A finals d’abril es decideix que treballaran amb allò que tenen. Els tambors de guerra són cada vegada més estrepitosos. Els esdeveniments es precipiten. Hi ha pressa. Però no finançament. El govern de la República a l’exili dedica tots els seus fons a socórrer els milers de refugiats, tasca dificultada pels retrets, les enemistats[i] entre partits i entre les diferents faccions dins d’aquests. Hi ha consciència que més aviat que tard esclatarà la guerra amb Alemanya, i això fa incrementar les ànsies de marxar del continent. Però no hi ha diners, passatges i transports per a tothom. A qui afavorir? Qui decidirà el futur, el destí, dels qui ho han perdut tot en la fugida?
S’ha acudit novament a l’amic, al company de tantes aventures: Édouard Corniglion-Molinier, involucrat en diversos projectes cinematogràfics. Però la situació no és bona, com comenta amargament Denise Tual:
—Ja saps què em va costar el llançament de Drôle de drame amb la Gaumont, fa un any. Era una catàstrofe que vaig poder pal·liar mínimament cedint-los també els drets de dues pel·lícules més: Mollenard i Courrier du Sud, a condició que promocionessin també la comèdia de Marcel Carné. Al final van acceptar, però no han fet cap esforç perquè tiri endavant[ii]. Miserables! Tinc als magatzems quantitat de llaunes amb unes bobines que mai no es projectaran. Ni la presència de Jouvet i Simon ho arreglen.
Tot i això, accedirà a ajudar en la mesura del possible, econòmicament i també, si cal, amb material i per descomptat en la futura distribució quan la pel·lícula es pugui llançar comercialment. Això portarà a un succés decisiu en la història de Sierra de Teruel que veurem al seu moment.
A cada nova proposta, Malraux amb Josette, Aub, Denis Marion, Roland Tual i la seva esposa Denise i algun altre contemplen el muntatge que George Grace. Tots elogien els breus talls afegits, tant d’elements poètics (la formiga sobre el visor de la metralladora[iii], els vols d’ocells) com els bèl·lics, amb imatges d’arxiu dels suposadament avions rebels que ataquen el Potez. De mica en mica es va perfilant una proposta coherent malgrat els buits irreparables.
En un mes hi ha hagut deu propostes diferents, en un vaivé de desànim i esperança. Grace ha arribat finalment a una proposta que satisfà mínimament tant Malraux com Marion i Tual. Hi ha hagut canvi en l’ordre de les seqüències, com ha estat en cas de la discussió entre Josep i el comitè de Linàs, prevista com a XII i en realitat col·locada després de la VI, quan els republicans de la ciutat surten per acudir en ajuda del poble assetjat.
Finalment s’ha decidit compartir-ho de debò. S’ha llogat la sessió matutina del cine Le Paris[iv], al 23 dels Champs-Elysées, a la qual acudiran tot l’equip, senyores incloses. Es reserva la première posterior per a les autoritats republicanes i pels crítics cinematogràfics, però es vol fer un primer assaig. Van veient la successió d’imatges tantes vegades viscudes durant el rodatge, amb un nus a la gola i els ulls humits[v]. Al final, explosió de joia. Ha nascut la pel·lícula!, exclamen. I ho celebraran amb una paella i abundant alcohol. Suzanne comentarà després: «Ho festegem amb una paella. Estàvem borratxos, i no només de vi»[vi]
Ha estat una projecció privada, amb pocs assistents i algun convidat, com Albert Camus[vii], però no així Clara.
Tot i això, malgrat haver-se fet el muntatge a consciència, les onze seqüències no incloses dificulten la comprensió de la totalitat del relat. Unes per haver-se fet malbé en els revelatges inicials a Barcelona, com la V, la primera que es va rodar;
altres per no haver estat possible a Espanya, ni tampoc després, en una França prebèl·lica, com els tancs o la cavalleria atacada amb la dinamita pels republicans. Abans que s’estengui el desànim, Denis Marion proposa inserir alguns rètols explicatius.
—Bé, és una llàstima, però ajudarà—comenta amargament Max.
Durant el mes de juliol, el belga haurà preparat els incisos substitutoris de les seqüències absents. Amb ells ja es podrà presentar en societat i, en primer lloc, a les autoritats republicanes espanyoles encapçalades per Negrín. Després, ja serà Corniglion-Molinier qui s’ocupi de promocionar l’obra entre els crítics, de cara a un eventual llançament comercial al setembre.
NOTES:
[i] TUAL (1980): 155
[ii] Corniglion-Molinier en dona testimoni: “Pensàvem que el públic s’interessaria, però en realitat es fa enfadar” … Tanmateix, anys després, acabada la guerra, hi hagué un llançament força més exitós. LIGOT (2019) : 100
[iii] Ampliament comentada a GALANTE (1973): 133 o Louis Aragon (https://www.visorhistoria.com/11-8-1939-premiere/)
[iv] Hay confusió entre els historiadors respecte a les dates i els llocs de projecció durant l’estiu de 1939. S’agafa Le Paris com una possibilitat. Aquell dia es projectava (a la tarda) La grande farandole, amb Fred Astaire y Ginger Rogers. Paris soir, 3.6.1939 pàgina 12.
[v] CHANTAL (1976) : 126
[vi] CHANTAL, Suzanne (1977) Le ciné-monde. París, Éd. Grasset&Fasquelle. Página 348
[vii] TODD (2002): 306