible[xvi]. I si cal, bivaquejaran sota les oliveres de l’entorn.
—Això espero. No perdem temps. Demà, tot l’equip ja ha de ser a Collbató lligar. Nosaltres anirem de matinada cada dia. Abans de les 8 estarem allà. Cal aprofitar al màxim les hores de llum.
—Suggereixo que hi vagin demà a la nit. Són molta gent i millor passar desapercebuts.
Tot i que a la majoria dels llibres que l’estudien es repeteix la cessió de 2.500 soldats com a extres del rodatge de Serra de Terol, és difícil imaginar que, quan la batalla de l’Ebre s’estava decantant a favor dels rebels, la República fes tal sacrifici, per més que es tractés d’unitats en formació. Per això, sense fonament documental, s’introdueix aquí la possibilitat que, almenys uns quants, provinguessin de la clínica Z que tractava els casos en què, estant gairebé restablerts, necessitaven un procés de recuperació i enduriment (RIU PORTA (1979): 8)
André està pletòric. Que en plena batalla de l’Ebre, estancada des de fa dos mesos, la República li cedeixi dos mil soldats per rodar una pel·lícula, indica la importància que se li dona al projecte. Així ho diu a l’equip de rodatge.
—Aprofitem el moment. La signatura de l’acord de Munic i la retirada dels milers d’internacionals que ha anunciat Negrín a l’Assemblea de les Nacions[xvii] poden marcar un punt d’inflexió. No vull ser pessimista —matisa un, per una vegada cautelós, Aub—, però potser no es presenterà una altra ocasió com aquesta. Amb extres locals mai no aconseguiríem l’efecte que pretenem.
Marion afegeix:
—Aquest poruc de Chamberlain està venent Txecoslovàquia, i de rebot Espanya, a Hitler[xviii].
—No perdem més temps —amb una mà, Malraux escombra els assistents— demà tot l’equip de rodatge. Aub, vagi amb ells i quedi’s ja allà. Si veuen que falta alguna cosa m’ho diuen per telèfon i ho portem dimecres a la matinada. No podem perdre ni un segon. Vinga, i ara a descansar.
Dimarts a primera hora, un camió amb les càmeres, els focus, un trípode i uns raïls de tràveling, fins i tot un taüt i una metralladora inservible que els han deixat, surt cap a Collbató. Aub dedicarà unes hores a entrevistar i fotografiar gent gran que pugui servir per rodar plans d’ambient. Amb Page, Thomas i Berenguer, recorreran diverses vegades el camí de les coves, planejant ja ubicacions de la càmera. Gràcies a la indicació d’un vilatà han vist, prop de l’entrada de la cova, a l’anomenat “pas de les estaques”[xix] una escala d’obra, mig amagada entre la mala herba, en què Max ja ha vist un primer descens d’un ferit. Malraux parlarà després d’un “descendiment de la Creu” a l’estil de Tintoretto[xx].
A la nit no dormirà. Arribats des de l’estació del balneari de La Puda[xxi], a peu, s’ha hagut de distribuir els soldats cedits[xxii] entre pallers i coberts o algunes tendes camuflades entre els arbres. L’equip de rodatge, Aub i dos tinents que estan al capdavant de la tropa s’han allotjat a cases de veïns.
Dimecres 5 d’octubre al matí, a primera hora, arribaran Malraux i Josette. El primer decideix que es comenci amb la càmera al mirador del poble, abastant en un gran pla general tota la muntanya de Montserrat. Aub ha distribuït el seguici dels soldats al llarg del camí zigzaguejant. Atesa la distància, no ha calgut portar-hi vilatans. Hi ha esmerçat tot el dia, però ha valgut la pena. Han fet dues preses per a més seguretat. Des dels afores de Collbató, s’ha pres l’inici del seguici i després, en tràveling, el conjunt zigzaguejant, fins a quedar emmarcat a la muntanya. Malraux ja veu a la pantalla la zeta premonitòria, el final del malson que, seguida d’un vol d’avions republicans, precediran la paraula fi. Ignora, o no vol reconèixer, que s’evitarà la imatge dels aeroplans quan es procedeixi al muntatge definitiu, en estar ja la guerra perduda.
A la nit, exhaust, Max Aub comparteix taula amb una família de Collbató, Denis Marion i els dos oficials de la tropa, Manuel i Paco[xxiii]. L’escriptor ha hagut de viatjar a Castelló d’Empúries per unes hores, per assistir a la inauguració del Teatre de l’Hospitalitzat, a la clínica número 9[xxiv]. Unes modestes bledes bullides amb patates i un tros de botifarra acompanyada d’un tomàquet fregit. L’acidesa del vi evita un consum excessiu. Amb una llesca de pa a la mà, Max comenta:
—Un pa excel·lent! No com el feixista que van llançar sobre Barcelona el dia que vam visitar la caserna de Bruc[xxv].
—Els bombardejos són cada cop més freqüents. Si no aguantem a l’Ebre, serà un daltabaix —afegeix Marion, davant la mirada crítica dels militars.
—A l’Ebre s’aguanta, caram si s’aguanta! En vaig tornar fa dues setmanes. Aquells cingles de la Terra Alta són inexpugnables —comenta un dels oficials.
—Però sense els internacionals…
—Sí, és clar, serà una baixa sensible —és en Manuel qui parla—. Però no tant com pugui semblar. Ja són molts menys, per desgràcia hi ha hagut nombroses baixes. Hi ha companyies senceres que ja estan formades només per espanyols. Mira la XV Brigada, manada per Valledor[xxvi], un espanyol. La majoria són aquí. I marxaran només els estrangers.
—I no tots —rectifica el Paco—. Molts volen quedar-s’hi. A saber com els rebrien als seus països.
—Que els italians retirin algunes tropes no hi influirà gaire[xxvii]. És la imatge internacional la que busca Negrín.
Aub persegueix una imatge global de la situació que pugui apaivagar els incendis que diàriament sacsegen la seva feina. Els amos de la casa els miren amb una barreja d’admiració i preocupació. Segons com acabi la guerra, haver-los allotjat els pot portar problemes. La senyora treu uns fruits secs i comença a repartir. El seu gest rude convida els comensals a interrompre les seves disquisicions politicomilitars. L’espetec del trencanous mitiga la inquietud.
L’endemà els ha despertat un toc de corneta. Els soldats a la seva. Se’ls reparteix una tassa d’un líquid negrós i un gran tros de pa, alhora que per la carretera d’Olesa arriba el cotxe amb un Malraux ullerós. Dirà Josette a la seva amiga Chantal[xxviii]: «Els soldats acampen a Collbató. Per nosaltres el toc de diana sona a les 5:30 del matí. Ens quedem a la muntanya des de les 7 del matí fins a les 5:30 de la tarda, sense menjar per no perdre ni un minut de llum«. L’intens bombardeig que hi ha hagut a Barcelona durant la matinada[xxix] els ha impedit dormir, tot i que l’hotel Ritz no és a la zona propera al port habitualment atacada.
En arribar, Page l’informa que Thomas i Berenguer ja són a dalt del camí (punt A del mapa[xxx]) amb la càmera. Rodat el gran pla general, es passa ara als altres plans del mateix tipus que requereixin també un gran nombre d’extres. Quan els aconsegueixin, els soldats prestats podran tornar a Barcelona, quedant-se només uns quants, que complementats pels que puguin acudir des de la clínica Z i vilatans de Collbató, permetran completar la totalitat de la seqüència XXXIX.
Camí coves del Salitre. Possibles punts de rodatge.
Han deixat per a després el descens de dos ferits pel “pas de les estaques”, i se centren en els plans de multituds. Mentre han disposat la càmera sobre un trípode, Aub s’està esgargamellant-se amb els soldats i els pocs habitants de Collbató que, de moment han decidit unir-s’hi. “Todos al cortejo”, crida amb el seu inconfusible erra gutural[xxxi]. Triguen més d’una hora a muntar la comitiva. Massa separats, massa junts, un ritme lent o excessivament ràpid. Han assajat durant més d’una hora els primers passos del descens. Aub, amunt i avall, es desespera. Per fi, puja fins a la càmera i diu a Thomas i Page que ja està tot llest. Amb un sospir, André assenteix i el valencià agafa un megàfon i udola:
—Quan digui “acció”, comença a abaixar el seguici. Seguiu exactament les instruccions que us aniré donant.
Comencen a baixar. Thomas no està rodant. No es fia de la multitud. La pel·lícula verge és un bé preciós que cal estalviar. Al cap d’uns minuts, li diu a Malraux: Bé. Que tornin a dalt.
Aub els indica que ho facin. Una altra mitja hora per recompondre el quadre.
És gairebé migdia quan roden de veritat. Tot just vint segons de pla general, amb el seguici prenent el primer revolt del descens.
Malraux mira al cel: sembla que es mantindrà serè, tret d’alguns núvols alts que no el preocupen. Diu al seu ajudant:
—Tots quiets. Baixarem la càmera al següent revolt.
Max mira el rellotge.
—Millor els enviem a dinar. Només han menjat una mica de pa gairebé de matinada. Els ànims estaran millor a primera hora de la tarda.
—Doncs que hi vagin. Nosaltres ens quedem aquí per col·locar la càmera al tram següent. Hem d’anar seguint la comitiva sense perdre’n la grandiositat. Vinga, Max, ordeni-ho.
Ells no dinaran. Josette, qui a causa de la seva coixesa els espera al poble prenent el sol, dirà més tard[xxxii]: “Ha fet uns dies esplèndids, tinc els braços negres, la cara arrugada i cremada… Els primers dies malbaratàvem, des de la 1 a les 3 de la tarda, el millor moment de sol, ja que tothom s’afanyava, sense plat ni cullera, al voltant d’un perol de les llentilles que portaven de Barcelona”.
Serà així. A la tarda toca reconstruir el seguici. El tram no és gaire llarg i és a prop de Collbató, com a màxim una mica més d’un quilòmetre. Però no és fàcil moure una massa humana heterogènia no habituada al món del cinema. Per fi, podran rodar vint segons més del segon tram de descens.
Ja fosquejat, Malraux i Josette tornen a Barcelona. L’endemà es trobaran amb Santpere, Codina i algun altre actor, i els portaran a Collbató en una camioneta. Callen. Estan exhausts. I el repte només ha començat.
SABER-NE +:
CLÍNICA A: Hospital Militar a Montserrat (A. Rius)
Seqüència XXXIX, on i com es va rodar?
NOTES:
[i] ALBERTÍ (2004): 295.
[ii] La Vanguardia, 2.10.1938 página 3-4 y 5 para las distintas noticias.
[iii] Els Horaris als dos bàndols no sempre coincidien. El 1938 el govern de la República fins i tot va arribar a avançar l’horari d’hivern en una hora, la primera vegada que això es feia a Espanya, de manera que va augmentar la confusió d’horaris a la península. https://astronomia.ign.es/rknowsys-theme/images/webAstro/paginas/documentos/Anuario/lahoraoficialenespana.pdf
[iv] https://www.visorhistoria.com/secuencia-xii-2-jose
[v] https://www.visorhistoria.com/clinica-z-a-montserrat-1936-1939/
[vi] MORALES, María Luz (2019) Alguien a quien conocí. Sevilla, Editorial Renacimiento. Pàgina 258.
[vii] GERHARD, Carles (1982) Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939). Montserrat, PAM.
[viii] RIU i PORTA, Josep (1979). Hospital militar a Montserrat (1938-1939). Montserrat, PAM. Pàgina 41.
[ix] RIUS i BOU, Àngels (2023). Impremta i biblioteca a l’hospital militar de Montserrat (1936-1939). Montserrat, PAM.
[x] https://www.visorhistoria.com/el-deseo-truncado-serafin/
[xi] Anglada Camarasa es pot englobar dins del corrent modernista, mentre que Viladomat formava part del corrent realista que s’oposava al primer, juntament amb Rebull o Granyer.
[xii] Imatge a RIUS i BOU (2023)
[xiii] RIU i PORTA (1979): 28.
[xiv] https://www.visorhistoria.com/les-coves-del-salitre-i-sierra-de-teruel/
[xv]RIU i PORTA (1979): 7
[xvi] Informació donada per Laureano Solá, veí de Collbató, al reportatge: “7 mesos de rodatge” (Felip Solé, 2004) emès al programa Tarasca, de RTVE de Catalunya. Hi ha més testimonis, especialment Elvira Farreras, que serviran al llarg d’aquest capítol.
[xvii] La Vanguardia, 1.10.1938. Pàgina 3.
[xviii] Reportatge de British Pathé de la trobada dels dos líder a:. https://www.britishpathe.com/asset/151114/
[xix] https://www.visorhistoria.com/les-coves-del-salitre-i-sierra-de-teruel/
[xx] TODD (2001): 301
[xxi] Entrevista citada a Laureà Solá.
[xxii] Sense dades al respecte, cal pensar que podrien ser membres dels reemplaçaments cridats a files el 12 de setembre, sense temps de tenir prou instrucció per entrar en combat. https://www.griegc.com/2020/06/01/cronologia-sobre-la-movilizacion-de-quintas-en-la-zona-republicana/
[xxiii] Noms ficticis. No hi ha dades sobre els destacaments ni els seus comandaments..
[xxiv] La Vanguardia, 6.10.1938. Pàgina 3. Per a més informació: https://cecbanyoles.cat/wp-content/uploads/2023/05/QUADERN-41-HOSPITALSDGUERRA_22.pdf
[xxv] ALBERTI (2004): 294. No indicat a la premsa republicana, pero sí a la franquista.
[xxvi] THOMAS, Hugh (1978). La guerra civil española. II. Barcelona, Ed. Grijalbo. Pàgina 914
[xxvii] La Vanguardia, 15.10.1038. P. 6. Indica: han salido de Cádiz para Italia con un contingente de soldados italianos repatriados. Se trata en su mayoría de mutilados de guerra, heridos y enfermos.
[xxviii] CHANTAL (1976) :117.
[xxix] ALBERTÍ (2004): 196
[xxx] https://www.visorhistoria.com/secuencia-xxxix-localizaciones/
[xxxi] Declaracions d’Elvira Farreras. 7 mesos de rodatge. RTVE Cataluña.
[xxxii] CHANTAL (1976): 117.