En una carta al seu biògraf Thornberry, del 17 de juliol del 1970, André Malraux deia: “Les meves fonts han estat sempre els camarades de combat. Els camps d’aviació estaven allunyats de les ciutats, i rebíem pocs diaris”[i][i] I això és absolutament cert, tot i que, sense voler desmentir Malraux (com bé diu Thornberry), no és desgavellat pensar que, ja fos en el moment de succeir, ja fos després, l’autor va tenir coneixement dels rellevants reportatges que es feien a Toledo, Madrid o Barcelona, per exemple, per part d’importants periodistes de diverses nacionalitats, que a més, en molts casos, van compartir vicissituds i fins i tot foren amics. Cal tenir en compte que Malraux era una figura molt coneguda, d’alta reputació, i no era estrany que els periodistes tinguessin reunions amb ell, en què de ben segur es parlava dels successos del moment i fins i tot s’intercanviaven cròniques, i que d’algunes d’elles en podem seguir el rastre a la novel·la L’espoir. En alguns casos, la transcripció és directa, com quan el personatge de García llegeix[ii]:
“PER PARIS-SOIR: Abans d’arribar a la Central, acabo d’assistir a una escena d’una atroç bellesa.
Aquesta nit, a prop de la Porta del Sol, han trobat un nen de tres anys que plorava, perdut a les tenebres. Ara bé, una de les dones refugiades als subsols de la Gran Via ignorava què havia estat del seu fill, un nen de la mateixa edat, ros com el nen trobat a la Porta del Sol.
Li donen la notícia.
Corre a la casa on guarden el nen, al carrer Montera. A la semi foscor d’una botiga amb les cortines baixes, el nen llepa un tros de xocolata. La mare avança cap a ell, amb els braços oberts, però els ulls s’engrandeixen, adquireixen una fixesa terrible, dement.
No és el fill.
Roman immòbil llargs minuts. El nen perdut li somriu. Aleshores es precipita sobre ell, l’estreny als braços, se l’emporta pensant en el nen que no han trobat”.
I tot seguit cita un altre comunicat de l’agència Reuter. És curiós, almenys en l’edició de butxaca esmentada, que aquestes referències van en lletra rodona, mentre que una altra, a continuació, pertanyent a un document trobat en un oficial fet presoner, sí que va en cursiva[iii].
Tanmateix, la cita té el seu què. Aquest succés estava inclòs en el reportatge que Louis Delaprée va enviar telefònicament perquè fos publicat a Paris-Soir[iv] el 20 de novembre, però que potser per massa esgarrifós, el paràgraf corresponent va ser eliminat, apareixent només la primera part de l’article, amb alguna altra retallada menor. Afortunadament, es va conservar l’original, que va ser inclòs al llibre Mort en Espagne[v] del qual se n’ha publicat una edició recent, encara que no completa, a Espanya[vi]. Les repetides retallades per part de la direcció d’aquest mitjà, un dels de més tirada de França, van causar constants friccions amb el periodista.
Així doncs, és molt curiós que Malraux citi a L’espoir aquest fragment de Paris-Soir, tot i que mai no va aparèixer en aquest mitjà. Potser conegués l’original, potser parlés amb Delaprée, o potser el llegís en una de les aparicions posteriors, ja que l’article complet sí que va ser publicat per Marianne el 25 de novembre, signat per Delaprée amb el pseudònim de Jean Roget, i que també hi és inclòs a Morir a Madrid.
Vegem una comparativa entre els escrits de Delaprée i el seu equivalent a L’esperança, en un altre article que tampoc no va ser considerat adequat per la direcció de Paris-Soir[vii].
DELAPRÉE (Morir en Madrid): (Pàgina 168)
Les primeres bombes destrossen l’hospital provincial de Sant Carlos. Els ancians que encara poden valdre’s per si mateixos surten precipitadament dels dormitoris, s’atropellen per les escales, s’arrauleixen al fons dels soterranis, es disputen feroçment “els millors llocs” amb les seves deteriorades forces.
Els invàlids, els malalts, es deixen caure a terra i s’amaguen sota els llits. L’endemà al matí, el personal trobarà cinc o sis que han embogit i els hauran d’arrencar per força d’aquests refugis irrisoris.
(Página 169) Una bomba incendiaria cau al sostre de l’ambaixada de França, al carrer Villalar. Arriben a temps per apagar-la, però els edificis veïns cremen com torxes. A les cinc de la matinada, el carrer segueix ple de flames.
MALRAUX (L’espoir): (Pàgina 410)
Senyor: la fàbrica de làmpares elèctriques, cap a la carretera d’Alcalá, crema. Sant Carlos i Sant Jerónimo cremen… Totes les cases al voltant de l’ambaixada de França… Moltes cases al voltant de la plaça de les Corts, al voltant del Palau…
Entre les sirenes d’ambulàncies que recorrien la ciutat i el soroll incessant dels camions, milicians en servei de torn intentaven arrossegar per la força els ancians, refugiats sota els seus llits contra els bombardejos, mig bojos, i que no volien deixar-se anar de les potes de ferro dels llits. De sobte, el ressò amenaçador de les ambulàncies, les sirenes d’alerta recorrien la ciutat a tota velocitat; abandonant els llits, els ancians corrien cap a la porta de l’escala que conduïa al soterrani, amb la manta sobre l’esquena, tret d’un que duia el seu llit com una closca. […]
Una explosió molt propera va fer saltar els portaplomes sobre les taules. Les teules van caure sobre teulades llunyanes i sobre l’enrenou de passos d’un grup que fugia. Hi va haver un segon de silenci, després un crit estrident va ratllar la nit, després el silenci.
—Una bomba incendiària ha caigut sobre l’ambaixada de França —va dir Guernico de nou al telèfon—. Les bombes de la no-intervenció.
——–
És molt possible que Delaprée i Malraux en parlessin, encara que segons els biògrafs la seva relació no era gaire bona.
Vegem, per exemple, el que va publicar el seu amic Ilya Ehrenbourg (a l’encapçalament, fotografiat amb Malraux), al setmanari Regards, l’1 d’octubre de 1936[viii], i un fragment paral·lel de L’espoir, relatiu al setge de l’Alcázar de Toledo.
EHRENBOURG (Regards)
A l’entrada de l’Alcázar, mig destruït, els enemics es trobaven; oficials blancs i milicians. Un oficial va dir: “sou uns desgraciats”. Els obrers van respondre: “Sou vosaltres els cabrons. Nosaltres defensem una idea”.
Els milicians van cridar: “Som nosaltres els que defensem ideals. Volem el benestar per a tothom, mentre que vosaltres voleu només el benestar per als de la vostra banda”. […]
Vaig anar a l’estat major dels milicians. El comandant Barceló […] estava inclinat sobre un mapa. Un periodista estranger li va preguntar:
—És veritat que la dona de Moscardó està en llibertat?, i Barceló va respondre: Sí.
—Què és això: cortesia?
Barceló va mirar el periodista amb sorpresa i li va dir:
—No, és generositat.
MALRAUX (L’espoir) (Pàgina 263)
Separats per deu metres com un espai sagrat, fent gesticulacions, tant més singulars com que no avançaven, es llançaven arguments amb els braços:
—Perquè nosaltres, si més no, vam combatre per un ideal, cornuts de merda— deien els feixistes en el moment que ell arribava.
—I nosaltres? És que nosaltres combatem per les caixes de cabals, fills de puta? I la prova del nostre ideal més gran és que ho és per a tothom! […]
—¿La dona de Moscardó és a Toledo?, va preguntar Pradas assegurant-se els pinça-nas.
—A Madrid, va respondre Hernández.
—Lliure?, va preguntar Shade, estupefacte.
Pradas es va acostar al capità i feu alguns passos al seu costat, amb la mà a la barbeta.
—Què significa enviar aquesta carta?, cortesia?
Arronsant les celles, amb aire més que irònic, perplex, caminava al costat de l’oficial que mirava el terra on l’ombra dels barrets mexicans llançava enormes confeti.
—Generositat, va respondre finalment Hernández, girant-li l’esquena.
——–
El que hem dit fins ara no afecta gens l’extraordinària qualitat narrativa de L’espoir. A la segona meitat del 1936, Malraux porta una activitat frenètica, des de París, comprant material i reclutant voluntaris i mercenaris, fins als aeròdroms republicans on residia l’esquadrilla que va organitzar. Però és del tot factible que en algun moment també es trobés amb periodistes o militars els quals li explicarien anècdotes i fets, que després ell (havent-ho anotat o no, consultat un diari, o no) reflectiria amb el seu estil propi a la novel·la.
Aquesta anàlisi no pretén de cap manera ser exhaustiva. Els fets eren coneguts, i molts els van relatar cadascun a la seva manera. No obstant, sí que és curiós veure alguns paral·lelismes. Potser l’exemple més impactant és l’anècdota que genera el nom de Sang de gauche, donat al segon capítol (Sang d’esquerra), de la segona part (El Manzanares) de la novel·la. Així mateix, va ser un dels títols que es van estudiar per a la pel·lícula[ix] que finalment es va anomenar Sierra de Teruel, i després, ja el 1945, Espoir.
Fem-ne la comparació amb un article de la periodista Andrée Viollís a Le Petit Parisien, de l’1 de novembre de 1936[x].
VIOLLIS (Le Petit Parisien, 01.11.36 P.3)
Aquí, sobre aquesta placa minúscula, just davant del dispensari, rellisco sobre les llambordes tenyides de marró, amb la terra que havien llençat a sobre formant grumolls negrosos.
I l’home que em serveix de guia, havent seguit la direcció de la meva mirada, m’indica sòbriament:
–Sang d’esquerra.
MALRAUX (L’espoir) (Pàgina 225)
Quan en López va sortir de la Prefectura, els nens tornaven de l’escola, la cartera sota el braç. Caminava, movent els braços com aspes de molí i la mirada abstreta, i va estar a punt de trepitjar un toll negre. Un anarquista el va apartar, com si López hagués estat a punt de trepitjar un animal ferit:
—Compte, home —va dir. I respectuosament:
—Sang d’esquerrà.
LOUIS DELAPRÉE i ANDRÉ MALRAUX.
Louis Delaprée era un periodista conegut, la trajectòria del qual està extensament explicada en la introducció i anàlisi que fa Martin Minchom al llibre Morir a Madrid[xi]. No era d’esquerres, però sí un periodista honest, que es va veure’s acusat de quintacolumnista per alguns mitjans radicals republicans i de filo comunista pels rebels. Potser la seva millor descripció és la frase que el periodista va dir a Arturo Barea (a qui coneixia en ocupar-se aquest de la censura republicana) sobre ell mateix: “Odio la política, com vostè sap, però sóc un home lliberal i humanista”.
En esclatar la guerra, en el seu primer desplaçament com a corresponsal de Paris-Soir, un dels diaris de més tirada a França, es va dirigir a la zona ocupada pels rebels, per passar posteriorment a la republicana, on va narrar, entre d’altres, el setge de l’Alcázar de Toledo i els terribles bombardejos de Madrid, la crueltat dels quals li van causar un gran impacte. Havent-los viscut, va dir en un article que va ser rebutjat i no publicat pel diari què intentava rebaixar el tremendisme per aconseguir més vendes:
“Crist va dir: “Perdona’ls, perquè no saben el que fan”. Em sembla que, després de la matança d’innocents a Madrid, caldria dir: “No els perdonis, perquè sí que saben el què fan”[xii].
Les trajectòries de Delaprée i Malraux es creuen en un moment dramàtic. El periodista tornava a París el 8 de desembre del 1936, quan el seu avió va ser atacat havent de fer un aterratge d’emergència a Pastrana, a prop de Guadalajara. A Delaprée, ferit en una cama, el van portar a l’hotel Palace de Madrid, convertit en hospital, on el va operar el doctor Henny, enviat de la Creu Roja, i va ser traslladat després a l’Hospital Sant Lluís dels Francesos, on va morir el dia 11. Fou enterrat a París, a l’església de Nôtre Dame des Victoires, després de ser-li atorgada la Legió d’Honor a títol pòstum, el 18 de desembre de 1936.
No entrarem aquí a comentar les raons de l’atac aeri, atès que es va fer molta propaganda per part dels dos bàndols, i està detallada al llibre esmentat. Tot i això, sí que és oportú posar de relleu els grollers atacs que va fer l’extrema dreta, arribant a atribuir a André Malraux part de la responsabilitat del fet. Robert Brassillach, que després de la contesa mundial seria afusellat per col·laboracionista, en comentar un míting a La Mutualité temps després, es sorprenia a les pàgines de Je Suis Partout: “sens dubte no m’esperava que Malraux parlés de Louis Delaprée, assassinat per aquesta aviació roja de la qual ell n’és el cap”[xiii]. Aquesta campanya va enutjar summament Malraux, fins al punt que durant una entrevista durant la seva visita al Canadà l’any següent, en demanar-li un periodista que aclarís les circumstàncies de la mort de Delaprée, va entrar en còlera i va respondre violentament[xiv].
Un darrer apunt curiós i que connecta amb altres relats del nostre VISORHISTORIA: Segons la introducció de Delaprée[xv], Quan el periodista va ser enviat per Paris-Soir a Espanya, l’ambaixada a París, va remetre una carta de recomanació, l’1 d’octubre de 1936, demanant que se li facilités el seu comentari, adreçada a: MAX AUB! Què petit que és el món!
SABER-NE +:
HISTÒRIA I FICCIÓ (o com es narren alguns fets)
EL BALL DELS CRÈDITS -1 (sobre el títol de la pel·lícula de Malraux)
—NOTES—
[i] THORNBERRY, Robert S (1977). André Malraux et l’Espagne. Genève, Librairie Droz, pàgina 102
[ii] MALRAUX, André (1995). La esperanza. Madrid, Ed. Càtedra. Pàgina 430.
[iii] MALRAUX (1995) Pàgina 432. A la versió francesa de Gallimard (1996), tot en cursiva.
[iv] Paris-Soir, 20.11.1936, pàgina 7, i no, com indica erròniament Thornberry, el 26 de desembre. https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k76420010
[v] DELAPRÉE, Louis (1937) Mort en Espagne. París, Éditions Pierre Tisné. Pàgines 164-166
[vi] DELAPRÉE, Louis (2009). Morir a Madrid. Madrid, Editorial Raices. Pàgina 165.
[vii] DELAPRÉE (2009). “Jo acuso-Madrid bajo las bombes” Pàgina 168.
[viii] https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k76546988 . Publicat a EHRENBURG, Ilya (1998). Corresponsal en España. Madrid, Ed. Premsa Ibèrica. Pàgina 28.
[ix] https://www.visorhistoria.com/el-ball-dels-credits-1/
[x] https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k6640014
[xi] MINCHOM, Martín. “Delaprée, la voz silenciada de la Guerra Civil”, introducció a DELAPRÉE, (2009). Pàgines 13-96
[xii] DELAPRÉE (2009). Pàgina 123. L’article (“Jo acuso. Madrid bajo las bombas”), va ser publicat al setmanari Marianne, el 25.11.1936, sota el pseudònim de Jean Roget.
[xiii] Le Devoir, 4.4.1937. Citado en THORNBERRY, op. cit. Pág. 55 (nota 148)
[xiv] TODD, Olivier (2001). André Malraux, una vida. París, Gallimard. Pàgina 269. La resposta va ser: Si jo l’acusés d’haver matat a la seva àvia, em contestaria?
[xv] DELAPRÉ (2009). Página 47