La presentació als polítics no ha estat possible durant la primera quinzena de juliol, ja que Negrín encara no ha tornat del seu viatge a Mèxic[i], on s’ha agreujat el seu enfrontament amb Indalecio Prieto qui, per circumstàncies rocambolesques, havia aconseguit el control del tresor tramès allà poc abans de finalitzar la guerra, amb el iot Vita[ii]. Això afectarà els milers d’exiliats espanyols a França, entre ells Max Aub, en dividir-se les ajudes entre el SERE negrinista i la JARE pietrista. Les lluites caïnites entre les diverses famílies socialistes s’acarnissen; la dimissió d’Azaña està causant un buit de poder que accentua les ambicions. També entre els exiliats catalans es posa en dubte el paper del seu president Companys mentre es reparteixen les escasses ajudes amb favoritismes partidistes[iii]. I això amb el so de fons d’una guerra que s’anuncia propera.
Quan s’ha assabentat del seu retorn, Aub ha contactat amb el cercle proper de Negrín per convidar-lo a la projecció de Sierra de Teruel. L’ambient està enrarit, el cap de l’executiu a l’exili tracta de mantenir la legalitat davant dels que li demanen la dimissió; l’absència d’un president de la República, amb Azaña dimitit des de finals de febrer, dificulta encara més l’acord entre els decaiguts polítics, preocupats també per la seva pròpia sort particular. Li han lliurat el primer exemplar de la revista Norte[iv] gestionada per Ramon Lamoneda i dirigida per l’exprietista Zugazagoitia. Max els ha comentat els seus esforços per publicar les obres d’Azaña a la N.R.F. de Gallimard que intenta gestionar el valencià amb l’ajuda de Malraux. Potser en el futur (si n’hi ha) pugui publicar ell també alguna cosa.
Entre els diversos biògrafs i historiadors hi ha discrepàncies respecte a les dates i la ubicació de les diferents projeccions abans de l’esclat de la guerra. S’analitzen en entrada a part a: https://www.visorhistoria.com/primeras-proyecciones/
A finals de juliol s’ha aconseguit reservar el reduït cinema Le París, al 23 de l’avinguda des Champs-Elysées[v]. Cares serioses, una pel·lícula ara?, promocionant què?, la derrota? S’apaguen els llums[vi]. La sala gairebé plena, alguns dels que ja van estar a la première de juny repeteixen, com Maréchal o Petit; altres han vingut exprés per a l’acte, com Gustavo Duran, del seu exili a Londres.
El comandant Peña, aquell vell actor, dient-li al seu capità, Muñoz, l’amic Mejuto:
-No hi falta gent nostra de l’altra banda.
– Encara a la ciutat?
-Sobretot a la ciutat.
«Gent nostra -pensa Negrín-. No ens faltava gent. Era l’únic que teníem. Només calia organitzar-la. I no vam saber. Almenys no prou, ni a temps. Que tranquils aquí, mirant el mapa, malgrat l’escassetat de mitjans».
Carral, passats els feixistes, dispara sobre l’emboscat, matant-lo. Continuen, el coix sempre darrere.
«El que ens va costar aquesta escena[vii]. La senyora mirant sempre per la finestra, la col·locació dels raïls per al tràveling… Va quedar bé. De les poques que vam poder rodar senceres malgrat tot» Aub agafa amb força el braç de Peua.
Schreiner demana una pistola a Penya.
–Vostè i jo, comandant, sabem que un tret al ventre són tres hores…
Li dona:
-No abans d’haver parlat amb el metge.
El ferit, serè:
-No abans d’haver vist el metge –repeteix Schreiner-. Bé està el que està bé. Però més és inútil.
El president Negrín remou el seu gras cos, inquiet. Serà una crítica a la política d’allargar la guerra? Està sensible. La fi de la guerra ha significat una estampida i un esclat de retrets, tots contra tots. Ho tenia pensat. No podia ser. “Hauria estat millor rendir-se durant els primers dies? O com a molt després de veure com ens enfonsàvem a l’Ebre?”.
Última seqüència: La zeta. La fi. Al fons, les muntanyes i els núvols. Negrín s’aixeca, seguit dels acompanyants. Després, la resta del públic. Alguns romanen asseguts, amb els seus pensaments pesant-los com una llosa.
-El felicito, monsieur Malraux. Una obra d’art.
-Gràcies, senyor President. Moltes gràcies. Ens va costar molt. Però aquí hi està.
-Li desitjo molta sort.
El polític es dirigeix al passadís. Tímidament, alguna veu a la platea crida tímids visques a la República. Negrín esbossa un amarg somriure. Max Aub se li acosta:
– No ve costè, Excel·lència? Farem un sopar en petit comitè.
-No, moltes gràcies Aub. Passi’m a veure’n un dia. Parlarem del seu assumpte.
Peua mira tendrament el seu marit. Parlaran del que és rellevant per a ells amb el President.
-Gràcies, Excel·lència. Bona nit.
Dies després, el divendres 11 d’agost al matí[viii], Corniglion ha convocat la premsa i nombrosos intel·lectuals a la presentació que es duu a terme al cinema Rex, a l’1 del bulevard Poissonière, una de les sales més àmplies de París. La trobada és aviat, ja que la sessió programada comença a les 12, amb el film La grande inconnue (Jean d’Esme, 1939[ix] . Davant d’un públic que majoritàriament ja té una opinió formada respecte a Malraux i la seva trajectòria, a favor com Aragon o en contra com Brassillach, les opinions reflectides posteriorment a la premsa coincidiran en general que es tracta
d’una obra rellevant, n detalls de cinema d’alta qualitat.
Aragon dirà a Ce soir[x] :
Vull expressar aquí l’emoció que vaig sentir; i la que va sentir André Malraux, que va voler afegir al seu llibre aquesta gran imatge, nua, simple i directa, però que resumeix l’essència del que va veure durant dos anys tràgics. M’havia promès expressar allò que la fa gran: la presència patètica i constant de la gent d’Espanya, i d’Espanya mateixa, el so de la llengua espanyola, i el color de la terra, i els pobles autèntics, els interiors commovedors de les cases pageses, Espanya, els dic, i no un escenari, Espanya tal com era, tal com és, nua i ferida.
Per la seva banda, el periodista Georges Altmann, futur resistent, dirà a Lumière que la imatge era inferior a les pàgines de l’extraordinari llibre[xi], concloent però amb l’al·legat:
Aquesta pel·lícula exalta l’evocació de la natura, del cel, dels núvols, del vol d’un ocell, com al pas de l’avió, però necessàriament limita la visió profunda del poble pagès tal com emergeix al final de L’Espoir. Però, per descomptat, hem dit prou per demostrar que Sierra de Teruel no és una pel·lícula com qualsevol altra. És sens dubte l’únic document líric que perdurarà sobre la lluita d’aquest poble.
Aquests dies, Corniglion té estretes relacions amb l’empresa de distribució cinematogràfica Regina (serà el seu vicepresident en acabar la guerra), per la qual cosa organitzarà dues presentacions més a la seva sala de projeccions al 44 de l’avinguda des Champs Elysées, possiblement amb l’absència de Malraux, que el 19 d’agost se n’anirà de vacances amb Josette en el cotxe descapotable que li ha regalat[xii].
Però el 3 de setembre esclata la guerra amb Alemanya. Dirà Marion[xiii]: «Va esclatar la guerra i, a França, una de les primeres conseqüències va ser que totes les pel·lícules necessitaven una visa de censura per ser projectades. El govern va estimar que no era el moment de donar a Franco una raó de més per manifestar la seva hostilitat i no la va concedir a Sierra de Teruel».
Amb la contesa, començava una etapa fosca i perillosa per a l’esdevenir de la pel·lícula, com es veurà al capítol següent.
NOTES:
[i] MIRALLES, Ricardo (2003). Juan Negrín. La República en guerra. Madrid, Ed. Temas de hoy. 335.
[ii] RODRÍGUEZ PUÉRTOLAS, Julio (1999). “El tesoro del Vita y el exilio republicano”. Revista de Estudios Políticos, 105, Páginas. 93-118.
[iii] FERRER, Miquel (1977) La Generalitat de Catalunya a l’exili. Barcelona, Aymà.
[iv] https://hemerotecadigital.bne.es/hd/fr/viewer?id=b9e55f82-0a52-4cab-8649-13ef3635ca4e
[v] MALGAT (2007): 85
[vi] Atesa l’escassetat i la inexactitud d’algunes informacions, em permeto modestament incloure fragments breus de: CISTERÓ, Antoni (2008) Campo de esperanza. Sobre les reflexions dels possibles assistents, a les pàgines 257 i seg. on es descriu l’acte.
[vii] https://www.visorhistoria.com/carrer-santa-anna-sequencia-vii/
[viii] https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k7636189n/f3.item.zoom
[ix] Cartelera de Paris-soir, 11.8.1939 P. 8.
[x] Ce soir, 12.8.1939 P3
[xi] ALTMAN, George. “Le film d’André Malraux”. Lumière, 18.8.1939 Página 5
[xii] CHANTAL (1976): 127
[xiii] MARION (1996): 22