RECONEIXEMENT D’ANDRÉ MALRAUX
Un dia al món, per Louis Aragon. (Ce soir, 12 d’agost de 1939 P3
A la zona del front el soroll és tan terrible que tots els éssers vius, excepte l’home, fugen. Només la formiga, sorda, roman amb ell i camina tranquil·lament fins a les metralladores. Vegeu això en primer pla… la formiga…!
Fa més d’un any, André Malraux em va parlar del seu projecte audaç de rodar el seu llibre La Esperança a España[i]. Esperava, com sempre espero qualsevol cosa que sorgeixi d’aquest esperit singular, la pel·lícula Sierra de Teruel amb el temor, ho he d’admetre, que els plànols, en si mateixos fets d’observacions precioses i subtils com el de la formiga, fossin alhora l’element essencial i l’obstacle per a un escriptor que ha meditat sobre el cinema sense haver-ho realitzat.
Ahir[ii] vaig veure la formiga aparèixer fugaçment a la pantalla. Hi és, sens dubte, però en el seu lloc, com un dels milers de detalls que haurien fet gloriosa una pel·lícula per cadascun d’ells. En aquesta, rodada en les precàries condicions de l’Espanya en guerra, sense mitjans tècnics, amb un gran escriptor com a director, sens dubte, però no un professional, el miracle resideix precisament en aquesta riquesa de detalls fins aleshores desconeguts que és la vida, la mateixa vida que desborda al protagonista per tots cantons. L’anècdota ens la traspassa profundament a nosaltres. Tant és així que fins i tot oblidem la proesa, el sorprenent i complet èxit tècnic…
És un episodi de la Guerra Civil Espanyola, als seus inicis. No és la història d’aquesta guerra, ni un símbol, ni la imatge tòpica i típica. A la regió de Terol, un esquadró d’aviadors internacionals, barrejats amb espanyols i comandats per un espanyol, rep la doble tasca de bombardejar un aeròdrom rebel secret i destruir un pont per donar suport a la ferotge resistència del poble armat. A la primera part de la pel·lícula veiem els republicans, amb armes improvisades, mobilitzant les energies més humils en pobles i llogarets on les tropes rebels ja s’infiltren. L’heroisme ho és gairebé tot en aquest moment i en aquest racó del territori. Què pot fer aquesta gent que surt de la seva feina, de casa seva, per oposar-se als insurgents? Un pagès escapa i creua les línies per dir als aviadors que els pot guiar sobre el seu poble, fins al lloc ocult on s’atrinxeren els avions de Franco. Aquesta és la misèria d’aquesta esquadrilla, que compta amb avions de reserva, però fa mesos que espera motors. La manca de fars per guiar l’enlairament dels avions abans de l’alba: i la recerca de cotxes de poble en poble, de comitè del Front Popular en comitè del Front Popular, per il·luminar la sortida nocturna amb els seus fars. Els conductors ja han treballat quinze hores, amb què proveiran els pobles? «Farem el que puguem»: aquesta tornada, repetida per tot arreu, és com el martelleig de la resolució popular. I, a l’hora assenyalada, mentre les peces de l’escorxador són portades als pobles a les esquenes d’uns homes, els cotxes són allà, amb els seus fars: els avions s’enlairen.
La segona part de la pel·lícula és la incursió, amb el pagès a bord, terroritzat per l’espai, els núvols i la terra; i els objectius assolits, i l’atac dels avions enemics superiors, armats amb metralladores modernes, contra les velles màquines del 1913. El combat aeri, els aviadors ferits, un avió tocat, i, a les muntanyes, a la Serra de Terol, la lenta caiguda, el xoc contra els pics.
Aleshores la pel·lícula acaba amb la història èpica que els lectors de L’esperança no oblidaran: des dels cims de la serra fins a la plana, els morts i els ferits són transportats per homes i mules, i des de tot arreu, al llarg del camí, la població abandona els pobles per escortar els herois caiguts. És amb aquest flux humà des de la muntanya, la desfilada pel poble i aquesta marxa fúnebre acompanyada d’un tema tan profund i salvatge com les roques per on transiten, escrit per Darius Milhaud, que Sierra de Teruel acaba, no en la desesperació de la mort, sinó al cor mateix d’un poble per a qui la mort no és la fi, perquè encara es pot honorar-la. La pel·lícula acaba amb el poble espanyol, dret i en silenci, saludant els seus morts als quals mai oblidaran.
La paraula escrita és pobra, i em sap greu, jo que vull expressar aquí l’emoció que vaig sentir; i la que va sentir André Malraux, que va voler afegir al seu llibre aquesta gran imatge nua, simple i directa, però que resumeix l’essència del que va veure durant dos anys tràgics. M’havia promès dir el que la fa gran: la presència patètica i
constant del poble d’Espanya, i d’Espanya, el so de la llengua espanyola, i el color de la terra, i els pobles reials, els interiors commovedors de les cases pageses, Espanya, els dic, i no pas un escenari, Espanya com era, com és, nua i ferida. Volia expressar aquesta cosa increïble: aquest desbordament de vida del que parlava. Com al cel, al moment de perill i de combat, veiem, des de l’avió atacat, el vol d’ocells blancs formant una gran V que s’allunya; són les migracions que comencen… Mentre també parlem per telèfon des d’un poble, ens assabentem de l’accident, de les morts, del fill del telefonista, a l’habitació, que es posa ulleres, estén els braços i juga a ser aviador… Els plats que renta la dona en un racó… La mare que instintivament aparta el seu nadó en passar els ferits. I només he fet que explicar la pel·lícula.
Sierra de Teruel és un gran esdeveniment. No només una data en la història del cinema (perquè és una aproximació a la realitat com mai abans no hem vist en pantalla), és una data en la nostra història, una data en la nostra confiança en el destí humà, en el progrés infinit de l’home cap a veritables sentiments humans. Sierra de Teruel és un testimoni de la supervivència de la grandesa humana. L’oposat a la propaganda en el sentit del Sr. Goebbels: vida indestructible, vida contra la qual només existeix la furiosa i impotent empresa de la mort amb cara lívida, de la vida que vencerà: L’esperança…
Gràcies a André Malraux, França va donar a Espanya no només la no intervenció, el discret espectre del qual passa pels hangars dels esquadrons on els avions esperen en va els seus motors. Gràcies a André Malraux, un francès, va donar al poble espanyol una pel·lícula expiatòria. Aquesta pel·lícula, que ens fa parlar de El cuirassat Potemkin[iii], de Chapayev[iv], però que té un estil molt diferent de qualsevol obra gran i bella que hàgim vist al cinema soviètic. Aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula espanyola, amb tot l’amor francès a la seva essència. Aquesta pel·lícula en què batega el cor de tots i en què respira el geni d’André Malraux. Un prefaci al gran ordre del futur. I que ens retorna l’orgull. Gairebé insuportablement. Més enllà de La Grande Illusion[v], l’esperança…
També escric això per a ell, Jean Renoir, que va deixar París sense voler acomiadar-se de mi… per als febles o els covards, per als que es van desesperar de França massa aviat i els qui, potser, ja no podré mirar a la cara amb calma després d’aquesta pel·lícula, i d’aquesta guerra, i d’aquesta gran passió del poble espanyol, germà meu.
NOTES:
[i] N.T. Malraux mai va voler passar la totalitat de la novel·la a un pel·lícula, encara que sí fragments d’aquella, en especial alguns relacionats amb els seus records de la esquadrilla Espanya, a la part final dell libre.
[ii] N.T. Després d’una primera projecció en petit comité al juny, l’11 d’agost es va fer una per als crítics i intel·lectuals al cine Rex, a l’1 del boulevard Poissonère / boulevard Bonne Nouvelle.
[iii] Sergei Eisenstein, 1925
[iv] Georgi y Sergei Vasilyev, 1934
[v] Jean Renoir, 1937