ÍNDEX:
4.2.- SETEMBRE 1938.
4.2.1.-Tarragona
Fins a l’arribada de Max Aub, de tornada amb les bateries del camió de so i força metres de pel·lícula verge, l’equip de rodatge ha estat aturat. Petit està acabant el mig avió de contraxapat per poder rodar l’interior d’un Potez, i els Miró ja han preparat una de les sales que els han deixat al Poble Espanyol, com a sala de l’ajuntament de Linás. Però no han pogut rodar.
Encara que la frontera estava oficialment tancada per causa de la No-intervenció, s’utilitzaven mil estratagemes per passar subministraments pels diversos passos fronterers, amb la dificultat afegida de l’estricte i partidista control exercit pels anarquistes en algun d’ells.
Tanmateix, entre el 6 i el 7 de setembre, alguns amb tren i altres als camions de l’equip tècnic i dos cotxes han pogut arribar a Tarragona.
Desplaçar una vintena de persones en plena guerra no és una tasca fàcil. A més de Malraux, Josette i Elvira, que han anat amb cotxe amb dos més, el grup de republicans que van intervenir a l’escena de la drogueria i del carrer Santa Anna, han anat amb tren, un viatge llarg i ple d’interrupcions. Marion i Page esperaran que arribi Aub amb les bateries del camió de so i la pel·lícula que hagi pogut aconseguir. Així doncs, no és fins divendres dia 9 quan poden estar tots reunits al vestíbul de l’hotel París.
—I el gos? —inquireix Malraux.
Amb un sospir, Max, que acaba d’arribar l’endemà al matí acompanyat dels dos francesos, assenyala un racó on el tenen lligat. No ha estat fàcil portar-lo des de Barcelona. Ja al breu pla rodat abans de marxar a França, al palau Aguilar de Barcelona[i], ubicació suggerida per Elvira i Josette dies enrere, el quisso, inquiet, havia creat problemes. “Manies d’un somiador que els altres hem de portar a terme”, pensa, recordant la seva incòmoda postura, amagat al seient del darrere del cotxe.
S’adrecen al recepcionista: Què, ens deixaran rodar tranquils? L’home, ja gran, està inquiet veient tot l’embalum de l’equip de rodatge. Els comenta:
—És possible que sí. A Tarragona ja no queda res per destruir. El port està pràcticament inactiu… sortosament. Quan venien els anglesos era molt pitjor, però ara, i més des que es van cremar els dipòsits de Campsa, estem més tranquils. Fa uns mesos, estàvem gairebé indefensos… com ara[ii].
Dijous al matí, l’equip de rodatge ja ha visitat els punts on es rodaran els exteriors, a tocar de l’hotel, a la ciutat romana. Elvira i Josette han anat a la Rambla a comprar-se un banyador, fa una calor de justícia, i la platja és a dues passes.
Aub, que ha aconseguit tot el previst, està exultant.
—La sortida pel carrer Major[iii]. Que es vegi l’escalinata de la catedral. Que es vegi que no l’hem dinamitat! -ironitza amb un deix amarg.
Davant la catedral, el valencià assenyala l’esquerra. Hauríem de venir per aquí, aquests arcs medievals són molt interessants. Posem la càmera a la cantonada i veiem venir el cotxe, diu. Page assenteix. Malraux intervé:
—Ha de fer la sensació de velocitat, de decisió… d’heroisme.
Max es para, reflexiona.
—Per aquests carrers és difícil. Com a continuació al palau de Barcelona, està bé que pugi pel carrer Major i sembli que el carrer Merceries va a continuació. Però el vertigen ho aconseguirem a la part exterior de les muralles. Veniu.
Dirigint-se a la sortida del recinte emmurallat Malraux es para i assenyala ostensivament.
—Aquí! Aquí arriba el grup i veu el canó.
—Però es veu el mar… No seria Terol —apunta Max.
—És igual. La càmera ha d’estar disposada de manera que es vegin només les escales i la cantonada on s’aturen i discuteixen com passar el control feixista. Aquí, segur.
Aub anotarà al guió que estan utilitzant[iv]: (Perill: el mar. No descobrir més enllà de l’esplanada) .
Giren a la dreta. Sí, la muralla, amb els carreus majestuosos com a decorat d’un cotxe descapotable a tota velocitat cap al tràgic final. Seguiran pel passeig fins a la cantonada. A la plaça Imperial Tàrraco, la càmera al centre, es podrà apreciar el gir a la dreta. Després passaran a altres plans. Ara com ara, cal tornar a l’hotel i menjar alguna cosa. Durant el matí s’han sentit explosions llunyanes, però la població tarragonina ha estat calmada.
El dinar és distès. Les noies mostren els banyadors comprats; un cambrer, que ha sentit que el francès que dirigeix el grup ha estat aviador, li mostra un diari en què s’indica que un Henkel ha estat abatut per caces republicans, i l’aterratge d’un Fiat pilotat per un italià que s’ha passat a la República[v]. A la tarda, els mecànics confirmen que el camió de so està llest.
A les 10 de la nit, després d’haver sopat, es trenca la tranquil·litat: alarma aèria. En entrar a l’hotel ja els van indicar on tenen els refugis més propers: Al carrer August i a la rambla Nova, i una mica més lluny, on planegen rodar el descapotable a tota velocitat, el carrer Merceries, el més gran de Tarragona, amb 170 m2[vi]. Però l’ensurt no dura gaire. Ha estat només un Henkel He-79 en un vol alt, que després s’ha desplaçat cap a Cambrils[vii]. No ha calgut refugiar-se, però ha generat intranquil·litat sobre el futur del rodatge.
—Si voleu, aquesta tarda podeu descansar. Però demà, a les 9, tots al carrer Major. Amb una càmera podem anar al carrer Cavallers[viii] on ens deixen el terrat per rodar una panoràmica aèria que ens ajudarà a introduir tot el grup de seqüències. Als altres us vull veure una hora abans al costat de la torre del Pretori amb l’altra càmera. Dedicarem el matí a rodar el moment que descobreixen un canó que els impedeix el pas. Cal estar atents i evitar que es vegi el mar.
Miguel del Castillo, Carral, de bon humor, s’emporta la mà al front:
—A l’ordre, comandant.
Hi ha eufòria. Per fi hi ha prou pel·lícula, el camió funciona, tots els actors hi són, i s’han localitzat uns magnífics exteriors. Alguns saben, però callen, que el passat dia 7, a les 9, 45 del matí, ha estat bombardejada la veïna ciutat de Reus per part de sis Savoia S-79, resultant alguns edificis danyats i un mort[ix]. Però Tarragona sembla tranquil·la. Almenys és el que aprecien quan caminen fins al balcó del Mediterrani pel passeig 14 d’abril[x]. El mar està en calma.
El dia ha despertat tranquil i amb el cel clar. Al portal del carrer Cavallers espera el contacte, que els condueix fins al terrat. No hi ha ascensor, els càmeres pugen amb esforç la Debrie Super-Parvo i el trípode. Roden un tràveling que, partint de la vista de la catedral, es va desplaçant a la dreta amb una visió de la part superior dels edificis propers, a la part dreta del carrer Major. En baixar, pugen per ell pensant ja en el moment que rodaran el cotxe descapotable que ha vingut des de Barcelona. Després, en uns segons, arriben ja a les escales que porten al Passeig de la Victòria[xi].
El grup d’actors, comandats per Miguel del Castillo (Carral a la pel·lícula) i José Telmo (González) estan asseguts menjant un entrepà. Circulen un càntir i una bota de vi. Hi ha bon ambient.
—Anem! —Max Aub pica de mans. Hi ha la dotzena que ja van rodar al carrer Santa Anna de Barcelona. Els compte. Important el que coixeja, donant coherència al ràcord de les dues seqüències— Assajarem un parell de vegades. Tots a la part de dalt de les escales.
Malraux s’allunya una mica del grup. Des del descampat de l’altra banda del passeig, contempla satisfet l’afany del seu equip. Un jove se li acosta.
—Em podria indicar on és el carrer de Móstoles?
El francès crida amb un gest a Aub. El jove repeteix la pregunta. Rialles franques.
—Però si aquest carrer no existeix! S’esmenta al guió —diu, assenyalant al grup que ara assaja la baixada per les escales contigües a la torre romana—, però és pura ficció. Què cerca en concret?
—Ja em semblava a mi. Treballo a l’hospital, sóc metge, i mai no havia sentit parlar d’aquest carrer. Com he vist que rodaven una pel·lícula… Busco a la meva germana, Elvira, Elvira Farreras. Crec que és de l’equip[xii].
—Deu estar esmorzant amb les altres noies a la plaça de la Llibertat[xiii], al bar.
Marion crida als dos homes que s’han quedat mirant marxar el jove metge.
—Veniu, a veure què us sembla.
La dotzena d’homes baixa precipitadament. S’aturen a la cantonada. Telmo els reté.
—No —apunta Malraux. Heu de treure una mica el cap. Si no, no ho haureu vist. I és necessari que es percebi la vostra preocupació pel canó. L’espectador no sap a què s’enfronten.
Aub amb tot el guió al cap:
—Ho diu Pedro. Després preguntarà a Barca sobre el canó. Tornem a dalt.
Pedro i Barca, dos dels personatges secundaris amb més presència. Frases curtes, aportant dinamisme i determinació[xiv].
La baixada es repeteix diverses vegades. Tret de Telmo i Castillo, els altres no tenen experiència cinematogràfica, cosa que fa difícil donar la tensió necessària al diàleg. Ansietat i precarietat han d’anar acompanyades de la voluntat i l’heroisme.
PEDRO: Tenen un canó.
CARRAL: Qui entén de canons?
PEDRO: Tu, Barca, No vas servir al Marroc?
BARCA: Sé què és un canó, però no sé com es maneja.
[…]
JUAN: Cal passar per la porta, no hi ha més remei…
CARRAL: Amb un cotxe els farem pols.
PEDRO: N’he vist un al carrer de Móstoles.
AGUSTÍN: Sí, un Packard vuit cilindres[xv].
Un riure estentori sorgeix darrere de la càmera: Heus aquí el carrer que buscava el metge! Afortunadament encara no roden. Aconseguir el que esperava Malraux costarà tot el dia.
Ja a l’hotel, el director francès explica com va ser el mateix Durruti qui li va explicar el succés d’una barricada destruïda per un cotxe suïcida.
—A la seva novel·la ho descriu perfectament. I per dues vegades —intervé Josette. Busca l’exemplar de L’espoir que sempre porta a la bossa. Llegeix, en francès:
—»L’acte de Puig es venia damunt dels canons amb el fusell metrallador entre les dues fulles del parabrisa com un balancí frenètic. Puig veia els servidors del canó, que els parapets ja no protegien, engrandir-se com al cinematògraf…»[xvi]. Sí, cinema pur —conclou.
Malraux la mira. L’estima, la desitja… i ella ho sap.
Dilluns 12, a primera hora, començaran a rodar a les escales. Aconseguiran el pla general de la baixada i l’americà del grup reflexionant sobre com passar la porta de sortida. Tot i això, no serà possible encara rodar la tornada, on pugen per la mateixa escala i el grup es divideix. Carral i el coix que interpreta el personatge d’Agustín (“tu que ets xofer”…) aniran a buscar el cotxe.
Quan ja estan guardant l’equip, un dels extres exclama:
—I la dinamita?
Tots es giren. Max xoca el puny contra la mà esquerra. Sí, va quedar clar quan van rodar al carrer Santa Anna, no fa tant: una caixa allargada, amb dues nanses, portades per dos extres i Agustín tancant el grup; ràcord perfecte per empalmar amb el que han rodat al matí… excepte la caixa amb la dinamita, que ha d’estar en algun racó del camió… o, encara pitjor, oblidada a Barcelona, als estudis.
Després de buscar per tot arreu, constaten que ha estat l’última cosa. La maleïda caixa ha d’estar a Orphea!
Reunit l’equip tècnic, Page suggereix que rodin el que falta de l’escala sense la caixa, però Aub objecta que després sí que serà imprescindible per rodar la fugida de la ciutat sota el foc feixista. 
Així que la demanaran a la caserna on també els deixaran el canó[xvii]. Tots hi estan d’acord, encara que això implica esperar fins dimecres per continuar rodant, cosa que servirà per calmar les habituals reclamacions sindicals sobre els horaris. La tarda la dedicaran a fer un tomb per les poblacions del voltant de la ciutat. Uns aniran a Constantí, on els sorprendrà veure l’interior de la seva església parroquial plena de sacs d’avellanes, gairebé un monocultiu a la zona[xviii]. Aub, Malraux i Marion es dirigiran al Priorat, visitant Falset i Porrera, on localitzaran un bon pla inicial de la seqüència XX, que es rodarà posteriorment, quan puguin comptar amb José M. Lado (el pagès que passa les línies), al Poble Espanyol[xix].
Dimecres, part de l’equip triga a baixar a l’hora d’esmorzar. Diarrees i dolor estomacal per als que van anar a Constantí. Potser una fartanera de fruits secs, el fort vi de la zona o una altra causa, ves a saber[xx]. A la tarda, roden la seqüència del cotxe a tota velocitat pel carrer de Merceries. Fàcil, requereix una sola posició de càmera. Els permet a passar a un altre pla, amb gran satisfacció de l’equip. El gos, en el seu paper, alçat al seient del darrere, continua al cotxe quan es roda a la part superior del carrer Major. En agafar el revolt cap a l’esquerra, el cotxe puja a la vorera. El conductor pot ser un problema?
Mentre sopen, Malraux planteja a Aub un problema que li preocupa:
—Com rodarem el xoc del cotxe amb el canó? No serà gens fàcil. Vam dir que la porta del Roser seria un lloc idoni, El canó ens el deixen. La càmera es pot posar a qualsevol lloc. Però el xoc… No crec que Castillo estigui per la labor. Pot ser perillós.
—Deixa’m a mi. Parlaré amb el sindicat.
No serà gens fàcil. Es barregen l’orgull dels uns amb la por dels altres a fer una actuació que pot ser perillosa. Finalment, sorgeix un voluntari que ha treballat al circ. Doblarà Agustín com a conductor.
L’endemà tot està llest. Rodaran la resta del recorregut abans del xoc amb el canó que, per cert, encara no han aconseguit. L’extra al volant, Castillo a la dreta amb un fusell metrallador. El cotxe a tota velocitat.
Però al primer revolt, el cotxe s’estavella. Tots dos homes surten indemnes, però el vehicle queda inutilitzat. El gos ha fugit i ja no el tornaran a veure, per a tranquil·litat de Josette, que temia una decapitació real al xoc, tal com estava prevista (amb un animal dissecat) al guió[xxi].
Davant les exclamacions d’ira d’Aub, l’extra al·lega: “Jo treballo al circ, soc acròbata, però no sé conduir”[xxii]. Després d’uns instants calmant-se i reflexionant, davant de la mirada expectant de Malraux, Marion i Page, diu assenyalant el causant de la catàstrofe.
El succés amb l’acròbata que no sabia conduir va tenir més conseqüències que la fugida del gos. En el guió s’indica que el cotxe hauria d’anar fent zigzagues per evitar els trets del canó, en una presa que s’utilitzaria com a fons dels diversos plans dels franquistes intentant frenar el seu pas per la porta, que incloïa fins i tot una vista de l’interior de l’arma o els soldats que “embogits, un d’ells recull una pedra i la llança contra el cotxe”. A les imatges del vehicle de Carral i Agustín (“pla de projecció pres des de l’esplanada de Tarragona”) no es veu el parabrisa foradat (moment on que també apareixeria el gos partit en dos) ni a Carral cridant “què esperen per disparar!”. També es va ometre que els republicans havien de passar per la porta disparant contra els franquistes. Després d’estar quinze dies a Tarragona, la frivolitat d’un extra va perjudicar el moment més dramàtic de les seqüències IX i X, un exemple més de les dificultats i la precarietat del rodatge.
—Doncs ho faràs igualment. Buscarem un altre cotxe, encara que sigui sense motor!, i el conduiràs en una baixada. Podrem un topall al final, així que no hauràs de saltar. Serà tot recte.
A l’hotel els indiquen que la plaça de bous ha estat habilitada com a cementiri de vehicles inservibles. En trobaran un de descapotable, no exactament idèntic a l’espatllat i el motor del qual no funciona, però que a manca de res més…
Fan una primera presa en una cruïlla propera, conduïda pel xofer del camió, que aconsegueix aturar-lo pocs metres després de fer un revolt. Aplaudiments entre els inquiets espectadors. Ho han rodat a la primera i no s’ha hagut de desaprofitar pel·lícula. Després, remolcat pel camió del so, pugen uns metres pel passeig de la Victòria, per posteriorment deixar anar el cotxe uns metres en línia recta, abans de la cruïlla amb el carrer Pablo Iglesias[xxiii]. L’amplada del carrer evita el xoc o el bolcat. Dos plans més al calaix!
Més tard, mentre pugen el cotxe cap a la baixada del Roser, Aub agafa en un apart l’acròbata.
—Ho faràs. No hi ha cap excusa. No has de fer res excepte mantenir el cotxe en línia recta. Les bales de palla per aturar-lo ja són allà.
Els plànols quedaran lluny del pretès per Malraux. Al guió, havia indicat: “Construir un canó (només una ànima de canó) amb les ratlles molt visibles, d’un diàmetre aproximadament de 30 cm”[xxiv]. Res d’això serà possible.
A la nit, Malraux, Aub, Page, Marion i Berenguer han convidat a sopar al capità d’artilleria de muntanya de la caserna que es troba a la mateixa plaça Verdaguer[xxv]. L’hotel s’ha esforçat en el menú i hi ha hagut abundant vi comprat a Porrera. L’oficial no sols accedeix a deixar-los-hi un canó Schneider del 7,5 durant un parell de dies (no els dirà que té el visor inutilitzat que cal reparar), sinó que, entre rialles, els concedeix mitja dotzena de soldats, uniformats, perquè actuïn d’extres. Ah!, i la caixa de dinamita. Buida, és clar, especifica un pletòric Max Aub.
Durant la sobretaula sorgeix la situació a l’Ebre, encara que l’oficial és reticent a donar informació. L’orografia és difícil i fa que qualsevol avenç o resistència sigui molt costosa, en vides humanes i material. Cal que les potències assistents prenguin respecte al conflicte espanyol. Tanmateix, la setmana ha estat força calmada. Malraux apunta que potser és pels preparatius de la conferència de Munich, o a més de la qüestió dels Sudets de Txecoslovàquia, sigui rellevant l’actitud de les potències assistents respecte al conflicte espanyol. Aub, per la seva banda, recrimina l’actitud del primer ministre anglès, Chamberlain, que va anar a fer la gara-gara al Führer[xxvi]. El francès conclou:
—Això és només el preàmbul. Si els europeus, França inclosa, s’agenollen a Munic a finals de mes, només ens quedarà els Estats Units.
L’actitud crèdula de Chamberlain va quedar reflectida en les seves paraules a Hitler, a qui va dir que “si no demanava res més” podria accedir a les seves peticions de cessió dels Sudets txecs al Reich, durant la conferència de Munich a celebrar dies després. Aquí, el text en anglès de les paraules del prèmier anglès: He felt therefore that those Germans should come into the Reich. They wanted to and he was determined that they should come in. It was impossible that Czechslovakia should remain like a spearhead in the side of Germany.
So, I said “Hold a minute. There is one point on which I want to be clear, and I will explain why: you say that the three million Sudeten Germans must be included in the Reich; would you be satisfied with that and there is nothing more that you want? I ask because there are many people who think that is not all; that you wish to dismember Czechoslovakia”.
El divendres 16, estan tots llestos. Davant la porta de la caserna, veuen sortir la bateria de campanya arrossegada per uns soldats eufòrics. Quiets! Crida Page. Farem una foto.
Però l’entusiasme es tallarà de cop i volta. Alarmes estridents obliguen els soldats a retrocedir a la caserna. Els cineastes, al mig del carrer, senten algunes explosions per la zona del port. Es miren entre ells i finalment corren al refugi més proper, al 10 de l’avinguda 14 d’abril, però està ja ple. Creuen corrents el carrer Pablo Iglesias i entren, suats, al de la plaça de l’Ajuntament, el més gran i més segur[xxvii].
L’atac ha sigut llarg, i l’angoixa creixent. Hi ha la possibilitat que per debilitar la moral dels republicans a l’Ebre, on mantenen heroicament posicions, s’hagi decidit bombardejar sistemàticament les ciutats properes. No serà tant així, però Josette escriurà a la seva amiga Suzanne, quan torni a Barcelona: “Els bombardejos són molt més impressionants que a Barcelona. La ciutat és petita, la defensa insuficient, sentíem xiular les bombes com si vinguessin directament sobre els nostres caps.” Exagerarà, encara que l’atac de les 10:15, perpretat per cinc Savoia S-79, llançant seixanta bombes, i matant dues persones, ha causat importants danys a la zona portuària, destruint la fàbrica de gel i provocant un incendi a la Tabacalera[xxviii].
Atesa la gravetat de l’atac, el capità no ha accedit a cedir-los en canó ni als seus servidors “fins a nova ordre”. Aub trucarà a Barcelona per mirar d’agilitzar-ho, però mentrestant dedicaran la tarda a rodar els primers plans i algun de mig dels dos herois del cotxe. Es disposa ja de plans de projecció per unir-los i donar la sensació de dinamisme.
Aub ha aconseguit que se’ls cedeixin uns soldats per a la seqüència X, en què els feixistes disparen contra els guerrillers que fugen, però no el canó, almenys fins dimarts, i que finalment serà dimecres 20, últim dia del rodatge a la ciutat mediterrània.
Així que dilluns 19, sense alarmes, roden la sortida dels guerrillers. El cotxe aconseguit a la plaça de toros els serveix per rodar el pla en què Carral jeu mort i el vehicle cap per avall. Amb aquest fons, aniran passant González i els altres. Després, encara que obligarà a menjar només un escàs entrepà al migdia, rodaran la seqüència X, al Camp de Mart, prop del Passeig de Ronda[xxix], des d’on s’albira la muralla, la cúpula del convent de les carmelites i és arquebisbat (on queda tanta pompa?, es pregunta Aub).
Els nou guerrillers que corren a la llunyania són percebuts pels cinc soldats des de dalt de la muralla. Preparen una metralladora, però (precarietat arreu!) no els han donat munició, així que només en el pla següent, rodat des del Camp de Mart, amb els guerrillers en primer terme, uns altres soldats, des de darrere la càmera, efectuaran cinc trets consecutius, fent una precària sensació de ser metrallats.
I de poca cosa, encara menys. S’eliminarà del muntatge final la frase de González: «Correm; no estem lluny del garatge», perquè no se sap si es podrà rodar (i no per difícil) la seqüència XI, en què aconsegueixen dos cotxes per anar fins a Linás.
Tot i que tenien previst des de l’inici tornar a Barcelona dilluns, no serà fins dimecres 21 que es finalitzarà el rodatge. Els actors ja hauran tornat a Barcelona quan a primera hora del matí, l’equip de rodatge es desplaçarà amb el canó, aconseguit per fi, fins al portal del Roser. Durant el trajecte, han causat alguna sensació de pànic entre els vianants, pensant que els franquistes eren a les portes de Tarragona i l’exèrcit republicà es preparava per a una resistència numantina. Això s’ha incrementat quan, de tornada, han col·locat el canó en un descampat i han disparat l’única bala que els han concedit. Elvira explicarà després que va anar d’un pèl que no enfonsessin la barca d’un pescador[xxx].
A la tornada, ja fosquejant, els francesos i alguns espanyols que saben francès parlen de la visita de Chamberlain a Hitler a la seva residència de Berchtesgaden i els comentaris apareguts a la premsa[xxxi]. Ho consideren una ofensa a França. Aub ironitza: —Parlaran de la No-Intervenció? Fixeu-vos —diu brandant un exemplar de La Vanguardia de diumenge. A la seva primera pàgina, un article amb el títol de “La càmera mortuòria dels pobles”. Llegeix: «Va sorgint la idea feixista del Pacte a Quatre. O sigui que Anglaterra, Alemanya, França i Itàlia es posarien d’acord per signar, al marge de la Societat de Nacions, l’esquarterament dels pobles febles, per evitar la guerra entre les grans potències». Pobles febles -subratlla-, com el nostre, bombardejat diàriament pels que s’asseuen a la taula. I amb el menyspreu envers la Societat de les Nacions, on Negrín i Álvarez del Vayo s’esgargamellen debades.
Però no estan per a bromes. Hi ha hagut nous intents dels franquistes de trencar les línies republicanes a l’Ebre. Tot i que de moment no aconsegueixen grans avenços, es fa palesa la impotència de l’exèrcit governamental per anar més enllà de Gandesa. Ni el planejat intent de connectar amb les forces que resisteixen al Maestrat, ni el de dirigir-se cap al nord per alleujar la situació al Segre tenen aspecte de prosperar. Malraux pensa que han d’accelerar el rodatge encara que sigui a costa de sacrificar alguns plans. Es prepara la conferència de Ginebra els resultats del qual poden influir en el curs de la guerra, o així es proclama a la premsa republicana. A la nit, ja a l’hotel, planificaran les preses següents. Aub informarà que s’ha confirmat que poden rodar a la falda de la muntanya de Montserrat: L’escena final, el descens dels ferits, la multitud, la solidaritat, el poble… Podran comptar amb més de 2.000 reclutes com a extres… a manca de confirmació. També, possiblement, podran allotjar-se al monestir, on hi ha llits preparats per acollir ferits.
En tornar a Barcelona, Josette escriurà a la seva amiga: «La filmació avança a ritme de tortuga. Contínuament sorgeixen impediments, dificultats. El que vostè va poder veure, però pitjor: la pel·lícula no ha arribat, no hi ha llum, cal donar menjar a la gent, trobar-los on dormir, disposar d’un canó, dos mil homes, vint gorres de campanya, quepis, galons i autoritzacions: constantment s’ha oblidat alguna cosa». Encara que afegeix respecte a la ciutat que han deixat: «Que bonica és aquesta ciutat! Sota les muralles té un jardí amb figueres, tarongers, gessamins i, a sota, el mar. Tot el que més estimo en aquest món”[xxxii].
SABER-NE +:
Setembre de 1938: Rodant a Tarragona.
Rodant a Tarragona (vídeo amb ubicacions i mapes)
4.2.2. De nou a Sabadell.
Com ja indicava la companya de Malraux, la dura etapa de Tarragona ha estat només un pas més. Alguns dels plans pendents de rodar són crítics, imprescindibles. Pendents del maleït mig avió de contraxapat, encara no han rodat res relacionat amb la batalla aèria que serà la culminació del relat. I, per descomptat, tampoc la majestuosa seqüència final, la XXXIX segons el guió previst, amb el descens dels ferits i el mort de l’avió estavellat. Sí, saben que poden comptar amb centenars d’extres, però no quan ho podran rodar. Aquesta acumulació de gent, i més de tropa, pot atreure l’aviació enemiga, avui predominant malgrat recents incorporacions de nous aparells russos.
A les converses, segueix vigent el tema dels Sudets i la reunió de Munic prevista per a finals de mes. I més, quan han sabut per la premsa que en un dels últims atacs aeris a la ciutat comtal s’han vist afectats navilis anglesos[xxxiii]. Com pot ser que els britànics no reaccionin manant a fregir espàrrecs els alemanys i italians que ens estan massacrant!
Malraux, Aub i Page han visitat les autoritats d’aviació. Necessiten fer vistes aèries des d’un aparell. A Díaz Sandino els dos primers el coneixen i aprecien, des que va estar com a agregat militar a l’ambaixada de París l’any anterior. Aquest els suggereix que visitin l’aeroport de Sabadell, amb menys activitat bèl·lica que els del Prat de Llobregat, i molt menys que els propers al front, com podria ser, per exemple, Cervera, on hi ha el grup 26 de xatos[xxxiv]. Els cineastes han esmentar la ciutat, però la situació ha empitjorat molt també al front del Segre, així que Díaz Sandino ho dóna per descartat. Això els desanima. Comptaven amb Cervera per rodar fins i tot algun pla a les porxades de la seva universitat o al casc vell. Així ho havien pensat quan la van visitar uns mesos abans[xxxv].
Dilluns, 26 de setembre, van tots a Sabadell. Parlen amb els responsables i visiten les instal·lacions. Encara que tenir un avió per filmar des de l’aire sembla difícil, els hangars on es reparen els avions danyats, i es munten els novament incorporats, especialment xatos i katiuskas[xxxvi] russos, poden donar molt de si per ambientar el quefer diari de l’escuadrilla. Malraux ha dit:
—Aquí pot quedar clara la intervenció feixista. Fixeu-vos en aquest Savoia abatut. S’aprecia netament a la cua i als pneumàtics Spiga. Max, anoti-ho, segur que ens servirà.
A les oficines de l’aeroport són atesos pel responsable, el tinent coronel Ramón García Larrea[xxxvii] que els acollirà amb entusiasme. Militar, personatge de cultura àmplia, especialista en formació, a càrrec de les instal·lacions des del novembre de l’any anterior, havia estat treballant en l’aplicació de la cinematografia a la instrucció pública. El comú denominador els farà multiplicar les energies per aconseguir unes preses aèries adequades a les seqüències previstes però encara no rodades.
Acabat el cafè amb què els ha obsequiat, van als hangars, on els mostra un Latécoère sense armament.
Sembla haver-hi consens en que l’avió utilitzat durant el rodatge aeri va ser un bombarder Latécoère ((MARION (1970): 138). Tanmateix, fins i tot Aub es confon a l’indicar que es tractava d’un Fokker (MALRAUX (Era, 1987):13), i fins i tot anys més tard, dir que es tractava d’un Potez (Archivos de la Filmoteca (1989):27). Amb tot el respecte, assumim el primer com a referència.
—Aquest els pot servir. Podran posar les càmeres al lloc de les metralladores.
Davant la mirada il·lusionada dels cineastes, afegeix:
—Pot ser perillós. Heu de seleccionar bé l’hora i la ruta. El cel és ple de Saboies i Heinkels.
—Ens arreglarem —talla Malraux. Si jo li expliqués el que passàvem a l’esquadrilla…
—Doncs bé. Aquí us ho deixo. Nosaltres hi aportem l’avió i la tripulació. Jo aprofitaria aquests dies que semblen tranquils, en què a l’Ebre hi ha certa pausa, per rodar-ho.
-La idea és rodar Cervera des de l’aire. I ja que hi anem, aconseguir altres preses per intercalar en diverses seqüències: un pont, un ramat… si el trobem.
—Algun hi haurà —diu Aub, sempre afamat, somrient.
—Gràcies, mil gràcies. Demà mateix venim amb les càmeres. Quin temps farà?
—Demà farà calor. Vent Oest/Nord-oest. I amb pocs núvols[xxxviii]. Dimecres pluja, però possiblement dijous millorarà: núvols i clars.
Dinaran junts en una masia propera. Conversa entusiasta sobre cinema que farà oblidar per uns moments el rumb de la contesa. Aub, partidari de Negrín, cita la primera pàgina de La Vanguardia de diumenge: Mobilització parcial a França i Anglaterra. Potser té raó el cap del Govern: cal resistir per poder unir-nos a les democràcies, dirà mentre encara un estofat.
Mentre s’acomiaden, el tinent coronel els tranquil·litza:
—Ara mateix truco als meus col·legues de Cervera, i també als de la zona de Tarragona. Que no us prenguin per enemics, i que sí necessiteu un aterratge d’emergència, us el facilitin. No us puc prometre protecció de caça. Però es farà tot el possible.
Malraux s’aixeca excitat. Estreta amb les dues mans la dreta de l’oficial.
—No oblidaré el gest. No sap com ho apreciem. La conversa ha estat totalment en francès, ja que l’oficial ha residit molt de temps a París.
Arriben a l’hotel. Reunits a l’habitació de Malraux, obren amb una gran excitació un mapa de Catalunya que els ha proporcionat García Larrea. Amb un dit, Max Aub va seguint la hipotètica ruta.
—Aquí hi ha Sabadell. Sortim direcció oest. El primer Cervera, té una certa semblança amb Terol. Després podem seguir en direcció sud, com si anéssim a Reus, o Valls. Ens protegiran les muntanyes de Prades. Hem d’evitar Lleida, ja no és nostra des d’abril.
Tots abocats sobre el mapa estès sobre el llit, alguns de genolls. Josette, que no els havia acompanyat a Sabadell, els mira amb alegria, l’entusiasme del seu company és com una transfusió d’energia per a ella. Aub segueix:
—Rodem tant com puguem. Page, tenim prou pel·lícula?
L’al·ludit, arrufant els llavis, respon:
—A veure…, podem tenir uns deu minuts.
Malraux talla:
—N’hi haurà prou. Només caldran per donar ambient, projectant-les darrere els interiors del medi Potez que estan acabant —remarca amb ironia. Però ha de donar la sensació d’un avió en moviment, alguns bruscos, com un picat, o girs com per evitar els caces enemics que seran els que fet i fet l’enderrocaran. I núvols. Espero que n’hi hagi.
Finalment, per recomanació d’Aub, que coneix amb detall la zona, decideixen fer la ruta: Sabadell – Cervera – Montblanc – La Riba – Valls – Vilafranca del Penedès – Sabadell. André conclou:
—Vostè —a Max— ens acompanya. Coneix la zona. Com a càmeres, Page i Berenguer. Thomas té prou feina a l’estudi —diu, intuint l’oposició de la dona del càmera a que vagi a una operació tan arriscada.
—I ara —un breu silenci de suspens—, amics, aquí tinc una cosa que us farà feliços.
I, lentament, va traient d’una tauleta de nit una ampolla de calvados i uns bombons, fruit d’un dels darrers enviaments de Suzanne Chantal, la seva amiga.
Aplaudiments.
4.2.3.- A l’aire.
Després de passar tot dimarts 27 adaptant el vell Latécoère 28[xxxix] , substituïdes les seves metralladores per dues càmeres, a la matinada del 28 es troben ja a peu de pista André Malraux, Max Aub, Louis Page i Manuel Berenguer, equipats amb un jaqueta gruixuda i una gorra encoixinada. Hi ha nervis, pot ser una operació arriscada.
Per destensar l’ambient i assenyalant l’aparell, André comenta:
—Sembla vell, però és un molt bon aparell. Recordo que Saint-Exupery[xl] m’ho va comentar arran d’haver-ho pilotat quan rodaven Courrier du Sud, que va dirigir Pierre Billon, adaptant la seva novel·la. Quin gran pilot i quina gran persona és!
Però la conversa no qualla. El fred condueix la por fins a les entranyes. Afortunadament arriben el pilot i el navegador. Fa bon temps, potser tindran fins i tot dificultats per trobar prou núvols per a rodatges de fons.
Pugen, s’acomoden. Berenguer el més nerviós; els altres han volat freqüentment. A Malraux li venen al cap fortes emocions: l’esquadrilla, els seus morts, la companyonia, Maréchal amb la cara desfigurada, el cadàver de Saïdi i el seu enterrament a Xiva. Sembla que faci un segle i, malgrat això, tan vius i propers.
S’enlairen sense contratemps.
Malraux, abans de posar-se vora la càmera davantera, recorda:
—Anem a rodar fons. És important tenir diverses perspectives, amb una certa continuïtat. Dues o tres preses d’un minut de núvols. També les vistes aèries. Anem primer a Cervera, aquesta no hi pot faltar. Si de cas, pel camí, terrenys plans i també, quan arribem a l’alçada de Montblanc, algun vessant de muntanya. Page, vigili al detall la pel·lícula que ens vagi quedant. Ho hem de rodar tot avui. No hi haurà una altra ocasió i ens queden molts plans per a rodar.
El temps pot ser ideal[xli]. Hi ha núvols i alguna boira, que esperen que no els impedeixi filmar superfícies del camp o els voltants de Cervera. Un cel completament clar no serviria com a fons. El dia abans, lluïa un sol radiant i temien que avui fos igual. Però estan de sort. O això creuen.
S’han enlairat i el primer és fer una volta a la muntanya de Montserrat, record d’una estada agradable i paisatge per rodar ja alguns plans. Els servirà com a fons en retroprojecció a la seqüència XXXVIII. La muntanya no està nevada, però la seva vista és impressionant.
A la mitja hora de vol albiren Cervera. Enfilada en un turó, al nucli antic destaquen els edificis de la catedral i la universitat. André i Max es miren: Recorden com al juny havien visitat la ciutat amb Peskine; com havien pres apunts de les porxades per rodar escenes de Linàs, amb els seus pagesos recollint recipients per a la dinamita. Només tres mesos i ja no ho podrà ser. Almenys, que la imatge es perpetuï des de l’aire.
Donen diverses voltes, rodant amb les dues càmeres, en els moments en què millor s’aprecia la seva estructura, a dues altures diferents. Han gastat gairebé dos minuts de cinta.
—Au, ara les planes.
—Però compte amb anar massa a l’oest —adverteix en Max. Encara que segons em va dir García Larrea, sembla que l’aeroport de Lleida no està gaire actiu, diuen que des de les línies davant del cap de pont de Serós, ho tenen controlat. Però no s’han de descartar avions des de Fraga.
El pilot, bregat en mil batalles, amb un somriure, respon en veu alta, per a tots els presents:
—Tranquils. De seguida marxem al sud-oest. Només alguns plànols de plans fins arribar a Tàrrega.
Gairebé no s’ha acabat la frase que Page assenyala excitat:
-Allà, allà un ramat d’ovelles.
El pilot fa baixar l’aparell fins a uns 100 metres. Els animals s’espanten i corren. Malraux està pletòric. Fins i tot un ramat han trobat. Pensa en Josette i com li ho explicarà a la tornada.
De camí als voltants de Montblanc filmen suficients núvols per a qualsevol muntatge que puguin necessitar. Donen un parell de voltes entrant i sortint dels cúmuls i altocúmuls. Albiren el massís de Prades.
—Seguiu el flanc de la muntanya. Pot servir. Hi ha prou llum? —pregunta a Page.
—Sí, ara com ara sí. No sé si baixem gaire, amb aquests núvols, però crec que fins i tot així.
Travessen Montblanc, Vilaverd. Aub crida excitat:
—Sí, no hi pensava, però és perfecte. Mira el pont —han arribat a l’alçada de La Riba.
Passen de llarg. Torna, torna, ordena Malraux, que des del seu privilegiat punt de visió, a la part davantera de l’avió, ja imagina nous plans a afegir al guió—. Quan estiguis a la seva alçada, pica, com si haguessis de bombardejar.
Donen la volta.
—Pica, pica! —ordena el director, en una exclamació que se sentirà a la pel·lícula.
Ho repeteixen una segona vegada.
Remuntant ja el vol, el navegador fa un senyal al pilot. Es veuen tres avions a la llunyania.
—No hi comptava. No acostumen a ser-hi. Se centren a Tarragona, Cambrils i més al sud. Creus que ens han vist?
—Venen directe cap a nosaltres. Accelera.
El pilot crida:
—Companys, tenim companyia. Potser es dirigeixen a Sant Vicenç de Calders, potser vinguin per nosaltres. Agafeu-vos.
—Italians? —pregunta Max.
—Si venen de La Sènia seran alemanys. Mala cosa. Els seus M 109 són molt ràpids. He dit que us agafareu.
El pilot fa baixar l’avió bruscament.
L’avió, trontollant, passa entre dos vessants sobrevolant Picamoixons. Tots expectants, callats. Excepte Malraux que, en veu alta, recita Corneille. “À vaincre sans péril, on triomphe sans gloire”[xlii] . Aub, agafat a una barra respon: “Visca el Cid de Vivar!”
Els caces alemanys sobrevolen per sobre d’ells.
El vell Latécoère enfila després la població de Valls i, girant a l’est, s’aproxima al Pla de Cabra. El pilot, amb encert, ha pensat que volant a prop d’aeroports republicans, poblats de xatos[xliii], els alemanys no es voldran arriscar per una presa tan ínfima com el Latécoère. Si persistissin, fins i tot podria aterrar en un d’ells, o més enllà, al del Vendrell.
No caldrà. Els tres Messerschmitt donen la volta. Un Bravo! ressona per tot l’aparell, que mitja hora després aterrarà a Sabadell.
Abans d’anar a l’hotel, mentre els càmeres guardaven els aparells, han passat per l’avinguda 14 d’abril. Els agrada explicar a Miravitlles els riscos que han passat per aconseguir uns plànols imprescindibles, atès que no han disposat dels que, de ben segur, s’han inclòs en alguns reportatges de Laya Films i que ell no els ha volgut donar. La relació es va refredant, amb Met més centrat en els viatges a França. Ell, després d’un protocol·lari, “bé, bé”, passa a narrar-los la seva assistència a l’homenatge a Joaquim Ruyra, que ha fet 80 anys. Aub també hi va ser, però amb la presència de Companys, diversos consellers i tota la intel·lectualitat catalana, havia passat, voluntàriament, desapercebut. El calla. El català l’aclapara, la seva amistat s’ha anat degradant. Dirà: «Anem a dormir. Estic cansat de tant de vol».
A la nit, Josette i André faran l’amor després d’un sopar a la seva habitació. Ella és feliç. Tot i les seves enfeinades jornades, el té per a ella, sense l’ombra de Clara rondant per allà. Ella dirà: “ses bras autour de mon corps, sa joue contra ma joue, nous ne bougeons pas plus que deux brins d’herbe.”[xliv] Fins ara, el període més llarg de convivència, des que es van convertir en amants[xlv].
Pocs dies després, Josette patirà un accident que li causarà ferides a un peu. Preparant ja el rodatge a Collbató, amb la promesa de les autoritats de deixar-los un parell de milers de reclutes encara no formats, com extres, la companya de Malraux visitarà amb Max Aub i Denis Marion, la
caserna del Bruch, a la part de l’avinguda 14 d’abril. La idea és parlar amb els comandaments dels soldats que els cediran per organitzar el trasllat que auguren no serà fàcil.
Però a mig matí la caserna ha estat bombardejada, fet inusual que tornarà a fer sospitar de possibles filtracions dels seus moviments.
—No n’hi ha per tant, pura casualitat —al·legarà Marion.
—Casualitat o traïció —respon Max. Quan veníem he sentit dels esclats del bombardeig a la Barceloneta. A què ve que uns Savoia s’hagin endinsat tant a Barcelona per bombardejar just on som[xlvi]. Eh?
No es podrà tastar res. El bombardeig tampoc causarà víctimes mortals a la caserna. Però, en intentar amagar-se, Josette Clotis trepitjarà unes runes, ferint-se al peu. Quan cessi l’atac, serà traslladada a l’hotel per un vehicle militar, amb gran ensurt de Malraux. A la tarda, la visitaran uns metges del Ministeri d’Estat que la tractaran amb menyspreu, limitant-se a donar-li una pomada[xlvii].
SABER-NE +:
Setembre de 1938: Rodant a Tarragona.
NOTES:
[i] https://museupicassobcn.cat/museu/edificis
[ii] Les defenses antiaèries de Tarragona consistien només en tres metralladores antiaèries de 20 mm. Oetikon, situades en tres punts estratègics i útils per als vols baixos, com els dels Heinkel, però inútils contra els Savoia que volaven a més de 3000 metres d’altitud (GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. (1990) El asedio aéreo de Tarragona 1937-1939. Tarragona, Inst. d’Estudis tarraconenses Ramon Berenguer IV. Pàgina215.
[iii] El 1938, anomenada de Ferrer i Guàrdia. Es manté en general el nom actual per a millor comprensió del lector. Es poden consultar equivalències a: https://www.tarragona.cat/patrimoni/arxiu-municipal/difusio/historia-de-la-ciutat/llistat-historic-dels-carrers/equivalencia-dels-carrers
[iv] Archivos de la Filmoteca. Nº 3. Pàgina 169.
[v] Solidaridad Obrera. 6.9.1938. Pàgina 1.
[vi] GONZÁLEZ HUIX (1990): 202.
[vii] ARNABAT, Ramon y ÍÑIGUEZ, David (2013). Atac i defensa de la reraguarda. Els bombardeigs franquistes a les comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre (1937-1939). Valls. Ed. Cossetània. Pàgina 729.
[viii] Concretamenten al número 5 (información rebuda de l’escriptor, activista cultural i amic, Joan Cavallé). Veure: https://www.visorhistoria.com/septiembre-1938-rodaje-en-tarragona/
[ix] ARNABAT, Ramon y ÍÑIGUEZ, David (2013) : 730
[x] Avui Rambla Nova.
[xi] Avui Passeig de St. Antoni
[xii] Ho explica l’Elvira mateixa: Archivos de la Filmoteca Núm. 3 (1989): 290
[xiii] Avui Plaça del Rei.
[xiv] No ha estat possible trobar el nom dels dos actors que els interpreten a les seqüències de la V a la X. Veure la imatge. A més, l’actor “Barca” va assumir altres papers en altres seqüències com la II o la XIII, sense veu, o la XXVI en el rol de García.
[xv] La escuadrilla Malraux en va tenir un durant la seva estancia a Torrente, la tardor de 1936.
[xvi] MALRAUX, André (1995). La esperanza. Madrid, Cátedra. Pàgina 107.
[xvii] Desconeixem la raó, però en el muntatge final s’aprecia aquest desajust, amb la baixada sense la caixa de dinamita, que sí que apareix al pla de pujada, pres des de la part superior de les escales.
[xviii] Ho explica Elvira Farreras al documental Set mesos de rodatge (TV3 – Taraska: 2004) dirigit per Felip Solé (minut 14:30)
[xix] Són només 20 segons del Pla 20/1, en què José i Pio, el seu acompanyant, van caminant fins al poble on demanaran informació sobre com passar les línies i seran traïts pel taverner. Se cita per coincidència del paisatge, encara que sembla estrany que en aquelles circumstàncies es desplacessin els dos actors i tot l’equip de rodatge a una localitat més propera al front de l’Ebre, només per rodar escassos segons. Vegeu la imatge.
[xx] Ho explica Elvira al documental citat.
[xxi] Archivos de la Filmoteca Nº.3 (1989):75. “Proyección de fondo, plano americano de Carral y Agustín. El parabrisas aparece con un agujero redondo con estrías alrededor. El perro ha quedado partido en dos trozos”.
[xxii] Descrit a MARION (1970): 138, També per Elvira Farreras (Set mesos de rodatge (2004).
[xxiii] Avui Rambla Vella.
[xxiv] Archivos de la Filmoteca Nº 3 (1989): 74
[xxv] Caserna de San Agustí. https://tarragonavintage.wordpress.com/2021/02/10/caserna-de-san-agustin-tarragona-1908/ Podria tractar-se d’alguna unitat de la 43ª Divisió que es mantenia a la reserva (SALAS, Ramón (1971). Historia del Ejército Popular de la República. Tomo II. Madrid, Editora Nacional. Pàgina 1981).
[xxvi] http://www.fdrlibrary.marist.edu/daybyday/event/september-15-1938/ Significatiu també el reportatge de British Pathé, del 19.9.1938: https://www.britishpathe.com/asset/151114/
[xxvii] Una mina de més de 600 m2. GONZÁLEZ HUIX (1990): 201.
[xxviii] GONZÁLEZ HUIX (1990): 105. No indica víctimes, sí ho fan ARNABAT e ÍÑIGUEZ (2013): 729
[xxix] Avui Avinguda de Maria Cristina.
[xxx] FARRERAS, Elvira i GASPAR, Joan (1997). Memòries. Art i vida a Barcelona (1911-1996). Barcelona, Ed. La Campana. Página 38
[xxxi] Ce Soir 18.09.1938 P1: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k76336139
[xxxii] CHANTAL, Suzanne (1976) Le cœur battant : Josette Clotis et André Malraux. Paris, Éd. Grasset&Fasquelle. Pàgina 111.
[xxxiii] El diluvio. 17.09.1938. P. 3.
[xxxiv] Avió de caça rus: Polikarpov I-15
[xxxv]http://docplayer.fr/187080876-Notes-de-boris-peskine-a-propos-de-la-preparation-du-tournage-de-l-espoir-juin-juillet-1938.html
[xxxvi] Tupolev SB-2
[xxxvii] A l’exili mexicà es va fer actor de cine i teatre. Va actuar en unes 70 pel·lícules amb el nom de Ramon Larrea. : https://youtu.be/WM1LVklV1Vc?si=9denGm6CKkp0pebC El fagment de la carta de solicitud d’asil a: https://historiatelefonia.com/wp-content/uploads/2021/04/garcicc81a-larrea-ramocc81n.pdf
[xxxviii] https://prensahistorica.mcu.es/es/publicaciones/numeros_por_mes.do?idPublicacion=1000522&anyo=1938
[xxxix] Es pot veure un model igual en vol a: https://youtu.be/WM1LVklV1Vc?si=9denGm6CKkp0pebC
[xl] https://www.antoinedesaintexupery.com/avions/latecoere-28/
[xli] L’informe meteorològic indica, a les 8 del matí, a Tarragona: Vent suau del nordoest, temperatura 22º, cobert, amb núvols i boires. https://prensahistorica.mcu.es/es/publicaciones/numeros_por_mes.cmd?idPublicacion=1000522
[xlii] CORNEILLE, Pierre. El Cid. Acte I, Escena 5.
[xliii] Descripcions de combats aeris d’avions amb base a Valls i Plà de cabra, contra els alemanys de La Sènia en diversos punts de la batalla de l’Ebre a: : TARAZONA, Francisco (1974) Yo fui piloto de caza rojo. Madrid, Editorial San Martin. Els de septiembre de 1938, a les pàgines 215 y ss.
[xliv] THEILLOU, Françoise (2023). Je pensé à votre destin -André Malraux et Josette Clotis, 1933-1944. Paris, Grasset. Página 95 (els seus braços al voltant del meu cos, la seva galta contra la meva, no ens movem més del què farien dos brins d’herba).
[xlv] THEROUX (2023): 32.
[xlvi] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004) Perill de bombardeig. Barcelona sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Albertí Editors. Pàgina 292
[xlvii] CHANTAL (1976): 117