4.1.11. Ni pensar a sortir, Muñoz.
El diumenge 28 serà un dia de festa. Al matí alguns aniran al futbol, on competeixen l’Espanyol i el Júpiter, altres a la platja de la Barceloneta, d’on hauran de marxar en haver-hi un fort bombardeig a la Barceloneta i a Can Tunis[i], al vessant marítim de Montjuïc. La majoria, simplement, dormiran fins tard, exhausts. A la tarda, reunió al despatx de la Diagonal, per revisar el que s’ha fet fins ara i planificar els passos següents.
Aub, amb Marion al seu costat, resumeix: Estan rodades, encara que encara no revelades, les seqüències del camp d’aviació: La I, parcialment, sense l’escena de l’avió estavellat i Peña intentant sortir-ne, i totes en què intervé Codina (en el paper de Schreiner): XXV, XXVII i XXVIII. A més, la que s’ha improvisat com a ràcord de l’estratègia d’atac, en un terrat[ii]. Si el revelat ens satisfà, ja podrem prescindir de Codina i els seus retards fins que el tornem a necessitar per a la seqüència final. D’altra banda, s’ha rodat també el que fa referència al grup de republicans que intenten sortir de la ciutat per assistir a Linàs: el carrer de Santa Anna i la maleïda drogueria, així com l’anècdota de les armes a casa d’un feixista, rodada en estudi, és a dir, les seqüències V, VI i VII. Ah! I també la de les honres a Marcelino, la II. Han passat tres setmanes i sembla un segle. Esperen que els resultats siguin positius, revelar a França és un impediment més en no poder visionar el que s’ha fet fins setmanes després. En total, un centenar de plans rodats[iii]. Els últims sortiran per a París dilluns per Air France. Roland Tual ja està informat.
A la nit, ja a l’hotel Majestic, han lliurat a Max Aub un sobre: El número XIX d’Hora d’España[iv], que inclou a la pàgina 83 la seva obra de teatre: “Pedro López García -Auto”. Una noteta adjunta: “Enhorabona, espero no abandonis el teatre pel cinema”, signada per José Bergamín. L’endemà, ho ensenyarà a Malraux. El recordes? Ens va presentar a Cruz y Raya. Aquesta nit, ja al llit, pensarà amb Peua, allà a París, mentre llegeix Gil-Albert a la pàgina 40:
Y al final mi estancia vacía,
con la soledad sobre el lecho,
más espantosa que nunca,
como un abismo sin frondas,
quieta…
Abans d’adormir-se, cedirà a la temptació de llegir-se amb autocomplaença: “MARE: Si els homes no tenen collons per dir-vos les coses, a mi no se’m quedaran a la boca; em farien mal els queixals i us les escupo; corbs que aneu a l’olor del botí, xucla-sangs, fills de mala mare. (El sergent s’asseu la mira, divertit). Creieu que no us conec? Sou iguals als vostres avis. No; no sou iguals, sou els mateixos enemics del poble. Amb una vella no us atreviríeu i per això parlo; és possible que si no també callés, per por. Fa cent anys que anàveu per aquí, amb les mateixes boines vermelles i el cor negre. Matant i robant en nom de Déu. Carlistes, traïdors. Però ja vindran els liberals i us donaran el vostre merescut. Alguna vegada s’ha d’acabar la mala herba i la mala sang”[v]. Sí, des del carlisme, i fins i tot abans, s’arrossega la mateixa podridura. Ell ho coneix bé, allà pels cingles del Maestrat.La son el venç, la revista cau.
Està concloent un agost prenyat de dificultats i retards, però que encara manté viva la flama de l’esperança. Centrats en els estudis Orphea, mancant les bateries del camió i de suficient pel·lícula verge, l’equip tècnic s’ha dedicat a muntar el
que serà l’oficina de Peña. Es tracta d’una estada força àmplia per posar la càmera i dominar el conjunt. Una taula sobre cavallets, sota una de les tres finestres que il·luminen l’estada, un càntir en una, Un telèfon a la paret.
Fa calor. Una altra taula en un lateral, també amb plànols, davant un gran mapa de la zona de Terol. A la paret contrària, s’hauran de penjar uns paracaigudes que algú anirà a buscar La Volatería.
—Estarà llest Mejuto? -pregunta Malraux a María Luz Morales , que ajuda esporàdicament, però amb més freqüència durant les absències de Max Aub.
—Jo hi compto. Ja va arribar el permís de comandància —afirma la Paula, la dona de Thomas, convertida en una script eficaç.
—Ja em va dir en Max que era un bon actor. Que encaixava en el paper de capità Muñoz —intervé Maria Luz Morales[vi], que hi entén d’això—. Alt, aposto -esbossa un somriure-. Declama bé. A Madrid va deixar una bona impressió a Liliom, una obra de l’hongarès Molnar, dirigit per Federico[vii]. També hi actuava el seu germà Enric, però
Severiano Andrés, caram amb el nom!, n’era el protagonista. ¡Ah, quina època!, Federico i La Barraca, el club Anfistora[viii], on estaria avui Espanya si no s’haguessin alçat contra la República. Em va dir Bergamín que l’any passat encara va actuar a Madrid, al teatre de La Zarzuela, amb un gran èxit. Era La tragèdia optimista[ix] (això sí que és un títol!), que va adaptar María Teresa León. També n’era el protagonista. Sí, té experiència, encara que no al cinema. A més, és militar, per la qual cosa no li costarà adoptar el capteniment necessari.
María Luz Morales té criteri, coneix l’art de la interpretació, especialment a partir de la funció de directora de La Vanguardia i dels seus escrits de teatre, cinema i moda.
—Si vostè ho diu… —André està una mica escamat pels tics teatrals de Santpere i Codina. És veritat que fins ara Mejuto ho ha fet bé. Però estar sempre pendents de l’autorització militar… seria un desastre que no poguéssim rodar el que hi falta.
—Estava a la 72a divisió, amb Enciso[x]. Quan va ser dissolta, Max em va explicar que havia passat al XVIII Cos d’Exèrcit. De moment és a la reserva, en espera del que acabi passant a l’Ebre. Té el grau de capità[xi].
—Això és el que temo. El poden portar al front d’un moment a l’altre.
—De moment, hem avançat força a les escenes d’estudi. Creuem els dits.
—I les seqüències de l’interior de l’avió?
—Bé, quan tinguin el decorat en parlarem —intercala la Paula. Caldrà veure amb atrezzo quan pot ser això. Encara sort que tenim assessors que hi entenen i han pogut inspeccionar un Potez a l’aeroport. Fer mig avió amb contraxapat no és cosa fàcil.
Beuen un glop de vi. Fa una calor que ofega. Barcelona s’afanya entre dues alarmes. Ells, en un bar cantoner de l’Eixample, a l’ombra, no gaire lluny del Comissariat, segueixen amb la planificació. Acaben d’arribar Denis Marion i Louis Page. Aquest diu:
—Encara no és aquí. No tenim prou pel·lícula per anar a Tarragona. I tampoc no es podria desplaçar el camió de so… sense bateries…
—Ara parlàvem de rodar a estudi… —Aub intenta ser optimista.
—No! —Malraux s’aixeca irat—. Totes dues coses són imprescindibles. No les havien encarregat?
—Sí, fa dies, però deuen ser a la frontera.
—Doncs ja hi aniré jo[xii].
Max Aub, l’home per a tot, la mà dreta, i a vegades l’esquerra, del director francès.
—Ara mateix vaig a fer unes trucades. I si és així, agafa un cotxe i se’n va quan hàgim rodat el despatx de Peña —conclou André, taxatiu. Mira els dos assistents—. Rodem en estudi mentre puguem. I que algú vagi ja a Tarragona a veure exteriors. L’hotel està reservat, no?
—Per descomptat. El París[xiii]. Vaig dir que seríem uns vint, encara que no tots els dies. Els “voluntaris” de Terol, l’equip tècnic, potser em vaig quedar curta –apunta Paule Boutault.
—Afegeix-hi a l’Elvira. M’ho va demanar. Sembla que el seu germà és metge allà.
—Jo també hi he d’anar? -interromp Petit, responsable de decorats, que està treballant pel plató i ha sentit la conversa-. Diuen que es bombardeja molt. Ho he llegit a La Publicitat[xiv], a primera pàgina.
Aub assenteix. Marion no es vol quedar enrere.
—Així, dilluns, amb Santpere i aquest tal Mejuto, oi?
—Sí, sembla que anem agafant ritme. I els sindicats que callin. Si no venen els espanyols tant me fa. Ens apanyarem amb els francesos. Vostè, Max, vingui amb mi. Ens veiem tots al vespre a l’hotel per repassar el guió d’aquestes seqüències.
I dient això va a telefonar, seguit de Max Aub.
—Sí, les bateries i tanta pel·lícula com pugui —li dirà al cap d’una llarga conferència amb Tual, i després amb un amic de Perpinyà—. Dimarts, si podem filmar la seqüència del cotxe amb el gos, en acabar surti cap a França. Agafi el Buick[xv]. Parlaré amb el ministeri per a la benzina.
Max Aub estarà gairebé una setmana a França intentant passar el material per una duana reticent. Abans de marxar, Josette l’ha cridat a part. Li diu:
—Suzanne, a qui va conèixer fa uns dies, ja ha enviat unes quantes coses que li vaig demanar. Les haurà rebut Jean[xvi], un altre amic, que resideix a Perpinyà. Alhora, ell té un amic, un comercial que travessa la frontera sovint, que l’ajuda en els enviaments a Barcelona. Són bona gent. Tingui –li dóna un paper– la direcció. Segur que li pot ser útil per portar les bateries i el que calgui. I tornarem a tenir paté!
A Max Josette li cau bé, però encara millor la seva amiga Suzanne: eficaç, alegre, sempre disposada a ajudar. Un encant. Antiga crítica cinematogràfica a Cinémonde, va conèixer Josette Clotis a Marianne, la revista política i cultural sorgida de Gallimard. Des de llavors són amigues íntimes. Ella li és de gran ajuda atès el coneixement del món del cinema. Finalment, els subministraments arribaran a Cerbère el 5 i, després de dificultats al pas de frontera, a Barcelona el 8 de setembre[xvii].
El dilluns 29 d’agost, quan André arriba a Orphea, ja són al plató Santpere i Mejuto, drets, amb un guió que els ha donat Elvira a la mà. Xiuxiueixen el text. Page i Thomas ajusten la càmera Debrie Super-Parvo. Al costat, un Manuel Berenguer[xviii] expectant. Petit no ha vingut, està acabant el mig avió de contraxapat en un taller de Sants.
A l’ambient, les paraules d’Indalecio Prieto en el seu discurs del teatre Poliorama del diumenge 28[xix]: ““Tots els ultratges els hem patit, i no vull parlar -per què?- d’aquest gran escenari de totes les farses, palau immens on el cinisme es vesteix de frac, que es diu la Societat de les Nacions “.
André Malraux, abans de cridar: Acció, en veu alta, recorda als presents l’objectiu de la seqüència:
—la República està ofegada per la No Intervenció. No hi ha aparells per acudir a la protecció de Linàs, impedint així que l’exèrcit rebel avanci. Santpere, el comandant Peña, que acaba d’arribar del front, anirà responent les seves preguntes—adreçant-se a Mejuto—. Hi ha un pont que és clau: però no hi ha avions per atacar amb garanties, ells en tenen molts 
més. Anem a per la primera part: Entra Muñoz, i es posa a mirar plànols, cosa que també està fent Peña. Assagem, rodarem quan estiguem segurs del resultat.
Ho fan. Entra Mejuto:.
—Van rebre els nous avions, oi?
—Érem un contra vuit.
Penya encén una cigarreta mentre el seu capità se li acosta.
Segueix la conversa fins que diu:
—Si almenys tinguéssim els nous visors.
—Alt, canvi de pla —indica el director.
Entre tres mouen el trípode cap a un altre enfocament. Si almenys tinguéssim un trípode amb rodes, comenta Thomas en veu baixa. Lepiani, donant-se la gran vida a Madrid, sense ni tan sols la delicadesa de trucar dient que no troba el maleït artefacte. Tots intueixen que no en podran disposar en molt de temps.
Ara la càmera enfoca un gran pla, amb dues línies que s’uneixen als extrems. Peña relata la revolta dels republicans en una sèrie de poblacions fins a Linás.
—A aquesta hora els seus reforços només els poden arribar per la línia de Saragossa —resumeix Muñoz.
Page ha accionat el zoom fins a un pla mitjà. Peña conclou:
—Per això Jiménez atacarà tan aviat com volem el pont…, però volar el pont un contra vuit…
Un pla més proper és interromput pel timbre d’un telèfon que Berenguer ha accionat a un senyal d’André.
—Digui?
El director talla bruscament.
—No!, no! El telèfon no ha de funcionar bé. Ni telèfons en condicions tenim! Ho ha de repetir mentre s’enfada. Vinga, amb mala llet.
Repeteix “digui” fins a quatre vegades. Un primer pla de Peña parlant per telèfon i després la càmera fa un gir cap a la lateral on Muñoz ha d’intentar aparellar-ne un.
—Tallin! —Malraux apareix davant la càmera amb els braços enlaire— I els paracaigudes?
Ningú se n’havia adonat[xx]. Abaixen el cap. L’escena hauria de consistir a Muñoz intentant preparar un paracaigudes, acció que impedeix el comandant:
—Ni parlar de sortir, Muñoz… No tenim prou avions per donar-los el plaer que se’ls carreguin perquè sí.
Passen uns moments d’angoixa. André, caminant a grans gambades per l’estada, tots els altres intentant passar desapercebuts. Finalment es para i amb la cara crispada dicta:
—Continuem amb el pla final. Això dels paracaigudes ho farem en un moment que puguem i després ho muntem. Aquests Miro… Vinga.
Nou gir a l’esquerra. Amb el mapa a l’esquena, Peña introdueix una part important de la pel·lícula, la que s’ha de rodar a Tarragona, si tot va bé… Conclou la seqüència segons el guió previst.
PEÑA: No hi falta gent nostra de l’altra banda.
MUÑOZ: Fins i tot a la ciutat?
PEÑA: Sobretot a la ciutat.
—I: tallin. Ara apareixeran els republicans de la drogueria de la seqüència IV. Gràcies. Pot quedar bé. Repetim.
Seguiran així fins a l’hora de dinar les habituals llenties i, avui, un tros de cansalada. A la tarda, rodaran el que han assajat. Els paracaigudes trigaran dies a arribar. Seran trenta segons per als quals Mejuto haurà de recordar que portava la pipa a la boca. Ho faran una nit, amb focus i de mala gana.
Ja de tornada a l’hotel, queden per rodar la primera part del que es filmarà a Tarragona, al carrer Montcada, serà a penes un minut però de gran interès per al director. El cotxe ha de ser el mateix que després segueixi la seqüència. Tual ha dit a Malraux que el material arribarà a Perpinyà com a màxim dijous o divendres. Si tot va bé.
4.1.12.- Al carrer Montcada.
Al barri antic de Barcelona hi ha una gran expectació. Al carrer Princesa, un camió ha anat descarregant la càmera i els focus, que han introduït al número 15 del carrer Montcada, davant del carrer de la Barra de Ferro. L’entrada del que fos palau Aguilar té prou dimensions per rodar còmodament. Josette estàorgullosa que hagin acceptat el seu suggeriment, sens dubte mèrit de l’orientació d’Elvira Farreras.
La càmera al fons del recinte, al centre del qual apareix un luxosos cotxe descapotable. Tret dels dos càmeres, Page i Thomas, tots els altres s’han anat col·locant a la part superior de l’escala lateral, fora de les preses. Josette, subjectant un gos amb una corretja, diu a Malraux:
—Segueixo pensant que és una barbaritat que el gos aparegui decapitat al final de la seqüència. Encara que sigui un de dissecat, és horrorós.
—I la guerra no ho és? Més enllà de l’argument, convé anar trufant el relat amb notes emotives. Les papallones, per exemple. Recorden a l’espectador que estan vius, sí, però que en qualsevol moment podem deixar d’estar-ho, perdent aquests petits detalls de vida.
—Silenci! —crida Page—. Estan preparats Carral i Agustí?
Se sent un “sí” des del carrer Montcada.
—Doncs: Acció!
La càmera pren els dos homes entrant i aproximant-se al vehicle. Agustí es posa al volant i a la seva dreta Carral amb un fusell metrallador a la mà.
—Perfecte! Ara el diàleg.
AGUSTÍ: Encara a tota velocitat, si entres de costat contra qualsevol cosa, no et mates sempre.
CARRAL: I marres el canó? Tampoc de front un es mata un sempre.
Malraux abraça Josette. Aub se’l mira. Recorda com li va relatar el succés, durant el primer dia de guerra, a Barcelona, que li havien explicat: l’assalt a la caserna de Drassanes, amb una camioneta per rebentar una barricada. I també com, ja al final de la seva novel·la, André havia introduït un gos, en aquest cas un gran gos llop, adoptat per Manuel, un dels principals personatges, inspirat en un amic comú: el músic i militar Gustavo Durán.
Josette recorda haver mecanografiat també un incident similar, en passar la novel·la a net. En aquest cas, per iniciativa del personatge Puig, inspirat en l’anarquista Francisco Ascaso[xxi]: dos cotxes, dos Cadillac, enfonsant-se contra dos canons de 75 i un del 35[xxii]. Fins i tot el detall final de la seqüència, l’envolada de coloms era al relat. O potser el segon atac de Puig, en el que finalment perdrà la vida.
El gos ha saltat del cotxe. La proximitat de la càmera el posa nerviós.
Manca rodar la sortida. Un assistent ha agafat el quisso quan ja sortia del recinte. Max, decidit, diu a l’André: No et preocupis. Això ho soluciono jo.
El pas del cotxe per la porta del palau s’ha previst rodar des de la part superior de l’escala. Ara, tots els de l’equip són on abans hi havia la càmera, al fons del pati, excepte Max que ha saltat dins del cotxe i està agafant el gos per les potes del darrere. A una indicació de Thomas, el cobriran amb una manta negra.
I es rodarà sense més problemes el vehicle sortint i tombant a la dreta, en direcció al carrer Princesa. El ràcord encaixarà a la perfecció amb el primer plànol del carrer Major de Tarragona.
Aplaudiments a la iniciativa de Max Aub, que sense ni tan sols dinar amb ells, sortirà a França per aconseguir passar per la frontera els enviaments anunciats. Agost ha acabat.
NOTES:
[i] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004) Perill de bombardeig. Barcelona sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Albertí Editors. Página 284.
[ii] Serà la seqüència XXXIIIBIS segons indica el guió publicat a Gallimard (1996) a la pàgina 118, en ser reflex del que s’ha vist a la pantalla. No apareix a les versions mecanografiades o a les altres publicades.
[iii] Denis Marion indica: «A l’agost s’havien rodat 106 plànols; al setembre, només 76. La xifra va anar disminuint a continuació» (MARION (1996): 20). S’ha intentat mantenir en la mesura del possible aquesta proporció, basant-nos en la roba, les dates conegudes (Tarragona i Collbató) i una mica d’intuïció.
[iv] Hora de España XIX, en: https://hemerotecadigital.bne.es/hd/es/results?parent=d451e0df-d24c-4879-a213-f59ef46b0e88&t=alt-asc&s=10 .
[v] Hora de España, nº XIX. Juliol de 1938. Página 88.
[vi] MORALES, María Luz (2019). Alguien a quién conocí. Sevilla, Ed. Renacimiento. Explica la seva lo·laboració a la página 247 i següents.
[vii] PERALTA, Rosa (2007) Manuel Fontanals, escenógrafo: teatro, cine y exilio Madrid, Ed. Fundamentos. Pàgina 82.
[viii] PERALTA, Rosa (2007) Manuel Fontanals, escenógrafo: teatro, cine y exilio Madrid, Ed. Fundamentos. Pàgina 82.
[ix] Obra de Vsevolod Vishnievski, estrenada el 16 d’octubre de 1937. Crítiques a: El mono azul. 18.11.1937, pàgina 1.
[x] GONZÁLEZ-TABLAS SASTRE, F.J. (2016) Dos sombras y una guerra. PDF en: https://www.mcu.es/ccbae//es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=11564
[xi] Andrés Severiano Mejuto era capità d’Estat Major, de la 3ª secció de l’Agrupación Autónoma del Ebro. GONZÁLEZ-TABLAS SASTRE (2016): 115. El seu germà Enrique era tinent a la 4ª sección.
[xii] MARION, Denis (1970). André Malraux. Paris, Seghers. Página 21.
[xiii] Hotel París, avui desaparegut, estaba a la plaça Verdaguer, nº 3
[xiv] La Publicitat, 28.8.1938. Pàgina 1. Narra la visita de les autoritats per veure els estralls dels bombardejos. Durant agost, Tarragona va ser bombardejada els diez 14, 15, 16, 21 i 24, al que cal afegir algunes incursions per atacar vies férrees properes (GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. (1990). El asedio aéreo de Tarragona 1937-1939. Tarragona, Diputació de Tarragona. Pàgina 101.
[xv] MARION (1970): 72
[xvi] CHANTAL, Suzanne (1976) Un amor de André Malraux. Josette Clotis. Barcelona, Ed. Grijalbo. Pàgina 115
[xvii] MARION (1970): 21.
[xviii] Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Archivos de la Filmoteca, Año I, nº 3. Valencia, Filmoteca de la Generalitat valenciana. Pàgina 282.
[xix] El Noticiero Universal. 29.8.1938. Página 1.
[xx] La seqüència III es va rodar, com a mínim, en dos àmbits o moments diferents, com es pot apreciar a l’ombra projectada quan Muñoz intenta posar-se un paracaigudes: no correspon a una finestra de les que es veuen a la primera part.
[xxi] BOCHET, Marc 1996). L’espoir de Malraux. Paris. Hahette Repères. Pàgina 51
[xxii] MALRAUX (1995) : 106 Y 115.