ENTREVISTA AMB PIERRE COT (Exministre de l’Aire al govern del Front Popular francès). Entrevista d’Yves Margueritte. Magazine littéraire núm. 79-80. Bélgica,

setembre de 1973. Pàgina 25 (Dossier Malraux)
—Com va arribar André Malraux a ajudar el govern de la República Espanyola durant la Guerra Civil?
En aquella època, es feia servir a la gent tant com es podia. I entre els que més comptaven hi havia Malraux. Però abans de l’inici de la Guerra Civil, el juliol de 1936, André Malraux ja havia estat a Espanya, on va tenir un paper important en la propaganda dels republicans. Era un home extremadament eloqüent: encenia les multituds i ja era molt conegut.
Tan bon punt va esclatar la guerra, es va atribuir una missió: volia veure què passava i informar a les forces populars franceses. A Espanya li faltava un líder, a Espanya li faltaven avions; i ell era un líder d’homes, era molt apassionat. Malraux es va convertir immediatament en una figura important: li van donar el rang de coronel. Aleshores va crear un grup d’aviació i en va prendre el comandament. Probablement no tenia grans qualitats per a això, però ho va fer amb gran coratge. Va pilotar un avió ell mateix[i]. En resum, va fer coses extraordinàries… Tot i això, va ser en el camp de la propaganda on les seves accions van ser més efectives. Però ja sabeu, Malraux, és explosiu, i a alguns no els va agradar. Ràpidament va despertar una certa irritació. A més, els mètodes de les Brigades Internacionals, on el fusell sovint substituïa els magistrats, van ofendre el seu gust per la justícia.
—Podem fer balanç de les seves accions?
El cap de l’exèrcit de l’aire espanyol el va criticar per haver, malgrat tot, «provocat un cert embolic»[ii]. Això és en part cert, és clar, però al meu entendre, la seva tasca va ser molt positiva. Era un home íntegre i apassionat. N’hi havia pocs. A la pràctica, va ser un intermediari eficaç entre governs. Però sobretot, gràcies al seu prestigi, les seves amistats i la passió que hi posava tot, va permetre que Espanya obtingués suport financer i armamentista.
No s’ha d’oblidar que la gran majoria d’intel·lectuals d’aquella època estaven a favor del Front Popular.
—Com va anar la seva marxa?
Va ser tranquil. No tenia gaire bona relació amb el cap de l’Exèrcit Aeri Espanyol. S’havia pronunciat en contra de les pràctiques vigents a l’exèrcit: rigidesa i incompetència. Aleshores, els caps del govern espanyol van preferir utilitzar-lo exclusivament per a la propaganda. Després va anar a missions a l’URSS i després a altres països. Va ser un magnífic animador, un entrenador d’homes remarcable, que importava, perquè no hem d’oblidar que els polítics que eren incondicionals en el seu

suport als republicans espanyols eren molt pocs.
No hem de subestimar el seu paper: la Guerra Civil Espanyola era de la seva mida.
Posteriorment, no vaig aprovar la seva unió amb De Gaulle. Però el seu gir polític, de fet, va començar a Espanya, on havia quedat molt impactat per la duresa dels comunistes. Es va embarcar —anava a dir deixar-se enganyar— per De Gaulle. Amb Malraux, sempre cal deixar espai per a la imaginació. Personalment, jo tendeixo a pensar que va glorificar De Gaulle; ell també tenia aquest costat aventurer. Però el mateix Malraux ho va dir: «Quan prens una decisió, has de pagar».
NOTES:
[i] N.T. Malraux ni tan sols conduïa cotxes. No tenia carnet. Els seus biògrafs coincideixen en dir que no pilotava, encara que sí va ser el líder de la esquadreta durant tota la seva trajectòria (agost 1936-febrer 1937)
[ii] N.T. vegeu: HIDALGO DE CISNEROS, Ignacio (1977) Cambio de rumbo. Vol. 2. Barcelona, Ed. Laia, pàgina 213.