EL BALL DELS CRÈDITS -1 EL TÍTOL
La pel·lícula que analitzem va anar ostentant diversos títols al llarg del temps. L’anàlisi d’aquesta evolució ens pot donar una idea dels avatars que va patir, no només durant el rodatge sinó també posteriorment.
Ja abans de la primera volta de maneta, el film va tenir altres noms que després no es van utilitzar. 
Christian Moatti ens diu que Malraux havia considerat la possibilitat de titular la seva obra: Cant fúnebre pels morts de la guerra d’Espanya[i]. Malraux va abandonar aviat la idea, per sospesar la de Sang d’esquerres (veure imatge). Aquest títol té el seu origen en un breu fragment de la seva novel·la L’Espoir[ii], en què un milicià està a punt de trepitjar una taca negrosa, i un jove li adverteix que es tracta de “sang d’esquerres”, concepte que dóna títol també al segon capítol de la segona part (El Manzanares) de la seva novel·la. Argument de força per a Malraux: Només l’eficàcia en la lluita podia posar en valor i rendir honors a la sang vessada durant la primera fase de la guerra, la de la Il·lusió lírica i mantenir així viva l’esperança en un món millor. Aquesta opció es va estudiar durant un temps, com demostra el text mecanografiat, sense signatura, dipositat a l’IVC[iii] .
Finalment, a l’hora d’iniciar el rodatge, es va optar pel títol de Sierra de Teruel, lloc on, en una ficció basada en fets reals, es desenvolupava l’acció de la pel·lícula, especialment la part final amb el rescat de l’avió sinistrat.
No obstant això, posteriorment va aparèixer el títol Espoir. Si analitzem breument la història, veurem que el diferent títol en les diverses versions del guió i la pel·lícula és degut a la trajectòria divergent d’André Malraux i Max Aub. També cal tenir present les circumstàncies per les quals el film ha arribat als nostres dies a través de les dues còpies salvades i els productors i distribuïdors que les van tenir a càrrec seu.
Després d’unes primeres exhibicions a París a l’estiu de 1939, es pot pensar que n’hi havia alguna còpia útil. Però després de la seva prohibició per part del govern de Daladier, haurien de quedar guardades en algun magatzem de qui en aquell moment se n’ocupava: la productora d’Édouard Corniglion-Molinier. En algun moment, aquest hauria lliurat una còpia a André Malraux. El que no va saber aquest fins després de finalitzar la guerra és que també s’havia salvat una “lavanda”, ja que les seves bobines estaven guardades en llaunes marcades com a “Drôle de drame”, una altra pel·lícula produïda per Corniglion-Molinier.
En esclatar la guerra mundial, després d’algunes vicissituds a l’exèrcit, Malraux es desplaça al sud de França amb una altra còpia i és a partir d’aquí que els títols, i no només ells, segueixen camins divergents. Hi havia una còpia enviada als Estats Units[iv] que es mantenia intacta, però ignorada per Malraux. Encara que hi va haver algunes projeccions als anys quaranta, no pren rellevància fins al seu “descobriment” per Walter G. Langlois[v]. Mentrestant, la francesa va patir diverses modificacions, començant pel títol. Vegem les dues imatges Qui va fer aquests canvis?
PRODUCTORS/DISTRIBUÏDORS:
Si la direcció és inequívocament atribuïda a André Malraux, pel que fa a la producció no és tan clar. Vegem els crèdits: La versió publicada a Mèxic per Max Aub, ERA[vi], indica que la pel·lícula SIERRA DE TERUEL té com a productors “a França”, Roland Tual amb Corniglion-Molinier. El mateix indica Avant-Scène Cinéma[vii] però ja amb el títol SIERRA DE TERUEL-ESPOIR (aquest segon amb un tipus de lletra més petit), mentre que la Filmoteca Valenciana[viii] ofereix el títol SIERRA DE TERUEL (Espoir 1936-39) i distingeix els productors: a França Roland Tual (ja no Corniglion) i a Espanya Fernando Gómez Mantilla. Per la seva banda, la publicació més recent de GALLIMARD[ix] amb el títol d’ESPOIR-SIERRA DE TERUEL, canvia l’ordre de rellevància, donant com a productor Édouard Corniglion-Molinier “amb la col·laboració de Roland Tual”.
Ens explica Denis Marion[x] que el treball burocràtic durant el rodatge es realitzava a Producciones Malraux. Estaven en un local cedit pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i administrava els fons atorgats pel govern espanyol (750.000 pessetes i 100.000 francs, rebuts a batzegades). A més de pagar als actors i assistents a Espanya, es transferien fons a França per al revelat i enviament de pel·lícula verge i altres accessoris. D’això se n’ocupava Roland Tual, raó per la qual possiblement figuri com a productor, encara que Alberich especifica que el seu rol era el de director de producció.
Amb la fugida a França a finals de gener de 1939, Tual i també Corniglion-Molinier adquireixen més protagonisme. Els fons espanyols s’acabaven i l’ajuda financera de l’aviador acabalat era imprescindible per finalitzar el rodatge. Sembla lògic que, sent Corniglion productor, utilitzés la seva empresa per canalitzar els pagaments pendents. Els principals intervinents en la pel·lícula seguiren camins diversos: Malraux a l’exèrcit i després a la Resistència; Aub als camps d’internament i després a l’exili. Què va passar llavors?
Recordem la situació de les dues còpies de la pel·lícula: un negatiu salvat novel·lescament[xi] del qual es van treure les còpies que després serien exhibides a França a partir del 1945. Una altra, als magatzems de la biblioteca del Congrés nord-americà, oblidada fins anys després.
Alberich ens indica: “Malraux, que havia sabut que els alemanys havien destruït el negatiu al laboratori de París, considerava urgent posar l’única còpia existent en un lloc segur”. Així que va contactar a Marsella amb l’americà Varían Fry (salvador de centenars d’intel·lectuals perseguits pels nazis) perquè portés una còpia fora de perill al seu país. Possiblement seria la mateixa que Max Aub va intentar portar prèviament a Mèxic[xii], sense èxit ateses les repetides detencions i internaments. Fry va tenir inconvenients amb el consolat nord-americà i no va aconseguir ni enviar ni endur-se amb ell aquesta còpia. Però, ja als Estats
Units, després de múltiples vicissituds[xiii], va aconseguir que una còpia arribés a les mans d’Archibald MacLeish, director de la Library of Congress a Washington, dos anys després de la primera gestió al sud de França. Alberich suposa que Malraux no va conèixer mai l’existència d’aquesta còpia, que va ser investigada per Walter G. Langlois[xiv], qui va detectar les diferències entre aquesta (que ha servit de base a l’existent a la Filmoteca espanyola) i la que estava circulant per França. En el dvd actual, la pel·lícula és presentada en els crèdits per la Compagnie Continentale Cinématographique[xv], que pel que sembla va estar activa entre 1932 i 1956. No obstant això, la distribució actual és feta per una empresa anomenada Les Grands Films Classiques.
Com a punt fosc, queda saber qui tenia el poder d’alterar no només el títol sinó també el contingut, eliminant 13 plànols de la versió muntada originalment per Malraux i George Grace. Alberich ens diu que el 1948, apareixia com a distribuïdora l’empresa Régina, de París, propietat d’un productor anomenat Arys Missotti, pel que sembla amb forts vincles amb la cinematografia alemanya durant la guerra mundial. Suggereix doncs que comprar els drets de Sierra de Teruel serien una operació de blanqueig de la seva imatge. Però: qui se’ls va vendre? Alberich afirma: “Malraux no va ser, i era l’únic que ho podia fer de manera fefaent en ser-ne el productor oficial” (amb fons de la II República). Tampoc considera la possibilitat que fos Roland Tual, en ser només “cap de producció a França”, efectuant els pagaments que rebia d’Espanya. Queda Édouard Corniglion-Molinier, que el 1939 va iniciar la producció d’un últim film, Air pur, que no va arribar a acabar, i que després, ja finalitzada la guerra com a general i heroi de la Resistència, va cessar tota la seva activitat cinematogràfica. Alberich suposa que va vendre tot el fons a un tercer. Encara que l’autor no creu que hi pogués incloure una pel·lícula com Sierra de Teruel “que no era completament seva”, la meva opinió és que, o directament a Régina o amb algun pas intermedi, la pel·lícula de Malraux va passar de les mans de Corniglion- Molinier (que recordem, havia trobat una còpia en llaunes equivocades) a aquella productora, la qual posteriorment va vendre els drets, ja el 1970, a Les Grands Films Classiques.
Queda un darrer dubte: Qui va canviar el títol i va retallar la pel·lícula? Sembla estrany que ho fes un amic íntim de Malraux com Corniglion-Molinier. Però entre les projeccions inicials a París, el juliol de 1939 (que possiblement va presenciar Malraux) i la consecució del Premi Louis Deluc[xvi], el 13 de desembre de 1945, algú es va extralimitar en les seves funcions, canviant el títol de Sierra de Teruel a Espoir, introduint un parlament de Maurice Schumann, cartells explicatius substituint les seqüències no rodades i retallant 13 plànols, gairebé tots de la seqüència final (XXXIX).
[i] Moatti, Christiane. (2001) De L’Espoir au Chant funèbre pour les morts de la guerre d’Espagne. Présence d’André Malraux. 1. Paris : Amitiés Internationales André Malraux.
[ii] MALRAUX, André (1995). La esperanza. Madrid, Ed. Cátedra. Pàgina 225.
[iii] Institut Valencià de Cultura. Fondo: Max Aub, escritor.
[iv] Va ser estrenada amb el títol de Man’s Hope en 1947 sense èxit de públic però amb bona crítica. ALBERICH, Ferrán. (1999). “Sierra de Teruel”: una coproducción circunstancial. A: https://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/sierra-de-teruel-una-coproduccion-circunstancial–0/html/ff907f12-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html#I_0_
[v] LANGLOIS, Walter G. (1973) Malraux’s «Sierra de Teruel»: A Forgotten Treasure of the Library of Congress Film Collection. The Quarterly Journal of the Library of Congress. pp. 2-18
També dades interessants a: Twentieth Century Literature. (Malraux issue) Vol. 24, No. 3, Autumn, 1978, amb rellevants articles de Goldberger, Michalczyk, Bevan i Langlois.
[vi] MALRAUX, André. (1968) Sierra de Teruel. México, Ediciones Era.
[vii] « André Malraux. Sierra de Teruel-Espoir » (guió complet). Paris, L’avant scéne Cinéma. Nº. 385. Oct. 1989.
[viii] Sierra de Teruel (Espoir 1938-1939)» (guió) A : Sierra de Teruel. Cincuenta años de esperanza. Valencia, Archivos de la Filmoteca. Nº 3. Año I. Septiembre-noviembre 1989. Páginas 49-179. Conté el llistat més complet dels crèdits de la pel·lícula.
[ix] Espoir-Sierra de Teruel. Paris: Gallimard. 1996 (seguint el que surt a la pel·lícula, incloses les seqüències no filmades, extretes de guions anteriors). Pròleg interessant de François Trécourt.
[x] MARION, Denis (1970). André Malraux. Paris, Ed. Seghers.
[xi] CISTERO, Antoni (2018). Campo de esperanza. II Ed. Barcelona, Ed. Barataria. Tot el capítol 45, pàgina 446 y ss.
[xii] Carta de la Secretaría de Gobernación de México a Alfonso Reyes, sobre aquesta possibilitat. A: Sierra de Teruel. Cincuenta años de esperanza. Valencia, Archivos de la Filmoteca. Nº 3. Año I. Septiembre-noviembre 1989. Página 258.
[xiii] Detallades a: WAINTROP, Edouard (1997). La guerre d’Espagne retrouve son Espoir. Libération, nº 5118, París, 3-11-1997. Pàgina 36-37.
[xiv] LANGLOIS, Walter G. (1973). pp. 10
[xv] https://www.unifrance.org/annuaires/societe/350977/compagnie-cinematographique-continentale-ccc Cal no confondre amb la compañía Continental, establerta pels nazis durant l’ocupació de França.
[xvi] https://www.unifrance.org/festivals-et-marches/997/prix-louis-delluc/1945