LA VERITABLE HISTÒRIA DEL RODATGE DE SIERRA DE TERUEL
4.1 B: AGOST 1938 (2ª part)
ÍNDEX:
4.1.7. Segueixen els problemes. Descobrint el Poble Espanyol. 1
4.1.8.- Una seqüència no prevista. 5
4.1.11. Ni pensar a sortir, Muñoz. 18
4.1.12.- Al carrer Montcada. 25
4.1.7. Segueixen els problemes. Descobrint el Poble Espanyol.
El problema amb les piles del camió de so sembla fruit d’una maledicció. Així ho diu la supersticiosa Josette a André. Ell no creu en tot això, però sí en el destí, i el destí li diu que la seva missió és acabar la pel·lícula. Com sigui!
Els darrers dies han estat terribles, forçant a la inactivitat. L’intensíssim bombardeig del divendres 19 va causar vint-i-quatre morts i més de 80 ferits. Algunes de les bombes llançades pels Savoia S79 van caure molt a prop d’on han estat rodant poc després: a la Rambla, a l’alçada del mercat de la Boqueria. Altres a la Barceloneta i al Port, algunes al Poble Nou i al parc de la Ciutadella[i] . El comunicat del ministeri de Defensa indica: “Els aparells de la invasió, pretenent potser venjar-se del càstig dur infligit dies abans al front de l’Ebre, han llançat una gran quantitat d’explosius…”[ii] Ha estat així. Entre els dies 19 i 25, hi haurà aferrissats combats al voltant de Villalba dels Arcs, especialment al Vèrtex Gaeta[iii]. Ja és la tercera contraofensiva franquista que no aconsegueix grans avenços però sí que causa un gran nombre de baixes entre les forces republicanes.
El fet ha coincidit amb la visita a la ciutat comtal de la comissió parlamentària britànica per veure els efectes dels bombardejos sobre la població civil. La Humanitat, ho ha comentat: “L’estada de comissionats anglesos sobre bombardejos de ciutats ha coincidit amb una nova agressió estrangera contra la població civil…”[iv], a la qual cosa afegirà l’endemà: “Tota la premsa anglesa destaca amb grans titulars l’últim atac sobre Barcelona, divendres a la matinada que ha estat el mes de març”[v]. La comissió britànica ha seguit fins a Alacant, on ha pogut contemplar diversos vaixells anglesos enfonsats pels atacs de l’aviació rebel[vi].
El factor internacional és un dels temes de què estan parlant Malraux, Marion, Aub, Page, Thomas, la seva dona Paula i Josette, convidats per Jaume Miravitlles per dinar a 
La Punyalada, el restaurant del passeig de Gràcia freqüentat pels membres del Comissariat de Propaganda, lluny dels habituals punts de bombardeig.
—Sembla que Franco ha respost a les propostes britàniques de retirada de les forces internacionals de la contesa. Ho he llegit no sé on.
—Si fa el mateix cas que de la No Intervenció… —apunta Malraux.
—Encara no tenim la pel·lícula que esperàvem fa una setmana. Encara que hàgim decidit rodar interiors, sense pel·lícula no hi ha res a fer. Tu, Met, no tindries a Laya alguns metres?
—Pregunta a Instrucció. Ara són ells els que manen —Met Miravitlles, nacionalista català fins a la medul·la, està indignat amb els fets recents que han portat a dimitir del govern de Negrín a Ayguadé i Irujo: El govern de la República s’ha emparat de totes les indústries de guerra situades a Catalunya.
És difícil precisar com van poder influir al rodatge de Sierra de Teruel, les tensions entre el govern de la República i el de la Generalitat, que per aquells dies estaven en un moment de gran bel·ligerància. A això caldria sumar-hi les discrepàncies entre sindicats. Si per una banda el finançament venia íntegrament del ministeri espanyol, també és cert que la Generalitat va prestar el local per a Produccions Malraux.
—Bé, les indústries de guerra eren de la República des del principi, o almenys des de l’any passat. Només ha afectat les muntades per la Generalitat, quinze, crec[vii], de les que no totes estan en funcionament —Aub és partidari del socialisme negrinista.
—Ja. No és només per les instal·lacions. És una ofensa darrere l’altra. Doncs que facin la guerra ells! Veient com anem…, no m’estranya. Fa només una setmana, Negrín va signar cinquanta penes de mort a què nosaltres (nosaltres: la Generalitat, els catalans…) ens oposàvem. El mateix dia que els afusellaven, el gros president signava el decret. Quin xulo! Ajudat pels comunistes, està llançant una gran ofensiva contra l’esperit democràtic del nostre país[viii].
Miravitlles s’excita, beu, s’aixeca per continuar perorant, se sent l’eix de la reunió. Per evitar el míting, Thomas, agafant de la mà la seva dona, talla:
—Bé, però i la pel·lícula? Almenys uns rotllos de verge. En vaig trobar uns quants a Lepanto, però són d’alta sensibilitat, per a nocturns, que ara com ara, sense avions, no podem utilitzar.
—Jo sé que al ministeri tenen alguna cosa que guardaven per a ¡No quiero, no quiero! Però ara, amb l’augment del control i la rigidesa administrativa… Potser optin per deixar-vos-la a vosaltres en lloc d’Elías i els seus amics de la CNT[ix]. Quin cabreig s’agafarà. Però proveu vosaltres. Jo no vull tractar amb ells.
Aub hi posa sentit pràctic. Detesta les friccions entre els catalans i la República, que tant perjudiquen l’evolució de la contesa.
—Bé. Una mica de pel·lícula quedarà. Si són plans curts, d’interior podem anar avançant, per poc que sigui.
—El primer: acabar la maleïda drogueria. Hem de tornar els utensilis. Després podríem començar amb algun interior del comitè de Linàs.
—Encara no he traduït el guió d’aquestes seqüències. Pensava que aniríem per ordre.
—Doncs espavili —diu Malraux esforçant-se per no semblar gaire dur.
—Demà parlaré amb les noies. Elvira m’està ajudant molt.
Les tres secretàries són joves i simpàtiques, però no necessàriament adaptades al ritme febril de Malraux i Aub. Elvira Farreras, recomanada a Max Aub pel director del Museu d’Art Modern de Madrid que estava refugiat a Barcelona[x]: Marta Santaolalla, neboda de l’actor Pedro Codina[xi] i Zoé Ramírez, neboda de Mari Luz Morales[xii]. Aquesta última també col·labora en el rodatge de Sierra de Teruel, i és crítica de cinema i teatre a La Vanguardia, rotatiu del qual ha estat directora durant uns mesos el que li portarà a ser jutjada en entrar les tropes rebels a Barcelona.
—Has fet una volta pel Poble Espanyol? Concretem ja els punts de rodatge? —pregunta Marion.
—No, caram!, no dono l’abast. A més, ens queden serrells a La Volatería. Segons com evolucioni la batalla de l’Ebre, pot ser més difícil que ens deixin un avió per a les preses aèries. Si es carreguen el Latécoère o el De Havilland, no podrem prendre les vistes i dubto que recollint trossos d’arxiu en tinguem prou. I el diàleg entre Peña i Muñoz encara no està acabat[xiii].
Però Marion vol mantenir el control que creu que Malraux li ha confiat:
—Ja ho veurem. Encara no tenim el revelatge de París. Quan ho rebem sabrem si cal repetir alguna cosa, o com acabar el que està pendent. Demà anem tots dos al Poble Espanyol. Crec que, encara que hi hagi els del SIM i els seus presoners[xiv], podem trobar alguna sala gran que ens serveixi de Linàs i, per què no?, algun exterior que ens estalviï desplaçaments llargs, ara que estan restringits. Orphea, millor deixar-ho per a les dependències de l’esquadrilla.
Al matí, Denis i Max han anat al Poble Espanyol. Només arribar ja han vist detalls i situacions que els anuncien dificultats de tota mena. El “Camp de treball núm. 1”[xv], com així es diu ara, depèn del Ministeri de Defensa, tal com els ha dit el Cap del Servei Interior, un veterà poc empàtic. El camp serveix de regulador dels altres camps, acollint les noves incorporacions i dirigint-los a altres destins, ja sigui a Barcelona o al territori català encara controlat per la República. Això ocasiona, els ha dit, moments de gran rebombori, en el que no es pot ni pensar a muntar tot l’embolic per rodar la pel·lícula, encara que —aclareix davant l’expressió de decepció de Marion— de vegades es buida i hi ha moments de tranquil·litat fins que entra una nova remesa de “residents” —remarca amb ironia.
Han fet un volt pel recinte. Té moltes possibilitats per als exteriors, però el tràfec de gent desmanegada, els guàrdies armats i infinitat d’objectes per tots els racons auguren una adaptació difícil a les necessitats del rodatge. Ja ho veuran. El primer que cal és aconseguir el permís del Ministeri de Defensa per rodar. Negrín no es negarà, pensen. Ara que s’ha posat de valent amb els catalans, ha de demostrar que no és pura paranoia. Aub ha afegit que si cal André podrà parlar amb el seu amic Álvarez del Vayo, que per fortuna es manté al nou govern[xvi], o millor amb Sánchez Arcas: tan ronya com és amb els diners, no els pot negar una ajuda així[xvii]. La seva convicció sobre la necessitat de la pel·lícula podrà llimar qualsevol reticència que tinguin a Defensa.
De tota manera, de vegades anar directament a la cúpula pot generar rebuig als caps entremitjos directament implicats. El sergent que els ha atès els ha dit que el SIM és el responsable dels camps de treball, així que els ha suggerit que vegin primer Santiago Garcés[xviii], responsable de l’organisme policíac. A la nit informaran Malraux.
Els altres dedicaran el cap de setmana a acabar la seqüència afegida a última hora a una de les reunions, i que servirà per orientar l’espectador sobre l’acció aèria que es planteja. Alguns altres aniran al cinema Excelsior, a la Gran Via, a veure La reina Cristina de Suècia[xix]. La Garbo sempre és una invitació al somieig. A més els donarà ocasió de sopar al proper hotel Ritz, a l’habitació d’André, degustant algunes de les delicadeses que Suzanne Chantal ha portat a la seva amiga Josette.
SABER-NE +: Rodant al Poble Espanyol. (vídeo)
4.1.8.- Una seqüència no prevista.
La setmana acaba al Prat de Llobregat, rodant el pendent de les seqüències relacionades amb l’esquadrilla. La d’avui ha estat una idea d’última hora, possiblement de Marion, que davant el desordre en el rodatge de seqüències, ha cregut convenient posar un incís en què es resumeixi la situació i els plans d’atac, abans de fer aquest[xx]. Hi són presents Santpere (Peña) i Mejuto (Muñoz), per a un breu diàleg que facilitarà a l’espectador la comprensió dels successos que seguiran: l’atac al camp enemic, al pont proper a Linàs, el combat aeri i l’estavellament d’un dels dos avions.
El dia és magnífic, ideal per rodar a l’aire lliure. Pugen a la terrassa de l’immoble que serveix d’oficines. Aub treu d’una bossa un bloc on apareix un mapa fet a ma de la zona on suposadament succeeixen els fets.
Es reprodueix la gairebé totalitat de la seqüència XXIVbis (situada entre la XXIV i la XXIX), atès que no figura als guions originals. Ni als manuscrits ni a les publicacions posteriors (veure bibliografia), excepte al de Gallimard, que reflecteix el que realment apareix a la pantalla. Tot i això, sembla lògic que amb la voluntat de Malraux d’entrellaçar tres històries (Linàs i els voluntaris que l’assisteixen, el pagès que travessa les línies i l’esquadrilla), decidís fer una breu seqüència que informés sobre l’última i més dramàtica part del film: l’expedició aèria i el seu tràgic final. Segueix sent un misteri que una seqüència tan curta i explícita, fàcil de rodar, no estigués prevista en el primer guió mecanografiat.
La càmera en un extrem. Malraux ordena: Aneu avançant tranquil·lament. Vostè, Mejuto, atent, amb les mans a les butxaques. Miri el que li va indicant el seu comandant. Vostè -a Santpere-, agafi’l familiarment per l’espatlla. Avancin tres o quatre passos. Fins aquí -una marca a terra-, moment en què es treurà la llibreta i el llapis de la butxaca.
Un pla detall mostra el mapa rudimentari on el comandant marca la carretera i la via del ferrocarril que coincideixen a prop de Linàs, al pont assenyalat amb dos traços. El mateix que és a la paret del despatx del comandant, als estudis Orphea.
—Pren tu l’altre avió. De nit, malgrat tot, ens podem atrevir a donar el cop.
—Però el pagès sap de debò on és el camp?
–Potser. Però atesa la regió, no hi ha error possible.
Amb el llapis, complementa el pla amb dues creus: la ubicació pròpia i la del possible aeròdrom rebel. Després, amb un traç continu, reprodueix la possible ruta d’atac: primer el camp i després el pont.
Peña conclou el diàleg:
—S’ha d’atacar el camp només claregi. Si el destruïm no podran avisar més que els del sud de Calamocha. Nosaltres estarem ja sobre el pont. Després… I amb un gest vague, deixa al destí la sort de l’expedició.
Ho han assajat un parell de vegades, així que amb una única filmació n’hi ha hagut prou. L’estalvi de pel·lícula és cabdal.
Malraux està satisfet. Encara que sigui dissabte, podran acabar amb el conjunt a rodar a la Volateria, llevat del que queda quan s’entri en el combat aeri.
Mentre roden la conversa entre Peña i Muñoz, arriben d’altres a La Volatería en una camioneta. Codina ha fet nit a Barcelona per evitar els habituals retards que tenen lloc quan ve de Lloret. L’equip tècnic s’afanya instal·lant la càmera i els focus al camp de tir. Hi ha pocs avions, molts s’han desplaçat més al sud, per actuar al front de l’Ebre. Es compleix un mes, i les forces estan estancades.
Ja tots plegats, se’ls uneix el responsable de formació de l’aeroport, Andrés García Calle[xxi] que els felicita per la seva feina entusiasta i es posa a la seva disposició per al que puguin necessitar. Malraux li apunta que en uns dies (seran dos mesos) necessitaran dos Potez. L’oficial somriu i xiuxiueja un: bé, això ja ho veurem.
Però sí que els fa un favor. Veient la precarietat manifesta dels voluntariosos cineastes, els recomana un altre punt de rodatge,
—Heu visitat Sabadell? Allà hi ha els aparells que reparem. Segur que podreu trobar alguna imatge que us interessi. Si voleu, truco ara mateix,
A Sabadell li han dit que d’acord, que quan vulguin, que només han de trucar la tarda anterior. Malraux ha saludat militarment García Calle amb un sonor “Merci”.
S’aixequen tots de la taula on han pres un succedani de cafè i acompanyen Codina al camp de tir on ja està tot preparat, per assajar les preses.
En acabar el rodatge de la seqüència, en què un expert tirador ha ajudat perquè les marques a les dianes siguin ajustades, no han aconseguit el que indica el guió en la seva seqüència XXVIII[xxii] (Els trets de Schreiner són bons: el quadre de la diana es desprèn però queda penjant). Malraux i Aub riuen relaxats. Els nou plans de la seqüència han sortit a la primera. El segon comenta:
—Els trets encertats han clavat la diana. Sí, ho hem clavat! Poc importa que no se’ns desprengui.
Dilluns es desperta amb una altra bona notícia: els recanvis per al camió de so s’han expedit des de París[xxiii]. En dos dies, potser tres… ha dit Tual. De moment decideixen no fer-lo servir i dedicar la setmana a rodar en estudi. O les reunions del comitè de Linàs, amb extres portats del Prat de Llobregat, i la intervenció de José María Lado com a José, i després amb José Telmo (González). Però la primera cosa no serà possible en no poder localitzar encara l’actor. Caldrà anar al Teatre Català de la Comèdia, al 9 de la rambla dels Estudis, i preguntar a Enric Borras. Ell segur que sap on para. Aub se n’encarregarà quan vagi a escoltar el discurs de Prieto al teatre, l’endemà[xxiv]. Aub l’havia contactat ja el dia 12, en l’homenatge que se li va dispensar a Enric Borrás, però des d’aleshores no n’ha tingut notícies.
És possible que les seqüències IV i VI, a l’interior de la drogueria, no es rodessin als estudis Orphea, ja que en una visita a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes, als plànols no semblava que hi hagués soterranis. Una altra possibilitat seria al castell de Montjuïc o alguna dependència del Poble Espanyol que no hem trobat. El pas del temps ens impedeix ubicar-hi algunes localitzacions, ja que molts palaus de l’exposició del 1929 van ser demolits. El que sí que és cert és que es tractava d’un primer soterrani, ja que a l’inici entren al nivell del recinte, però després surten pujant una escala fins a un punt on brilla la llum.
Un altre element necessari i de què no disposen és un trípode amb rodes. Encara que potser se’l podrien agenciar, aprofiten l’ocasió per enviar Lepiani a Madrid a buscar-ne un que han localitzat. Trigarà dos mesos[xxv].
Els portarà tot el dia preparar una de les sales com a allotjament de l’esquadrilla: lliteres, alguna arma, i el retrat d’una senyora, detall fruit de la insistència de Malraux en recordar l’entranyable Mercery de l’esquadrilla, sembla que segles enrere, encara que faci només dos anys dels successos. Ja a Orphea, mentre els decoradors preparen el dormitori, es rodarà el que faltava de la drogueria.
En un soterrani dels estudis, ja amb l’actor que interpreta el Delegat Militar, hi ha els figurants que interpreten el grup de republicans que volen portar armes i dinamita a Linás, els mateixos, o gairebé, del carrer Santa Ana. Com a líders, Miguel del Castillo (Carral), que interpretarà l’heroica i suïcida acció de cotxe i González (José Telmo), el dinamiter asturià. L’espai és estret, no han guanyat gaire respecte a la cistelleria del carrer Petritxol que era la idea inicial i en la qual es van rodar l’entrada i la sortida del grup.
Repeteixen el pla de González descartat dies enrere. En un despatx angoixant, parlen confidencialment Carral i el Delegat Militar. Criden a González. Aquest els informa de les poques armes existents a Linàs i el risc que els rebels controlin el pont d’accés a la població. El Delegat els ordena sortir de la ciutat tant sí com no i arribar a Linàs per col·laborar en la seva defensa.
Dues vegades s’ha hagut de repetir la presa. Els plànols mitjans dels dos homes funcionaven, però en cridar a González, algun sapastre, a la drogueria, al girar-se, li ha caigut un recipient de les mans, amb el consegüent estrèpit. «Tallin!, quel bordel! Ja és la segona vegada, com si sobres pel·lícula!» ha cridat André. Per calmar-lo, Aub demana un recés i es retira a un racó, per assajar amb Telmo. La seva manera de parlar no casa amb allò que s’espera del rude miner asturià que interpreta. “Una mica de dinamita, els vaig ensenyar jo a servir-se’n… però no tenen experiència”. Ho repeteix quatre vegades, sense satisfer l’home de teatre que és Max.
Els portarà tot el dia fins a altes hores de la nit. Afortunadament, després del primer fracàs, han seguit assajant, sense rodar, la totalitat de la seqüència IV al despatx de gerència de la suposada drogueria, i després la VI, al seu magatzem. A darrera hora del matí, s’ha rodat la primera. Així han pogut desmuntar la càmera i els focus, i passar-los a l’espai contigu, una mica més ampli, encara que no gaire més, com demostren les fotografies que va prenent Marion. Irònicament, Aub xiuxiueja: —Bé, almenys la damajoana no s’ha trencat.
Entren els personatges de Pedro i Barca amb un sac que buiden al taulell. No hi ha embotits tot i que el guió ho indica. Només unes quantes pistoles i munició.
EMILIO: Quin fàstic de bales! No en toquem ni a vint.
CARRAL: Ja en vindran unes altres.
I després passa a explicar els detalls de com podran arribar a Linàs. Ho faran amb dos cotxes que trobaran en un garatge dels afores. La seqüència, però, quedarà sense rodar.
Es reparteixen les armes. Carral agafa el comandament davant de la mirada expectant del delegat. L’encarregat del carrer Petritxol passejant entre els actors. Travelin de cares expectants, d’homes que saben que poden morir a les poques hores.
Cadascú amb una arma, pugen per unes escales cap a l’exterior. Amb les sacsejades de les canonades, a la damajoana van caient gotes amb el ritme inexorable del destí.
Malraux, per fi, està content. Tot i les limitacions, la seqüència creu que ha quedat bé. Ho confirmarà quan, setmanes després, arribi el revelat que farà Tual a París.
Ja sortint, el delegat sindical agafa a Max Aub pel braç.
—Avui us ho deixo passar. Però els actors no poden estar dotze hores a la feina com ha passat avui. Que no es repeteixi. El cinema no té cap carta blanca.
L’Aub li dóna la mà i l’acomiada sense respondre’l. “Serà cretí” pensa per dins seu quan veu el seu quixotesc cos sortint cap a la foscor. Serramía, que així es diu l’arrogant assistent, va ser recomanat per Mantilla[xxvi], que al seu torn va ser imposat pel Ministeri, amb l’ànim de doblar amb espanyols tots els possibles llocs ocupats per francesos, i alhora tenir cura de l’ortodòxia dels plantejaments.
Ho comenten de camí a l’hotel amb Elvira Farreras que l’acompanya per després agafar un tramvia fins al barri del Putxet on viu. A ella tampoc li cau bé el claqueta cendrós, que protegit per la seva posició al sindicat d’espectacles, presumeix d’haver participat en nombrosos rodatges, quan en realitat han estat només uns quants documentals.
—Més contratemps —diu ella. ¿Ha vist La Vanguardia d’ahir[xxvii]? Restringiran més el consum de gasolina. I precisament ara que el rodatge s’està preparant a Tarragona i Cervera. Podrem? El meu germà és a Tarragona, com m’agradaria veure’l![xxviii]
L’Aub s’encongeix d’espatlles.
—Qui ho sap? Sens dubte, Tarragona és la prioritat, i si hi anem, compta amb venir amb nosaltres. Després, Cervera no només dependrà de la benzina, també de la situació al front. Això de l’Ebre sembla estancat. I si els feixistes es decideixen a trencar pel Segre… No ho sé, ho veig difícil. Saps què, Elvira? Jo, de moment, si podem acabar la maleïda drogueria i si és possible el carrer Santa Ana, em dono per satisfet. I tot això si hi ha pel·lícula, que aquesta és una altra. A sobre, dissabte es va cremar el magatzem de la casa Diamant, al carrer Bailén[xxix]. Milers de metres de pel·lícula a prendre pel sac.
El fet que quedi patent la característica d’inflamable de la pel·lícula cinematogràfica, pensa Aub, dificultarà encara més l’enviament per avió. Per part seva, Malraux ha reclamat pagaments endarrerits a Economia. També s’organitzen col·lectes a París els fons dels quals aniran directament a Tual. De totes les dificultats que van sorgint, la manca de material fílmic és la pitjor. Hi haurà una reunió amb Sánchez Arcas, el sotssecretari de Propaganda, per activar els pagaments promesos per poder pagar els sous i comprar cinta. Però no és la manca de diners, que és greu, sinó la diversitat de material utilitzat i, per sobre de tot, els retards en els enviaments des de París. Tot plegat posa en risc l’obtenció d’una pel·lícula amb un mínim de qualitat que pugui ser exhibida dignament als cines nord-americans, possibilitat contemplada a l’inici del rodatge[xxx]. El somni de Malraux de rodar una versió americana va quedant als llimbs, després que ja hagi estat exclosa la francesa per imposició del govern espanyol que la patrocinava, i també per falta de divises disponibles. Però fins i tot el rodatge a Espanya es fa impossible en comprar la pel·lícula verge a París. Les contínues trucades telefòniques a França causaran fins i tot una advertència al Comissariat de Propaganda per part de la Presidència del Govern pel seu cost elevat.
SABER-NE +: Maig 1938: Max Aub s’uneix al grup.
4.1.9 Carrer Santa Anna.
El 24 ha estat de preparació per al rodatge al carrer de Santa Anna, imprescindible per mostrar una acció que eviti un seguit de massa seqüències d’interior amb xerrades interminables. André, Max, i especialment Page, s’han ocupat de veure les ubicacions idònies, o possibles, de la càmera. Fins i tot han demanat les claus a la portera del número 30 per pujar a l’entresol, on sembla que no hi resideix ningú. Prefecte! ha exclamat Malraux, amb la seva càmera de mà, enfocant la reixa que dóna entrada al recinte de l’església de Santa Anna, a poca distància a peu de la Plaça Catalunya. També des del portal podria anar bé rodar, encara que per al plànol inicial, amb els republicans arribant al punt on es pararan, espantats pel pas dels “moros”, Malraux, aconsellat pel responsable de fotografia, decideix posar la càmera al cap del carrer Belltrellans.
Així, queden tres punts on ubicar la càmera Parvo: l’esmentada, al costat de la reixa, i des del número 30. Els tres focus disponibles, es col·locaran una mica més endarrerits, cap a la Rambla. Aub s’encarregarà de col·locar-hi els guàrdies d’assalt que impediran que la munió curiosa arruïni la poca pel·lícula de què disposen. La frontera la marcarà el cap de carrer del carreró de Sant Bonaventura. El valencià comentarà: “Molt sant veig jo per divulgar la causa republicana!”.
Han quedat en un racó els rails i la plataforma del tràveling que es pensa utilitzar. No pot estar col·locat a l’inici, ja que la seva ubicació és per on passen els guerrillers, a l’anada i tornada precipitada, al pla inicial.
En tenir el material tan a mà, hauran emprat la tarda, ja fosquejant, per rodar els breus segons d’entrada i sortida de la drogueria, l’interior de la qual estan a mig rodar als estudis Orphea. Ho han fet al carrer Petritxol, utilitzant la cistelleria Lledó, al número 15.
Han estat pocs segons, en què rodaran la persiana d’entrada, amb el rètol anunciador, on s’adreça el comissari polític[xxxi]. Immediatament, amb la càmera al seu interior, s’haurà rodat la sortida dels voluntaris carregats amb la dinamita, i per això l’encarregat de l’establiment haurà pujat la porta metàl·lica. Després, satisfets, Page els ha fet una foto davant la botiga, on han demanat a l’encarregat que se sumi la grup.
L’endemà al matí, dijous 25, molt d’hora, s’han anat reunint els actors i l’equip de rodatge al bar Nuria[xxxii] a la part superior de les Rambles. Page i Thomas, amb algun assistent, s’han avançat i ja estan prenent possibles enfocaments al carrer Santa Ana, a la part propera al Portal de l’Àngel. Hi ha eufòria. Els primers exteriors a la ciutat!, amb la perspectiva d’un rodatge continuat d’una seqüència completa.
—Si això segueix així, a finals d’any tindrem la pel·lícula llesta —diu l’Aub, amb la boca encara plena.
Estan esmorzant, hi ha fons per pagar-ho.
Malraux, més inquiet, s’aixeca i, aplaudint, afanya perquè acabin la tertúlia.
Travessen la barrera que formen mitja dotzena de guàrdies i nombrosos curiosos, alguns pujats en una plataforma que després servirà per als focus. Dies enrere, des de Propaganda, Sánchez Arcas ha parlat amb el ministre de Governació, Paulino Gómez, i ha aconseguit mitja dotzena d’efectius. Les relacions amb la Generalitat estan tenses. La setmana anterior, com a protesta per la presa de control de les indústries de guerra a Catalunya per part del govern central, han dimitit dos ministres[xxxiii]: Ayguadé, d’ERC i ministre de Treball, i Irujo, del PNB i ministre sense cartera, en solidaritat amb el primer. No era moment de deixar cap escletxa al protagonisme dels mossos d’esquadra.
Paula[xxxiv], després de fer un petó al seu marit com a senyal de bon averany per a l’inici, aixecant la mà, diu:
—Carral, Damián, Luis, González… —han decidit cridar-los pel nom del personatge—, Ramos, Agustín…
El tal Ramos aixeca la mà. A un gest de la Paula, indica:
—González no ha vingut. Ho tenim assajat, però ahir no es trobava bé.
Max i André es miren. “Ja comencem”, pensa el primer. El francès, expeditiu:
—No importa. Ens saltem la seva part. Vinga, cal començar[xxxv].
Diligent, Mme. Boutault ratlla unes línies del guió mecanografiat que sosté.
Tots als punts indicats, amb la càmera a la boca de carrer de Belltrallans. L’equip al seu voltant, amb Malraux recolzant la mà sobre l’espatlla de Page. Una mica més enrere, Aub acabant-se un entrepà. A una mirada de Max, s’avança i diu:
—Tots caminant ràpidament, decidits. A la part del darrere del grup, els dos amb la dinamita i, l’últim, “Punt i ratlla”. Quan arribeu al punt marcat a terra, us pareu un instant, i després retrocediu corrent. Provem una vegada.
A Agustín li han posat el malnom a causa de la coixesa, que per altra banda complirà a la perfecció el seu paper de ràcord amb la seqüència següent, ja a Tarragona.
El grup ho fa. Dos del davant corren massa, els que van carregats amb la caixa d’explosius, es retarden.
—Alto! Massa separats. Tu, no corris tant, caram! Vinga, un altre cop.
La segona és més satisfactòria. Es tracta només d’una vintena de metres, el que pot copsar el gir de la càmera a l’entrada del carreró, entre els seus dos cantons. L’assagen una tercera i roden. Lepiani anota a la claqueta: Sierra de Teruel, VII, plànol 1, presa 1. A una indicació de Max Aub, ha esborrat el guix amb què havia escrit Sang de gauche per reemplaçar-la pel nou nom.
—Acció! Crida Page amb marcat accent francès.
S’hi posen.
—Alto! Quedeu-vos aquí.
Aub surt de darrere la càmera i es dirigeix al grup.
—Figureu-vos que acabeu de veure una desfilada de moros que passa al cap del carrer. Ara no hi ha ningú, la policia impedeix que s’hi acosti gent a aquesta part del Portal de l’Àngel. Però imagineu-vos que veieu passar una companyia de “regulares”. Com reaccionaríeu?
—Collons! —Crida una veu anònima del grup.
—Doncs això, retrocediu volant. Tu, Carral, et quedes a la botiga de calcomanies; Luís i Damián, a la reixa; després González i Ramos, un portal més enllà, Pedro i Manuel…
Ho filmen. Alguns han passat massa a prop de la càmera, però el dia va avançant i la intenció és acabar la seqüència. Si hi ha temps, ja repetiran el pla. Mentrestant ha arribat José Telmo, el González de la pel·lícula, desfent-se en excuses[xxxvi].
Es forma una rotllana amb els actors. Llevat dels professionals Castillo (Carral) i González[xxxvii], els altres tenen una curta experiència teatral, alguns simplement com a aficionats. El fet de participar en un rodatge els excita.
—Vinga, fora d’aquí. Vosaltres, vinga, col·loqueu d’una vegada el tràveling.
Malraux l’agafa per l’espatlla:
—Max, ja són les dotze. Digueu-los que vagin a menjar alguna cosa. Mentre canvien de lloc la càmera i els focus i instal·len el tràveling no podem ni tan sols assajar. Que tornin al Núria.
Aub segueix amb les indicacions:
—Els actors al Núria. Mengeu alguna cosa. Però compte amb el que demaneu.
La posada dels rails, el carro amb la càmera, els focus en la nova posició els ocuparan fins a les quatre de la tarda. Va estenent-se el nerviosisme. Aub va al Núria a cridar als actors que segueixen allà de xerrameca. Travessant les Rambles, Telmo li diu:
—La Vanguardia diu que diumenge es van abatre no sé quants avions[xxxviii]. Mira, he pispat el diari. Digues-li al cap, estarà content.
Denis Marion, que fins ara no hi ha intervingut, s’adona que ha de prendre la iniciativa. Mira un moment el guió que sosté la Paula, i després indica:
—Rodem primer el tràveling, des de les calcomanies al Grand Chic. Apa!, tots als seus llocs. Després filmarem els trets. Tu, Ramos, compte amb la bosseta de tinta (que simularà la tinta quan el fereixin).
El tràveling creua diagonalment el carrer, prop del mateix espai reduït que s’ha rodat al matí.
Aub atura l’operació amb un gest de la mà. Després s’acosta a la casa contigua, on unes dones estan contemplant l’espectacle, xerrant alegrement.
—O es fiquen a casa, o demano als guàrdies que se les emportin —el miren sorpreses—. O millor, quedin-se, potser els arriba un tret. Fora!
Ja no tornaran a aparèixer. Max amb un gest, indica als operadors que procedeixin.
—Acció!
Lentament, la càmera es va desplaçant de dreta a esquerra, partint de la reixa de l’església, amb una certa pausa a les parelles de republicans indicades a cadascuna de les entrades. Tots van complint, més o menys, amb el que preveu el guió.
Carral, en una botiga de calcomanies, amb un fusell metrallador, rep el primer impacte, però no el fereix. Segueixen, a la reixa, Damián i Luís, que porta una bossa amb dinamita i és ferit en un braç. Després, González, ajupit, i Ramos que s’agafa el ventre en ser ferit per una bala. Continua avançant la càmera cap a l’esquerra, on hi ha Barca, sol en un portal d’una perfumeria on s’aixopluga. Més enllà, l’Agustí i el Manuel en un portal de pedra. Finalment, en una botiga de modes, hi ha Pedro i Salvador. Aquest és ferit i cau, sostingut pel coix.
Al crit de ¡talleu!, Paula indica a Malraux:
—Li vaig dir a aquell que ocupés el lloc a la botiga “Ramos de Gra” per substituir Agustín. No sé per què, però l’Agustí estava amb el Manuel al portal contigu a la perfumeria.
—D’acord, moltes gràcies. Vostè és molt valuosa. Ningú no hauria vist el detall. Però la presa val. I no ens sobra pel·lícula —tanca, amb una mirada interrogant a l’Aub, que és qui ho havia traduït. Després es dirigeix als càmeres.
—Crec que ha sortit bé. La tarda va avançant.
—Rodem la persiana. Uns metres després ja tallarem. No hi ha amo, no crec que passi res amb què la perforem i al final la partim en dos.
Ho fan des de l’extrem més proper a la reixa de l’església, fins on pot arribar el carro de tràveling, que seguirà, en contrapicat, les dues finestres del pis; a la segona, figurant que el tirador és ferit per Carral, la persiana es partirà en dos. Després trauran la càmera, deixant els rails que no dificultaran el rodatge dels plans mitjans a la part contrària.
—Suggereixo que fem ara els talls a intercalar. Primer a nivell de carrer, i des de l’entresol.
Són gairebé fotos fixes. Carral atent, sorprès per un tret. No serà tal, ja que no es disposa de projectils, tan escassos al front. S’utilitzarà una bola de rodament, llançada amb habilitat contra la vitrina de les calcomanies.
També es rodarà el pla mitjà de la caiguda de Salvador ferit, amb un company[xxxix] i, detall molt propi de Malraux, el trencament de l’aparador que provoca la caiguda d’un barret de la casa de modes, tal com el francès ja havia indicat al guió.
Ha fosquejat. S’emporten tot l’equip de rodatge i il·luminació. Hauran d’acabar l’endemà sense guàrdies. Ho faran amb una càmera col·locada a l’interior del pati de l’església, amb Carral agrupant els seus homes. Alguns de l’equip d’atrezzo aconseguiran que no s’hi acostin massa els curiosos.
Carral, envoltat dels seus homes, dóna les instruccions:
—Tu, López i Marín[xl], quedeu amb els ferits, els altres, a la porta.
Tot i ser només uns instants de rodatge, la situació per culpa dels curiosos es fa insostenible. Ja no podran filmar el grup dirigint-se a la porta. Ho hauran de fer a Tarragona, uns dies després. Així, canviaran el carrer Santa Anna pel de les Escrivanies velles[xli] de la ciutat del sud de Catalunya, per rodar els escassos 10 segons finals de la seqüència VII.
SABER-NE +:
Carrer Santa Ana -Seqüència VII (amb plànols i ubicacions comparant l’època amb l’actualitat).
Vídeo: Rodant a Barcelona i Tarragona (seqüències VII a X)
4.1.10.- Sabadell.
Han passat el dia, però ha valgut la pena. Fins i tot han rodat una seqüència que estava previst fer a l’interior: la XXIX.
Han sortit gairebé de matinada. Per una vegada, tant Julio Peña com José Santpere han estat puntuals. A les vuit eren a la porta del camp d’aviació de Sabadell, als afores de la població. Ja els esperaven. Mentre els càmeres situaven l’equip a l’interior d’un hangar de reparació dels famosos “xatos”, els caces russos Polikarpov I15, els han ofert un esmorzar frugal amb malta, llet i unes llesques de pa.
Sabadell és una població industrial, amb nombroses fàbriques reconvertides en indústries de guerra[xlii]: paracaigudes, blindats, fins i tot tancs a l’antiga fàbrica de filats Vicenç Planas, amb uns tres-cents operaris. Però l’objectiu avui és l’aviació, destacar la insuficiència de mitjans deguda a la No-intervenció, en contrast amb la presència alemanya i italiana a la contesa.
Malraux ha exultat en veure les restes d’un avió italià abatut dies enrere. Se n’aprecia clarament l’origen en els pneumàtics Spiga.
—Vinga, rodem.
Entren Peña (Santpere) i Attignies (Julio Peña). Improvisen amb un text que Malraux ha fet malbé i Max Aub traduït durant l’esmorzar. S’insereix entre les seqüències XXIX i XXX, que, si poden, també rodaran aquí, encara que la primera estava prevista fer-la en estudi[xliii].
ATTIGNIES: El que vam abatre ahir.
Metres més enllà, un altre avió sinistrat:
ATTIGNIES: Han perfeccionat els nous models.
PENYA (anant cap a un cotxe d’Aviació): Fixa’t en el comandament de les metralladores.
ATTIGNIES (tocant-los): Malgrat tot, podem amb ells.
PENYA (des de l’interior del cotxe): Ataca.
Attignies puja i arrenca el motor del cotxe.
—Magnífic! —clama Malraux. Ara anem per una altra part del guió. Comencem per la XXIX, quedarà més real si és un exterior. El despatx de Peña ja sortirà prou en altres seqüències.
Així doncs, s’han desplaçat fins al barri de Can Feu, a la fàbrica Baygual i Llonch[xliv]. En ella es procedeix al muntatge d’avions russos des que els intensos bombardejos a Reus, la tardor del 1937, aconsellessin el trasllat a aquesta zona una mica més protegida. Rodaran el diàleg entre els dos personatges en el moment que s’aproximen als hangars. Uns pins propers fan una mica d’ombra.
El comissari polític ha demanat cotxes o focus a diversos punts, sense èxit. Els necessitaran per a l’enlairament nocturn. D’altra manera, l’atac al pont de Linàs seria un suïcidi, ja que el desequilibri de forces aèries és aclaparadora. Attignies informa el seu comandant. Aquest li pregunta:
PENYA: Estan a punt les dues tripulacions?
ATTIGNIES: Només dues?, dues?
PENYA (amargament): Vine i veuràs, comissari polític.
Ho diu a la porta de l’hangar.
S’ha col·locat la càmera a l’interior, amb el dubte de si la il·luminació serà suficient. Avancen entre una sèrie de “xatos” amb la part del motor tapada per una lona.
Berenguer adverteix a Page:
—Tot quedarà massa fosc. Potser una llanterna donarà un ambient més misteriós, i no es veurà el resultat fins al final.
Tots dos homes, amb la llanterna que els han donat, avancen lentament.
ATTIGNIES: Aquests són els que es poden reparar?
PENYA: Si a això en dius reparar…
ATTIGNIFIES: Però i la reserva?
El feix de llum il·lumina un aparell nou, del qual Peña treu lentament la lona davantera. No hi ha cap motor. Amb ràbia exclama:
—No Intervenció. Fa sis mesos que esperem els motors.
Tornen la lona al seu lloc i després, capcots, van sortint. Ja a la porta, el jove oficial introdueix les seqüències següents, on s’anirà frenèticament a diversos pobles a la recerca de cotxes que, amb els seus fars, puguin orientar l’enlairament de la matinada següent.
ATTIGNIES: I aquella nit, res de caces?
PENYA: Encara no hauran tornat. Però el primer no són els caces, sinó els fars. Busquem cotxes pels pobles.
Només han hagut de repetir un pla, en no poder treure fàcilment la lona del motor del xato. La resta ha quedat bé a la primera, o almenys això pensa Malraux, encara que no podrà veure-ho fins setmanes després, quan hagi estat revelada la pel·lícula a París.
Tornaran, exhausts, ja entrada la nit. Però se n’han rodat gairebé una vintena de plans. El dia menys pensat, han aconseguit la collita més gran. Ho celebren amb una copa de conyac. Diumenge, 28, descansaran tots menys Max Aub, que amb la intenció de rodar al despatx de Peña que estan acabant de muntar a Orphea, s’afanyarà a contactar amb Mejuto i Santpere, i si pot, també veurà de concretar amb el futur pagès de Linás: José, l’actor José Maria Lado.
4.1.11. Ni pensar a sortir, Muñoz.
El diumenge 28 serà un dia de festa. Al matí alguns aniran al futbol, on competeixen l’Espanyol i el Júpiter, altres a la platja de la Barceloneta, d’on hauran de marxar en haver-hi un fort bombardeig a la Barceloneta i a Can Tunis[xlv], al vessant marítim de Montjuïc. La majoria, simplement, dormiran fins tard, exhausts. A la tarda, reunió al despatx de la Diagonal, per revisar el que s’ha fet fins ara i planificar els passos següents.
Aub, amb Marion al seu costat, resumeix: Estan rodades, encara que encara no revelades, les seqüències del camp d’aviació: La I, parcialment, sense l’escena de l’avió estavellat i Peña intentant sortir-ne, i totes en què intervé Codina (en el paper de Schreiner): XXV, XXVII i XXVIII. A més, la que s’ha improvisat com a ràcord de l’estratègia d’atac, en un terrat[xlvi]. Si el revelat ens satisfà, ja podrem prescindir de Codina i els seus retards fins que el tornem a necessitar per a la seqüència final. D’altra banda, s’ha rodat també el que fa referència al grup de republicans que intenten sortir de la ciutat per assistir a Linàs: el carrer de Santa Anna i la maleïda drogueria, així com l’anècdota de les armes a casa d’un feixista, rodada en estudi, és a dir, les seqüències V, VI i VII. Ah! I també la de les honres a Marcelino, la II. Han passat tres setmanes i sembla un segle. Esperen que els resultats siguin positius, revelar a França és un impediment més en no poder visionar el que s’ha fet fins setmanes després. En total, un centenar de plans rodats[xlvii]. Els últims sortiran per a París dilluns per Air France. Roland Tual ja està informat.
A la nit, ja a l’hotel Majestic, han lliurat a Max Aub un sobre: El número XIX d’Hora d’España[xlviii], que inclou a la pàgina 83 la seva obra de teatre: “Pedro López García -Auto”. Una noteta adjunta: “Enhorabona, espero no abandonis el teatre pel cinema”, signada per José Bergamín. L’endemà, ho ensenyarà a Malraux. El recordes? Ens va presentar a Cruz y Raya. Aquesta nit, ja al llit, pensarà amb Peua, allà a París, mentre llegeix Gil-Albert a la pàgina 40:
Y al final mi estancia vacía,
con la soledad sobre el lecho,
más espantosa que nunca,
como un abismo sin frondas,
quieta…
Abans d’adormir-se, cedirà a la temptació de llegir-se amb autocomplaença: “MARE: Si els homes no tenen collons per dir-vos les coses, a mi no se’m quedaran a la boca; em farien mal els queixals i us les escupo; corbs que aneu a l’olor del botí, xucla-sangs, fills de mala mare. (El sergent s’asseu la mira, divertit). Creieu que no us conec? Sou iguals als vostres avis. No; no sou iguals, sou els mateixos enemics del poble. Amb una vella no us atreviríeu i per això parlo; és possible que si no també callés, per por. Fa cent anys que anàveu per aquí, amb les mateixes boines vermelles i el cor negre. Matant i robant en nom de Déu. Carlistes, traïdors. Però ja vindran els liberals i us donaran el vostre merescut. Alguna vegada s’ha d’acabar la mala herba i la mala sang”[xlix]. Sí, des del carlisme, i fins i tot abans, s’arrossega la mateixa podridura. Ell ho coneix bé, allà pels cingles del Maestrat.La son el venç, la revista cau.
Està concloent un agost prenyat de dificultats i retards, però que encara manté viva la flama de l’esperança. Centrats en els estudis Orphea, mancant les bateries del camió i de
suficient pel·lícula verge, l’equip tècnic s’ha dedicat a muntar el que serà l’oficina de Peña. Es tracta d’una estada força àmplia per posar la càmera i dominar el conjunt. Una taula sobre cavallets, sota una de les tres finestres que il·luminen l’estada, un càntir en una, i un telèfon a la paret.
Fa calor. Una altra taula en un lateral, també amb plànols, davant un gran mapa de la zona de Terol. A la paret contrària, s’hauran de penjar uns paracaigudes que algú anirà a buscar La Volatería.
—Estarà llest Mejuto? -pregunta Malraux a María Luz Morales , que ajuda esporàdicament, però amb més freqüència durant les absències de Max Aub.
—Jo hi compto. Ja va arribar el permís de comandància —afirma la Paula, la dona de Thomas, convertida en una script eficaç.
—Ja em va dir en Max que era un bon actor. Que encaixava en el paper de capità Muñoz —intervé Maria Luz Morales[l], que hi entén d’això—. Alt, aposto -esbossa un somriure-. Declama bé. A Madrid va deixar una bona impressió a Liliom, una obra de l’hongarès Molnar, dirigit per Federico[li]. També hi actuava el seu germà Enric, però Severiano
Andrés, caram amb el nom!, n’era el protagonista. ¡Ah, quina època!, Federico i La Barraca, el club Anfistora[lii], on estaria avui Espanya si no s’haguessin alçat contra la República. Em va dir Bergamín que l’any passat encara va actuar a Madrid, al teatre de La Zarzuela, amb un gran èxit. Era La tragèdia optimista[liii] (això sí que és un títol!), que va adaptar María Teresa León. També n’era el protagonista. Sí, té experiència, encara que no al cinema. A més, és militar, per la qual cosa no li costarà adoptar el capteniment necessari.
María Luz Morales té criteri, coneix l’art de la interpretació, especialment a partir de la funció de directora de La Vanguardia i dels seus escrits de teatre, cinema i moda.
—Si vostè ho diu… —André està una mica escamat pels tics teatrals de Santpere i Codina. És veritat que fins ara Mejuto ho ha fet bé. Però estar sempre pendents de l’autorització militar… seria un desastre que no poguéssim rodar el que hi falta.
—Estava a la 72a divisió, amb Enciso[liv]. Quan va ser dissolta, Max em va explicar que havia passat al XVIII Cos d’Exèrcit. De moment és a la reserva, en espera del que acabi passant a l’Ebre. Té el grau de capità[lv].
—Això és el que temo. El poden portar al front d’un moment a l’altre.
—De moment, hem avançat força a les escenes d’estudi. Creuem els dits.
—I les seqüències de l’interior de l’avió?
—Bé, quan tinguin el decorat en parlarem —intercala la Paula. Caldrà veure amb atrezzo quan pot ser això. Encara sort que tenim assessors que hi entenen i han pogut inspeccionar un Potez a l’aeroport. Fer mig avió amb contraxapat no és cosa fàcil.
Beuen un glop de vi. Fa una calor que ofega. Barcelona s’afanya entre dues alarmes. Ells, en un bar cantoner de l’Eixample, a l’ombra, no gaire lluny del Comissariat, segueixen amb la planificació. Acaben d’arribar Denis Marion i Louis Page. Aquest diu:
—Encara no és aquí. No tenim prou pel·lícula per anar a Tarragona. I tampoc no es podria desplaçar el camió de so… sense bateries…
—Ara parlàvem de rodar a estudi… —Aub intenta ser optimista.
—No! —Malraux s’aixeca irat—. Totes dues coses són imprescindibles. No les havien encarregat?
—Sí, fa dies, però deuen ser a la frontera.
—Doncs ja hi aniré jo[lvi].
Max Aub, l’home per a tot, la mà dreta, i a vegades l’esquerra, del director francès.
—Ara mateix vaig a fer unes trucades. I si és així, agafa un cotxe i se’n va quan hàgim rodat el despatx de Peña —conclou André, taxatiu. Mira els dos assistents—. Rodem en estudi mentre puguem. I que algú vagi ja a Tarragona a veure exteriors. L’hotel està reservat, no?
—Per descomptat. El París[lvii]. Vaig dir que seríem uns vint, encara que no tots els dies. Els “voluntaris” de Terol, l’equip tècnic, potser em vaig quedar curta –apunta Paule Boutault.
—Afegeix-hi a l’Elvira. M’ho va demanar. Sembla que el seu germà és metge allà.
—Jo també hi he d’anar? -interromp Petit, responsable de decorats, que està treballant pel plató i ha sentit la conversa-. Diuen que es bombardeja molt. Ho he llegit a La Publicitat[lviii], a primera pàgina.
Aub assenteix. Marion no es vol quedar enrere.
—Així, dilluns, amb Santpere i aquest tal Mejuto, oi?
—Sí, sembla que anem agafant ritme. I els sindicats que callin. Si no venen els espanyols tant me fa. Ens apanyarem amb els francesos. Vostè, Max, vingui amb mi. Ens veiem tots al vespre a l’hotel per repassar el guió d’aquestes seqüències.
I dient això va a telefonar, seguit de Max Aub.
—Sí, les bateries i tanta pel·lícula com pugui —li dirà al cap d’una llarga conferència amb Tual, i després amb un amic de Perpinyà—. Dimarts, si podem filmar la seqüència del cotxe amb el gos, en acabar surti cap a França. Agafi el Buick[lix]. Parlaré amb el ministeri per a la benzina.
Max Aub estarà gairebé una setmana a França intentant passar el material per una duana reticent. Abans de marxar, Josette l’ha cridat a part. Li diu:
—Suzanne, a qui va conèixer fa uns dies, ja ha enviat unes quantes coses que li vaig demanar. Les haurà rebut Jean[lx], un altre amic, que resideix a Perpinyà. Alhora, ell té un amic, un comercial que travessa la frontera sovint, que l’ajuda en els enviaments a Barcelona. Són bona gent. Tingui –li dóna un paper– la direcció. Segur que li pot ser útil per portar les bateries i el que calgui. I tornarem a tenir paté!
A Max Josette li cau bé, però encara millor la seva amiga Suzanne: eficaç, alegre, sempre disposada a ajudar. Un encant. Antiga crítica cinematogràfica a Cinémonde, va conèixer Josette Clotis a Marianne, la revista política i cultural sorgida de Gallimard. Des de llavors són amigues íntimes. Ella li és de gran ajuda atès el coneixement del món del cinema. Finalment, els subministraments arribaran a Cerbère el 5 i, després de dificultats al pas de frontera, a Barcelona el 8 de setembre[lxi].
El dilluns 29 d’agost, quan André arriba a Orphea, ja són al plató Santpere i Mejuto, drets, amb un guió que els ha donat Elvira a la mà. Xiuxiueixen el text. Page i Thomas ajusten la càmera Debrie Super-Parvo. Al costat, un Manuel Berenguer[lxii] expectant. Petit no ha vingut, està acabant el mig avió de contraxapat en un taller de Sants.
A l’ambient, les paraules d’Indalecio Prieto en el seu discurs del teatre Poliorama del diumenge 28[lxiii]: ““Tots els ultratges els hem patit, i no vull parlar -per què?- d’aquest gran escenari de totes les farses, palau immens on el cinisme es vesteix de frac, que es diu la Societat de les Nacions “.
André Malraux, abans de cridar: Acció, en veu alta, recorda als presents l’objectiu de la seqüència:
—la República està ofegada per la No Intervenció. No hi ha aparells per acudir a la protecció de Linàs, impedint així que l’exèrcit rebel avanci. Santpere, el comandant Peña, que acaba d’arribar del front, anirà responent les seves preguntes—adreçant-se a Mejuto—. Hi ha un pont que és clau: però no hi ha avions per atacar amb garanties, ells en tenen molts més. Anem a per la primera part: Entra Muñoz, i es posa a mirar plànols, cosa que també està fent Peña. Assagem, rodarem quan estiguem segurs del resultat.
Ho fan. Entra Mejuto:.
—Van rebre els nous avions, oi?
—Érem un contra vuit.
Penya encén una cigarreta mentre el seu capità se li acosta.
Segueix la conversa fins que diu:
—Si almenys tinguéssim els nous visors.
—Alt, canvi de pla —indica el director.
Entre tres mouen el trípode cap a un altre enfocament. Si almenys tinguéssim un trípode amb rodes, comenta Thomas en veu baixa. Lepiani, donant-se la gran vida a Madrid, sense ni tan sols la delicadesa de trucar dient que no troba el maleït artefacte. Tots intueixen que no en podran disposar en molt de temps.
Ara la càmera enfoca un gran pla, amb dues línies que s’uneixen als extrems. Peña relata la revolta dels republicans en una sèrie de poblacions fins a Linás.
—A aquesta hora els seus reforços només els poden arribar per la línia de Saragossa —resumeix Muñoz.
Page ha accionat el zoom fins a un pla mitjà. Peña conclou:
—Per això Jiménez atacarà tan aviat com volem el pont…, però volar el pont un contra vuit…
Un pla més proper és interromput pel timbre d’un telèfon que Berenguer ha accionat a un senyal d’André.
—Digui?
El director talla bruscament.
—No!, no! El telèfon no ha de funcionar bé. Ni telèfons en condicions tenim! Ho ha de repetir mentre s’enfada. Vinga, amb mala llet.
Repeteix “digui” fins a quatre vegades. Un primer pla de Peña parlant per telèfon i després la càmera fa un gir cap a la lateral on Muñoz ha d’intentar aparellar-ne un.
—Tallin! —Malraux apareix davant la càmera amb els braços enlaire— I els paracaigudes?
Ningú se n’havia adonat[lxiv]. Abaixen el cap. L’escena hauria de consistir a Muñoz intentant preparar un paracaigudes, acció que impedeix el comandant:
—Ni parlar de sortir, Muñoz… No tenim prou avions per donar-los el plaer que se’ls carreguin perquè sí.
Passen uns moments d’angoixa. André, caminant a grans gambades per l’estada, tots els altres intentant passar desapercebuts. Finalment es para i amb la cara crispada dicta:
—Continuem amb el pla final. Això dels paracaigudes ho farem en un moment que puguem i després ho muntem. Aquests Miro… Vinga.
Nou gir a l’esquerra. Amb el mapa a l’esquena, Peña introdueix una part important de la pel·lícula, la que s’ha de rodar a Tarragona, si tot va bé… Conclou la seqüència segons el guió previst.
PENYA: No hi falta gent nostra de l’altra banda.
MUÑOZ: Fins i tot a la ciutat?
PENYA: Sobretot a la ciutat.
—I: tallin. Ara apareixeran els republicans de la drogueria de la seqüència IV. Gràcies. Pot quedar bé. Repetim.
Seguiran així fins a l’hora de dinar les habituals llenties i, avui, un tros de cansalada. A la tarda, rodaran el que han assajat. Els paracaigudes trigaran dies a arribar. Seran trenta segons per als quals Mejuto haurà de recordar que portava la pipa a la boca. Ho faran una nit, amb focus i de mala gana.
Ja de tornada a l’hotel, queden per rodar la primera part del que es filmarà a Tarragona, al carrer Montcada, serà a penes un minut però de gran interès per al director. El cotxe ha de ser el mateix que després segueixi la seqüència. Tual ha dit a Malraux que el material arribarà a Perpinyà com a màxim dijous o divendres. Si tot va bé.
4.1.12.- Al carrer Montcada.
Al barri antic de Barcelona hi ha una gran expectació. Al carrer Princesa, un camió ha anat descarregant la càmera i els focus, que han introduït al número 15 del carrer Montcada, davant del carrer de la Barra de Ferro. L’entrada del que fos palau Aguilar té prou dimensions per rodar còmodament. Josette estàorgullosa que hagin acceptat el seu suggeriment, sens dubte mèrit de l’orientació d’Elvira Farreras.
La càmera al fons del recinte, al centre del qual apareix un luxosos cotxe descapotable. Tret dels dos càmeres, Page i Thomas, tots els altres s’han anat col·locant a la part superior de l’escala lateral, fora de les preses. Josette, subjectant un gos amb una corretja, diu a Malraux:
—Segueixo pensant que és una barbaritat que el gos aparegui decapitat al final de la seqüència. Encara que sigui un de dissecat, és horrorós.
—I la guerra no ho és? Més enllà de l’argument, convé anar trufant el relat amb notes emotives. Les papallones, per exemple. Recorden a l’espectador que estan vius, sí, però que en qualsevol moment podem deixar d’estar-ho, perdent aquests petits detalls de vida.
—Silenci! —crida Page—. Estan preparats Carral i Agustí?
Se sent un “sí” des del carrer Montcada.
—Doncs: Acció!
La càmera pren els dos homes entrant i aproximant-se al vehicle. Agustí es posa al volant i a la seva dreta Carral amb un fusell metrallador a la mà.
—Perfecte! Ara el diàleg.
AGUSTÍ: Encara a tota velocitat, si entres de costat contra qualsevol cosa, no et mates sempre.
CARRAL: I marres el canó? Tampoc de front un es mata un sempre.
Malraux abraça Josette. Aub se’l mira. Recorda com li va relatar el succés, durant el primer dia de guerra, a Barcelona, que li havien explicat: l’assalt a la caserna de Drassanes, amb una camioneta per rebentar una barricada. I també com, ja al final de la seva novel·la, André havia introduït un gos, en aquest cas un gran gos llop, adoptat per Manuel, un dels principals personatges, inspirat en un amic comú: el músic i militar Gustavo Durán.
Josette recorda haver mecanografiat també un incident similar, en passar la novel·la a net. En aquest cas, per iniciativa del personatge Puig, inspirat en l’anarquista Francisco Ascaso[lxv]: dos cotxes, dos Cadillac, enfonsant-se contra dos canons de 75 i un del 35[lxvi]. Fins i tot el detall final de la seqüència, l’envolada de coloms era al relat. O potser el segon atac de Puig, en el que finalment perdrà la vida.
El gos ha saltat del cotxe. La proximitat de la càmera el posa nerviós.
Manca rodar la sortida. Un assistent ha agafat el quisso quan ja sortia del recinte. Max, decidit, diu a l’André: No et preocupis. Això ho soluciono jo.
El pas del cotxe per la porta del palau s’ha previst rodar des de la part superior de l’escala. Ara, tots els de l’equip són on abans hi havia la càmera, al fons del pati, excepte Max que ha saltat dins del cotxe i està agafant el gos per les potes del darrere. A una indicació de Thomas, el cobriran amb una manta negra.
I es rodarà sense més problemes el vehicle sortint i tombant a la dreta, en direcció al carrer Princesa. El ràcord encaixarà a la perfecció amb el primer plànol del carrer Major de Tarragona.
Aplaudiments a la iniciativa de Max Aub, que sense ni tan sols dinar amb ells, sortirà a França per aconseguir passar per la frontera els enviaments anunciats. Agost ha acabat.
NOTES.
[i] Detall dels impactes a: ARAÑÓ, Laia y CAPDEVILA, Mireia (2018). Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Pàgina 176.
[ii] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004). Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Albertí Editor SL. Pàgina 284.
[iii] https://excursionsdeljoanramon.blogspot.com/2017/02/batalla-de-lebre-punta-targa-vertex.html
[iv] La Humanitat, 20.8.1938. Pàgina 1.
[v] La Humanitat, 21.8.1938 Pàgina 1.
[vi] La Vanguardia, 21.8.1938. Pàgina 12.
[vii] MADARIAGA, Javier de, en la Introducción a: TARRADELLAS, Josep (2007), La industria de Guerra a Catalunya (1936-1939). Lleida, Pagès Ed. Página 12.
[viii] MIRAVITLLES, Jaume (2015). Veritats sobre la guerra civil española. Barcelona, Ed. Base. Pàgina146.
[ix] Francesc Elías era el director artístic del Sindicat d’Industries de l’Espectacle, controlat per la CNT, La pel·lícula ¡No quiero, no quiero! Només es va poder estrenar a Espanya el 1940, acabada la guerra. SANCHEZ OLIVEIRA, Enrique (2003). Aproximación histórica al cineasta Francisco Elías Riquelme (1890-1977). Sevilla, Universidad de Sevilla. Pàgina 122.
[x] Archivos de la Filmoteca nº 3: 288
[xi] La seva autobiografia es va publicar a l’editorial Astros (igual que la de Julio Peña) el 1943.
[xii] https://escritoras.com/escritoras/Maria-Luz-Morales
[xiii] Seqüència que no surt al guió original ni al publicat per Aub a Mèxic. Donada la manca d’algunes seqüències rellevants, calia presentar al públic una idea de l’estratègia d’atac.
[xiv] https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/05/19/el-pueblo-espanol-de-montjuic-una-ciudad-evocada-sin-espacio-ni-tiempo-por-soledad-bengoechea/
[xv] BADIA, Francesc (2001) Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàgina 157.
[xvi] La Vanguardia, 21.8.1938 Página 4.
[xvii] En una carta del 22.7.1938, abans d’encetar el rodatge, Malraux li detalla a Sáncehz Arcas les dificultats existents, començant per les econòmiques. (IVC, Fondo Max Aub.)
[xviii] BADIA (2001): 42.
[xix] La reina Cristina de Suecia (Roben Mamoulian. 1933) Amb Greta Garbo i John Gilbert. Al cine Excelsior, Gran Vía 544, cantonada Villarroel.
[xx] S’anomenarà com a “Seqüència XXIVbis”, al guió publicat per Gallimard (que segueix el que es veu en pantalla). No apareix ni al guió mecanografiat, ni als publicats basats en ells (Era, Filmoteca Valenciana, Cahiers du cinéma).
[xxi] Andrés García Calle | Real Academia de la Historia (rah.es). O Lacalle segons les fonts (a SALAS, Ramon (1973). Historia del Ejército Popular de la República. II. Pàgines1502-3.
[xxii] MALRAUX, André. (1968) Sierra de Teruel. México, Ed. Era. Pàgina 97.
[xxiii] MARION, Denis (1970). André Malraux. Paris, Seghers-Cinéma d’aujourd’hui. Pàgina 21.
[xxiv] La Vanguardia, 30.8.1938. Pàgina 3.
[xxv] MARION (1996): Le cinema selon André Malraux. Paris, Petite bibliothèque des Cahiers du Cinéma. Página 64.
[xxvi] MARION, Denis (1996): 64
[xxvii] La Vanguardia. Martes 23.8.1939. Página 8. “Article 1º: Per poder adquirir carburants i lubricants d’auto caldrà que es proveeixin prèviament d’una llibreta d’autorització expedida per la Presidència del Govern”
[xxviii] Testimonios” a Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Archivos de la Filmoteca, Año I, nº 3. Valencia, Filmoteca de la Generalitat Valenciana. Pàgina 290.
[xxix] La Vanguardia, 21.8.1938 Página 15.
[xxx] En carta de 22.7.1938, ho indica Malraux a Sánchez Arcas: “Les societats americanes han acceptat substituir el film francès per l’espanyol, però podem ser portats a unir tots els nostres esforços (per raó d’oportunitat política) per guanyar temps i intentar substituir a totes les sals americanes la pel·lícula espanyola amb subtítols en anglès, a la pel·lícula. (Fons Max Aub. Institut Valencià de Cultura).
[xxxi] No sortirà en el muntatge final
[xxxii] https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160203/301870995556/carta-inedita-origenes-bar-nuria-rambla-90-aniversario.html
[xxxiii] PI i SUNYER, Carles (1975). La República y la guerra. México, Ed. Gases. Pàgina 517 i ss..
[xxxiv] Paula Boutault era l’esposa d’André Thomas, el càmera.
[xxxv] Segons el guió, en ser atacats per un franc tirador, Ramos i González es refugien a l’entrada de la botiga “Au Grand Chic”. Allí, el primer és ferit al ventre i és sostingut per González. Al plànol 10, quan passades les tropes franquistes, els republicans es tornen a posar en moviment, Ramos diu (al guió): —No vull morir fins demà
[xxxvi] González no surt als primers instants de la seqüència. Sí després.
[xxxvii] https://www.visorhistoria.com/el-baile-de-los-creditos-actores-2/
[xxxviii] La Vanguardia, 16.08.1938. Página 1.
[xxxix] Al guió original mecanografiat, s’esmenta com a company de Salvador a Agustín, cosa que no pot ser, com s’ha indicat. S’aprecia que qui sosté el ferit no és el “coix” que interpreta Agustí.
[xl] El guió original indica: Gutiérrez, tu et quedes on els ferits i, ara, nosaltres, a la porta!
[xli] Informació facilitada per l’amic Joan Cavallé de Tarragona.
[xlii] https://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-les-col%C2%B7lectivitzacions-a-la-guerra-civil-1936-1939/
[xliii] El que segueix no està inclòs als guions mecanografiats inicials, ni tampoc als editats posteriorment.
[xliv] RIBÉ, Genís (2009). “Cinema de guerra a Sabadell” en Sabadell, 1931-1945. Una esperança desfeta. Sabadell, Ajuntament de Sabadell. Página 130.
[xlv] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004) Perill de bombardeig. Barcelona sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Albertí Editors. Página 284.
[xlvi] Serà la seqüència XXXIIIBIS segons indica el guió publicat a Gallimard (1996) a la pàgina 118, en ser reflex del que s’ha vist a la pantalla. No apareix a les versions mecanografiades o a les altres publicades.
[xlvii] Denis Marion indica: «A l’agost s’havien rodat 106 plànols; al setembre, només 76. La xifra va anar disminuint a continuació» (MARION (1996): 20). S’ha intentat mantenir en la mesura del possible aquesta proporció, basant-nos en la roba, les dates conegudes (Tarragona i Collbató) i una mica d’intuïció.
[xlviii] Hora de España XIX, en: https://hemerotecadigital.bne.es/hd/es/results?parent=d451e0df-d24c-4879-a213-f59ef46b0e88&t=alt-asc&s=10 .
[xlix] Hora de España, nº XIX. Juliol de 1938. Página 88.
[l] MORALES, María Luz (2019). Alguien a quién conocí. Sevilla, Ed. Renacimiento. Explica la seva lo·laboració a la página 247 i següents.
[li] PERALTA, Rosa (2007) Manuel Fontanals, escenógrafo: teatro, cine y exilio Madrid, Ed. Fundamentos. Pàgina 82.
[lii] PERALTA, Rosa (2007) Manuel Fontanals, escenógrafo: teatro, cine y exilio Madrid, Ed. Fundamentos. Pàgina 82.
[liii] Obra de Vsevolod Vishnievski, estrenada el 16 d’octubre de 1937. Crítiques a: El mono azul. 18.11.1937, pàgina 1.
[liv] GONZÁLEZ-TABLAS SASTRE, F.J. (2016) Dos sombras y una guerra. PDF en: https://www.mcu.es/ccbae//es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=11564
[lv] Andrés Severiano Mejuto era capità d’Estat Major, de la 3ª secció de l’Agrupación Autónoma del Ebro. GONZÁLEZ-TABLAS SASTRE (2016): 115. El seu germà Enrique era tinent a la 4ª sección.
[lvi] MARION, Denis (1970). André Malraux. Paris, Seghers. Página 21.
[lvii] Hotel París, avui desaparegut, estaba a la plaça Verdaguer, nº 3
[lviii] La Publicitat, 28.8.1938. Pàgina 1. Narra la visita de les autoritats per veure els estralls dels bombardejos. Durant agost, Tarragona va ser bombardejada els diez 14, 15, 16, 21 i 24, al que cal afegir algunes incursions per atacar vies férrees properes (GONZÁLEZ HUIX, Francisco J. (1990). El asedio aéreo de Tarragona 1937-1939. Tarragona, Diputació de Tarragona. Pàgina 101.
[lix] MARION (1970): 72
[lx] CHANTAL, Suzanne (1976) Un amor de André Malraux. Josette Clotis. Barcelona, Ed. Grijalbo. Pàgina 115
[lxi] MARION (1970): 21.
[lxii] Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Archivos de la Filmoteca, Año I, nº 3. Valencia, Filmoteca de la Generalitat valenciana. Pàgina 282.
[lxiii] El Noticiero Universal. 29.8.1938. Página 1.
[lxiv] La seqüència III es va rodar, com a mínim, en dos àmbits o moments diferents, com es pot apreciar a l’ombra projectada quan Muñoz intenta posar-se un paracaigudes: no correspon a una finestra de les que es veuen a la primera part.
[lxv] BOCHET, Marc 1996). L’espoir de Malraux. Paris. Hahette Repères. Pàgina 51
[lxvi] MALRAUX (1995) : 106 Y 115.