(Capítol 4.6.1. de «La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel«)
Suzanne els esperava a l’aeroport. La visió de la parella baixant de l’avió la va horroritzar. Potser pel mal temps, potser per la llarga escala a Tolosa, però el seu aspecte era deplorable. Escriurà al seu llibre[i]: “Josette té una cara espantosa, la seva magnífica cabellera se li cau a
grapats. L’únic que li interessa és acumular i endur-se provisions: sacs de patates, d’arròs, de pasta, llaunes d’oli. Hi ha en ella una mena d’obsessió ferotge: resistir a qualsevol preu”.
La convida a sortir a passejar, a anar a Lanvin o a altres botigues del Faubourg Saint-Honoré o de l’avinguda Montaigne, però ella ha refusat. Per a què endur-se vestits o abrics, si a la Barcelona de començaments del 1939 ningú ja no es preocupa per la moda. Només farà una excepció: una anada i tornada en el dia a Beaune per veure els seus pares. Malraux no l’acompanya, no és benvingut pels pares de la seva companya, que saben que encara és casat.
André, mentrestant, va a veure els Tual[ii]. Encara que la consigna sigui resistir malgrat tot, ningú no pot ignorar que la caiguda de Catalunya és qüestió de pocs dies, setmanes com a màxim. Dina amb la Denise i en Roland, amb qui després visita els estudis Pathé de Joinville-le-Pont. Sí, aquí hi cabria la maqueta de l’avió.
Necessitaran càmeres, a menys que en Thomas estigui disponible. Però de moment no l’han localitzat. Tot i així, no pensa animar en Berenguer a córrer els riscos de l’exili només per beneficiar la pel·lícula. I els encarregats de llum, algú d’attrezzo… Malraux els diu que no ha pogut localitzar les partitures del Réquiem de Gossec, que era la seva prioritat[iii], i la Denise s’ha ofert a contactar amb en Darius Milhaud[iv], que podria fer una composició ad hoc per al film.
L’endemà, va a veure el seu amic, el pilot i militar Édouard Corniglion-Molinier, que tant ha fet ja per la pel·lícula. Li explica que té prop de dos terços del film, que potser haurà de prescindir d’algunes seqüències, especialment les que requereixen material militar, però que espera poder muntar-la ja a París. Li prega que vagi pensant en un bon muntador. Vol tenir el film en condicions de projectar-se abans no s’acabi la guerra. Encara que caigui Catalunya —i això està per veure—, queda un quart de milió de soldats de l’Exèrcit de l’Est que, passada la desfeta de l’Ebre, poden encara oferir molta resistència. I en el pitjor dels casos, sempre quedarà Madrid, València… Encara és útil, què dic útil: imprescindible, poder difondre la pel·lícula arreu del món.
Corniglion preguntarà a la muntadora Marthe Poncin, que va fer una bona feina a Drôle de drame, però està contractada per al muntatge d’una pel·lícula de George Lacombe (Derrière la façade, 1939) i fins al juny, com a mínim, no podrà assumir cap altre encàrrec.
Finalment serà en Tual qui li recomanarà George Grace[v], ex marit de Suzanne Chantal, disponible, que ha estat muntador de Capitain Zyngare (Melodia gitana, Edmond T. Gréville, 1937). El coneix i sap que s’adaptarà al control estricte al qual el sotmetrà Malraux, tret típic de l’escriptor convertit en cineasta. Li ho ha dit mentre visionaven les seqüències ja revelades, que ha tingut la precaució de portar d’Espanya, on cada cop són menys segures. Diu la Denise Tual, que els acompanya: [vi]En la foscor percebem el seu creixent nerviosisme. Es remou, fuma com un condemnat, tus i s’agita. Mostra moviments d’impaciència i d’impotència quan una imatge s’interromp perquè és el final d’una bobina o està malmesa per una ratlladura que la fa inservible […] Quan s’encenen els llums, diu simplement: “Només tenim un terç del que necessitem”.
Està impacient per tornar. El rodatge ha d’avançar, per molts bombardeigs que caiguin sobre Barcelona. Necessita més, més… La Josette, a contracor, el seguirà. En veure-la tan deprimida, acorden que tan bon punt sigui possible, la Suzanne s’unirà a ella. Agafaran el tren cap a Perpinyà i d’allà, en cotxe fins a Barcelona. El seu amic Raymond Valière haurà preparat un enviament de menjar fi[vii] al qual la seva amiga afegirà també llaminadures, i que rebran per avió pocs dies després d’arribar a la capital catalana.
NOTES:
[i] CHANTAL (1976): 120.
[ii] TUAL, Denise (1980) Le temps devoré. París, Fayard. Página 152.
[iii] MARION (1996) : 126
[iv] TUAL (1980): 154.
[v] https://www.imdb.com/fr/name/nm0333346/
[vi] TUAL, Denise. (1980) 152
[vii] CHANTAL (1976): 121