El cap de setmana s’ha pres de descans. L’experiència al palau de les Missions ha estat positiva i potser podran rodar alguna cosa més amb figurants sorgits de l’estadi, o utilitzant alguna estança d’allà.
Som en vigília de Nadal. Ho comenten al Comissariat, on hi han anat Berenguer i altres a prendre una copa. Un mostra El Noticiero Universal del dia: “Franco solemniza el nacimiento de Jesús desencadenando su ofensiva”[i]. A la mateixa pàgina fa constar l’inici de la campanya de Catalunya: “Las fuerzas rebeldes han iniciado un movimiento de ofensiva en todos los frentes de Cataluña”. El principi de la fi. El vi té gust agre. Cares llargues. Què fer si arriben a Barcelona?
Berenguer agafa el diari i llegeix atentament. Entén que al castell de Montjuïc no els acollissin com esperaven. A la pàgina 2 veu la notícia de l’afusellament de cinc atracadors. El deixa en un racó i se’n va a casa. Almenys aquests dies els passarà tranquil amb la seva esposa i el seu fill. Diumenge 26, acudirà a l’hotel Majestic, on sap que es reuneixen Aub i Malraux. Agafarà la càmera Eyemo que li va regalar la Karmen[ii] quan va marxar de la ciutat —un tresor per a ell— i els dirà, amb gran excitació:
—Aquí tinc una altra càmera per si pot ser útil. Això s’acaba i hem d’acabar la pel·lícula. I després marxarem a França. Cada vegada serà més difícil. Heu vist les normes dictades pel Govern? Tota la ciutat a les fosques[iii]. Encara que rodem en interiors, serà difícil que no es percebi la llum dels focus.
Abraçant-li l’espatlla, Aub li diu:
—Gràcies, Manuel, gràcies. Però, si al final poguessin trencar les nostres defenses i entrar a Barcelona, tu hauries de quedar-te. Tens família i, al cap i a la fi, no has fet res dolent. Quins documentals has fet? ¿La presa de Terol o el desembarcament de Mallorca? Pura crònica, per això no es mata ningú[iv]. Ja en parlarem.
—Però hem de completar el que hem fet. No pot ser que no serveixi per al futur.
—El primer —diu un excitat Malraux— és trobar el maleït Julio. Després, a rodar com posseïts!
A la nit, les llars escolten Juan Negrín: “Hem considerat com a presoners de guerra els militars professionals capturats en la lluita. No sancionem amb pena de mort els delictes merament polítics o d’opinió. Hem suavitzat en el possible el rigor del Codi en els delictes de guerra. Hem corregit els errors d’un procediment sumari augmentant les garanties dels processats. Hem renunciat al bombardeig injustificat de les poblacions civils. Fem la guerra, mestre —va dir dirigint-se a la memòria de Macià— perquè hem estat agredits i perquè ens volen esclavitzar. Fem la guerra a la guerra”[v]. Pregària perquè el bàndol rebel tingui consideració —som Nadal— i eviti dur a terme les penes de mort anunciades. Sense èxit, dilluns següent es reprendran els bombardeigs després d’uns dies una mica més tranquils.
El dia 25 de bon matí, Nadal al bàndol rebel i en moltes llars del lleial, Andrés Mejuto, vestit d’uniforme, entra a l’hotel Majestic. Alguns soldats del vestíbul es posen ferms davant del capità. Sense preguntar, puja directament a l’habitació de Max Aub.
—El tinc, el tinc.
Encara somnolent, fregant-se els ulls, Max es posa les ulleres i pregunta:
—Què tens?
—En Peña. En Peña. El conec bé i sabia el que faria.
Assegut a la vora del llit, li explica que sospitava on podria estar la nit de Nadal.
—Per amics que no diré qui són, vaig saber d’un parell de llocs on se celebraria una missa. Em vaig vestir de paisà i, interpretant un fidel temorós i devot, vaig anar als dos. Al cap i a la fi, m’han dit que des de fa uns dies és legal.
Des de la proclamació dels 13 punts per a la pau de Juan Negrín, el 30 d’abril, s’havia estat treballant per legalitzar la pràctica religiosa, sobretot per l’interès del govern basc i el seu ministre Irujo. La seva dimissió a l’agost no va ser obstacle perquè, finalment, el 8 de desembre es constituís el Comissariat General de Culte, nomenant com a comissari Jesús María Bellido[vi]. S’havia donat força difusió al fet, especialment al diari afí a Negrín, La Vanguardia[vii]. La intenció era, textualment: “tendir la mà, no al facciós de la religió, sinó a la confessió que mai no s’hauria d’haver polititzat”. Tot i així, es vigilaria perquè les Esglésies no s’immisceixin novament en la política i alhora permetre així que els països estrangers s’adonin de l’esperit liberal que anima la República[viii].
—L’has portat? On és?
—No, només el vaig seguir. Sé on és i on estarà. Però si l’espantem tornarà a escapar-se. Tan aviat com puguem rodar, el portaré, per la força si cal.
—N’estàs segur? No seria millor tancar-lo?
—I col·laboraria en el rodatge? Prefereixo anar-lo a buscar. Soc el seu amic, o això crec. Quan és el pròxim rodatge?
—Podríem fer els interiors de l’avió amb ell, i sobretot la visita al Comitè perquè deixin cotxes per il·luminar l’enlairament. Potser dilluns. O, a tot estirar, dimarts.
—Ja m’ho diràs. Truca’m a comandància.
Al cap d’una estona arriba Miravitlles. Curiosa aparició després d’haver estat gairebé tot el novembre a París i després ocupat en les seves relacions internacionals. Aub, irònic:
—Què, ja t’accepten una pau separada per a Catalunya?
La ironia no li cau bé a Met.
—Jo només passava per aquí i volia convidar-te a la meva conferència sobre Macià a l’Ateneu Barcelonès[ix]. Als cinc anys de la seva mort, hem de realçar la capacitat de lluita del nostre poble.
Davant la cara escèptica de Max, insisteix:
—Bé, si no pots venir, no passa res. D’aquí a pocs dies me’n vaig amb la Maruja a París i Brussel·les[x]. L’activitat internacional és més important que mai.
—Doncs nosaltres aquí, lluitant per uns segons de pel·lícula. Per cert, abans que te’n vagis, no tindràs un parell de bobines d’ultrasensible? Estem rodant de nit i en interiors pels bombardeigs.
Pensa, però no ho diu: aquests bombardeigs que tu t’estalviaràs a França. Que se’n vagi amb la seva nova parella no és bona senyal, per molt enamorat que estigui, després del seu divorci amb la Ginette; que l’acompanyi la Maruja sembla indicar que ja no tornarà. Quin peça, aquest! Però sí que tornarà. Després d’un viatge a mitjans de gener, tornarà sol a Catalunya, per passar a l’exili acompanyant Companys el 5 de febrer de 1939[xi].
Diumenge atrafegat. Torna Mejuto.
—Julio Peña és amic meu. De fet, si és a la pel·lícula és per mi. La seva fugida podria portar-me problemes, i tal com estan les coses… Max, digues-me on rodarem i el portaré quan i on em diguis.
Comparteixen un humil plat de patates amb sardina, acolorides amb una mica de pebre vermell, en un tuguri del barri gòtic. Aub aprecia aquest actor, enamorat del teatre, que va conèixer Lorca, i que tant fa per la pel·lícula.
—Amb ell necessitem dues coses: els interiors d’avió que rodem a Orphea i la tornada pels pobles buscant cotxes, que fem al Poble Espanyol. Abans-d’ahir vam rodar al Prat una seqüència amb Santpere sol, però a l’altra s’hi hauria de veure en Julio. No sé si serà demà dilluns o dimarts. Quan estiguis segur que vindrà, m’ho dius. Mentrestant anirem rodant plans curts de ràcord.
Però no serà així. Tant dilluns 26 com dimarts 27[xii], Barcelona patirà durs bombardeigs amb una característica fins aleshores pràcticament inèdita: afectaran les instal·lacions de Montjuïc, cosa que intriga molt Aub, que continua pensant que hi ha una intencionalitat específica de parar la pel·lícula de Malraux. “Anem a l’estadi i bombardegen l’estadi. Seguim a Montjuïc i bombardegen al costat del palau de les Missions, on havíem estat hores abans!”, pensa. Quan ho comenti amb Berenguer, aquest dirà: “Tal com quan vam anar al quarter del Bruc[xiii]. Ens tenen al punt de mira.” No obstant això, no ho comentarà amb Malraux, que pensa que les paranoies i els seus temors associats poden endarrerir encara més la pel·lícula.
Finalment, vist que el dia 28 no hi ha hagut bombardeig i que el 29 s’albira tranquil, apareix Mejuto amb Peña al Comissariat. Hi ha un batibull terrible. Malgrat els escassos recursos i l’ambient de terror, s’està organitzant amb il·lusió la Festa del Nen. Al vestíbul, passadissos i fins i tot en algun despatx, paquets de joguines, cartells, taules plegables, impedeixen gairebé moure’s. Arriben Aub i Berenguer i tots es dirigeixen a Orphea, on ja els espera Malraux. Aquest etziba al ben plantat actor:
—L’hem trobat a faltar. Devia estar molt ocupat…
—Els bombardeigs, vaig tenir problemes amb els inquilins d’on visc. Em vaig quedar a ajudar-los.
L’excusa no és creguda, però l’accepten pel bé de la pel·lícula. Aub, per més seguretat, li diu:
—D’això no et preocupis. T’he reservat una habitació al Majestic. Ara han marxat gairebé tots els corresponsals i hi ha lloc.
—Sí, mira, Karmen em va regalar la seva càmera portàtil —diu Berenguer mentre la mostra.
A Julio Peña no li agrada la proposta d’Aub, però l’acceptarà, advertit per Mejuto que és l’única alternativa perquè el SIM no es posi a buscar-lo.
—Ha arribat en Santpere?
—No, vam quedar que rodaríem el comitè local al Poble Espanyol. En el bombardeig de dilluns, la seva porta va quedar molt malmesa. Estan atrafegats, encara que com que només els he demanat un interior i per la tarda, no crec que hi hagi problema. Només que…
—Només que què… —inquireix André, nerviosíssim.
—Bé, el cotxe va quedar dins. Vam intentar rodar algun carrer, moments de ràcord, i no vam encertar a treure’l de nit. Vam pensar, erròniament, que allà estaria més segur.
—Doncs mentrestant, si hi ha extres disponibles, rodem l’interior de l’avió d’Attignies amb Peña.
Sempre hi ha mitja dotzena de figurants que, sense res més a fer, volten per allà, on intuïen que podien menjar una mica millor que a la ciutat. No hi haurà problema.
Entren a la sala on reposa el mig avió Potez de contraplacat. Julio encara no l’havia vist i queda atònit. Està disposat a col·laborar. Tot i haver fet tot el possible per escapolir-se, s’adona que no té més remei. Pensa acabar com més aviat millor, convençut que quan vegin que col·labora el deixaran tranquil i podrà amagar-se de nou per esperar l’entrada dels seus, dels franquistes.
—Berenguer, pren-li uns quants plans mitjans. Per exemple, quan escruta el terreny a través de la mira. Primer estirat, després de genolls. Tres o quatre postures no repetides. Després, com s’aixeca en el moment en què en José ha vist el camp per bombardejar. Ha de cridar: Els caces es posen en marxa!
El nerviosisme de l’atac, aquell 27 de desembre de 1936. Malraux no el va poder viure en directe, encara que ho havia experimentat en altres ocasions, com l’atac a la columna Yagüe a l’extremenya Medellín, però Florein li ho havia descrit amb detall durant el seu rescat a Valdelinares. Peña és un bon actor i no té inconvenient a reflectir l’ansietat.
En un altre pla general, reclamarà al pilot: Altímetre 300!
Se’n deixen alguns per a la tarda, quan arribi Santpere per donar més versemblança a l’interior de l’avió comandat per ell, com quan tots dos miraran a la llunyania mentre, al cel, hi ha un vol d’ocells migratoris. Julio Peña, com Attignies, dirà: Ara és temps de migració! Ho hauran de repetir, ja que, seguint el guió, en el primer intent ha dit: És temps d’emigració de les guatlles, cosa que no és certa al desembre, com va passar en realitat a Valdelinares, i com ha remarcat Mejuto, bon aficionat a la caça, que s’ho ha mirat somrient.
L’any acabarà amb un bombardeig molt intens el dissabte dia 31, en dues onades, a les 10:30 i a les 19:30, ja fosc, que causaran 61 morts i 71 ferits. Dos dies després, La Humanitat[xiv] publicarà un requadre amb el text següent: “Els facciosos, en la seva criminal incursió aèria, no perseguiren cap finalitat concreta, si no és la d’assassinar ciutadans barcelonins: que la gent civilitzada del món en prengui bona nota i que la seva honradesa els indiqui el camí a seguir”. Ho llegirà Max Aub en tornar de l’aeroport, on haurà anat a acomiadar André i Josette, que marxen a París per uns pocs dies.
NOTES:
[i] El Noticiero Universal, 24.12.1938. Página 1
[ii] Archivos de la Filmoteca nº 3. Página 282.
[iii] El Noticiero Universal, 24.12.1938 Página 3
[iv] Archivos de la Filmoteca nº 3. Página 283.
[v] El Noticiero Universal, 26.12.1938 Página 3
[vi] RAGUER, Hilari (2001) La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Barcelona, Península. Pàgines 354 i ss.
[vii] La Vanguardia, 15.12.1938 Una pàgina entera (4) dedicada al tema.
[viii] GINARD FÉRON, David. “El Comisariado General de Cultos en la zona republicana en guerra (1938-1939)”. HISPANIA NOVA, 23 (2024) PP. 217 A 238 https://e-revistas.uc3m.es/index.php/HISPNOV/article/view/8350/6953
[ix] Dirà: “és a hores d’ara que els estrangers envaeixen terra catalana, quan s’ha de posar en relleu l’esperit de gloriosa resistència de Catalunya en altres temps” (La Humanitat, 27.12.1938)
[x] BATALLA i GALIMANY, Ramon (2010). Jaume Miravitlles i Navarra. Intel·lectual, revolucionari i home de govern. Els anys joves, 1906-1939. Tesis doctoral dirigida pel Dr. Pere Gabriel i Sirent. Universidad Autónoma de Barcelona, juny de 2010. Pàgina 585.
[xi] https://www.historiaesmemoria.com/que-paso-en-el-coll-de-lli/
[xii] Mentre que el 26 el bombardeig està centrat a Montjuïc, el 27 és a la muntanya però també al Poble Sec i al barri gòtic, amb 4 víctimes mortals al carrer Argentería (ALBERTÍ (2004): 320)
[xiii] El 4 d’octubre de 1938.
[xiv] La Humanitat, Barcelona, 3.1.1939.
4.6.
4.6.1.