4.5.5.- N’hi haurà prou de posar-los una metxa. 3
4.5.4.- Necessitem cotxes.
Finalment, s’ha optat per la sala dels pagesos del Prat de Llobregat. Han anat els càmeres, Aub, Santpere i l’actor que representarà el delegat local.
Amb la càmera Debrie Super-Parvo en un racó, Berenguer cobreix la meitat del recinte. Ho assagen un parell de vegades. Llevat del president, a la quarantena, la majoria dels presents són vells, coberts amb la típica barretina i alguns enfaixats a l’estil pagès.
En un racó, han fet que un rellotge de paret marqui dos quarts de tres. Ho indica el guió. Aub no sap per què, però Malraux li indica que si l’enlairament és de matinada, és lògic pensar que van passant pels pobles a la recerca d’ajuda durant el capvespre. En Max s’encongeix d’espatlles, no gaire convençut. Pensa que els plans que roden hauran d’estar precedits d’un recorregut amb cotxe, i que aquest s’haurà de rodar gairebé segur de nit. Però no hi insisteix.
La càmera enfoca Peña, recolzat a la taula. Lentament, el zoom va ampliant el focus, mentre se sent la veu del responsable del Front Popular:
DELEGAT 1r: Si t’entenc molt bé, però prometre és prometre, i no puc. Com els altres: es farà el que es pugui.
Davant la inexperiència de l’eventual actor, evident després dels assajos, es decideix rodar-ho amb un pla general, evitant-ne la cara mentre ho diu.
PEÑA: Tres cotxes.
Una veu en off, tot just perceptible s’oposa:
DELEGAT 2n: Un.
Canvien la posició de la càmera. Ara, darrere del responsable, s’aprecia el comandant Peña i darrere seu diversos vilatans. Un ha insistit que volia sortir a la pel·lícula amb el seu net. Aub ha accedit amb un breu somriure. L’aviador diu:
PEÑA: Sou els darrers que podem veure.
Ja sortint, escolta la resposta: Es farà el que es pugui.
El rodatge ha sortit bé tenint en compte les circumstàncies i la inexperiència dels figurants. Ha valgut la pena el desplaçament.
Quan deixaran el material a les dependències de l’avinguda 14 d’abril, troben un missatge escrit amb lletra inexperta. És d’un dels caps dels refugiats a Montjuïc.
«Quan vulguin poden venir. Hem parlat amb els nostres i ho tindríem tot preparat».
Amb el paper a la mà, Aub pregunta a Berenguer: Tenim pel·lícula?
—Sí, no gaire però suficient per a una seqüència com la dels utensilis de la dinamita.
—I Telmo, està disponible?
—Li pregunto demà.
—Si diu que sí, podem rodar el 23. Segur que els refugiats voldran celebrar Nadal, és a dir, per molt ateus que siguin. Queden dos dies. Vaja.
Tornant a l’hotel, s’arribarà fins al Ritz on Malraux està sopant amb Josette, cada cop més alacaiguda. La notícia de poder avançar una seqüència més abans de finals d’any els dona un cert ànim.
4.5.5.- N’hi haurà prou de posar-los una metxa.
El divendres 23 de desembre, a mig matí, la camioneta de rodatge, amb Malraux i Josette, Aub, Telmo, Berenguer i dos ajudants, ja són a la porta de l’estadi, on els esperen els dos autoproclamats responsables del col·lectiu.
De la furgoneta en treuen una bota de vi buida i una caixa de cabals. La resta dels trastos els pensen obtenir dels mateixos utensilis que hi ha. Però encara no han baixat tot el material que es produeix una alarma. Dura pocs minuts, però alterarà tot el dia. Un dels responsables es dirigeix a Malraux. Parla precipitadament i amb marcat accent andalús. El francès no l’entén i mira Aub a la recerca d’auxili.
—Diu que aquí no es pot rodar. Que és massa perillós. Hi ha molts nens. Que estan disposats a col·laborar, però no al mateix recinte on hi ha tanta gent innocent.
Malraux es desespera. Està tot llest! Josette plora. Aub agafa pel braç l’andalús.
—No podem deixar de rodar-ho. És imprescindible per a la pel·lícula i, per tant, per a la República. No voldrà que el seu nom figuri en alguna llista indesitjable, oi?
—Jo soc responsable de la meva gent. Ho soc des que vam venir d’Almeria. Aquí, no.
Després d’una pausa reflexiva, en Max apunta:
—I a prop d’aquí?
—Els justos per al rodatge i el menor temps possible. Però no a l’estadi.
—Bé, doni’m una hora.
Deixa tot l’equip al recinte i, amb Berenguer, baixen fins al Poble Espanyol. Allà troben Santiago Garcés, el responsable.
—Bé, aquí no. Estem buidant i hi ha molt de tràfec. Però potser al palau de les Missions que també depèn de nosaltres. Allà no hi queda gairebé ningú. I és a prop de l’estadi. Poden anar a peu, fins i tot les velles —ha contestat a petició de Max, que li ha descrit la seqüència XIV—. Però millor, si poden, cap al vespre. Hi haurà més calma.
Donar el Palau de les Missions com a ubicació del rodatge és pura especulació. Tanmateix, atès l’estructura semblant a un claustre de dos nivells i la situació dels focus, ens porta a pensar que va ser algun recinte ferial de Montjuïc.
Quan tornaven a l’estadi, amb Malraux i Josette han visitat l’edifici. Sí, fa bona pinta. Mentre dos ajudants hi portaran els accessoris necessaris, ells baixaran al Poble Sec a menjar alguna cosa. Al capvespre, si no hi ha més alarmes, hi rodaran amb una vintena de figurants que els proporcionaran amb gust, i més quan han promès al capitost que tindrà fins i tot una frase.
Al final tot ha sortit bé. Les porxades d’un pati tancat permeten millor el joc de càmera que a l’interior d’un edifici com assenyalava inicialment el guió. Per a un ràcord adequat els falten alguns dels extres que van tenir a Tarragona. Alguns han estat mobilitzats, altres se n’han anat a algun poble on, a casa de parents o amics, poden obtenir una mica més d’aliment i seguretat. Però qui interpretava Barca si hi és, amb la seva figura alta, movent-se al voltant dels recipients. I, per descomptat José Telmo, cada dia més en el seu paper. N’hi haurà prou.
La cua de personatges, homes i dones, carregats amb tota mena d’estris, està inquieta. La presència dels focus, laterals i al pis superior, així com la càmera Debrie els intimida. No callen. Serramía ja ha donat el cop de claqueta:
—Sierra de Teruel. Seqüència 14, presa 1.
Però no callen. Encara que ja es roda, Telmo exclama: Una mica de silenci! No figura al guió[i] però es mantindrà al muntatge, donarà sensació de versemblança, en tractar-se d’un poble assetjat al qual els han fet sortir de casa per portar recipients on col·locar la dinamita que ha portat l’asturià.
Del pla general es passa al pla mitjà, on el responsable andalús tindrà la seva frase en veure’n un que aporta la bota de vi:
—Roda?
GONZÁLEZ: Sí, però no si va dreta.
Continuen aportant coses fins que els que van interpretar el mestre i Gustavo deixen als seus peus una caixa de cabals.
—GONZÁLEZ: Fantàstic! Formidable!
Discuteixen com fer-la servir. Plena de dinamita, amb una metxa en un forat que ja té i arrossegada sobre un cotxet de nen, serà una arma formidable.
S’acosta el segon cap dels de l’estadi amb un cabàs ple de bombetes. També té el seu moment. Ha de dir “Això sí que està bé”, però les lliura sense dir res. Telmo segueix al seu paper:
GONZÁLEZ: Què coi vols que faci amb tot això?
L’homenet respon:
—Quan exploten són molt perilloses.
No és el que li havien indicat (Quan es trenquen fan molt de soroll). Telmo improvisa:
GONZÁLEZ: Ja les utilitzarem, ja.
A empentes i rodolons, han acabat l’interior de la seqüència. Quedarà quan es pugui els exteriors que, encara ho saben, però ho intueixen, rodaran a França, a saber on.
NOTES:
[i] Archivos de la Filmoteca nº 3. Pàgina 86.