LA VERITABLE HISTÒRIA DEL RODATGE DE SIERRA DE TERUEL: 4.2.1.-TARRAGONA
Setembre 1938.
Fins a l’arribada de Max Aub, de tornada amb les bateries del camió de so i força metres de pel·lícula verge, l’equip de rodatge ha estat aturat. Petit està acabant el mig avió de contraxapat per poder rodar l’interior d’un Potez, i els Miró ja han preparat una de les sales que els han deixat al Poble Espanyol, com a sala de l’ajuntament de Linás. Però no han pogut rodar.
Encara que la frontera estava oficialment tancada per causa de la No-intervenció, s’utilitzaven mil estratagemes per passar subministres pels diversos passos fronterers, amb la dificultat afegida de l’estricte i partidista control exercit pels anarquistes en algun d’ells.
Tanmateix, entre el 6 i el 7 de setembre, alguns amb tren i altres als camions de l’equip tècnic i dos cotxes han pogut arribar a Tarragona.
Desplaçar una vintena de persones en plena guerra no és una tasca fàcil. A més de Malraux, Josette i Elvira, que han anat amb cotxe amb dos més, el grup de republicans que van intervenir a l’escena de la drogueria i del carrer Santa Ana, han anat amb tren, un viatge llarg i ple d’interrupcions. Marion i Page esperaran que arribi Aub amb les bateries del camió de so i la pel·lícula que hagi pogut aconseguir. Així doncs, no és fins divendres dia 9 quan poden estar tots reunits al vestíbul de l’hotel París.

—I el gos? —inquireix Malraux.
Amb un sospir, Max, que acaba d’arribar l’endemà al matí acompanyat dels dos francesos, assenyala un racó on el tenen lligat. No ha estat fàcil portar-lo des de Barcelona. Ja al breu pla rodat abans de marxar a França, al palau Aguilar de Barcelona[i], ubicació suggerida per Elvira i Josette dies enrere, el quisso, inquiet, havia creat problemes. “Manies d’un somiador que els altres hem de portar a terme”, pensa, recordant la seva incòmoda postura, amagat al seient del darrere del cotxe.
S’adrecen al recepcionista: Què, ens deixaran rodar tranquils? L’home, ja gran, està inquiet veient tota l’embalum de l’equip de rodatge. Els comenta:
—És possible que sí. A Tarragona ja no queda res per destruir. El port està pràcticament inactiu… sortosament. Quan venien els anglesos era molt pitjor, però ara, i més des que es van cremar els dipòsits de Campsa, estem més tranquils. Fa uns mesos, estàvem gairebé indefensos… com ara[ii].
Dijous al matí, l’equip de rodatge ja ha visitat els punts on es rodaran els exteriors, a tocar de l’hotel, a la ciutat romana. Elvira i Josette han anat a la Rambla a comprar-se un banyador, fa una calor de justícia, i la platja és a dues passes.
Aub, que ha aconseguit tot allò previst, està exultant.
—La sortida pel carrer Major[iii]. Que es vegi l’escalinata de la catedral. Que es vegi que no l’hem dinamitat! -ironitza amb un deix amarg.
Davant la catedral, el valencià assenyala l’esquerra. Tindríem de venir per aquí, aquests arcs medievals són molt interessants. Posem la càmera a la cantonada i veiem venir el cotxe, diu. Page assenteix. Malraux intervé:
—Ha de fer la sensació de velocitat, de decisió… d’heroisme.
Max es para, reflexiona.
—Per aquests carrers és difícil. Com a continuació al palau de Barcelona, està bé que pugi pel carrer Major i sembli que el carrer Merceries va a continuació. Però el vertigen ho aconseguirem a la part exterior de les muralles. Veniu.
Dirigint-se a la sortida del recinte emmurallat Malraux es para i assenyala ostensivament.
—Aquí! Aquí arriba el grup i veu el canó.
—Però es veu el mar… No seria Terol —apunta Max.
—És igual. La càmera ha d’estar disposada de manera que es vegin només les escales i la cantonada on s’aturen i discuteixen com passar el control feixista. Aquí, segur.
Aub anotarà al guió que estan utilitzant[iv]: (Perill: el mar. No descobrir més enllà de l’esplanada) .
Giren a la dreta. Sí, la muralla, amb els carreus majestuosos com a decorat d’un cotxe descapotable a tota velocitat cap al tràgic final. Seguiran pel passeig fins a la cantonada. A la plaça Imperial Tàrraco, la càmera al centre, es podrà apreciar el gir a la dreta. Després passaran a altres plans. Ara com ara, cal tornar a l’hotel i menjar alguna cosa. Durant el matí s’han sentit explosions llunyanes, però la població tarragonina ha estat calmada.
El dinar és distès. Les noies mostren els banyadors comprats; un cambrer, que ha sentit que el francès que dirigeix el grup ha estat aviador, li mostra un diari en què s’indica que un Henkel ha estat abatut per caces republicans, i l’aterratge d’un Fiat pilotat per un italià que s’ha passat a la República[v]. A la tarda, els mecànics confirmen que el camió de so està llest.
A les 10 de la nit, després d’haver sopat, es trenca la tranquil·litat: alarma aèria. En entrar a l’hotel ja els van indicar on tenen els refugis més propers: Al carrer August i a la Rambla Nova, i una mica més lluny, on planegen rodar el descapotable a tota velocitat, el carrer Merceries, el més gran de Tarragona, amb 170 m2[vi]. Però l’ensurt no dura gaire. Ha estat només un Henkel He-79 en un vol alt, que després s’ha desplaçat cap a Cambrils[vii]. No ha calgut refugiar-se, però ha generat intranquil·litat sobre el futur del rodatge.
—Si voleu, aquesta tarda podeu descansar. Però demà, a les 9, tots al carrer Major. Amb una càmera podem anar al carrer Cavallers[viii] on ens deixen el terrat per rodar una panoràmica aèria que ens ajudarà a introduir tot el grup de seqüències. Als altres us vull veure una hora abans al costat de la torre del Pretori amb l’altra càmera. Dedicarem el matí a rodar el moment que descobreixen un canó que els impedeix el pas. Cal estar atents i evitar que es vegi el mar.
Miguel del Castillo, Carral, de bon humor, s’emporta la mà al front:
—A l’ordre, comandant.
Hi ha eufòria. Per fi hi ha prou pel·lícula, el camió funciona, tots els actors hi són, i s’han localitzat uns magnífics exteriors. Alguns saben, però callen, que el passat dia 7, a les 9, 45 del matí, ha estat bombardejada la veïna ciutat de Reus per part de sis Savoia S-79, resultant alguns edificis danyats i un mort[ix]. Però Tarragona sembla tranquil·la. Almenys és el que aprecien quan caminen fins al balcó del Mediterrani pel passeig 14 d’abril[x]. El mar està en calma.
El dia ha despertat tranquil i amb el cel clar. Al portal del carrer Cavallers els espera el contacte, que els condueix fins al terrat. No hi ha ascensor, els càmeres pugen amb esforç la Debrie Super-Parvo i el trípode. Roden un tràveling que, partint de la vista de la catedral, es va desplaçant a la dreta amb una visió de la part superior dels edificis propers, a la part dreta del carrer Major. En baixar, pugen per ell pensant ja en el moment que rodaran el cotxe descapotable que ha vingut des de Barcelona. Després, en uns segons, arriben ja a les escales que porten al Passeig de la Victòria[xi].
El grup d’actors, comandats per Miguel del Castillo (Carral a la pel·lícula) i José Telmo (González) estan asseguts menjant un entrepà. Circulen un càntir i una bota de vi. Hi ha bon ambient.
—Anem! —Max Aub pica de mans. Hi ha la dotzena que ja van rodar al carrer Santa Anna de Barcelona. Els compte. Important el que coixeja, donant coherència al ràcord de les dues seqüències— Assajarem un parell de vegades. Tots a la part de dalt de les escales.
Malraux s’allunya una mica del grup. Des del descampat de l’altra banda del passeig, contempla satisfet l’afany del seu equip. Un jove se li acosta.
—Em podria indicar on és el carrer de Móstoles?
El francès crida amb un gest a Aub. El jove repeteix la pregunta. Rialles franques.
—Però si aquest carrer no existeix! S’esmenta al guió —diu, assenyalant al grup que ara assaja la baixada per les escales contigües a la torre romana—, però és pura ficció. Què cerca en concret?
—Ja em semblava a mi. Treballo a l’hospital, sóc metge, i mai no havia sentit parlar d’aquest carrer. Com he vist que rodaven una pel·lícula… Busco a la meva germana, Elvira, Elvira Farreras. Crec que és de l’equip[xii].
—Deu estar esmorzar amb les altres noies a la plaça de la Llibertat[xiii], al bar.
Marion crida als dos homes que s’han quedat mirant marxar el jove metge.
—Veniu, a veure que us sembla.
La dotzena d’homes baixa precipitadament. S’aturen a la cantonada. Telmo els reté.
—No —apunta Malraux. Heu de treure una mica el cap. Si no, no ho haureu vist. I és necessari que es percebi la vostra preocupació pel canó. L’espectador no sap a què s’enfronten.
Aub amb tot el guió al cap:
—Ho diu Pedro. Després preguntarà a Barca sobre el canó. Tornem a dalt.
Pedro i Barca, dos dels personatges secundaris amb més presència. Frases curtes, aportant dinamisme i determinació[xiv].
La baixada es repeteix diverses vegades. Tret de Telmo i Castillo, els altres no tenen experiència cinematogràfica, cosa que fa difícil donar la tensió necessària al diàleg. Ansietat i precarietat han d’anar de la mà de la voluntat i l’heroisme.

PEDRO: Tenen un canó.
CARRAL: Qui entén de canons?
PEDRO: Tu, Barca, No vas servir al Marroc?
BARCA: Sé què és un canó, però no sé com es maneja.
[…]
JUAN: Cal passar per la porta, no hi ha més remei…
CARRAL: Amb un cotxe els farem pols.
PEDRO: N’he vist un al carrer de Móstoles.
AGUSTÍN: Sí, un Packard vuit cilindres[xv].
Un riure estentori sorgeix darrere de la càmera: Heus aquí el carrer que buscava el metge! Afortunadament encara no roden. Aconseguir el que esperava Malraux costarà tot el dia.
Ja a l’hotel, el director francès explica com va ser el mateix Durruti qui li va explicar el succés d’una barricada destruïda per un cotxe suïcida.
—A la seva novel·la ho descriu perfectament. I per dues vegades —intervé Josette. Busca l’exemplar de L’espoir que sempre porta a la bossa. Llegeix, en francès:
—»L’acte de Puig es venia damunt dels canons amb el fusell metrallador entre les dues fulles del parabrisa com un balancí frenètic. Puig veia els servidors del canó, que els parapets ja no protegien, engrandir-se com al cinematògraf…»[xvi]. Sí, cinema pur —conclou.
Malraux la mira. L’estima, la desitja… i ella ho sap.
Dilluns 12, a primera hora, començaran a rodar a les escales. Aconseguiran el pla general de la baixada i l’americà del grup reflexionant sobre com passar la porta de sortida. Tot i això, no serà possible encara rodar la tornada, on pugen per la mateixa escala i el grup es divideix. Carral i el coix que interpreta el personatge d’Agustín (“tu que ets xofer”…) aniran a buscar el cotxe.
Quan ja estan guardant l’equip, un dels extres exclama:
—I la dinamita?
Tots es giren. Max xoca el puny contra la mà esquerra. Sí, va quedar clar quan van rodar al carrer Santa Ana, no fa tant: una caixa allargada, amb dues nanses, portades per dos extres i Agustín tancant el grup; ràcord perfecte per empalmar amb el que han rodat al matí… excepte la caixa amb la dinamita, que ha d’estar en algun racó del camió… o, encara pitjor, oblidada a Barcelona, als estudis.
Després de buscar per tot arreu, constaten que ha estat l’última cosa. La maleïda caixa ha d’estar a Orphea!
Reunit l’equip tècnic, Page suggereix que rodin el que falta de l’escala sense la caixa, però Aub objecta que després sí que serà imprescindible per rodar la fugida de la ciutat sota el foc feixista. Així que la demanaran a la caserna on també

els deixaran el canó[xvii]. Així ho acorden, encara que això implica esperar fins dimecres per continuar rodant, cosa que servirà per calmar les habituals reclamacions sindicals sobre els horaris. La tarda la dedicaran a fer un tomb per les poblacions del voltant de la ciutat. Uns aniran a Constantí, on els sorprendrà veure l’interior de la seva església parroquial plena de sacs d’avellanes, gairebé un monocultiu a la zona[xviii]. Aub, Malraux i Marion es dirigiran al Priorat, visitant Falset i Porrera, on localitzaran un bon pla inicial de la seqüència XX, que es rodarà posteriorment, quan puguin comptar amb José Ma. Lado (el pagès que passa les línies), al Poble Espanyol[xix].
Dimecres, part de l’equip triga a baixar a l’hora d’esmorzar. Diarrees i dolor estomacal per als que van anar a Constantí. Potser una fartanera de fruits secs, el fort vi de la zona o una altra causa, ves a saber[xx]. A la tarda, roden la seqüència del cotxe a tota velocitat pel carrer de Merceries. Fàcil, requereix una sola posició de càmera. Els permet a passar a un altre pla, amb gran satisfacció de l’equip. El gos, en el seu paper, alçat al seient del darrere, continua al cotxe quan es roda a la part superior del carrer Major. En agafar el revolt cap a l’esquerra, el cotxe puja a la vorera. El conductor pot ser un problema?
Mentre sopen, Malraux planteja a Aub un problema que li preocupa:
—Com rodarem el xoc del cotxe amb el canó? No serà gens fàcil. Vam dir que la porta del Roser seria un lloc idoni, El canó ens el deixen. La càmera es pot posar a qualsevol lloc. Però el xoc… No crec que Castillo estigui per la labor. Pot ser perillós.
—Deixa’m a mi. Parlaré amb el sindicat.
No serà gens fàcil. Es barregen l’orgull dels uns amb la por dels altres a fer una actuació que pot ser perillosa. Finalment sorgeix un voluntari que ha treballat al circ. Doblarà Agustín com a conductor.
L’endemà tot està llest. Rodaran la resta del recorregut abans del xoc amb el canó que, per cert, encara no han aconseguit. L’extra al volant, Castillo a la dreta amb un fusell metrallador. El cotxe a tota velocitat.
Però al primer revolt, el cotxe s’estavella. Tots dos homes surten indemnes, però el vehicle queda inutilitzat. El gos ha fugit i ja no el tornaran a veure, per a tranquil·litat de Josette, que temia una decapitació real al xoc, tal com estava prevista (amb un animal dissecat) al guió[xxi].
Davant les exclamacions d’ira d’Aub, l’extra al·lega: “Jo treballo al circ, sóc acròbata, però no sé conduir”[xxii] . Després d’uns instants calmant-se i reflexionant, davant de la mirada expectant de Malraux, Marion i Page, diu assenyalant el causant de la catàstrofe.
El succés amb l’acròbata que no sabia conduir va tenir més conseqüències que la fugida del gos. En el guio s’indica que el cotxe hauria d’anar fent zigzagues per evitar els trets del canó, en una presa que s’utilitzaria com a fons dels diversos plans dels franquistes intentant frenar el seu pas per la porta, que incloïa fins i tot una vista de l’interior de l’arma o els soldats que “embogits, un d’ells recull una pedra i la llança contra el cotxe”. A les imatges del vehicle de Carral i Agustín (“pla de projecció pres des de l’explanada de Tarragona”) no es veu el parabrises foradat (moment on que també apareixeria el gos partit en dos) ni a Carral cridant “què esperen per disparar!”. També es va ometre que els republicans havien de passar per la porta disparant contra els franquistes. Després d’estar quinze dies a Tarragona, la frivolitat d’un extra va perjudicar el moment més dramàtic de les seqüències IX i X, un exemple més de les dificultats i la precarietat del rodatge.
—Doncs ho faràs igualment. Buscarem un altre cotxe, encara que sigui sense motor!, i el conduiràs en una baixada. Podrem un topall al final, així que no hauràs de saltar. Serà tot recte.
A l’hotel els indiquen que la plaça de bous ha estat habilitada com a cementiri de vehicles inservibles. En trobaran un de descapotable, no exactament idèntic a l’espatllat i el motor del qual no funciona, però que a manca de res més…

Fan una primera presa en una cruïlla propera, conduïda pel xofer del camió, que aconsegueix aturar-lo pocs metres després de fer un revolt. Aplaudiments entre els inquiets espectadors. Ho han rodat a la primera i no s’ha hagut de desaprofitar pel·lícula. Després, remolcat pel camió del so, pugen uns metres pel passeig de la Victòria, per després deixar anar el cotxe uns metres en línia recta, abans de la cruïlla amb el carrer Pablo Iglesias[xxiii]. L’amplada del carrer evita el xoc o el bolcat. Dos plans més al calaix!
Després, mentre pugen el cotxe cap a la baixada del Roser, Aub agafa en un apart l’acròbata.
—Ho faràs. No hi ha cap excusa. No has de fer res excepte mantenir el cotxe en línia recta. Les bales de palla per aturar-lo ja són allà.
Els plànols quedaran lluny del pretès per Malraux. Al guió, havia indicat: “Construir un canó (només una ànima de canó) amb les ratlles molt visibles, d’un diàmetre aproximadament de 30 cm”[xxiv]. Res d’això serà possible.

A la nit, Malraux, Aub, Page, Marion i Berenguer han convidat a sopar al capità d’artilleria de muntanya de la caserna que es troba a la mateixa plaça Verdaguer[xxv]. L’hotel s’ha esforçat en el menú i hi ha hagut abundant vi comprat a Porrera. L’oficial no sols accedeix a deixar-los-hi un canó Schneider del 7,5 durant un parell de dies (no els dirà que té el visor inutilitzat que cal reparar), sinó que, entre rialles, els concedeix mitja dotzena de soldats, uniformats, perquè actuïn d’extres. Ah!, i la caixa de dinamita. Buida, és clar, especifica un pletòric Max Aub.
Durant la sobretaula sorgeix la situació a l’Ebre, encara que l’oficial és reticent a donar informació. L’orografia és difícil i fa que qualsevol avenç o resistència sigui molt costosa, en vides humanes i material. potències assistents prenguin respecte al conflicte espanyol. Tanmateix, la setmana ha estat força calmada. Malraux apunta que potser sigui pels preparatius de la conferència de Munich, o a més de la qüestió dels Sudets de Txecoslovàquia, sigui rellevant l’actitud de les potències assistents respecte al conflicte espanyol. Aub, per la seva banda, recrimina l’actitud del primer ministre anglès, Chamberlain, que va anar a fer la gara-gara al Führer[xxvi]. El francès conclou
—Això és només el preàmbul. Si els europeus, França inclosa, s’agenollen a Munic a finals de mes, només ens quedarà els Estats Units.
L’actitud crèdula de Chamberlain va quedar reflectida en les seves paraules a Hitler, a qui va dir que “si no demanava res més” podria accedir a les seves peticions de cessió dels Sudets txecs al Reich, durant la conferència de Munich a celebrar dies després. Aquí, el text en anglès de les paraules del prèmier anglès: He felt therefore that those Germans should come into the Reich. They wanted to and he was determined that they should come in. It was impossible that Czechslovakia should remain like a spearhead in the side of Germany. So, I said “Hold a minute. There is one point on which I want to be clear, and I will explain why: you say that the three million Sudeten Germans must be included in the Reich; would you be satisfied with that and there is nothing more that you want? I ask because there are many people who think that is not all; that you wish to dismember Czechoslovakia”.
El divendres 16, estan tots llestos. Davant la porta de la caserna, veuen sortir la bateria de campanya arrossegada per uns soldats eufòrics. Quiets! Crida Page. Farem una foto.
Però l’entusiasme es tallarà de cop i volta. Alarmes estridents obliguen els soldats a retrocedir a la caserna. Els cineastes, al mig del carrer, escolten algunes explosions per la zona del port. Es miren entre ells i finalment corren al refugi més proper, al 10 de l’avinguda 14 d’abril, però està ja ple. Creuen corrents el carrer Pablo Iglesias i entren, suats, al de la plaça de l’Ajuntament, el més gran i més segur[xxvii].
L’atac ha sigut llarg, i l’angoixa creixent. Hi ha la possibilitat que per debilitar la moral dels republicans a l’Ebre, on mantenen heroicament posicions, s’hagi decidit bombardejar sistemàticament les ciutats properes. No serà tant així, però Josette escriurà a la seva amiga Suzanne, quan torni a Barcelona: “Els bombardejos són molt més impressionants que a Barcelona. La ciutat és petita, la defensa insuficient, sentíem xiular les bombes com si vinguessin directament sobre els nostres caps.” Exagerarà, encara que l’atac de les 10,15, realitzat per cinc Savoia S-79, llançant seixanta bombes, i matant dues persones, ha causat importants danys a la zona portuària, destruint la fàbrica de gel i provocant un incendi a la Tabacalera[xxviii].
Atesa la gravetat de l’atac, el capità no ha accedit a cedir-los en canó ni als seus servidors “fins a nova ordre”. Aub trucarà a Barcelona per mirar d’agilitzar-ho, però mentrestant dedicaran la tarda a rodar els primers plans i algun de mig dels dos herois del cotxe. Es disposa ja de plans de projecció per unir-los i donar la sensació de dinamisme.
Aub ha aconseguit que se’ls cedeixin uns soldats per a la seqüència X, en què els feixistes disparen contra els guerrillers que fugen, però no el canó, almenys fins dimarts, i que finalment serà dimecres 20, últim dia del rodatge a la ciutat mediterrània.
Així que dilluns 19, sense alarmes, roden la sortida dels guerrillers. El cotxe aconseguit a la plaça de toros els serveix per rodar el pla en què Carral jeu mort i el vehicle cap per avall. Amb aquest fons, aniran passant Gonzalez i els altres. Després, encara que obligarà a menjar només un escàs entrepà al migdia, rodaran la seqüència X, al Camp de Mart, prop del Passeig de Ronda[xxix], des d’on s’albira la muralla, la cúpula del convent de les carmelites i és arquebisbat (on queda tanta pompa?, es pregunta Aub).
Els nou guerrillers que corren a la llunyania són percebuts pels cinc soldats des de dalt de la muralla. Preparen una metralladora, però (precarietat arreu!) no els han donat munició, així que només en el pla següent, rodat des del Camp de Mart, amb els guerrillers en primer terme, uns altres soldats, des de darrere la càmera, efectuaran cinc trets consecutius, donant una precària sensació de ser metrallats.
I de poca cosa, encara menys. S’eliminarà del muntatge final la frase de González: «Correm; no estem lluny del garatge», en no haver-se pogut rodar (i no per difícil) la seqüència XI, en què aconsegueixen dos cotxes per anar fins a Linás.
Tot i que tenien previst des de l’inici tornar a Barcelona dilluns, no serà fins dimecres 21 que es finalitzarà el rodatge. Els actors ja hauran tornat a Barcelona quan a primera hora del matí, l’equip de rodatge es desplaçarà amb el canó, aconseguit per fi, fins al portal del Roser. Durant el trajecte, han causat alguna sensació de pànic entre els vianants, pensant que els franquistes eren a les portes de Tarragona i l’exèrcit republicà es preparava per a una resistència numantina. Això s’ha incrementat quan, de tornada, han col·locat el canó en un descampat i han disparat l’única bala que els han concedit. Elvira explicarà després que va anar d’un pèl que no enfonsessin la barca d’un pescador[xxx].
A la tornada, ja fosquejant, els francesos i alguns espanyols que saben francès parlen de la visita de Chamberlain a Hitler a la seva residència de Berchtesgaden i els comentaris apareguts a la premsa[xxxi]. Ho consideren una ofensa a França. Aub ironitza: —Parlaran de la No Intervenció? Fixeu-vos —diu brandant un exemplar de La Vanguardia de diumenge. A la seva primera pàgina, un article amb el títol de “La càmera mortuòria dels pobles”. Llegeix: «Va sorgint la idea feixista del Pacte a Quatre. O sigui que Anglaterra, Alemanya, França i Itàlia es posarien d’acord per signar, al marge de la Societat de Nacions, l’esquarterament dels pobles febles, per evitar la guerra entre les grans potències». Pobles febles -subratlla-, com el nostre, bombardejat diàriament pels que s’asseuen a la taula. I amb el menyspreu envers la Societat de les Nacions, on Negrín i Álvarez del Vayo s’esgargamellen debades.
Però no estan per a bromes. Hi ha hagut nous intents dels franquistes de trencar les línies republicanes a l’Ebre. Tot i que de moment no aconsegueixen grans avenços, es fa palesa la impotència de l’exèrcit governamental per anar més enllà de Gandesa. Ni el planejat intent de connectar amb les forces que resisteixen al Maestrat, ni el de dirigir-se cap al nord per alleujar la situació al Segre tenen aspecte de prosperar. Malraux pensa que han d’accelerar el rodatge encara que sigui a costa de sacrificar alguns plans. Es prepara la conferència de Ginebra els resultats del qual poden influir en el curs de la guerra, o així es proclama a la premsa republicana. A la nit, ja a l’hotel, planificaran les preses següents. Aub informarà que s’ha confirmat que poden rodar a la falda de la muntanya de Montserrat: L’escena final, el descens dels ferits, la multitud, la solidaritat, el poble… Podran comptar amb més de 2.000 reclutes com a extres… a manca de confirmació. També, possiblement, podran allotjar-se al monestir, on hi ha llits preparats per acollir ferits.
En tornar a Barcelona, Josette escriurà a la seva amiga: «La filmació avança a ritme de tortuga. Contínuament sorgeixen impediments, dificultats. El que vostè va poder veure, però pitjor: la pel·lícula no ha arribat, no hi ha llum, cal donar menjar a la gent, trobar-los on dormir, disposar d’un canó, dos mil homes, vint gorres de campanya, quepis, galons i autoritzacions: constantment s’ha oblidat alguna cosa». Encara que afegeix respecte a la ciutat que han deixat: «Què bonica és aquesta ciutat! Sota les muralles té un jardí amb figueres, tarongers, gessamins i, a sota, el mar. Tot el que més estimo en aquest món”[xxxii].
SABER-NE +: Rodant a Tarragona (Localitzacions, història, mapes)
NOTES:
[i] https://museupicassobcn.cat/museu/edificis
[ii] Les defenses antiaèries de Tarragona consistien només en tres metralladores antiaèries de 20 mm. Oetikon, situades en tres punts estratègics i útils per als vols baixos, com els dels Heinkel, però inútils contra els Savoia que volaven a més de 3000 metres d’alçada (GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. (1990) El asedio aéreo de Tarragona 1937-1939. Tarragona, Inst. d’Estudis tarraconenses Ramon Berenguer IV. Pàgina215.
[iii] El 1938, anomenada de Ferrer i Guàrdia. Es manté en general el nom actual per a millor comprensió del lector. Es poden consultar equivalències a: https://www.tarragona.cat/patrimoni/arxiu-municipal/difusio/historia-de-la-ciutat/llistat-historic-dels-carrers/equivalencia-dels-carrers
[iv] Archivos de la Filmoteca. Nº 3. Pàgina 169.
[v] Solidaridad Obrera. 6.9.1938. Pàgina 1.
[vi] GONZÁLEZ HUIX (1990): 202.
[vii] ARNABAT, Ramon y ÍÑIGUEZ, David (2013). Atac i defensa de la reraguarda. Els bombardeigs franquistes a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre (1937-1939). Valls. Ed. Cossetània. Pàgina 729.
[viii] Concretamenten al número 5 (información rebuda de l’escriptor, activista cultural i amic, Joan Cavallé). Veure: https://www.visorhistoria.com/septiembre-1938-rodaje-en-tarragona/
[ix] ARNABAT, Ramon y ÍÑIGUEZ, David (2013) : 730
[x] Avui Rambla Nova.
[xi] Avui Passeig de St. Antoni
[xii] Ho explica l’Elvira mateixa : Archivos de la Filmoteca Nº 3 (1989) : 290
[xiii] Avui Plaça del Rei.
[xiv] No ha estat possible trobar el nom dels dos actors que els interpreten a les seqüències de la V a la X. Veure la imatge. A més, l’actor “Barca” va assumir altres papers en altres seqüències com la II o la XIII, sense veu, o la XXVI en el rol de García.
[xv] La escuadrilla Malraux en va tenir un durant la seva estancia a Torrente, la tardor de 1936.
[xvi] MALRAUX, André (1995). La esperanza. Madrid, Cátedra. Pàgina 107.
[xvii] Desconeixem la raó, però en el muntatge final s’aprecia aquest desajust, amb la baixada sense la caixa de dinamita, que sí que apareix al pla de pujada, pres des de la part superior de les escales.
[xviii] Ho explica Elvira Farreras al documental Set mesos de rodatge (TV3 – Taraska: 2004) dirigit per Felip Solé (minut 14:30)
[xix] Són només 20 segons del Pla 20/1, en què José i Pio, el seu acompanyant, van caminant fins al poble on demanaran informació sobre com passar les línies i seran traïts pel taverner. Se cita per coincidència del paisatge, encara que sembla estrany que en aquelles circumstàncies es desplacessin els dos actors i tot l’equip de rodatge a una localitat més propera al front de l’Ebre, només per rodar escassos segons. Vegeu la imatge.
[xx] Ho explica Elvira al documental citat.
[xxi] Archivos de la Filmoteca Nº.3 (1989):75. “Proyección de fondo, plano americano de Carral y Agustín. El parabrisas aparece con un agujero redondo con estrías alrededor. El perro ha quedado partido en dos trozos”.
[xxii] Descrit a MARION (1970): 138, També per Elvira Farreras (Set mesos de rodatge (2004).
[xxiii] Avui Rambla Vella.
[xxiv] Archivos de la Filmoteca Nº 3 (1989): 74
[xxv] Caserna de San Agustí. https://tarragonavintage.wordpress.com/2021/02/10/caserna-de-san-agustin-tarragona-1908/ Podria tratar-se d’alguna unitat de la 43ª Divisió que es mantenía a la reserva (SALAS, Ramón (1971). Historia del Ejército Popular de la República. Tomo II. Madrid, Editora Nacional. Pàgina 1981).
[xxvi] http://www.fdrlibrary.marist.edu/daybyday/event/september-15-1938/ Significatiu també el reportatge de British Pathé, del 19.9.1938: https://www.britishpathe.com/asset/151114/
[xxvii] Una mina de més de 600 m2. GONZÁLEZ HUIX (1990): 201.
[xxviii] GONZÁLEZ HUIX (1990): 105. No indica víctimes, sí ho fan ARNABAT e ÍÑIGUEZ (2013) : 729
[xxix] Avui Avinguda de Maria Cristina.
[xxx] FARRERAS, Elvira y GASPAR, Joan (1997). Memòries. Art i vida a Barcelona (1911-1996). Barcelona, Ed. La Campana. Página 38
[xxxi] Ce Soir 18.09.1938 P1: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k76336139
[xxxii] CHANTAL, Suzanne (1976) Le cœur battant : Josette Clotis et André Malraux. Paris, Éd. Grasset&Fasquelle. Pàgina 111.