«Las antimemorias de Malraux»
Article aparegut a la revista EN MARCHA (Montevideo -26.1.1968, pàgina 31)
Les Memòries d’André Malraux no han satisfet ningú, tot i que ningú no discuteix que es tracta d’un dels llibres més atractius publicats darrerament a Europa. La decepció del lector no prové del que el llibre diu, sinó del que calla: el material rebutjat o ajornat s’endevina molt més ric i decisiu que aquell que ha servit per elaborar aquestes sis-centes pàgines de sobirana retòrica. “Aquest llibre forma la primera part
de les «Antimemòries», que comprendran probablement quatre volums i seran publicades íntegrament després de la mort de l’autor. Els passatges del volum la publicació dels quals s’ha diferit són de ‘caràcter històric’, adverteix una nota editorial. Les raons d’aquesta discreció s’entenen fàcilment: no és còmode, per a un ministre d’Estat francès actual, ressuscitar el seu passat d’adjunt de Borodin durant la Revolució Xinesa, o de cap de l’aviació republicana espanyola durant la guerra civil, sense posar-se en una situació contradictòria o sense crear complicacions diplomàtiques al govern del qual forma part. De la seva sorprenent trajectòria d’home d’acció, Malraux només en rescata, per ara, aquells períodes, com la lluita contra el nazisme, sobre els quals pot esplaiar-se lliurement sense deteriorar el personatge oficial que encarna avui, i, així i tot, aquesta mirada retrospectiva fragmentada adopta, llevat d’oportunes excepcions, més la forma d’una interrogació o d’una reflexió que no pas la d’una evocació. “Què m’importa allò que només m’importa a mi?”, exclama en el brillant pròleg on explica per què ha anomenat “Antimemòries” la seva autobiografia. No es proposa, diu, explicar la seva vida a la manera dels memorialistes, sinó indagar, a partir de certes experiències personals, el sentit del món. “Perquè l’home no arriba mai al fons de l’home, ni recupera la seva imatge a través dels coneixements que adquireix: troba una imatge de si mateix en les preguntes que es fa.” L’home de les Antimemòries no és el ferm aventurer nòmada que conspirava, arreu del món, contra l’ordre social, i traslladava a ficcions nervioses i admirables els seus ajustaments i friccions amb la història; és el pensador sedentari dedicat a lúcides meditacions estètiques que va escriure Les veus del silenci, i l’alt funcionari que, amb eficàcia (i fins i tot geni), s’ocupa de la cultura dins d’un règim establert.
El cas Malraux és un dels més fascinants de la nostra època, no tant perquè en aquest personatge coincidissin un creador i un home d’acció (encara que això ja és poc freqüent), sinó per la magnitud, intensitat i brillantor que van assolir, alhora i sense perjudicar-se, aquestes dues fases antagòniques d’una mateixa personalitat. L’altre exemple contemporani és T. H. Lawrence, però ni tan sols aquest presenta un full de serveis comparable al de l’autor de La condició humana. Explorador de regnes devorats pels segles, pioner de l’aviació, combatent clandestí a Indoxina i a la Xina; a Espanya, responsable dels pilots de la República; coronel de brigada durant la Resistència; presoner de la Gestapo, testimoni de tortures, víctima d’un simulacre d’afusellament; orador polític, ministre d’Estat i ambaixador itinerant encarregat de complicades negociacions diplomàtiques per De Gaulle: és difícil imaginar un promptuari vital més carregat d’experiències històriques importants. Pràcticament tots els grans esdeveniments registrats a Europa i Àsia —revolucions, guerres mundials— tingueren en Malraux un testimoni o un participant d’excepció. Com va poder, al mateix temps que vivia la seva època d’una manera tan crucialment activa, desenvolupar una obra literària de la significació de la seva? Com es conciliaren, s’alimentaren o es trencaren en ell l’aventurer i el creador? Les Antimemòries no aclareixen gens aquests enigmes. Hi parla un home que no és, com el lector esperava, el testimoni i actor privilegiat de les grans convulsions que van sacsejar el món, ni l’escriptor que sabé traslladar-les a la ficció millor que cap dels seus contemporanis. És només una veu sense silueta ni ombra que descriu, impersonalment, en llargues frases majestuoses plenes de poesia, temples, paisatges, museus, mandataris, o bé s’interroga, contemplant estàtues, boscos i deserts, sobre el destí de les civilitzacions desaparegudes, el missatge mort dels déus i la vida de les religions, o reprodueix (potser inventa) els seus diàlegs històrics amb els grans del món: Mao Tse-Tung, Gandhi, De Gaulle.
Són pàgines que, escrites per qualsevol altre que no fos Malraux, enlluernarien: la llengua és bella i impecable, el pensament és agosarat, la cultura que revelen és enorme i viva. La filosofia política que hi transpira és poc original —un nihilisme nacionalista més aviat vague, una convicció que la història és obra d’alguns gegants solitaris, una admiració sense reserves pels caps il·lustrats i un discret menyspreu per les masses, un voluntarisme individualista lleument inquietant—, però no pretén fer proselitisme ni és massa invasora; sovint desapareix submergida per extenses, curioses i brillants consideracions estètiques i morals, o per narracions —la joventut de Buda, les peripècies de la Gran Marxa, les aventures de l’“alocat” Marchena entre les tribus més bel·licoses d’Indoxina— alienes a l’experiència de l’autor i que, potser per això mateix, són explicades amb una llibertat imaginativa i un vigor remarcables. Però de Malraux s’esperava una altra cosa: testimonis, fets, dades, sobre tots aquells episodis en què va viure immers, que resulten claus avui dia, i que ell hauria pogut il·luminar amb llums noves, i sobre la seva pròpia història personal, tan inseparablement unida a la història dels seus llibres. Les siluetes de Buda, De Gaulle, Mao, Gandhi, o la del pintoresc Clappique de les seves novel·les, a qui retroba en carn i ossos a l’Extrem Orient, brillen en el seu llibre d’una manera molt viva; la del mateix Malraux, gairebé mai no hi apareix.
Però en els dos moments en què apareix, de cos sencer, sense reticències ni veladures, el llibre s’omple d’electricitat, de vida irreprimible i fulgurant, de passió impetuosa. Es tracta de dos episodis de la seva vida que Malraux ha condescendit —és la paraula desdenyosa que escau— a relatar amb minuciositat: el seu intent juvenil, inútil, de localitzar al desert les ruïnes de l’imperi de la Reina de Saba, que culmina amb una lluita homèrica en ple vol contra una tempesta de calamarsa, i les seves primeres hores com a combatent regular, a la Segona Guerra Mundial, dins d’un tanc. L’incomparable narrador de La condició humana, L’esperança i Els conqueridors reneix en aquestes pàgines i desplaça l’esteta contemplatiu. La reflexió es transforma en ficció, en realitat viva que captura el lector i, destruint la seva consciència crítica, apartant-lo del seu món real, el llança vençut al món il·lusori del relat. En un minúscul aeroplà amb combustible per a poques hores, dos aventurers emprenen l’expedició cap al lloc llegendari on s’alçà el regne bíblic; una tempesta els desvia de la ruta, i quan arriben a les ruïnes són rebuts a trets per beduïns hostils. De tornada, el minúscul aeroplà és engolit per un temporal de calamarsa que durant minuts que semblen segles el sacseja i l’etziba, amenaçant-lo a cada instant d’estavellar-lo contra les muntanyes. Totes les disquisicions sobre la mort que apareixen a la resta del llibre no valen tant com aquest grapat de pàgines en què el lector, gràcies a l’eficàcia torbadora del relat, sent la mort rondar-lo, en forma de vent i projectils blancs, com els tripulants de l’aeroplà. L’altre episodi té lloc anys després: al ventre metàl·lic d’un tanc, un grup de soldats avança de nit cap a les línies enemigues. De sobte, el tanc s’enfonsa a la terra; a fora, l’artilleria ha iniciat el seu macabre crit. Saben —en la instrucció al quarter els ho van advertir— que aquelles trampes estan regulades amb els canons enemics: en tocar el fons del pou, el tanc que ocupen ha alertat una màquina de guerra que, en qualsevol moment, començarà a disparar. També aquesta vegada es tracta d’uns minuts en què un home s’enfronta a l’experiència més decisiva: la presència de la mort. La intensitat, la ferocitat del perill dissipen totes les màscares amb què els amenaçats encobrien la seva veritable personalitat i, durant uns minuts, els atrapats es mostren nus, amb el pitjor i el millor de si mateixos al rostre. Malraux diu, en algun lloc de les seves memòries, que allò que més li importa és conèixer els límits exactes de la condició humana, i en un altre que “el fet de morir no significa un problema per a qui té la sort trivial de ser valent”. En cap altra part del seu llibre no mostra al lector de manera tan efectiva i contundent els límits d’aquesta condició humana com en aquest parell d’episodis de la seva vida en què va veure la mort tan de prop.
Mario Vargas Llosa
