4.4.1.- Sabadell. L’adeu a Denis Marion.
Novembre s’inicia amb negres núvols de desànim. Tot i la parafernàlia que ha envoltat el comiat de les Brigades Internacionals, al qual alguns de l’equip de rodatge han assistit, el fet reflecteix una sensació de final d’etapa, de concessió de Negrín a les pressions de Moscou davant de l’arrogant permanència de les forces alemanyes i una simple i poc efectiva retirada d’algunes tropes italianes. Per a Malraux ha estat un cop dur, molts dels comandaments presents ja havien estat en contacte amb ell durant l’estada de la seva esquadrilla a Albacete.
L’endemà de la desfilada de les Brigades Internacionals a Barcelona, el 29 d’octubre, s’ha fet al castell de Vic un dinar de comiat, amb assistència d’alts mandataris militars i polítics. L’escriptor francès no hi ha estat convidat, però com veurem, en sabrà treure profit.
Per part seva, ja de nit, Negrín ha pronunciat un discurs per la ràdio, intentant comunicar la conveniència de la decisió presa ja mesos abans. Ha dit, concretament[i]: «Jo no enganyo ningú i dic que si l’enemic no s’avé a reconèixer i subscriure els nostres principis de tolerància recíproca, de reconciliació i de convivència sobre la base d’un lliurament complet al servei d’Espanya, la guerra serà molt dura i molt llarga«. Alguns ho han escoltat a la seu de Laya Films. Un jovenet que actua de noi dels encàrrecs, López Marín[ii], que s’està menjant un entrepà amb els càmeres auxiliars Ramírez i Piquer[iii], ha exclamat: Doncs ja em dirà com podrà ser llarga si els soldats marxen.
També marxen alguns estrangers de l’equip de rodatge. Dimecres dia 2, Miravitlles ha convidat tothom a un dinar al restaurant La Punyalada, proper a la seu del Comissariat[iv]. Són una vintena de comensals, distribuïts en dues taules. En una, l’amfitrió, Jaume Miravitlles amb Malraux, a la dreta, i Josette, Max Aub, Fernando Gómez Mantilla, Denis Marion, Louis Page, André Thomas amb la seva dona Paula Boutault, Manuel Berenguer i l’actor Andrés Mejuto, d’uniforme. A l’altra, altres càmeres, Federico Ramírez i Jaime Piquer, Mari Luz Morales amb les secretàries Elvira Farreras i Marta Santaolalla, un dels germans Miró a càrrec de l’atrezzo, Reiguera, Vicente Petit, eufòric després de finalitzar el seu mig Potez de contraxapat i el xaval López-Marín. Han excusat la seva presència els actors José Santpere, Julio Peña, Pedro Codina i José Lado, així com la tercera secretària, Zoé.
El dia anterior hi ha hagut un fort bombardeig, però dimecres 2 de novembre s’anuncia tranquil a causa del temps rúfol que fa. Han deixat els paraigües a l’entrada i tots s’asseuen amb un sentiment ensems de camaraderia i de preocupació. Es podrà acabar la pel·lícula?
Com gairebé sempre, després d’algunes paraules de rigor de Malraux i l’aparició d’uns entrants més generosos que habitualment, Aub obre la conversa:
—A Sánchez Arcas[v] li hauríem de donar les gràcies —mira Malraux que assenteix—. Us explicaré el que va aconseguir dissabte, al dinar de Vic amb els internacionals.
Miravitlles interromp:
—No hi havia ningú de la Generalitat, només militars i govern espanyol. Ni Companys!
—Tampoc Azaña —talla Max, que no vol una deriva independentista.
Es parla dels internacionals i, sempre com a tema prioritari, la pel·lícula.
—Jo ja n’havia parlat àmpliament els dies anteriors, primordialment dels fons que arriben amb retard i retallats, però també del que necessitem. No s’ha aconseguit gairebé res d’Aviació, i això que jo vaig insistir en el tema del Potez per a l’enlairament. Ja sabeu que és imprescindible rodar un Potez enlairant-se a la seqüència XXXIII. Estaria bé que ara que tenim la maqueta de l’interior —i aixeca la copa de vi cap a l’altra taula, on Petit i un Miró li corresponen la salutació— no tinguéssim ni tan sols uns segons d’enlairament.
Malraux escolta amb atenció. Josette, al seu costat, xiuxiueja amb Paule: el podrien rodar a França, així aniríem allà uns dies també nosaltres. Aub segueix:
—Al dinar de Vic no hi eren ni Companys ni Azaña —diu mirant Miravitlles— però sí Hidalgo de Cisneros, Méndez Aspe i Hernández Sarabia[vi]. I Sánchez Arcas es va moure entre ells, especialment amb aquest últim, per aconseguir allò que necessitem.
—Sí, ho vaig llegir al diari —apunta Mantilla per no quedar-se enrere—, juntament amb l’incendi de Marsella[vii]. Terrible.
—Bé, al gra —Max, assaborint un tros de llonganissa—, el cas és que va parlar amb Hernández Sarabia, molt millor que haver-ho fet amb el sempre escèptic Hidalgo de Cisneros, i després de molt insistir, segons em va dir ell, va aconseguir que ens cedissin l’únic, l’únic Potez! És a Sabadell[viii] —conclou alhora que pren la copa de vi.
—Bravo! —diuen a l’uníson Malraux i Thomas.
Tots aplaudeixen.
Han retirat el plat dels entrants, i abans que es serveixi la inevitable paella, Miravitlles va a la seva:
—Passen moltes coses, moltes, massa. Per exemple, la sentència als del POUM que es va dictar la setmana passada.
El tema crea malestar entre els presents d’ascendència comunista com Mantilla. Miravitlles acaba de signar una carta de petició d’amnistia[ix] per part de diversos polítics, essencialment d’Esquerra, com Companys o Tarradellas, o de la CNT com Federica Montseny o Juan Peiró. Apareixerà a la premsa el dia 6, així que de moment ho manté en secret, però insisteix per sondejar el posicionament dels presents, amb paraules tretes de la missiva.
—No sé si heu seguit el tema, però es van dictar unes sentències al meu entendre desproporcionades contra Gorkin i quatre membres més del POUM[x], injustes especialment tenint en compte que el mateix acte reconeix la qualitat d’antifeixistes dels condemnats, la seva constant participació en la batalla i que, recalco, no van organitzar ni provocar els esdeveniments del maig de l’any passat. Com a catalanista, en absolut trotskista, crec que s’han de respectar les opcions de cadascú, sempre que no caiguin en delicte tipificat. I encara menys que això sigui degut a pressions d’enemics polítics.
Malraux es remou incòmode a la seva cadira. Se li accentua el tic de la clenxa. Josette, que sap de la seva evolució respecte a la figura de Trotsky, especialment des de la seva diatriba durant el viatge als Estats Units[xi], l’agafa fermament i amb afecte del braç. El frena. Coneix la crítica de Malraux a l’exiliat rus apareguda a la premsa local[xii].
Aub, prudent amb qui els acull als seus locals i encara els pot subministrar pel·lícula verge, intenta contemporitzar:
—La persecució acarnissada no hauria de tenir lloc, i fa més d’un any que estan empresonats. Bastant han tingut amb la desaparició misteriosa del seu líder, Nin. No entrem en política localista. Ja en tenim prou amb Franco[xiii].
No simpatitza amb els membres ni els plantejaments del POUM, i encara menys amb l’efervescència independentista de Miravitlles, però no vol que la xerrada derivi cap a temes espinosos i que no estan al seu abast solucionar. Només disposaran del Potez durant uns quants dies, segons li ha dit Sánchez Arcas. Met, a la seva:
—A València, fa un temps, un oficial em va dir que tenia documents reveladors que Nin era un espia[xiv], fins i tot que estaven signats per ell i que els donaria a Companys. Per descomptat, mai no han vingut aquí, a més: quin espia signa els seus documents amb les seves inicials! Ridícul!
Amb gran disgust de Miravitlles, Aub talla:
—Qui ve amb mi a Sabadell a veure el Potez? L’únic que queda. Segons va dir Hernández Sarabia, és molt possible que el traslladin a algun aeroport més proper a l’Ebre, i aleshores haurem perdut l’oportunitat de filmar-lo.
Malraux, com a cap, adreçant-se als espanyols:
—Demà mateix. Vostè Berenguer, i també Ramírez i Piquer que a partir d’ara l’ajudaran en tot.
—D’acord. Després truco a García Larrea[xv]. No crec que tingui cap inconvenient.
No, no en va tenir. Tret que l’operació s’havia de fer de nit per seguretat. Berenguer va recordar que tenien alguns rotllos de pel·lícula ultrarràpida Agfa[xvi] que servirien. Però va insistir que n’havien de comprar més, perquè era de preveure que cada cop haurien de rodar més de nit. L’estudi i els seus voltants esdevenen imprescindibles, i en especial quan cada cop s’allunya més la possibilitat de rodar els exteriors de Cervera atesos els constants atacs a la zona[xvii].
Havien quedat per dimarts 8. Des del migdia, l’equip de rodatge, amb dues càmeres Debrie Super-Parvo, els focus i altres estris, havien anat preparant la filmació. Però sorgeix un inconvenient: José Lado no hi podrà assistir, ha al·legat un fort refredat.
No poden posposar-ho. Les tropes rebels han iniciat una forta ofensiva a l’Ebre, i corren rumors que algunes tropes, a més dels internacionals, han reculat a la riba nord. Han rodat de nit els aviadors a l’hora de pujar a l’aparell, tenint cura que qui pren el paper de Josep, el pagès, d’alçada similar i vestit amb la jaqueta i la boina que guardaven a l’attrezzo, no ofereixi la cara a la càmera. Fins i tot en un moment determinat, fa el gest d’aguantar-se la boina, tapant així la cara.
També tenen l’oportunitat de rodar una càrrega d’espoleta d’una bomba i altres detalls de l’aeròdrom. Com a colofó, filmen l’avió sortint de l’hangar empès per soldats, amb les bombes carregades i finalment, l’enlairament.
Després d’aixecar-se uns dos-cents metres del terra, el feixuc aparell farà mitja volta i aterrarà.
—Però faltaran els fars. Encara no els hem filmat —explica Aub a García Larrea—. Hi ha una sèrie de seqüències molt significatives, en què el comandant recorre diversos pobles de la zona demanant col·laboració per il·luminar els límits del camp per l’enlairament. És rellevant perquè demostra la solidaritat: necessiten els cotxes per a altres menesters, però al final se n’apleguen una dotzena al camp d’aviació.
De moment no es pot rodar. Els cotxes no es poden improvisar. Després de molt pensar, decideixen deixar-ho per dijous, en què amb alguns cotxes oficials i altres que els puguin deixar els sindicats, s’apanyaran. Larrea indica:
—Tornar a enlairar-se amb el Potez ni pensar-ho. Però… recordeu el Latécoère que vau utilitzar per filmar núvols —diu amb un to lleugerament sarcàstic—, doncs aquest sí. I a més ja sabeu on col·locar la càmera.
Es donen cita, doncs, al cap de dos dies, amb els principals actors, per acabar el rodatge i també rodar l’enlairament des d’un avió a l’aire. Són ja les dotze de la nit quan, satisfets, arriben al seu hotel.
Dijous, dia 10. A mitja tarda, a la furgoneta de Producciones Malraux, arriben a Sabadell tots els de l’equip de rodatge. Lado continua indisposat i Peña fa dies que no apareix pel plató. Així que decideixen donar per bo el que es va rodar dimarts, i es disposen a rodar l’enlairament amb el Latécoère que va indicar Larrea. El fet de disposar ja de la maqueta del mig avió els dóna certa tranquil·litat.
Dotze cotxes alineats a la vora de la pista. A un senyal, encenen progressivament els seus fars. L’avió s’enlaira amb Berenguer al comandament de la càmera. Ho repeteixen dues vegades, tot un luxe atesa la precarietat de pel·lícula. Però encara que sigui un detall, per a Malraux és una presa imprescindible i no pot fallar després en el revelatge o el muntatge. Roden la frontal dels cotxes i posteriorment, ja a terra, la cara espantada dels xofers.
El dissabte 12 de novembre, Malraux, Josette, Gómez Mantilla i Aub acompanyen Denis Marion a l’aeroport. Torna a Brussel·les, encara que seguirà de prop l’evolució del rodatge i ajudarà en la mesura del possible en la consecució de pel·lícula verge. Entren al petit edifici de terminal de la línia d’Air France que cobreix la ruta Dakar-Toulouse. En una tauleta hi ha exemplars endarrerits de la premsa francesa. En una portada: “Lleida menacée”[xviii]. Malraux comenta amargament a Aub: oblidem-nos de Cervera. Fins no fa gaire, Cervera estava relativament tranquil·la. Ara no. Això s’acaba.
Denis lliura la seva documentació a un funcionari de fronteres, en el moment en què aquest li torna el paper i surt corrent. Se sent una sirena estrident. Al cap d’un instant, es troba arraulit al refugi antiaeri de la base[xix]. Malraux, que s’ha quedat fora, impertèrrit, indica:
—Savoia-Marchetti —entén d’aviació.
Les bombes cauen a menys d’un quilòmetre. Poc després un únic xato s’enlaira de la propera Volateria. Els que van sortint del refugi aplaudeixen el seu intent en va.
Marion, acompanyat de Malraux, es dirigeix a la duana. El dia abans, arran del filmat a Sabadell, ja han planejat el rodatge a l’interior del mig Potez en contraxapat que els espera a Orphea. Ara temen que els esquemes traçats en un paper puguin despertar les sospites d’algun policia obtús[xx].
Entre els papers examinats, un dibuix d’un Potez i un visor de metralladora (que servirà per filmar una formiga que l’envolta). Aleshores, Malraux ja ha marxat. Marion, atemorit, que no parla espanyol, s’esforça per explicar:
—Pel·lícula; gran pel·lícula amb avions…
Al final, el policia l’assenyala amb un dit mentre remuga somrient:
—Ah! Vostè és metrallador a l’avió!
I el deixa passar. L’avió encara trigarà més d’una hora a enlairar-se. Els passatgers i els qui els han vingut a acomiadar passegen tranquil·lament per la pista, podent llavors fer tots els intercanvis de divises i documents que el control previ no hagués deixat passar.
4.4.2.- Un mig avió de contraxapat.
El comiat de Marion ha sacsejat Malraux i el seu optimisme habitual. Els preparatius, el traspàs d’idees i mètodes, els ha pres alguns dies que difícilment recuperaran. Josette, veient-lo abatut, li ha suggerit anar a passar un dia o dos a Perpinyà, a passejar per Cotlliure, a dinar decentment. Ell ha acceptat immediatament. Els acompanyarà Max Aub, que no pot deixar passar l’ocasió d’evitar les eternes i monòtones llenties, però que els deixarà al seu aire. S’anirà a passejar i a escriure cartes als amics de França, sense els impediments i els retards que imposa la guerra a Barcelona.
El dia 15[xxi], davant d’un fumejant plat de petites perdius a la catalana, amb la seva salsa d’all i conyac, ella li agafa la mà deixant anar les seves inquietuds. Malraux s’avança:
—Això s’acaba, ma cherie, això s’acaba. No podrem acabar la pel·lícula. Per a què tant esforç? I què fa vostè a Barcelona, tancada al Ritz, amb risc de la seva vida?
—Estic amb vostè. Estem junts, és el que importa.
Ja fa cinc anys que estan junts, i tres, des d’abans de l’inici de la guerra, que ell ja no conviu amb Clara. Però la seva presència sempre planeja sobre la relació. Ell s’ha negat sempre en rodó al divorci, cosa que de fet practica. Però ella intenta mantenir-se airosa, animada, és el que ell necessita i n’espera. Mirant fixament la seva copa de vi de Banyuls, ell segueix:
—No podrem rodar a Cervera, ens haurem d’apanyar al Poble Espanyol si ens deixen, o si no a Orphea. Quan tornem, començarem amb la maqueta del Potez a l’estudi, però quedaran pendents preses imprescindibles dels consells dels pobles: Linàs, els de petició de cotxes per il·luminar l’enlairament…, tantes coses encara, mentre l’Ebre ja no aguanta[xxii].
—Podrem acabar-la a París. Ja sap que Tual ens ajudarà a tot.
—Però hi ha els actors. A Peña no el veiem des de fa dies i cal per als comitès, acompanyant Santpere. I ja veurem si Lado compleix la seva paraula, encara no hem rodat la trobada amb el comandant en arribar de passar les línies enemigues. Tantes, tantes coses… Hauria de tornar a París.
Petó a la seva companya. Fa bona olor, s’ha posat el perfum que ell li va regalar en els durs dies de la ferida al peu. L’estima.
—Amor meu, a Barcelona, o on fos, al seu costat és on estic tranquil·la, on sóc feliç. Ara que el peu va millor, miraré d’anar més sovint a l’estudi. M’agradarà veure com se les apanyen amb el mig avió.
Passejaran després al vora del riu que baixa cabalós. El carrer es diu Barcelona, quina ironia!
En tornar, Aub, amb la inestimable ajuda dels Miró i Vicente Petit, ja té tot a punt per rodar fragments de l’interior del mig Potez. Ara és ell qui ha de pensar en cada presa, en cada pla dels indicats al guió o sorgits d’una conversa. Estem ja a 17 de novembre.
—Suggereixo que rodem primer els fragments que encaixen amb el que es va rodar la setmana passada a Sabadell, amb el Potez de debò.
Aub assenteix. L’absència de Marion encara planeja sobre el seu ànim. És conscient que la seva contribució encara és més decisiva. Per això suggereix:
—He pensat un breu incís inicial en la seqüència on pugen a l’avió. Sembla lògic sentir els dubtes dels responsables, Peña i Muñoz, respecte a la versemblança de la informació donada pel pagès[xxiii]. Així que vaig preparar unes línies —diu passant-li un parell de folis—. Ja vaig parlar amb Berenguer per als plànols.
—Per descomptat!
Malraux acceptaria qualsevol cosa per tal d’avançar en la pel·lícula.
Preveient el seu beneplàcit, el valencià ja ha convocat Santpere, Mejuto (que haurà de tornar a la nit a la caserna) i José María Lado, que estan xerrant en un plató contigu a la gran sala on s’erigeix l’avió de contraxapat, envoltat de dues plataformes on s’han col·locat les dues Debrie Super-Parvo. Berenguer també té a mà una petita Eyemo. En Max els truca.
—A la porta.
Hi van entrant la tripulació, alguns extres vestits d’aviadors. El recinte, un espai interior sense finestres, és totalment fosc. Un focus lateral il·lumina l’escena. Darrere d’ells, Lado entra a continuació, amb cara d’espantat, mirant a banda i banda.
Es descriuen els plans de la seqüència XXXIII, perquè no estan previstos als guions mecanografiats ni als publicats després basats en aquests. Només Gallimard els inclou sota l’epígraf XXXIIIbis. En el fet històric, també hi podia haver cert dubte sobre la veracitat de la informació de José a Peña (si és el cas, del pagès a Malraux).
Després puja Santpere, situant-se de manera que permet la visió de la porta. Mejuto es queda a la porta (ell pilotarà el teòric segon avió) per concretar els detalls amb el comandant.
—Aleshores, comandant, per a l’orientació no hi haurà control fins a Terol?
—Posteriorment, la direcció serà la carretera de Saragossa fins al seu poble.
Muñoz assenteix. Mira a la dreta; veu José.
—Esperem que reconegui el terreny… De seguida, el pont. Ja serà de dia.
—Massa tard per a ells.
Muñoz es retira i el comandant agafa el comandament de la porta.
—Talleu! Perfecte! Moltes gràcies a tots dos. Això empalmarà perfectament amb el tancament de porta que vam rodar a Sabadell l’altre dia des de l’exterior. Mengem alguna cosa.
Tot i les males notícies del front, malgrat els bombardejos gairebé diaris, haver començat amb el mig avió ha estat una injecció d’ànim, que bona falta feia. Els diaris realcen l’heroisme de les tropes republicanes a les zones de l’Ebre i el Segre[xxiv], presagi d’un atac feixista en tota regla per conquerir Catalunya. Les Corts es resisteixen a declarar l’estat de guerra, cosa que afectaria el posicionament internacional, però mantenen, lògicament, el d’alarma.
L’endemà, amb els mateixos actors més el que interpreta el pilot Pujol, segueixen amb alguns plans del vol del Potez. Els ha fallat, com tantes vegades, Julio Peña, imprescindible en alguns plànols que es deixen per més endavant. Aub, indignat, ha suggerit que potser l’hauria d’anar a buscar el SIM. Ha comentat prou alt perquè el càmera el senti:
—És a aquest i no a Manuel a qui haurien de controlar, fotre!
Amb Pujol pilotant, es veuen les cares de Lado i Santpere, en un pla mitjà. Malraux constata amb satisfacció la bona feina de qui fa de pagès. Ho indica amb una ganyota cap a Josette, que avui sí que ha vingut. Encara no necessitaran el retroprojector[xxv] per incorporar el fons de núvols que van rodar dies enrere, amb risc de la seva vida. S’havia intentat amb un mirall, però la prova no va funcionar[xxvi]. La cosa pot anar raonablement ràpida.
Per donar-li confiança, Peña agafa per l’espatlla José:
—D’aquí a un moment travessarem els núvols.
Ulls atònits de José. Mai no havia imaginat els núvols des de dalt.
—Aquí intercalarem un pla de núvols —xiuxiueja l’André a l’orella de Josette.
—La terra —assenyala Peña. José es gira cap a ell.
—La nostra?
—No. La d’ells.
Malraux mira Aub que somriu. Aquestes frases no estaven previstes i el francès ho ha detectat. No sap si li agrada, podria donar indicis de pessimisme, però, per altra banda, realça el factor risc de l’expedició. Mira el seu amic i assenteix. Segueixen:
—Aquí hi ha Terol? —pregunta el pagès.
Els aviadors es miren. Inquietud davant l’esglai de José. Pujol, als comandaments, pregunta[xxvii]:
—Reconeix el lloc?
No hi ha resposta. Acaben amb el pla mitjà:
—Aquí tens la carretera de Saragossa.
Davant la mirada perplexa, atordida, atemorida de José, que s’ajup desapareixent del pla, Peña indica a Pujol:
—Torna a pujar… Compàs 274. Aquest camp ha d’estar més o menys a vint quilòmetres: cinc minuts justos.
Pujol, inquiet:
—Si no trobem el camp de seguida, d’aquí a uns moments tindrem les seves caces als nassos.
—Ens tapen els núvols.
—Sí, a Terol no ens han vist. No ens han disparat.
Però segueix la inquietud. L’actor que encarna Pujol té el seu moment de glòria.
—Però el paio aquest què: encara no sap on és? Si no el veu, què farà?
Aquesta darrera pregunta ha estat introduïda també per Max Aub, que s’esforça a fer intel·ligible el conjunt de la narració.
Tot i que s’ha narrat amb continuïtat, el rodatge ha pres tot el dia. El fet que la imatge depengui d’un focus, que els actors, provinents del teatre, no tinguin present la seva posició davant de la càmera, i alguns dubtes al text retocat, han requerit més esforç del que hauria estat desitjable. Però Malraux està content.
Queda molt per rodar. Però se suspèn el rodatge amb actors fins a la setmana següent. Berenguer, amb els seus ajudants Ramírez i Piquer, sí que continuaran rodant brevíssims fragments de continuïtat: una brúixola, un altímetre, un rellotge de polsera marcant una hora matinera…
Alguns de l’equip de rodatge, els afiliats al sindicat anarquista, assistiran durant el cap de setmana a les commemoracions de la mort de Durruti que es faran a diversos punts de la ciutat[xxviii].
Durant el cap de setmana Max Aub aprofitarà un moment de relaxament al Majestic on han acudit Malraux i Josette per dinar junts, per suggerir:
—Josette, et veig alacaiguda. Et sents sola?
Un gest d’afirmació és la resposta. No vol preocupar André.
—Em permets un suggeriment? Potser podries tornar a convidar Suzanne perquè vingui a Barcelona. Ja sé que Elvira i les altres secretàries es preocupen per tu, però no és el mateix. Sense Paule… segur que la trobes a faltar.
Josette sap de l’interès de Max per la seva amiga Suzanne Chantal. Sap fins i tot que li ha escrit alguna carta amb un to més enllà de la simple salutació[xxix]. Somriu per dins. Potser sí, potser li ho demanarà a la seva amiga, encara que amb tant bombardeig…
NOTES:
[i] La Vanguardia, 30.10.1938. Pàgina 1
[ii] Sense dades de l’època, posteriorment col·laborarà com a guionista en dos llargmetratges de la primera època franquista: Un hombre de negocios (1945) i Dos cuentos para dos (1947). Apareixerà en alguns crèdits (Archivos de la Filmoteca, 4: 49) com a Secretari de producció.
[iii] Sense dades de Ramírez. Piquer sí que va continuar treballant després de la guerra: https://www.imdb.com/es-es/name/nm0685039/
[iv] No hi ha constància d’aquest dinar, però entra en la mesura del possible i serveix per introduir futurs passos de la història del rodatge.
[v] https://www.residencia.csic.es/jae/protagonistas/47.htm
[vi] A la relació de la pàgina 3 de La Vanguardia del 30 d’octubre de 1938, entre molts altres, apareixen: Hidalgo de Cisneros, general d’Aviació; Méndez Aspe, ministre d’Hisenda; Sánchez Arcas, sotssecretari de Propaganda i Hernández Sarabia, sotssecretari de l’Aire.
[vii] Ce soir, 30.10.1938, pàgina 2, article de Louis Aragon sobre l’incendi que va assolar nombroses cases de la Cannebière, zona de carrers estrets i edificis antics. En aquell moment ja es comptabilitzaven 64 morts o desapareguts.
[viii] Suggeriment de David Gesalí a l’autor. (GESALÍ, David y IÑIGUEZ, David (2012) La guerra aèria a Catalunya (1936-1939). Barcelona, Rafael Dalmau editor.
[ix] https://fundanin.net/2019/09/30/por-la-revision-del-proceso-del-poum-o-la-amnistia-inmediata-1938/
[x] Un visió encertada sobre els posicionamients del POUM a: PAGÈS, Pelai y GUTIÉRREZ ÁLVAREZ, Pepe (Eds.) (2014) El POUM y el caso Nin, una historia abierta. Barcelona, Laertes. Pàgina 245 y ss. (Epílogo: Nueve consideraciones sobre el lugar del POUM en la batalla de las ideas, per Pepe Gutiérrez Álvarez)
[xi] A El mono azul (10.6.1937, pàgina 1) es recull la següent declaració del rus: “El 1926, Malraux estava al servei del Comintern i del Kuomintang xinès; és un d’aquells directes responsables de l’estrangulació de la revolució en aquell país… … Malraux és orgànicament incapaç d’independència moral. És funcionari per vocació”.
[xii] Malraux va declarar a La Voz el 2.4.1937, a primera pàgina: “Les obsessions personals de Trotsky confonen les seves perspectives polítiques”
[xiii] Un personatge de Max Aub, socialista convençut, a Campo del moro, novel·la escrita el 1962, diu: “Els comunistes han fet gastar al poble gairebé tantes energies per oposar-se als seus propòsits dictatorials com les que ha emprat per enfrontar-se a Franco.
[xiv] MIRAVITLLES, Jaume (1972), Episodis de la guerra civil espanyola. Barcelona, Ed. Pòrtic. Pàgina 189.
[xv] Vegeu el capítol 4.2.2. de La verdadera historia del rodaje de Sierra de Teruel.
[xvi] Archivos de la Filmoteca nº 3 (1989). Pàgina 282.
[xvii] El dia 2 de novembre hi va haver un bombardeig a Lleida amb nombrosos morts i ferits, que va quedar immortalitzat a la càmera de Centelles.
[xviii] Ce soir, 10.11.1938 Pàgina 1.
[xix] A les 10:30 cinc avions italians van bombardejar també la ciutat vella de Barcelona i els seus voltants. L’atac va causar tres morts i divuit ferits. (ALBERTÍ (2004): 303).
[xx] MARION (1970): 63-66 para el conjunto de la anècdota.
4.4.2.
[xxi] CHANTAL (1976): 119.
[xxii] El mateix dia 15, les tropes de Tagueña es retiren, i el front queda igual que a l’inici.
[xxiii] https://www.visorhistoria.com/sequencia-xx-passar-les-linies/
[xxiv] La Vanguardia, 15.11.1938. Página 1.
[xxv] Orphea tenia un equip de retroprojecció. Informació del restaurador de la còpia, Ferran Alberich, a l’autor. El guió mecanografiat (IVC, pàgina 81) indica: PROJECCIÓ DE FONS (sobre “Mirall”, que està ratllat): Aquests plànols seran rodats a l’estudi davant d’una pantalla sobre la qual es projectaran les vistes preses especialment per a cada cas.
[xxvi] A la versió mecanografiada de la Fundació Max Aub (AMA C.32 -14/1) s’indica “MIRALL”, sent posteriorment corregits alguns punts a mà per Max Aub (IVC, Fons Max Aub)
[xxvii] Erròniament, en els guions mecanografiats i els posteriorment publicats, s’indica que qui fa la pregunta és Muñoz, cosa que és impossible ja que el personatge interpretat per Mejuto hauria d’estar pilotant el segon Potez de l’expedició. Tanmateix, més endavant tornarà a aparèixer als guions.
[xxviii] El día grafico: Año XXVI, nº 6902 – 20 novembre 1938. Pàgina 1. També a Madrid : Claridad, 21.11.1938. Pàgina 4.
[xxix] El 15 de novembre, l’haurà escrit des de l’hotel Victòria de Perpinyà: “Il est rare que se passe un jour sans que nous parlions de vous, Josette et moi. C’est peut-être incompréhensible là-bas en haut, à Paris, je trouve cela naturel parce que vous êtes brune et humaine et vous me plaisez naturellement“ (fotocòpia d’una carta manuscrita cedida gentilment per l’enyorat amic Gérard Malgat).