El dia 21[i], Aub han anat a La Barata, on resideix el president de la República, Manuel Azaña, per visitar el seu assistent, el recentment nomenat coronel Ángel Riaño Herrero[ii]. El coneix d’alguna trobada a París. Es van avenir. A més, durant un temps ha tingut un alt càrrec en aviació, per la qual cosa està segur que entendrà les necessitats del rodatge.
El dia és assolellat. Seuen en un banc, el bosc els envolta protector.
—Què tal Max? He sentit que estàs ficat al cinema —inicia amb certa sorna.
—T’ho pots creure? Jo fent pel·lícules! Viure per veure. I vosaltres?, què tal el president? Per cert, enhorabona pel teu ascens. Merescut sens dubte.
—Bé, sempre és una satisfacció. Però em temo que no és degut als meus mèrits —Aub somriu condescendent—. Fixa’t que m’atribueixen haver contribuït a sufocar la rebel·lió de Cuatro Vientos. Els he escrit agraint el gest però puntualitzant mèrits. Em temo que ha estat una argúcia per emmascarar l’ascens d’un munt de militars comunistes. Així ho he dit al President[iii].
—No siguis modest. Has fet molt a favor de la República.
—No et dic que no. Però fixa’t: entre els ascensos hi ha Carlos Núñez Maza, d’Aviació. Aviació: un veritable caos! No em demana Núñez que faci els reglaments de servei que encara no existeixen!? I Hidalgo de Cisneros fora, a Moscou implorant més material![iv]
—On si no?
—Però fixa’t que han deixat el comandament d’Aviació a un sotssecretari. I els reglaments per fer! Algú pensa que així podem guanyar una guerra? Però no parlem de mi. A què dec la teva visita?
—Acudeixo a tu precisament a causa de la pel·lícula. De la Generalitat no em puc fiar, i si corro la veu per la policia, el remei pot ser pitjor que la malaltia.
—Digues-me, digues-me. Però ja saps que la influència del President, i no diguem la meva!, és molt limitada.
-Es tracta d’un actor.
La cara de Riaño mostra alhora prevenció i sorpresa.
—la pel·lícula va avançant a empentes i rodolons. Moltes seqüències encara no s’han pogut rodar, especialment les que requereixen material militar. Imagina’t que hem hagut de construir un mig avió de contraxapat per rodar com si fos l’interior d’un Potez! Però, si més no, fragments molt importants ja han pogut ser filmats, com ara el final de la pel·lícula, que rodàrem a Montserrat.
—Ah! Vaja, Montserrat.
—Bé, a Collbató. Però el cas és que ens ha desaparegut un dels actors principals: Julio Peña[v].
—El nom em sona. Però tinc poc temps d’anar al cinema.
—Potser et sona de Las cinco advertencias de Satanàs[vi] , que es va rodar l’any passat. També hi intervenia un altre que tenim a l’equip, José María Lado[vii]. Però aquest compleix. No, el que ens preocupa és el Julio, un noi ben plantat però molt de dretes. Segur que està amagat en algun lloc. I és aquí on et demano la teva ajuda.
—Max, ho sento. Si no vols dirigir-te al SIM, no veig com et pugui ajudar jo.
—Però si l’agafa el SIM, si l’agafa amagat, el tancaran… o alguna cosa pitjor.
—Veuré el que pugui fer, però no et prometo res. Ja pensaré.
De cop i volta s’aixeca.
—Mira, per allí ve el president. Té tantes visites, cadascuna amb els seus problemes, que entremig sempre fa un breu passeig pel jardí. El vols saludar?
—I tant! L’admiro i sento molt el menyspreu que intueixo rep per part de les autoritats, tant republicanes com les de Catalunya.
Tots dos es dirigeixen cap a l’home que, carregat d’espatlles, amb un pesat abric, camina a poc a poc mirant a terra.
—President: estava xerrant amb un amic: Max Aub. Li encantaria saludar-lo.
Aub té una opinió dividida del senyor Manuel. D’una banda l’admira com a escriptor, pels discursos. Però la distància que pren, o que el forcen a prendre, pel que fa a la guerra, els seus desastres i la seva cruesa, el neguitegen[viii].
—Ah! Aub, he llegit coses seves a La Vanguardia. On para ara, segueix amb això del teatre?
—Salut, President. Bé, ho tinc una mica deixat. Ara estic amb André Malraux rodant una pel·lícula de suport a la República. Està basada en fragments de la seva novel·la L’espoir.
Azaña riu, amb gran satisfacció de Riaño. El president ha llegit la novel·la de Malraux.
—Ah, Aquests francesos! Mira que fer que un comandant de la Guàrdia Civil parli de filosofia…![ix] No crec que molts escriptors, novel·listes o pintors, siguin tan intel·ligents com Malraux. No sempre és fàcil seguir els seus raonaments.
—Malraux l’admira molt, President.
—Bé, sí, el vaig conèixer el 36, quan va venir a Madrid comissionat pel govern francès. Quin home tant actiu. I brillant, això sí.
—No sap senyor Azaña com lamento el que deu estar passant vostè. Una guerra com aquesta. Creu que hi ha alguna via cap a la pau?
Aub sap el posicionament d’Azaña respecte a una possible pau, i també que això és causa d’un enfrontament constant amb Negrín, partidari de continuar la lluita per incorporar-la a la guerra mundial que es veu propera. El president es corda l’abric; està incòmode.
—Que lluny queda el seu desig que és el meu, estimat Aub. Però no es pensi que estic a favor d’una pau a qualsevol preu. A hores d’ara, l’única probabilitat d’obtenir una solució mitjanament acceptable consisteix en que la capacitat de resistència sigui tan poderosa i duradora, que els enemics i els seus protectors trobin també avantatjós posar fi al conflicte amb una negociació[x]. I ara, si em permet…
Després d’acomiadar-lo protocol·làriament, Riaño i Aub prenen un cafè i el segon s’acomiada. No ha aconseguit res, ho sap. Però sí, ha vist a don Manuel Azaña i ha percebut el seu pessimisme, el seu desànim. Max sap que la guerra no pot durar gaire després d’haver caigut el front de l’Ebre. Per això, es proposa incrementar encara més si és possible els seus esforços perquè la pel·lícula arribi a bon fi, encara que sense Peña…
Seguiran tota la setmana amb plans curts a l’interior de l’avió. Alguns repetits, d’altres no inclosos al guió, però que potser puguin aprofitar durant el muntatge, que no hi ha dubte que s’haurà de fer a París.
Aub ho ha parlat amb Malraux en privat, en una nit de Pernod i Calvados. Ha volgut evitar la presència de Matilla o qualsevol que pogués després informar el SIM. Si Peña fos detingut i empresonat, quedarien sense utilitat totes les seqüències ja rodades, com les de Sabadell, el Prat de Llobregat o les inicials a l’estudi. Seria la fi del projecte. Potser per la via de l’exèrcit, o encara millor, ha suggerit Aub, vegem que ens diu Mejuto.
Andrés Mejuto, ja amb el grau de capità i fervent republicà, és un bon amic de Julio Peña[xi]. Ell podrà esbrinar en quina situació estan les crides a files de l’actor, sense haver de recórrer a la policia. Queden que en Max parlarà amb ell durant el cap de setmana.
Però el temps corre i cada cop són més preocupants les notícies que es reben des de l’Ebre. Si d’una banda, retirat l’exèrcit republicà del marge dret del riu, s’ha produït una certa calma al front, de l’altra cada cop es veuen més soldats a Barcelona, i s’han incrementat els controls davant de l’allau de desercions, que cap mitjà reconeix. A més, cada cop és més remota una possible acció pacificadora de part de les nacions que apliquen injustament i desequilibradament la No Intervenció. Fins i tot Chamberlain, després de la vergonya de Munic, va a entrevistar-se amb Mussolini a Roma[xii].
Així que Aub li ha dit a Severiano Andrés Mejuto:
—Fes-ho com vulguis i amb qui vulguis, però porta’m a Peña. La pel·lícula se n’anirà en orris sense ell, hem rodat massa confiant en el teu amic, que a mi em resulta cada cop més sospitós. Porta-me’l, si us plau. Indaga a l’exèrcit. Jo no puc anar a la policia, seria massa arriscat per al projecte. Aquesta setmana hem rodat gairebé tot allò necessari a l’interior de l’avió. No hi ha res més imprescindible que això. Si us plau, fes el que sigui… i no ho expliquis a ningú. L´ambient està molt tens. ¡Ah!, i ja posats, recordo que em vas dir que també havies conegut aquell Serafín que escrivia a Hora de España.
—Sí, de l’època del grup Anfistora[xiii]. És un amant del teatre. Estava al front. L’última cosa que vaig saber és que l’havien ferit. El buscaré, no serà difícil.
Amb els tècnics francesos absents, els espanyols que doblaven el seu lloc s’han vist en la tessitura de tenir de treballar intensament, sobretot de nit. Només Berenguer manté el mateix interès i bona feina de sempre. Els altres remuguen constantment, per irritació de Malraux i Aub.
Acabaran el mes amb altres seqüències d’interior d’avió. Quan no pensen a Peña, l’ànim es manté. Fins i tot en un moment entre dues preses de l’interior de la torreta de metrallador, Malraux s’ha fet una foto. La majoria no requereixen retroprojector, cosa que facilita la tasca.
Un altre factor important és la disponibilitat de pel·lícula verge. Tot i que calia esperar el contrari, han aconseguit bastants metres demanant-los als repòrters estrangers que van abandonant la ciutat. Els preocupa no obstant la pel·lícula d’alta sensibilitat davant la previsió d’haver de rodar força plans a interiors i durant la nit, per evitar bombardejos. Malraux preveu haver d’anar a París per aconseguir alguns metres addicionals.
El 23 de novembre[xiv] Barcelona ha patit un dels seus pitjors bombardejos, cosa que ha impedit seguir amb el rodatge. Lado i Santpere, que havien acudit a primera hora, han estat refugiats en un soterrani gairebé tot el dia. Entre els dos dies, l’aviació italiana ha fet més d’una dotzena d’incursions, La fatiga psicològica de la població és enorme. Els continuats atacs duraran tota la setmana, causant desenes de morts i ferits[xv]. L’alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó, publicarà a La Humanitat[xvi] una carta als seus conciutadans: «La ciutat de Barcelona ha estat bombardejada deu vegades durant els dies 23 i 24 i ha ocasionat 25 morts i 75 ferits. Aquests actes criminals, però, no disminueixen gens la moral del poble de Catalunya. Salutacions«.
Serà només el 29, potser pel mal temps, quan podran reprendre el rodatge. Se centraran en els plànols mitjans de Santpere i Lado, comandant i camperol, mirant per la finestra de l’avió a la recerca de la ubicació de l’aeròdrom detectat pel segon. Cares de por, angoixa, inquietud. Cada minut compta, abans que els caces rebels els ataquin.
Malraux exaspera Aub. Afegeix detalls, segons el seu parer, poètics, restes de vells records del temps de l’esquadrilla. Aquest dia, toca l’ocell de paper que el metrallador superior llança a Schreiner, a la metralladora inferior, que la rep amb disgust. Ells no ho saben, però el pla substituirà el previst al guió, en el que és Pujol, segon pilot, qui llança una taronja a Schreiner alhora que exclama:
PUJOL: Això, nois, és el que es diu una feina finolis. Gràcies a les mascotes.
L’anècdota és històrica, segons testimonis[xvii] que van veure els aviadors que es van estavellar a Valdelinares donar taronges als vilatans que els van auxiliar. No és estrany que portessin aquest fruit ja que s’havien enlairat des de l’aeroport de Chiva.
També han rodat algunes preses de metralladors o el pilot Pujol al seu lloc, Márquez mirant per una reixeta intentant fixar el moment adequat per al bombardeig del pont, i moltes altres, hagin de servir o no. El muntatge decidirà.
Quedaran encara algunes preses pendents, especialment les que inclouen Julio Peña en el seu personatge d’Attignies, encara il·localitzable. Però mentrestant no poden estar aturats.
Al que sí que ha localitzat Mejuto és a Serafín Ferro. Quan li han parlat de la pel·lícula i que els havia parlat d’ell Manolo Altolaguirre quan havien estat a Montserrat, s’ha posat immediatament a la seva disposició. L’han portat a l’estudi xerrant sobre les seves experiències comunes abans de la guerra. El gallec, feliç, li ha llegit a Aub alguna de les seves poesies recents.
El dormitori de guàrdia no està disponible íntegrament. Però filmant un racó del qual pengen unes jaquetes i unes ulleres de pilot, Serafín ha rodat el pla mitjà d’ell que faltava a la seqüència XXVI.
SAIDI: Nosaltres, a la secció socialista, ens vam assabentar que els moros ajudaven a Franco i ens vam dir: què pensaran els obrers àrabs? I així que vaig poder em vaig plantar aquí.
Mentre ho ha assajat ha tingut la idea de dir-ho jugant amb un ocellet de paper entre les mans[xviii]. Algú a l’equip de rodatge és afeccionat a fer figuretes de paper doblegat. Malraux ho ha trobat un detall magnífic, poètic. Aub li ha xiuxiuejat a l’orella “és un bon poeta”.
NOTES:
[i] No consta en cap referència, però sí que segons els seus diaris, durant la segona quinzena de novembre Azaña va rebre constants visites (AZAÑA (1978): 410 per al 21 de novembre.
[ii] https://historia-hispanica.rah.es/biografias/38678-angel-riano-herrero
[iii] AZAÑA (1978): 411.
[iv] HIDALGO DE CISNEROS, Ignacio (1977) Cambio de rumbo. II. Barcelona, Ed. Laia. Página 297 y ss.
[v] En la seva breuautobiografía, Julio Peña manifesta obertament totes les través que va posar al rodatge. https://www.visorhistoria.com/un-topo-en-el-rodaje/
[vi] CAPARRÓS (1977): 214.
[vii] https://www.imdb.com/es-es/title/tt0028716/
[viii] AUB (2023). A vàries entrades, com per exemple: 6.7.68, página 699.
[ix] Archivos de la Filmoteca nº 3: 29.
[x] Textual a: AZAÑA, Manuel (2011). Causas de la guerra de España. Madrid, Diario Público. Página 124.
[xi] Archivos de la Filmoteca nº 3: 284.
[xii] Solidaridad obrera. 18.11.1938 Página 4. A Londres hi va a ver grans manifestacions contra aquest viatge.
[xiii] MORLA LYNCH, Carlos (2008). En España con Federico García Lorca. Páginas de un diario íntimo, 1928-1936. Sevilla, Ed. Renacimiento. Pàgina 467.
[xiv] ARAÑÓ y CAPDEVILA (2018): 195-199.Amb plànols dels punts afectats, alguns propers a Montjuic.
[xv] ALBERTÍ (2004): 304.
[xvi] La Humanitat, 26.11.1938. Pàgina 1.
[xvii] Declaracions de Julián Calvo a Julio Javier García Mirabete: https://www.visorhistoria.com/rescate-en-valdelinares/
[xviii] El detall de l’ocellet no figura al guió mecanografiat (IVC, Fundació Max Aub), encara que sí que es cita a l’edició d’Era (Saidi parla amb un ocell de paper a les mans). MALRAUX, André (1968): 93
4.4.4.