Des del 4 a l’11 de juliol de 1937, a l’Espanya en guerra es va celebrar el II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la cultura, una proposta d’un grup d’intel·lectuals, majoritàriament de posició favorable al comunisme, per promoure la justa causa de la II República espanyola, a la qual el pacte de No-Intervenció estava portant a la derrota. El primer s’havia celebrat a París, del 21 al 25 de juny de 1935, i s’hi va fundar l’AIDC (Associació Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura), amb un Comitè Internacional compost per dotze escriptors antifeixistes, entre els quals Ramon Maria de la Vall-Inclán –que no hi va poder assistir–, André Malraux, Thomas Mann, Màxim Gorki, Bernard Shaw, Aldous Huxley o Sinclair Lewis. Més centrat en el paper de l’URSS com a escut contra l’ascendent nazisme, s’hi va eludir la problemàtica de la repressió en aquest país (amb Víctor Serge a la presó)[i]. Al final, es proposà, a suggeriment de José Bergamín, que la seu del següent congrés fos Madrid.
El 4 de juliol del 1937 es va iniciar a València el II CONGRÉS INTERNACIONAL D’ESCRIPTORS PER A LA DEFENSA DE LA CULTURA, que finalitzaria a París el 17 el mateix mes. Deixem que sigui Corpus Barga qui ens transmeti l’esperit que regnava entre els assistents[ii]:
El Congrés íntegrament ha realitzat, més que literàriament, vitalment, el propòsit que el va convocar. Passat el Pirineu, es va trobar, a l’Espanya titllada de caòtica, amb una gran ciutat europea de vida normal: Barcelona. Va reconèixer l’Espanya venerable i romàntica a Girona i a Tarragona; l’Espanya de llum i d’ombres, a Peníscola, que és, de fet, un quadre de Picasso. A València va rebre la salutació de la República: el president del Consell Sr. Negrín va obrir la primera sessió; el president de les Corts Sr. Martínez Barrio, va tancar la darrera. I va ser a Madrid on els escriptors que, com ha dit després a París Heinrich Mann, tenen per raó de ser les realitats de l’esperit destinades a transformar el món real.
Tal com veiem a la premsa de l’època, va ser a l’esmentada Peníscola i a la seva veïna Benicarló on els congressistes van tenir uns moments de lleure dins d’una agenda altament saturada.
Els assistents es van anar congregant a Barcelona, per desplaçar-se des d’allà a València, on es va fer l’acte inaugural, a l’Ajuntament de València, en sessió de matí i tarda, al qual va seguir una representació al Teatre Principal de l’obra de Federico García Lorca: Mariana Pineda. Com a mostra de l’esperit de la trobada, valguin les paraules de Julio Álvarez del Vayo, Comissari General de Guerra[iii]:
“Mobilitzats, en defensa de la cultura, en una hora en què la barbàrie enardida per les fogueres del Reichstag i per la crema en massa dels vostres millors llibres de la Universitat de Berlín ja amenaçava tota la cultura d’Europa i del món, vosaltres heu vist confirmades, al llarg de la tragèdia espanyola, les vostres previsions i les nostres, més doloroses, més tràgiques. […]
Mobilitzeu-los (a quants homes senten la causa d’Espanya com la causa pròpia) a tots, és el vostre deure, com ho heu anat complint fins aquí i que ara complireu amb un doble entusiasme quan trepitgeu el poble de Madrid”.
Després de dos esgotadors dies de sessions i visites a Madrid, els integrants del congrés van partir el dia 9, amb cotxe, per tornar de nou a València, amb una pausa al camí per dinar i visitar Cuenca. Durant el dia 10 van seguir les sessions i el diumenge 11 es van dirigir a Barcelona.
I aquí faig l’incís per explicar succintament la seva etapa a Benicarló, com detalla La Vanguardia[iv]: Arribats els congressistes a mig matí a Peníscola, on van ser rebuts pel governador, el director de Mines (ignoro què hi feia) i altres autoritats, que van pronunciar discursos de benvinguda, als quals van respondre el mexicà José Mancisidor, el costa-riqueny Vicente Sáenz i el cubà Jan Marinello. Posteriorment, amb una calor sufocant, van pujar fins al castell del Papa Luna, que visitaren detingudament.
Cap al migdia, amb un destacament de carrabiners al comandament del tinent coronel Alexandrí cobrint el recorregut, es van desplaçar a l’Alberg Parador Nacional de Turisme de Benicarló, que havia estat inaugurat el 24 de juny de 1934. Imaginem l’oasi que significaria per als acalorats i fatigats congressistes els moments d’esbarjo a la seva pèrgola-rotonda i posteriorment al menjador.
Així doncs, tanquem els ulls i pensem en els Malraux, Bergamín, Ehrenburg, Octavio Paz, Pablo Neruda o l’admirat Max Aub, degustant una bona paella, xarrupant una fresca cervesa i contemplant la Mediterrània.
Com a curiositat històrica que caldrà aprofundir, en un breu estudi (d’on trec les imatges) que m’ha proporcionat la seva autora, l’empàtica recepcionista del Parador, Sandra Guisado, cal dir que en aquest Parador, dos mesos abans, el 3 de maig de 1937, es reuniren el president Companys i el primer ministre Largo Caballero, el dia abans dels fets de maig![v], que suposaren un canvi radical en l’orientació del govern d’Espanya, sent substituït Largo per Juan Negrín. Qui no donaria el que fos per saber de què van parlar?
Benicarló, el mateix encant que va viure repetides vegades Manuel Azaña, que va voler que fos el marc per a les seves reflexions sobre el drama de la guerra, a la seva excel·lent Velada en Beniarló[vi], encara que fos escrita a Barcelona, com indica ell mateix al pròleg. No obstant això, en aquells dies de maig de 1937, sí que va visitar el parador, com confirma a les seves Memòries de guerra[vii]:
«El dissabte, 1 de maig, Largo em va telefonar des de València dient-me que necessitava veure’m amb urgència. Vam convenir que ens veuríem dimarts, a Benicarló. Dilluns a la nit, en iniciar-se els successos de Barcelona, li vaig fer saber que donat el caire de les coses, no em semblava oportú allunyar-me de Barcelona, i que seria millor ajornar l’entrevista per dimecres, si és que milloraven. Va contestar acceptant»
Voldria Largo Caballero veure Companys i Azaña alhora, el dia 3, al Parador? Sigui com sigui, el cas és que la setmana del 3 de maig de 1937, el Parador de Benicarló va acollir importants i greus encontres, que possiblement van marcar el futur de la II República.
SABER-NE + : Del Congrés a l’Expo. Trajectòria d’André Malraux i Max Aub a l’estiu de 1937
—-Notes——-
[i] TODD, Olivier/2001). André Malraux, une vie. Paris, Éditions Gallimard, pàgina 196.
[ii] BARGA, Corpus (1937) “Su significación”. HORA DE ESPAÑA, Nº 8. agosto 1937, página 7.
[iii] AZNAR, Manuel (ed.) (2018). Segundo Congreso Internacional de Escritores en defensa de la cultura. Valencia, Institut Alfons el Magnànim, página 236
[iv] La Vanguardia, 13.7.1937 P.1
[v] https://www.sapiens.cat/interactius/interactiu-fets-de-maig_202223_102.html
[vi] AZAÑA, Manuel (1981) La velada en Benicarló. Madrid, Espasa-Calpe SA. (inclou una versió teatral)
[vii] AZAÑA, Manuel (1978). Memorias de guerra II. Barcelona, Crítica. Pág. 40