Capítol 4.7.2. de La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel
L’1 d’abril, a la nit, al carrer capitaine Ferber número 7 hi va haver llàgrimes. L’endemà, els diaris confirmaven la notícia, que per esperada no era menys descoratjadora: s’havia perdut la guerra.
Max Aub es va aixecar del llit després d’un somni inquiet i baixà a buscar el diari. A Ce soir, cap referència a l’escarit comunicat de Franco declarant el final de la guerra, però sí una nota[i] que retallarà per portar-se-la a Malraux tan aviat com pugui: “Espanya declara “enemics” a una sèrie d’escriptors francesos”, entre els quals hi ha ell, el primer de la llista, però també altres amics, com Romain Rolland o el mateix director del diari, Louis Aragon.
Era d’esperar; els darrers dies havien estat seguint els lamentables fets de Madrid, que Ce soir titulava[ii]: Madrid trahi, à été livré ce matin.
Cares llargues a Joinville. Mejuto, blasfemant amb la seva gran veu, Josette plorant, Malraux amb més tics que mai, mirant-los sense veure’ls:
—Hi ha cap esperança?
El silenci és la resposta més contundent dels presents. Max, escriurà més endavant[iii]: “Res no fa tant de mal com l’esperança, com quan l’esperança penja d’un fil”. ¿S’ha tallat definitivament aquest fil?, cal esperar res d’un govern republicà a l’exili, més a matadegolla que mai? I tot això a les portes d’una guerra que s’entreveu en l’àmbit de tot Europa.
Les preguntes ressonen al cervell mentre Max puja lentament a les golfes de casa seva. Malraux ha fet alguna disquisició sobre el destí i com s’hi ha de lluitar. Per la seva banda Aub escriurà al seu diari[iv]: «L’home és esclau del seu destí. No és un acudit sinó un antídot contra els que es creuen amos del seu». En això mai no hi estaran d’acord els dos amics. I, tanmateix, Aub seguirà en el camí de la lluita per un món més just, per a la qual cosa cal deixar-ne testimoni. Dirà en una de les seves obres[v]: «-Per això, haver perdut el primer dia. – No. Primer: encara no hem perdut. Segon: passi el que passi, ningú oblidarà el que hem fet».
Sí, és imperatiu deixar testimoniatge. Aquests dies, en una vella màquina d’escriure, començarà la seva novel·la Campo cerrado, inici del seu Laberinto màgico, imprescindible per a qui vulgui conèixer la guerra que va assolar Espanya.
Després de l’exigu sopar, insomne, agafarà les notes de rodatge de la pel·lícula que amenaça de quedar escapçada.
Encara cal parlar d’esperança, com estava previst en una seqüència no rodada encara? Sosté per uns instants el paper davant dels ulls. Després, compulsivament, tatxa l’anotació 27. Serà l’essència d’una seqüència que es rodarà amb extres trobats entre els exiliats, que d’espanyols refugiats no en falten: «Què pots fer per un mort? Donar-li les gràcies»[vi], escriu, amb la seva clara lletra cursiva, a sobre de la paraula esperança que a tatxat. Sí, és això. Més enllà del destí hi ha la memòria, el reconeixement, el fet d’inclinar-se davant de tanta gent que ha mort, ha patit, i s’ha mantingut digna a la cerca d’un món més just i solidari. Sí, cal donar-los-hi les gràcies. Amb un somriure de satisfacció, amarg de tant dolor compartit, se’n va al llit, on Peua fa estona que dorm.
El tema del destí l’obsesiona. No sempre coincideix amb André i la seva ànsia de lluitar contra ell. Però no ho debatrà amb el seu amic. No estan els temps per a disputes.
L’endemà parlarà amb André sobre la breu escena[vii], i aquest li donarà una immediata aprovació; ell ja està pensant en el desplaçament que han de fer l’endemà per rodar alguns ràcords imprescindibles. Després de comentar-ho amb Josette i Suzanne al seu apartament del número 9 de la rue Berlioz, han acordat anar a Villefranche-de-Rouergue amb l’equip tècnic. Coincidirà amb la Setmana Santa i amb l’aniversari de Josette, el dia 8. 29 anys! Aub, de mala gana, molest per no haver-ho sabut abans, se’ls
unirà. Està immers en el tema d’Azaña a Gallimard; Peua estarà contenta si aconsegueix un mínim de suport gràcies a l’editorial; però haurà de deixar per a més endavant la seva iniciada novel·la Campo cerrado. El que no podrà deixar tampoc és la filmació, almenys esporàdicament, com ara que farà tot el possible per inserir la seva proposta de seqüència.
NOTES:
[i] Ce soir, 2.4.1939 P. 3
[ii] Ce soir, 29.3.1939 P. 1
[iii] AUB, Max (2023): 108 (entrada del 9.6.1941)
[iv] AUB, Max (2023): 66. (entrada 5.4.1939)
[v] AUB, Max (1985) Campo del moro. Madrid, Alfaguara. Página 211
[vi] Archivos de la Filmoteca, nº 3 (1989). Página 185.
[vii] Als guions publicats s’indicarà XXXIXbis (per exemple: MALRAUX (1996): 155
4.7.3.