La presència de Max Aub a La Vanguardia ha estat analitzada pel gran expert Manuel Aznar Soler[i]. A més de tractar l’àmbit teatral[ii], tres articles escrits durant la primavera de 1938 (quan va ser reclutat per col·laborar al rodatge de Sierra de Teruel) van ser també reproduïts al mateix número d’El correu d’Euclides. No obstant, un més cal ser citat, el que aquí oferim dedicat a una noia asturiana, Agripina García Feliciate[iii], que esperem us agradi.
UNA NOIA ESPANYOLA
Max Aub (La Vanguardia, 29.05.1938, pàg. 4.
El primer que s’assoleix és la dolçor. Té els ulls, igual que la boca, petits, els cabells castanys i arrissats, la veu greu i l’aire alegre. Vint-i-dos anys i asturiana, de terra endins. No només de la terra llunyana del mar, sinó de la que viu de les entranyes. El seu pare és fuster; el poble petit. La seva mare atén les feines de la casa, on viuen com a hostes uns quants miners, és catòlica i té cura que la seva filla tingui una educació religiosa, com ha de ser. La noia va a l’església, aprèn a cantar al cor: el poble té orgull de posseir un bon mestre al capellà; aquest ha escollit nou noies entre les de millor veure del lloc perquè cantin les vigílies i els diumenges a la missa. Les més agraciades solen ser escollides per cantar els solos. A la noia li molesta que no atengui exclusivament la qualitat de la veu. Un dia el «pare» li diu: “Vine aquesta tarda a les sis i assajarem un sol”. “Sola?”, “Sí”. Ella li diu a la mare i aquesta li prohibeix que vagi i comenta dolguda, abaixa la veu: «No tots els representants del Senyor són com haurien de ser». El poble és trist i d’aquell color verd-i-negre que arriba Astúries anant cap a les seves mines. Les tanques i rodals són gairebé negres en els mil dies de pluja i boira. Els miners que viuen a casa són homes durs i amables, i a la noia li agrada parlar amb ells; li expliquen les seves misèries i tristeses, els seus desitjos de vida millor: ella els comparteix. Els miners han demanat a les empreses que es posin a les boques de les mines unes dutxes que els permetin arreglar-se en finalitzar la feina. L’empresa es nega, es declara la vaga, van portar pres un capatàs, li mol a cops la Guàrdia civil: és el costum. Però aquest cop han passat de la mesura corrent: tres costelles trencades. L’obrer coneix els qui li han donat la pallissa. Quan el deixen anar, parla amb els seus amics i decideixen tornar els cops. Parlen a la noia. A l’entrada del poble creixen blat de moro, s’amagaran allà. Ella, quan vegi arribar a la parella, no té sinó xiular. A la caiguda de la tarda apareixen entre les altes llances els fusells coneguts.
—Després vaig continuar. No sospitaven de mi. Vaig passar armes i fulletons. Tenia 17 anys.
Va arribar octubre del 34. Vaig anar a Trubia, vaig anar a Teberga, vaig estar al capdavant de la caserna. Allí vam estar fins al 19. Em van amagar més tard en un poble petit i molt lleig, on m’avorria molt. D’altra banda, tots asseguraven a la meva mare que, com que jo no havia fet res i era menor i coneguda de tots, res no em podia passar. La meva mare va venir a buscar-me. La nit mateixa de la meva arribada al poble, Doval en persona em va calar. Érem 200 i ens van pegar terriblement.
La noia parla amb una veu dolça, baixa i emocionada; és bonica en la senzillesa.
—Em van agafar més ràbia perquè jo contestava,
Ens van ficar en un quartet estret vint homes i a mi; no ens podíem moure. Ens van portar després a una estada gran de la caserna. Érem ara trenta-sis. Un a un ens donaven de pals, volent saber on eren les armes. Més tard, els treien al pati i els remataven a trets. En quedem dotze. Dels trenta-sis només dos “van cantar”. Me’n recordo sobretot de Fombona. Fombona era un gran camarada. Tenia més de cinquanta anys, molt il·lustrat, i com a tal li tenien més ràbia. Li feia mal sempre la cama, que, a conseqüència de cinc operacions, amb prou feines podia moure: se l’agafaven i bellugaven en totes direccions, estirant-la, doblegant-la, donant-li voltes. La van començar a donar al cap, li estiraven el bigoti fins a fer-li brollar la sang, sang que després ja li saltava dels ulls, la boca i les orelles. Portava un anell, un tresillo que tenia en molt. Li van rebentar els dits i l’anell va caure a terra, no la podia agafar. Em va dir: “Dona-la, a la meva família”. La vaig recollir enganxosa de sang, després se la van treure, i quan la vaig demanar en sortir de la presó, reien.
El van matar a pals, aquí, davant nostre. El soroll mat dels fuets sobre la carn amb els ossos trencats. El van arrossegar al pati.
—On és González Peña?
—On són les armes? Ja ho direu, canalles.
I pegaven. —Sí, i a mi també, com si fos un home. Després els que vam quedar ens van portar a Gijón, al vaixell, i més tard al convent de les Adoratrius.
Vaig sortir de la presó al cap de set mesos, tot i estar condemnada a vint anys, perquè era menor d’edat.
Fundem llavors el Partit al meu poble. Tinc el carnet número 2. I així va arribar el juliol del 36. Jo era secretària del Comitè Provincial Femení. En arribar els rumors d’una possible rebel·lió, me’n vaig anar a Oviedo. Tot apareixia tranquil. Ens van assegurar que Aranda era lleial a la República; quan de sobte un company ens va avisar que significats feixistes entraven a la caserna. No era possible que els companys d’Oviedo anessin a veure què passava; eren massa coneguts. Vam anar allà un guàrdia municipal i jo, agafats del braç, com si fóssim nuvis: se celebrava una revetlla pels voltants. Vam confirmar el que se’ns havia dit i es van cursar les ordres oportunes, però era massa tard: la tropa era al carrer. Ens vam amagar fins que ens van informar que Trubia era nostre. I cap allà vam anar, els uns darrere els altres.
I de seguida al capdavant; vaig estar de fuseller, dos mesos, a Sograndio. La por m’ho aguantava- Fins que em va trucar el Partit.
Vaig tenir molta pena de deixar el front, perquè m’havien fet sergent. Vaig anar a Sama com a presidenta del Comitè Provincial de Dones Antifeixistes —on hi havia catòlics i republicans, anarquistes i marxistes— a fer propaganda als fronts. Vuit dies abans de la caiguda d’Astúries, vam organitzar un homenatge als aviadors lleials. Gijón. Jo no volia marxar, tenia més confiança m la muntanya que al mar. I no volia que em matessin fugint. Però els companys, ja una vegada al vaixell, en veure que jo no hi era, van tornar a buscar-me a la Casa del Poble. El vaixell era una sabata apedaçada. Vam tenir quatre o cinc dies de navegació, i quan el vaixell va arribar a França, es va trencar.
Jo no sé parlar francès, però quant ho hauria volgut saber per donar-los les gràcies per com es van portar de bé amb mi! No se’n pot fer idea, perquè vaig arribar malalta. Eren molts mesos de tràfec. Van voler que em quedés algun temps; no vaig voler i vaig arribar a Barcelona. Aquí, vulguis que no, em van enviar a Puigcerdà. M’he escapat en el temps de la presa de Terol. (I riu al feliç record).
EX 16 de març corrien mals vents. Pujada en un camió vam sortir a trucar a la gent perquè acudís a la manifestació de suport al president Negrín, perquè exterioritzés el poble el seu desig de combatre fins a la victòria. A mi m’agrada parlar a la gent. Em vaig passar la tarda cridant; “Espanya no és Àustria”. Ja sap que abans d’acabar la manifestació va aparèixer l’aviació italoalemanya; va ser el principi d’aquells terribles tres dies de bombardejos. Vaig indicar als companys que conduïen el cotxe la conveniència d’anar a tranquil·litzar la gent, i vam baixar cap als llocs més concorreguts de la ciutat, tocaven les sirenes i la gent de tornada de la manifestació corria; els vaig exhortar a la calma, i ho vaig aconseguir: «Al metro els que vulguin, les boques estan a la cantonada; els altres enganxats a les cases o als portals». I després els cridava a l’altaveu. «Més val morir dret que viure de genolls».
A la noia li fa certa vergonya explicar tot això. Abaixa els ulls. I vaig cridar el nostre “No passaran”, i una dona vella acollida en un portal, portada sens dubte, d’una banda per la seva por i, d’altra banda, pel meu entusiasme, em va contestar, referint-se als avions que en aquell moment descarregaven la mort: “Passaran per dalt, però no per baix”.
Es diu Agrlpina Feliciate, té vint-i-dos anys i té un aspecte dolç i alegre. S’assembla per fora milers de noies espanyoles. Res no impedeix creure que —per dins— n’hi ha moltes com ella, esperança nostra.
MAX AUB
NOTES:
[i] AZNAR SOLER, Manuel (2008). “Max Aub, colaborador del diario barcelonés La Vanguardia durante el año 1938”. El correo de Euclides, número 2, Pàgina 140. Seguit de tres dels articles publicats..
[ii] Max Aub era aleshores secretari del Consejo Central del Teatro. Vegeu: AZNAR SOLER, Manuel (1993). Max Aub y la vanguardia teatral. Escritos sobre teatro 1928-1939. Valencia, Universidad de Valencia.
[iii] https://buscar.combatientes.es/resultados/Agripina/Garcia/FELICIATE Memorable el seu discurs de 1936, quan tenia 20 anys, a Radio Emisora Gijón, en qualitat de secretària femenina del PC provincial: https://elcieluporasaltu.blogspot.com/2006/12/discurso-de-agripina-garca-feliciate.html