EL CINEMA SOTA LES BOMBES (CINÉMONDE N° 529 7.12.1938 p. 1084-1085) (Traducció i notes: A. Cisteró)
(De la nostra corresponsal especial a Espanya).
Suzanne Chantal torna amb nosaltres des d’Espanya, on va anar a veure André Malraux rodant Espoir. Qualsevol comentari desmereixeria aquest reportatge objectiu, commovedor, humà, sens dubte el més seriós que el cinema hagi permès mai.
Els turistes curiosos que han contractat un guia per poder creuar el filat fronterer i els cent metres de zona franca fins al costat espanyol del cap Cerbère, parpellegen en va per entreveure, enclavat al seu buit de roques, Por-Bou amb les seves cases esfondrades.
Alguns cartells blanquejats pel sol, els canons antiaeris col·locats als vessants de les crestes pedregoses i, al capvespre, a Cerbère o a Banyuls, les llargues reunions als bistrots i la sortida amb prou feines clandestina dels pesats camions indiquen per si sols que alguna cosa està succeint.
Però tan bon punt surts del túnel ferroviari cap a una estació oberta amb vidres trencats i plataformes destrossades, entres en un món diferent. Panells esfilagarsats que porten frases de benvinguda i d’ànim en lletres enormes, cartells colorits exhortant a la valentia, a la pietat o a la prudència, el «salut» d’homes d’uniforme marró -cares enfonsades i ulls brillants-, aquesta és la benvinguda ferotge i fraternal d’Espanya. I ja envoltats pel seu alè aspre, assaborim la seva espessa olor de sang, suor, brutícia i febre…
Aquesta primera impressió de desenllaç total i de possibilitats infinites -però tràgicament buida, encara que de voluntats sostingudes- es confirmarà cada minut de la meva estada, mentre veuré la realització, a través de tenaç paciència, coratge i fe, d’una pel·lícula sense diners, sense actors, sense tècnics, sense tot el que les altres pel·lícules requereixen. Sovint manca la llum, i a vegades la pel·lícula. Llargues hores d’espera. En aquests temps difícils, la millor arma és la paciència. Esperem, tenim esperança, tornem a començar, mai no ens desanimem…
L’Esperança[i], la pel·lícula que André Malraux roda per encàrrec del govern espanyol basada en la seva última novel·la, L’Espoir, no és la primera ni serà l’última que es rodi a Espanya durant la guerra. Els cinemes de Barcelona, que mai no han tancat les portes, ofereixen en la seva programació pel·lícules anarquistes: Amanecer sobre España[ii], Quierro…, Quierro…[iii], (!) Barcelona sota les bombes…[iv] Aquesta producció nacional és evidentment insuficient[v], i com que des de fa dos anys no arriben importacions estrangeres als cinemes, es projecten a tot arreu. Als aparadors de Passeig de Gràcia, tots sacsejats pels bombardejos i reforçats amb tires de paper encolat, veiem el somriure de Ginger Rogers que segueix al Piccolino, o el de Simone Simon abans d’anar a Hollywood.
Els cinemes estan oberts i plens. L’entrada és barata, i com que les passejades nocturnes per la Rambla s’han tornat perilloses; com que les desfilades de tropes per les avingudes s’han convertit en una cosa quotidiana, les distraccions són rares per a aquesta gent que tanta necessitat té d’oblidar la por i la gana. Actors i testimonis d’un gran drama en què estan en joc la seva vida i llibertat, aquests personatges es diverteixen i alhora s’interessen per l’espectacle de les tribulacions de les hereves americanes i les ganyotes dels còmics de vodevil. Públic tranquil, que riu poc i aplaudeix de bon grat. El vaig veure seguir complaentment una impossible pel·lícula de propaganda russa, que el doblatge en espanyol no havia millorat. Infantil i pesada, amb un biaix ingenu, aquesta pel·lícula no obstant va desencadenar la ira o l’entusiasme dels espectadors complaents. Però la sala es quedava paralitzada en silenci, com fascinada, quan es veia el brillant feix de bombes portades per un avió. De cop la realitat s’apoderava de tot…
Tenia curiositat pel cinema típic espanyol, el buscava als programes dels diaris, però mai no vaig poder veure cap pel·lícula. Dues de cada tres vegades, quan vam arribar, ens vam assabentar que el cinema no funcionava per falta d’electricitat. Una de les fonts d’electricitat que abasteix la ciutat està en mans dels nacionalistes, i els focus que solquen el cel de Barcelona a la nit absorbeixen gairebé tota l’energia de l’altra. A més, no hi ha llum fins a les 7 de la tarda, i sovint no hi ha electricitat durant tot el dia.
De vegades aconsegueixes entrar, la pel·lícula comença… Però aviat es para i a la pantalla apareix un anunci que ja ningú llegeix per com li resulta de familiar. És una alerta. Se’ns demana que evacuem la sala el més ràpidament possible. I, resignats, sortim a la foscor del carrer, al silenci on només se senten els llargs xiulets dels «serenos» que guien la gent als refugis, passos apressats sobre la grava de les avingudes i de vegades el plor agut i ferit d’algun nen despertat amb un ensurt.
*
S’accedeix a l’estudi mitjançant una avinguda triomfal de palmeres, vorejada per grans feixos de canyes extravagants, entre palaus i estàtues, vestigis de la darrera Exposició de Barcelona. L‘edifici és ampli, imponent, decorat amb bustos en fornícules, florons i un bell pòrtic envoltat d‘arbustos podats. A mitja pujada al Tibidabo[vi] es pot contemplar la ciutat des d’una perspectiva majestuosa. Una bomba ha obert un esvoranc entre els arbustos i ha crivellat un tros de mur, i a prop es pot veure el llarg i trist edifici d’un camp de concentració[vii]. La meitat de l’estudi s’ha transformat en una caserna[viii] i els nous reclutes (nens, ancians, durs i decidits amb uniformes de milícia) s’exerciten al pati. A la nit, quan sortim, és l’hora de la sopa dels soldats i l’olor d’oli ranci ens fa sentir malament. Als esglaons del pòrtic de pedra, els milicians comparteixen la seva trista pitança amb les seves esposes i fills que venen de baix i tenen més gana que ells. I, les mascotes de l’estudi i de la caserna, una nena molt maca i molt bruta i uns quants gats sarnosos, demanaran almoina amb el seu bol.
Els estudis són grans i polsegosos, mal equipats i incòmodes. Però la bona voluntat ho compensa tot. El treball dur i la dedicació no importen.
El primer dia vaig trobar Malraux en un enorme plató que era una drogueria, ple d’escombres, plomalls, flascons, alambins de vidre i balances de coure. Va ser allí, en aquesta botiga de persianes tancades, on s’havia de formar precipitadament, en els primers dies de juliol de 1936[ix], la milícia d’un petit poble amenaçat per la invasió franquista. Els homes són allà, amb caçadores de cuir, amb monos de treball, en mànigues de camisa, amb rostres seriosos, mans que encara tremolen mentre agafen els revòlvers llançats a munts sobre el llarg taulell. Hi ha gent de totes les edats, des del jove de rostre ardent i bru que espontàniament pren la iniciativa del moviment[x], fins al gentil ancià amb els cabells grisos, fins a l’home prim i coix que vol seguir els altres sigui com sigui. Quan es tracta de bloquejar el camí de l’enemic, un pit és un pit…
D’on venen aquests homes? De tot arreu. Ells són el poble. La majoria són militars, mobilitzats aquí, de guàrdia, com els maquinistes, com els electricistes, com l’enginyer de so que es va haver d’anar a buscar al front de l’Ebre, amb una barca… Els que tenen un paper important són de vegades actors professionals, però també cantants de concert, acròbates, còmics, tenors, i també pagesos, treballadors. Acabada la pel·lícula, tornaran a posar-se les camises caqui, agafaran els fusells i tornaran al front… I el que, a l’escena d’ahir, va morir en primer pla, agafant amb la mà enrogida una bufeta plena de sang de colom, morirà potser demà, anònim, banyat a la seva pròpia sang…
*
Vam començar a rodar L’espoir al juny[xi], però Malraux feia molt de temps que ho pensava, mesos, fins i tot abans d’escriure la primera línia del seu llibre. Podem dir que la novel·la i la pel·lícula van créixer dins seu simultàniament, i que les va concebre en paral·lel. El cinema l’atreia, el fascinava i també el preocupava. Havent mesurat fàcilment les possibilitats i comprès els principis, va ignorar-ne el seu funcionament intern. Fa sis mesos, mai no havia posat un peu en un set de rodatge, i ara el trobo al costat de la càmera, com per miracle, havent-ho après tot, comprès tot, assimilat tot sobre aquesta nova professió… i completament absorbit per ella. Al seu costat, dos operadors parisencs, un traductor espanyol i alguns assistents una mica maldestres. Sovint més entusiasme que eficàcia, més consciència que comprensió. Però, acostumat a arengar les multituds, coneix el secret de fer-se entendre i obeir, fins i tot per la pobra gent l’idioma de la qual no parla.
Tan bon punt es va publicar la novel·la, li van oferir comprar els drets per adaptar-la al cinema, per a Rússia i per als Estats Units. Però, tement ser traït, alarmat amb raó per l’Últim Tren de Madrid[xii] i altres Bloqueig[xiii] , va preferir que es filmés, malgrat els obstacles de tota mena, amb els mitjans més primitius, en aquesta Espanya que estima, a la qual deu el millor de la seva obra.
*
Rodem quan podem i com podem.
La majoria de vegades a l’aire lliure.
El sol espanyol és menys capritxós que la il·luminació de l’estudi. Quan es detecta la presència d’un avió enemic en un radi de cinquanta quilòmetres, es dóna l’alarma i es talla l’electricitat durant quaranta minuts. De vegades hi ha tres alertes per dia. Les escenes que després són a les cubetes de revelat es fan malbé, i cal començar de nou… Així que, es comença de nou… Paciència, paciència sobretot, us ho vaig dir, aquest és el gran secret…
Acceptem l’alerta com una recreació, com una relaxació. Un descans. Quan sona, quan l’ombra grisa envaeix el decorat, ens asseurem en un racó a escoltar un admirable noi de dents blanques que sempre té als llavis una vella cançó espanyola i un bandoneó a les mans. O fem complicats intercanvis de pastilles de sacarina, de panets d’oli o de rajoles de xocolata, en aquest país on els diners ja no tenen valor i on hem tornat naturalment al bescanvi. Un cigarret que passa de boca a boca, i tot i així, és un luxe. Quan arriba del Prat una enorme síndria, regal d’un aviador, és una autèntica festa, i Julio Perra[xiv], un noi maco com un déu que ha actuat durant anys a Hollywood escura fins a la closca el seu tall de fruita verda, cruixent i sense gust, que enganya la gana. Perra interpreta Attignies, el jove ros heroi de l’esquadró, i ha de ser decolorat cada dia amb peròxid d’hidrogen. Al cap de dues hores, però, la seva aspra barba apareix en una ombra blavosa, trencant el maquillatge i endurint el rostre de l’arcàngel. I cal aturar-ho tot per afaitar Attignies.
També aprofitem els avisos per fer una volta, per albirar un racó on aviat rodarem. André Malraux ens porta pels empinats vessants del turó, més enllà dels senders sorrencs del parc. Ell està buscant un lloc tranquil al jardí. Aquí és on un taverner matarà un milicià. Quin lloc per a aquest assassinat salvatge i silenciós? Aquesta vora de penya-segat, vorejada d’alts gira-sols de vellut groc i marró, que amaguen i revelen entre les fulles amples la teulada a escala d’una petita església? O aquest innocent hort, amb els seus enciams tendres i les seves fileres de pèsols? O aquest racó de gespa, darrere d’un pèrgola sumptuosament cobert de clemàtides? Sobre les passions dels homes, sobre les seves querelles, sobre els seus crims, la natura estén, com el mantell de Noè, la catifa de plantes vives.
El clima és agradable i càlid. Al cel transparent veiem passar els Fokkers, petits i silenciosos. Però les bombes cauran més lluny, més enllà de la ciutat i del port, sobre Badalona…
I aviat el triple so de la sirena, anunciant la fi de l’alerta, crida a tots de nou a l’estudi, i el treball torna a començar…
*
Al setembre, com que durant el dia es talla totalment l’electricitat, filmem de nit. I aprofitem els bonics dies per anar a rodar a l’aire lliure. Malraux ha concentrat diversos episodis del llibre en un sol poble: l’organització de les milícies camperoles, l’esquadrilla internacional i Terol. Al llarg del mes de maig va recórrer l’Espanya roja, des de Figueres fins a València, tot explorant decorats i paisatges.
Fora de l’estudi filmem als carrers de Barcelona, i durant dues setmanes a Tarragona, sota un bombardeig més dur, amb una llum ideal. Però quina dolçor es respira als jardins de les muralles, plens de figueres, alberginieres i gessamins!
I sempre les innombrables dificultats, insuperables, sempre superades. L’avió promès per al rodatge del dia següent acaba de ser destruït. La pel·lícula esperada al Prat no ha arribat. Per a les escenes de conjunt, cal un canó, vint metralladores, gorres, galons, quatre avionetes, extres, permisos i sol…
Per filmar el descens de la muntanya, instal·larem un campament a Montserrat, amb tota la companyia i un gran nombre de milicians i pagesos. Hem d’allotjar-nos a un monestir on hi ha 1.700 llits. Però una ofensiva sobre el Segre ha implicat l’arribada de camions plens de ferits del front, i els 1.700 llits han estat ocupats. Així que haurem d’acampar, com puguem, a Collbató, al peu de la muntanya. Comencem a filmar a l’alba.
(Continua a la pàgina 1134)
SABER-NE +: UN INTERESSANT ARTICLE MUTILAT.
NOTES:
[i] Curiosament, el títol Espoir va ser posat per raons comercials quan es va poder projectar la pel·lícula, el 1945, però no durant el rodatge. Veure https://www.visorhistoria.com/el-ball-dels-credits-1/
[ii] Se suposa que és Aurora d’esperanza (Antonio Sau, 1938). Rodada a Barcelona, produïda per SIE Films i projectada amb assiduïtat, encara que hi hagué un documental amb aquest títol, dirigit per Louis Frank el 1938.
[iii] Se suposa que es tracta de ¡No quiero…, ¡no quiero…! (Francisco Elías, 1937). Rodada a Barcelona i produïda per SIE Films.
[iv] Documental con una duración de 10 m.
[v] No esmenta Barrios Bajos (Pedro Puche, 2937) on el protagonista és José Telmo, el González de Sierra de Teruel, que es projectava amb freqüència.
[vi] Es refereix als estudis Orphea, situats a la muntanya de Montjuic, i no al Tibidabo, a l’altra extrem de Barcelona.
[vii] Posiblement es refereix al Poble Espanyol, convertit en el Camp de Treball nº 1. BENGOECHEA, Soledad (2004), Els secrets del Poble Espanyol. 1929-2004. Barcelona, Poble Espanyol de Montjuich, Pàgina 165.
[viii] Als estudis Orphea hi havia unes dependències del S.I.M. (Servicio de Información Militar).
[ix] Seqüències IV i VI al guió.
[x] Fa referencia al personatge de Carral, interpretat per Miguel del Castillo. Veure: https://www.visorhistoria.com/el-ball-dels-credits-els-actors-2/
[xi] En realitat a finals de juliol o principis d’agost. Veure: https://www.visorhistoria.com/4-el-rodaje-agosto-1938-1a/#_Toc192353427
[xii] The last train from Madrid (James P. Hogan, 1937)
[xiii] Blockade (William Dieterle, 1938)
[xiv] Julio Peña, actor que interpreta a Attignies a Sierra de Teruel. Veure: https://www.visorhistoria.com/un-topo-en-el-rodaje/