Antoni Cisteró (28.3.2025)
Una tarda de primavera m’he desplaçat fins a Saint-Genis-des-Fontaines un petit poble del Rosselló, per entrevistar una dona encantadora, oberta i generosa: Marie-Chantal dos Santos. Ens acull a casa, a la meva esposa i a mi, i de seguida 
ens mostra una maleta, motiu del viatge, plena de records de la seva mare, Suzanne Chantal, amiga íntima de Josette Clotis, una part rellevant de la biografia d’André Malraux.
L’ampli material que m’autoritza a veure i fins i tot a copiar al meu criteri serà motiu d’algun article a VisorHistoria. Aquí vull oferir una entrevista resum del que s’ha parlat durant les més de tres hores que va durar la visita.
—Parli’m de la seva mare, Suzanne Chantal.
—Era molt intel·ligent, i amb una gran fidelitat als amics. Aquesta era la característica més rellevant. Els amics sempre tenien raó, la resta… Quan es va posar en dubte l’honestedat de Malraux respecte al seu judici per haver intentat emportar-se algunes peces d’art dels temples de Cambodja, ella deia: «Però si el que va fer va ser salvar aquell art! Sense ell, la selva els hauria cobert i hagués desaparegut tot».
Quan va passar la revolució dels clavells a Portugal, on vivia amb els meus pares, ens vam quedar sense un cèntim, així que vaig treballar de traductora. I per a mi traduir no és copiar. Jo sempre dic que és com llançar un text a terra i després recollir-lo, posar-lo sobre els genolls i donar-li vida, portant l’esperit de l’autor a la pròpia llengua.
Quan la mare va escriure Le coeur battant[i], ho va fer en tres mesos, febrilment. Partint de les cartes i notes de Josette Clotis, va relatar els onze anys de relació amb André Malraux, a la llum de l’amistat entre les dues dones. Va muntar el puzle amb les peces que vostè veu en aquesta maleta. Tenia moltíssim material, Josette escrivia compulsivament en qualsevol tros de paper que tingués: cartes, infinitat de cartes llarguíssimes, telegrames i quaderns amb reflexions i records. S’imagina la feina de donar un sentit a un material tan diferent i dispers? A més, ho va haver de fer amb cites d’un màxim de nou línies per ordre de l’editor, que no volia problemes amb els drets d’autor, segons la llei francesa.
Deia: “He de fer imperativament aquest llibre: serà Josette qui parlarà a través meu”.
—Però la part de text de la seva mare també és una meravella.
És clar. Li sorgia del seu interior, del seu cor, era realment un coeur battant.
—Què tenien en comú Suzanne i Josette?
Totes dues cuidaven molt la seva aparença. Les dues estaven obsessionades per això. La meva mare tenia sis anys més que el seu primer marit, George Grace. Es van trobar a bord del vaixell Colonial, el 1939; ella tenia 31 i ell 25... Als vuitanta això no importa, però a la vintena, sí. Sempre anava molt ben pentinada, seguint la moda. Cuidava molt la combinació de colors als vestits, als mocadors. Es fixava en els petits detalls.
Sobre el seu pentinat hi ha una bona anècdota: Quan estava en estat de mi col·laborava amb Malraux en activitats de la Resistència. Portava diners a les famílies que tenien algú a Londres. Amagava rotllos de bitllets al seu tupè, que era molt alt, tenia molt de cabell. Era la moda de la “coiffure a l’Ange”. Però la mala sort va fer que caigués en un control, i que la registressin a fons. A causa dels nervis i embarassada de vuit mesos, va arribar a desmaiar-se. I la dona que l’escorcollava va dir: no és possible que una dona en el seu
estat corri riscos tan greus. I no van seguir amb el registre. I va poder anar-se’n amb el tupè ben posat! Així que jo, fins i tot abans de néixer, ja vaig col·laborar amb la Resistència (i riu a cor que vols).
—Josette també cuidava molt la seva presència, oi?
Sí, és clar. L’André volia que sempre estigués molt polida. Cuidava molt l’aparença. Feia servir vestits d’alta costura, fins i tot quan no podien pagar-los. Totes dues tenien una edat similar. La meva mare va néixer el juny de 1908 i Josette a l’abril de 1910.
—Com es van conèixer?
La mare s’ocupava d’una secció de “correu del lector” al setmanari La femme de France i entre les moltes cartes que rebia li agradaven especialment unes que estaven signades per una tal “Reina de les abelles”[ii]. I va escriure demanant conèixer-la. El 1932 es van trobar i ja no es van separar més fins a la mort en accident de Josette. I la mare va seguir fidel a la seva memòria, com demostra la maleta que li he mostrat, i per descomptat el Le coeur battant.
—Parlant de la maleta, em pot explicar la seva història?
El senyor Clotis, pare de Josette, poc abans de morir, va voler que els records de la seva filla passessin a la meva mare, Suzanne. No en sabia la direcció, però sí que estava casada amb el director de l’Oficina de Turisme de Portugal a París, així que la va remetre allà, com indica fins i tot l’etiqueta que porta. Dos mesos després, moria el senyor Clotis.
A això cal afegir-hi els papers que guardava André Malraux. És extraordinari que guardés papers sense cap rellevància, notes, telegrames, cartes!
Pel que fa al futur, la meva filla ja té instruccions que, quan jo ja no hi sigui, la passi a la Biblioteca Jacques Doucet[iii], on ja hi ha un fons Malraux important.
—Malraux. Quina opinió en té d’ell?
Sempre em va fer una mica de por, ja de nena. Sempre em mirava fix als ulls. Quan jo tenia vuit o nou anys, un dia em va cridar al seu despatx. Imagineu-vos amb quina por em vaig acostar al seu escriptori. I em va preguntar què pensava fer en el futur. Preguntar això a una nena! Per descomptat que jo no en tenia ni idea.
Jo jugava amb els seus fills. Vincent era bo amb mi, però Gauthier, dos anys més gran que jo, sempre em tractava durament, com un germà gran.
André va mantenir una bona amistat amb la meva mare, també amb el meu pare malgrat les divergències de posicionament polític. Fins i tot els meus pares van ser convidats a l’enterrament dels seus dos fills quan van morir en un accident de cotxe.
L’André era fidel als seus amics. Quan al 62 vaig anar als Estats Units com a professora de francès, vaig tenir problemes amb els meus dos passaports (francès i portuguès). La meva mare va telefonar a l’André i en poques hores em van portar amb un cotxe oficial a l’ambaixada i es va solucionar en un moment.
Tenia un gran cor. Jo ho comparo a una llagosta. Abans d’arribar al saborós interior, cal travessar una closca dura i punxant. Arran de la revolució a Portugal, la nostra assistent Jeanne Valière, se’n va anar a París amb la seva família sense res a les butxaques. Va telefonar a l’André i en dos dies la família tenia un apartament.
També va ser molt amic de Max Aub, que per cert, la meva mare li va tenir el cor robat durant el rodatge de Sierra de Teruel.
—Parli’m dels seus pares.
La mare no era maca però sí que tenia molt atractiu. Estava casada amb George Grace, el que després va muntar Sierra de Teruel, però en un viatge a Àfrica es va enamorar perdudament del meu pare, José Augusto dos Santos, un jove periodista portuguès que havia rebut el Premi Afonso de Bragança pels seus reportatges sobre la guerra d’Espanya…, i van seguir junts fins a la seva mort. A la meva germana i a mi, la mare ens deia: A vosaltres us estimo perquè sou les meves filles, però al vostre pare l’he escollit entre milions d’homes i passarà sempre per davant vostre en el meu amor.
Potser li interessi una anècdota curiosa. Un apunt previ: a George Grace li van demanar que, davant de l’entrada dels nazis, cremés els estudis Pathé, cosa a la què ell es va negar. Potser per rentar la seva imatge, després es va enrolar a la RAF i va ser destinat a Birmània. Va ser durant aquest temps quan vaig néixer jo. No obstant, la mare no se’n va poder divorciar fins al 1951.
I aquí sorgeix una altra anècdota: El meu pare, José Augusto dos Santos, va morir el 26 de març de 1994 i la mare el 13 de maig del mateix any. Quan es feien els tràmits de l’herència al notari, es van demanar els “estats civils” de la meva germana i el meu. Encara que fins als 10 anys el meu cognom havia estat Grace, en el meu deia: filla de J. A. dos Santos i Suzanne Chantal, nascuda a Niça el 1941. Però el de la meva germana deia Marian Grace, i al marge, anotat: reconeguda per José Augusto dos Santos. Per què aquesta diferència? Jo, que era la germana gran, figurava diferent que la Marian, nascuda quatre anys després. Més tard, per atzar, vaig trobar una carta de Josette, curiosament no a la maleta, en què deia: “Suzanne, George té raó, cal ocupar-se de Marie-Chantal. Ara és un nadó però de gran podria tenir problemes. Jo parlaré amb l’André, que contactarà amb Gaston Deferre[iv]…” Així que va aconseguir que gràcies a aquest es corregís la meva documentació. Però quatre anys després, en néixer la meva germana, Josette ja havia mort. No es va poder corregir, i es va haver d’afegir la nota aclaridora el 1951, quan els meus pares van poder per fi casar-se. En qualsevol cas, les dues som filles biològiques de José Augusto dos Santos. La meva mare, des que el va conèixer va estar sempre amb ell, mentre que George Grace estava a Birmània. Però no es van poder divorciar fins al 51. El jutge no va voler admetre la declaració de George dient que les filles no eren seves. Així que va caldre que la meva mare demanés als amics que testifiquessin dient que la meva mare havia enganyat George i viscut sempre amb el senyor portuguès fora del seu matrimoni.
—Deuria de ser molt dur per a Suzanne. Per acabar: Té algun record relacionat amb Sierra de Teruel?
Un dia, a Saint-Germain-el-Laye, on havien donat el nom d’André Malraux a una plaça, es va inaugurar un cinema d’art i assaig, i la primera projecció va ser aquesta pel·lícula. Com que la mare ja havia mort, vaig ser jo la convidada a l’acte. Al col·loqui posterior, algú del públic va comentar: “quina meravella, quina bona idea aquests coloms que aixequen el vol”. Jo no vaig dir res, però sabia que havia estat inclosa al film gràcies al primer marit de la meva mare[v]. També estava present Florence Malraux, una dona remarcable, encantadora, que havia portat una foto de Josette amb Vincent, que vaig dir a l’organitzador que jo no havia vist mai. Pocs dies després vaig rebre un sobre, de part de Florence, amb una còpia de la fotografia.
Pensant en Josette, crec que si Malraux no es va divorciar de Clara durant la guerra va ser per protegir Florence. Per cert: sap per què Malraux es va casar posteriorment amb Madeleine[vi] la vídua del seu germanastre, Roland[vii]? Doncs, en part, a causa de Mme De Gaulle, que era molt religiosa. Quan Malraux va ser desmobilitzat, tenia els dos nens de Josette[viii]. En saber de la difícil situació de Madeleine i el seu fill Alain, els va oferir viure al pis superior de la casa que ell tenia a Boulogne[ix]. Mme De Gaulle es va escandalitzar i va pressionar perquè, ja que vivien junts, legalitzessin la situació. Madeleine era morena, maca, dolça, tocava el piano i calmava André, mentre que Josette era una catalana explosiva. Si hagués viscut, no haurien pogut viure junts. Josette vivia constantment en el drama. Quan es calmava, s’avorria. Quan ella escrivia, Malraux l’espiava per l’esquena. Quin escriptor pot suportar això? En això no congeniaven. Mentre que Malraux concentrava, concentrava els seus textos, ella els expandia en totes direccions. Davant d’ell, ella se sentia inferior, no sabia mai sobre quin peu ballar. Dues personalitats ben diferents, però que van estar junts durant onze anys, tremendament enamorats. Dos cors batent fortament encara que no sempre a l’uníson.
Ens acomiadem. M’emporto alguna documentació per estudiar-la, que aviat li tornaré, cosa que serà una nova ocasió per trobar-me amb una dama tan vivaç, intel·ligent i empàtica com Marie-Chantal dos Santos. Moltes gràcies.
NOTES:
[i] CHANTAL, Suzanne (1976) Le coeur battant. Paris, Éd. Grasset&Fasquelle. Traducció al castellà : Un amor de André Malraux : Josette Clotis (1976). Grijalbo.
[ii] A Le coeur battant, Suzanne indica que Josette signava com « Le temps vert », títol d’una novel·la de Josette. (CHANTAL, Suzanne (1976) Un amor de André Malraux, Josette Clotis. Barcelona, Grijalbo. Pàgina 21).
[iii] https://bljd.sorbonne.fr/
[iv] (1910-1986) Socialista, va participar la Resistència i fou alcalde de Marsella des de 1953 fins el 1986, va exercir també com a ministre de Marina i d’Ultramar.
[v] George Grace era el cap dels serveis tècnics de Pathé, i muntador de Sierra de Teruel amb Malraux. (CHANTAL, Suzanne (1977). Le cine-monde. Paris, Grasset. Pàgina 24 i següents)
[vi] Madelaine Lioux (1914-2014) Concertista de piano. S’havia casat amb Roland Malraux, germanastre d’André, el 1943,
[vii] (1912-1945) Fill de Fernand-Georges Malraux i la seva segona esposa, Marie-Louise Godard. Van tenir un fill: Alain. Morí presoner dels nazis.
[viii] Vincent i Gauthier, fills de Josette. Els dos moriren en un accident de cotxe, el 1961.
[ix] L’experta en Malraux, Jeanine Mossuz-Lavau ens indica que inicialmente va ser Madeleine qui va acollir Malraux a la seva casa del Quai d’Orsay, passant ambdós després a Boulogne.
IMATGES cedides generosament per Marie Chantal dos Santos.