Per Janine Mossuz-Lavau. Directora de Recerca Emèrita al CNRS (Centre Nacional de Recerca Científica) al CEVIPOF (Centre de Recerca Política de Sciences Po)[i]
Josette… Una estrella fugaç el nom de la qual només alguns coneixen perquè va ser la parella d’André Malraux del 1933 al 1944 (data de la seva tràgica mort) i la mare dels seus dos fills, Gauthier i Vincent, que van morir en un accident de cotxe el 1961. No és prou valorada perquè autors que no la coneixien i que ni tan sols han obert parcialment els seus arxius la consideren responsable de l’entrada tardana d’André a la Resistència. Com si, ni que fos una vegada, André Malraux hagués necessitat algun tipus de permís per comprometre’s on i quan volgués… Hem de fer justícia a aquesta jove que, als 22 i 24 anys, va publicar dues precioses novel·les a l’editorial Gallimard: Le temps vert i Une mesure pour rien, escrites quan tenia 15 o 16 anys, i que formen part del moviment de la literatura agrària.
Crescuda a Alvèrnia, va escriure des que va poder agafar una ploma, sobre qualsevol tros de paper que li queia a les mans, portant un diari, escrivint llargues cartes i molts contes, el primer dels quals va aparèixer l’abril de 1930 a Les Amitiés. D’aquests escrits, en queda una maleta plena, feta de cartró (estil Linda de Souza), guardada a Saint-Génis-des-Fontaines per la fillola de Josette, Marie-Chantal Dos Santos, filla de Suzanne Chantal (amiga íntima de Josette).
La tragèdia de la seva vida va ser el seu «estatus» de mare soltera que vivia amb un home casat. Perquè quan va conèixer André Malraux, ell tenia una esposa, Clara, que no volia el divorci, i a més, durant la guerra, hom no es divorciava d’una Goldschmidt (ella mateixa mare d’una filla, Florence, nascuda el 1933). Tanmateix, el 1940, Josette va donar a llum Gauthier, a qui havia desitjat ardentment. En un text que tinc davant meu, relata com, just abans de fer l’amor amb André, es va treure deliberadament el tampó espermicida. Gauthier seria anomenat Malraux, ja que va ser reconegut per Roland, un dels dos germanastres d’André. Però quan Vincent va néixer el 1943, Josette es va negar a permetre que Roland fes el mateix servei perquè, va dir, «si ell reconeix Vincent, André mai es divorciarà». Vincent, per tant, seria anomenat Clotis. A petició de Josette, Drieu la Rochelle fou el seu padrí. Una elecció que, de nou, alguns creuen que no va anar a favor de Josette. Però l’autor de Le Feu follet no tindria cura gaire temps del seu fillol, ja que es va suïcidar el 1945, fent d’André el seu executor testamentari. Durant aquests anys, la relació entre André i Josette no sempre va ser plàcida, car Josette, ferida per aquesta situació, no va deixar de fer retrets a la seva parella i muntar-li escenes. Al llarg de les pàgines, Josette va intentar recordar-li les seves responsabilitats i mostrar-li el camí a seguir, sense aconseguir, però, els seus objectius.
El juny de 2024, vaig passar tres dies a casa de Marie-Chantal Dos Santos per explorar, fotografiar, etc., el contingut de la maleta de cartó, part de la qual vaig portar a casa. I no puc amagar l’emoció que sento en llegir aquestes pàgines manuscrites, escrites als anys 30 i 40 per Josette, gairebé fins al seu darrer alè de vida el 1944. I també, alguns, per
Gauthier. Perquè, a casa de la mare de Marie-Chantal, la casa de la qual freqüentava, va poder llegir, entre altres coses, un text de 41 pàgines titulat «Consells per a un jove». Un text sorprenent, escrit per Josette quan tenia dinou anys. En ell s’adreçava a un jove de dinou anys, una mica com si fos la seva mare o la seva germana gran, conscient del que és la vida i del que li pot esperar a aquest noi. I quan Gauthier va descobrir aquestes pàgines, ell mateix tenia dinou anys. Va assenyalar: «És curiós com s’assembla a mi aquest jove fictici». A l’última carta que va enviar a la seva promesa, Marie-Ange Le Besnerais, just abans de l’accident on va morir, llegim: «Sé el que vull fer: buscar l’home allà on l’hagin aixafat». Aquí, pare i fill estan units. Pel que fa a Vincent, que aprèn el secret del seu naixement a una edat avançada a casa dels seus avis, es torna rebel i, amb burla, es qualifica a si mateix com un «bastard».
A Saint-Chamant, on viu amb els nens i l’André (abans que s’uneixi a la Resistència), Josette s’enfronta a crítiques incessants de la seva mare, que l’acusa d’haver abocat la seva família a la desgràcia. Això fa que la Josette escrigui: «La mare és un verí». Cal dir que Josette va tenir una germana bessona que va morir en néixer, i la senyora Clotis mai va dubtar a exclamar: «Quina llàstima que siguis tu qui sigui aquí». Així doncs, quan la senyora Clotis va anar a passar uns dies amb ella, van discutir constantment. Fins i tot quan l’encantadora senyora va agafar el tren de tornada per reunir-se amb el seu marit. Josette, que l’havia acompanyat fins al seu seient per assegurar-se que estigués instal·lada, va saltar a l’andana massa tard. I les cames van quedar destrossades. Atropellada pel tren que sortia, va morir durant la nit. El 21 d’abril de 1940 va escriure: «No vaig néixer per a la desgràcia». Després d’un enterrament temporal a Tolosa, va ser traslladada el 1946 a París, al cementiri de Charonne, on Gauthier i Vincent se li unirien el 1961.
Així doncs, què queda d’aquesta escriptora tan bella, que va cridar l’atenció molt aviat, si no una obra que demostra una comprensió aguda de la intermitència del cor i, sobretot, dels costums rurals. Una obra que no amaga ni traïcions, ni xafarderies, ni avortaments, ni incest, ni crims disfressats d’accidents. Una literatura que no ignora ni els colors canviants de les estacions, ni el treball de camp, ni els antagonismes socials, ni les dissensions familiars. Des de molt jove, Josette va ser capaç de capturar allò que ens atrau (o ens repel·leix) en les persones que ens envolten, allò que ens uneix (o no) a un lloc, allò que esperem (o del que desesperem), allò que, en última instància, és la vida. El 2024, per presentar la reedició d’Une mesure pour rien (Éditions de l’Arbre vengeur), François Quellet va fer servir aquesta frase encertada: «Quan llegeixes Josette Clotis, fa bon temps». Explorant la maleta de cartó i coneixent les companyes dels dos fills de Josette, vaig tenir la sensació d’estar en aquest ambient preciós perquè em trobava en la veritat, en la veritat d’una aventura humana els personatges de la qual no podien esborrar-se.
Josette va viure plenament, i no es pot evitar sentir una punxada de tristesa al cor quan, al cementiri de Charonne, es llegeix en una làpida molt sòbria:
Josette Malraux-Clotis, Gauthier Malraux, Vincent Malraux
Tots tres finats joves (als 34, 21 i 18 anys), tots tres extraordinàriament resplendents, tots tres deixant-nos amb el pesar de no haver-los conegut més enllà de textos, fotos i testimonis. Els hauríem estimat tant…
SABER-NE +: Entrevista a Marie Chantal dos Santos.
NOTES:
[i] En breu es publicarà: MOSSUZ-LAVAU, Janine y BOURREL, Jean-René. Josette.