La setmana acaba al Prat de Llobregat, rodant el pendent de les seqüències relacionades amb l’esquadrilla. La d’avui ha estat una idea d’última hora, possiblement de Marion, que davant el desordre en el rodatge de seqüències, ha cregut convenient posar un incís en què es resumeixi la situació i els plans d’atac, abans de fer aquest[i]. Hi són presents Santpere (Peña) i Mejuto (Muñoz), per a un breu diàleg que facilitarà a l’espectador la comprensió dels successos que seguiran: l’atac al camp enemic, al pont proper a Linàs, el combat aeri i l’estavellament d’un dels dos avions.
El dia és magnífic, ideal per rodar a l’aire lliure. Pugen a la terrassa de l’immoble que serveix d’oficines. Aub treu d’una bossa un bloc on apareix un mapa fet a ma de la zona on suposadament succeeixen els fets.
Es reprodueix la gairebé totalitat de la seqüència XXIVbis (situada entre la XXIV i la XXIX), atès que no figura als guions originals. Ni als manuscrits ni a les publicacions posteriors (veure bibliografia), excepte al de Gallimard, que reflecteix el que realment apareix a la pantalla.
Tot i això, sembla lògic que amb la voluntat de Malraux d’entrellaçar tres històries (Linàs i els voluntaris que l’assisteixen, el pagès que travessa les línies i l’esquadrilla), decidís fer una breu seqüència que informés sobre l’última i més dramàtica part del film: l’expedició aèria i el seu tràgic final.
Tot i això segueix sent un misteri que una seqüència tan curta i explícita, fàcil de rodar, no estigués prevista en el primer guió mecanografiat.
La càmera en un extrem. Malraux ordena: Aneu avançant tranquil·lament. Vostè, Mejuto, atent, amb les mans a les butxaques. Miri el que li va indicant el seu comandant. Vostè -a Santpere-, agafi’l familiarment per l’espatlla. Avancin tres o quatre passos. Fins aquí -una marca a terra-, moment en què es treurà la llibreta i el llapis de la butxaca.
Un pla detall mostra el mapa rudimentari on el comandant marca la carretera i la via del ferrocarril que coincideixen a prop de Linàs, al pont assenyalat amb dos traços. El mateix que és a la paret del despatx del comandant, als estudis Orphea.
—Pren tu l’altre avió. De nit, malgrat tot, ens podem atrevir a donar el cop.
—Però el pagès sap de debò on és el camp?
–Potser. Però atesa la regió, no hi ha error possible.
Amb el llapis, complementa el pla amb dues creus: la ubicació pròpia i la del possible aeròdrom rebel. Després, amb un traç continu, reprodueix la possible ruta d’atac: primer el camp i després el pont.
Peña conclou el diàleg:
—S’ha d’atacar el camp només claregi. Si el destruïm no podran avisar més que els del sud de Calamocha. Nosaltres estarem ja sobre el pont. Després… I amb un gest vague, deixa al destí la sort de l’expedició.
Ho han assajat un parell de vegades, així que amb una única filmació n’hi ha hagut prou. L’estalvi de pel·lícula és cabdal.
Malraux està satisfet. Encara que sigui dissabte, podran acabar amb el conjunt a rodar a la Volateria, llevat del que queda quan s’entri en el combat aeri.
Mentre roden la conversa entre Peña i Muñoz, arriben d’altres a La Volatería en una camioneta. Codina ha fet nit a Barcelona per evitar els habituals retards que tenen lloc quan ve de Lloret. L’equip tècnic s’afanya instal·lant la càmera i els focus al camp de tir. Hi ha pocs avions, molts s’han desplaçat més al sud, per actuar al front de l’Ebre. Es compleix un mes, i les forces estan estancades.
Ja tots plegats, se’ls uneix el responsable de formació de l’aeroport, Andrés García Calle[ii] que els felicita per la seva feina entusiasta i es posa a la seva disposició per al que puguin necessitar. Malraux li apunta que en uns dies (seran dos mesos) necessitaran dos Potez. L’oficial somriu i xiuxiueja un: bé, això ja ho veurem.
Però sí que els fa un favor. Veient la precarietat manifesta dels voluntariosos cineastes, els recomana un altre punt de rodatge,
—Heu visitat Sabadell? Allà hi ha els aparells que reparem. Segur que podreu trobar alguna imatge que us interessi. Si voleu, truco ara mateix,
A Sabadell li han dit que d’acord, que quan vulguin, que només han de trucar la tarda anterior. Malraux ha saludat militarment García Calle amb un sonor “Merci”.
S’aixequen tots de la taula on han pres un succedani de cafè i acompanyen Codina al camp de tir on ja està tot preparat, per assajar les preses.
En acabar el rodatge de la seqüència, en què un expert tirador ha ajudat perquè les marques a les dianes siguin ajustades, no han aconseguit el que indica el guió en la seva seqüència XXVIII[iii] (Els trets de Schreiner són bons: el quadre de la diana es desprèn però queda penjant). Malraux i Aub riuen relaxats. Els nou plans de la seqüència han sortit a la primera. El segon comenta:
—Els trets encertats han clavat la diana. Sí, ho hem clavat! Poc importa que no se’ns desprengui.
Dilluns es desperta amb una altra bona notícia: els recanvis per al camió de so s’han expedit des de París[iv]. En dos dies, potser tres… ha dit Tual. De moment decideixen no fer-lo servir i dedicar la setmana a rodar en estudi. O les reunions del comitè de Linàs, amb extres portats del Prat de Llobregat, i la intervenció de José María Lado com a José, i després amb José Telmo (González). Però la primera cosa no serà possible en no poder localitzar encara l’actor. Caldrà anar al Teatre Català de la Comèdia, al 9 de la rambla dels Estudis, i preguntar a Enric Borras. Ell segur que sap on para. Aub se n’encarregarà quan vagi a escoltar el discurs de Prieto al teatre, l’endemà[v]. Aub l’havia contactat ja el dia 12, en l’homenatge que se li va dispensar a Enric Borrás, però des d’aleshores no n’ha tingut notícies.
Un altre element necessari i de què no disposen és un trípode amb rodes. Encara que potser se’l podrien agenciar, aprofiten l’ocasió per enviar Lepiani a Madrid a buscar-ne un que han localitzat. Trigarà dos mesos[vi].
Els portarà tot el dia preparar una de les sales com a allotjament de l’esquadrilla: lliteres, alguna arma, i el retrat d’una senyora, detall fruit de la insistència de Malraux en recordar l’entranyable Mercery de l’esquadrilla, sembla que segles enrere, encara que faci només dos anys dels successos. Ja a Orphea, mentre els decoradors preparen el dormitori, es rodarà el que faltava de la drogueria.
En un soterrani dels estudis, ja amb l’actor que interpreta el Delegat Militar, hi ha els figurants que interpreten el grup de republicans que volen portar armes i dinamita a Linás, els mateixos, o gairebé, del carrer Santa Ana. Com a líders, Miguel del Castillo (Carral), que interpretarà l’heroica i suïcida acció de cotxe i González (José Telmo), el dinamiter asturià. L’espai és estret, no han guanyat gaire respecte a la cistelleria del carrer Petritxol que era la idea inicial i en la qual es van rodar l’entrada i la sortida del grup.
Repeteixen el pla de González descartat dies enrere. En un despatx angoixant, parlen confidencialment Carral i el Delegat Militar. Criden a González. Aquest els informa de les poques armes existents a Linàs i el risc que els rebels controlin el pont d’accés a la població. El Delegat els ordena sortir de la ciutat tant sí com no i arribar a Linàs per col·laborar en la seva defensa.
Dues vegades s’ha hagut de repetir la presa. Els plànols mitjans dels dos homes funcionaven, però en cridar a González, algun sapastre, a la drogueria, al girar-se, li ha caigut un recipient de les mans, amb el consegüent estrèpit. «Tallin!, quel bordel! Ja és la segona vegada, com si sobres pel·lícula!» ha cridat André. Per calmar-lo, Aub demana un recés i es retira a un racó, per assajar amb Telmo. La seva manera de parlar no casa amb allò que s’espera del rude miner asturià que interpreta. “Una mica de dinamita, els vaig ensenyar jo a servir-se’n… però no tenen experiència”. Ho repeteix quatre vegades, sense satisfer l’home de teatre que és Max.
És possible que les seqüències IV i VI, a l’interior de la drogueria, no es rodessin als estudis Orphea, ja que en una visita a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes, als plànols no semblava que hi hagués soterranis. Una altra possibilitat seria al castell de Montjuïc o alguna dependència del Poble Espanyol que no hem trobat.
El pas del temps ens impedeix ubicar-hi algunes localitzacions, ja que molts palaus de l’exposició del 1929 van ser demolits. El que sí que és cert és que es tractava d’un primer soterrani, ja que a l’inici entren al nivell del recinte, però després surten pujant una escala fins a un punt on brilla la llum.
Els portarà tot el dia fins a altes hores de la nit. Afortunadament, després del primer fracàs, han seguit assajant, sense rodar, la totalitat de la seqüència IV al despatx de gerència de la suposada drogueria, i després la VI, al seu magatzem. A darrera hora del matí, s’ha rodat la primera. Així han pogut desmuntar la càmera i els focus, i passar-los a l’espai contigu, una mica més ampli, encara que no gaire més, com demostren les fotografies que va prenent Marion. Irònicament, Aub xiuxiueja: —Bé, almenys la damajoana no s’ha trencat.
Entren els personatges de Pedro i Barca amb un sac que buiden al taulell. No hi ha embotits tot i que el guió ho indica. Només unes quantes pistoles i munició.
EMILIO: Quin fàstic de bales! No en toquem ni a vint.
CARRAL: Ja en vindran unes altres.
I després passa a explicar els detalls de com podran arribar a Linàs. Ho faran amb dos cotxes que trobaran en un garatge dels afores. La seqüència, però, quedarà sense rodar.
Es reparteixen les armes. Carral agafa el comandament davant de la mirada expectant del delegat. L’encarregat del carrer Petritxol passejant entre els actors. Travelin de cares expectants, d’homes que saben que poden morir a les poques hores.
Cadascú amb una arma, pugen per unes escales cap a l’exterior. Amb les sacsejades de les canonades, a la damajoana van caient gotes amb el ritme inexorable del destí.
Malraux, per fi, està content. Tot i les limitacions, la seqüència creu que ha quedat bé. Ho confirmarà quan, setmanes després, arribi el revelat que farà Tual a París.
Ja sortint, el delegat sindical agafa a Max Aub pel braç.
—Avui us ho deixo passar. Però els actors no poden estar dotze hores a la feina com ha passat avui. Que no es repeteixi. El cinema no té cap carta blanca.
L’Aub li dóna la mà i l’acomiada sense respondre’l. “Serà cretí” pensa per dins seu quan veu el seu quixotesc cos sortint cap a la foscor. Serramía, que així es diu l’arrogant assistent, va ser recomanat per Mantilla[vii], que al seu torn va ser imposat pel Ministeri, amb l’ànim de doblar amb espanyols tots els possibles llocs ocupats per francesos, i alhora tenir cura de l’ortodòxia dels plantejaments.
Ho comenten de camí a l’hotel amb Elvira Farreras que l’acompanya per després agafar un tramvia fins al barri del Putxet on viu. A ella tampoc li cau bé el claqueta cendrós, que protegit per la seva posició al sindicat d’espectacles, presumeix d’haver participat en nombrosos rodatges, quan en realitat han estat només uns quants documentals.
—Més contratemps —diu ella. ¿Ha vist La Vanguardia d’ahir[viii]? Restringiran més el consum de gasolina. I precisament ara que el rodatge s’està preparant a Tarragona i Cervera. Podrem? El meu germà és a Tarragona, com m’agradaria veure’l![ix]
L’Aub s’encongeix d’espatlles.
—Qui ho sap? Sens dubte, Tarragona és la prioritat, i si hi anem, compta amb venir amb nosaltres. Després, Cervera no només dependrà de la benzina, també de la situació al front. Això de l’Ebre sembla estancat. I si els feixistes es decideixen a trencar pel Segre… No ho sé, ho veig difícil. Saps què, Elvira? Jo, de moment, si podem acabar la maleïda drogueria i si és possible el carrer Santa Ana, em dono per satisfet. I tot això si hi ha pel·lícula, que aquesta és una altra. A sobre, dissabte es va cremar el magatzem de la casa Diamant, al carrer Bailén[x]. Milers de metres de pel·lícula a prendre pel sac.
El fet que quedi patent la característica d’inflamable de la pel·lícula cinematogràfica, pensa Aub, dificultarà encara més l’enviament per avió. Per part seva, Malraux ha reclamat pagaments endarrerits a Economia. També s’organitzen col·lectes a París els fons dels quals aniran directament a Tual. De totes les dificultats que van sorgint, la manca de material fílmic és la pitjor. Hi haurà una reunió amb Sánchez Arcas, el sotssecretari de Propaganda, per activar els pagaments promesos per poder pagar els sous i comprar cinta. Però no és la manca de diners, que és greu, sinó la diversitat de material utilitzat i, per sobre de tot, els retards en els enviaments des de París. Tot plegat posa en risc l’obtenció d’una pel·lícula amb un mínim de qualitat que pugui ser exhibida dignament als cines nord-americans, possibilitat contemplada a l’inici del rodatge[xi]. El somni de Malraux de rodar una versió americana va quedant als llimbs, després que ja hagi estat exclosa la francesa per imposició del govern espanyol que la patrocinava, i també per falta de divises disponibles. Però fins i tot el rodatge a Espanya es fa impossible en comprar la pel·lícula verge a París. Les contínues trucades telefòniques a França causaran fins i tot una advertència al Comissariat de Propaganda per part de la Presidència del Govern pel seu cost elevat.
SABER+:
Maig 1938: Max Aub s’uneix al grup.
NOTES:
[i] S’anomenarà com a “Seqüència XXIVbis”, al guió publicat per Gallimard (que segueix el que es veu en pantalla). No apareix ni al guió mecanografiat, ni als publicats basats en ells (Era, Filmoteca Valenciana, Cahiers du cinéma).
[ii] Andrés García Calle | Real Academia de la Historia (rah.es). O Lacalle segons les fonts (a SALAS, Ramon (1973). Historia del Ejército Popular de la República. II. Pàgines1502-3.
[iii] MALRAUX, André. (1968) Sierra de Teruel. México, Ed. Era. Pàgina 97.
[iv] MARION, Denis (1970). André Malraux. Paris, Seghers-Cinéma d’aujourd’hui. Pàgina 21.
[v] La Vanguardia, 30.8.1938. Pàgina 3.
[vi] MARION (1996): Le cinema selon André Malraux. Paris, Petite bibliothèque des Cahiers du Cinéma. Página 64.
[vii] MARION, Denis (1996): 64
[viii] La Vanguardia. Martes 23.8.1939. Página 8. “Article 1º: Per poder adquirir carburants i lubricants d’auto caldrà que es proveeixin prèviament d’una llibreta d’autorització expedida per la Presidència del Govern”
[ix] Testimonios” a Sierra de Teruel, 50 años de esperanza. Archivos de la Filmoteca, Año I, nº 3. Valencia, Filmoteca de la Generalitat Valenciana. Pàgina 290.
[x] La Vanguardia, 21.8.1938 Página 15.
[xi] En carta de 22.7.1938, ho indica Malraux a Sánchez Arcas: “Les societats americanes han acceptat substituir el film francès per l’espanyol, però podem ser portats a unir tots els nostres esforços (per raó d’oportunitat política) per guanyar temps i intentar substituir a totes les sals americanes la pel·lícula espanyola amb subtítols en anglès, a la pel·lícula. (Fons Max Aub. Institut Valencià de Cultura).