MALRAUX A MADRID DURANT LA GUERRA D’ESPANYA
Antoni Cisteró
Aquest article ha estat publicat a la prestigiosa revista FRENTE DE MADRID, al seu número 46, juny de 2025, pàgines 80-85. Recomano encaridament les activitats de l’entitat organitzadora GEFREMA (https://www.gefrema.com/frente-de-madrid), amb múltiples activitats i interessants visites col·lectives als diferents punts de Madrid on va passar el lloc més rellevant i llarg de tota la guerra d’Espanya.
ANTECEDENTS:
La caiguda de la monarquia espanyola el 1931 va ser un toc de clarí per a les esperances, no només dels espanyols sinó també de la intel·lectualitat progressista de tot el món. Potser una frase de Luis de Zulueta resumeix el sentir de tants espanyols[i]: «No, no digui vostè per fi! Això no és un final, sinó un començament El camí comença ara!». Internacionalment, la notícia va ser rebuda amb precaució per les autoritats i amb gran entusiasme pels ciutadans esquerrans. A França, Arístides Brian, del Quai d’Orsay, que seria un dels valedors de la indigna No Intervenció durant la guerra, va donar un breu comunicat[ii]: “el Govern de la República ha decidit reconèixer el nou Govern espanyol”. Mentre que els partits d’esquerra no comunista el saludaven amb entusiasme, com va declarar León Blum a Le Populaire[iii]: “el veritable republicà era aquell per a qui la República no només era el règim existent, sinó el règim elegit, al qual caldria defensar si era atacat, i al que caldria restablir si fos enderrocat”, el comunisme, encara no immers En 1935, donava títol a les seves cròniques sobre Espanya amb un “Les primeres jornades de la república burgesa i social-feixista a Espanya”[iv].
Aquell any, André Malraux, pocs mesos després d’haver patit el suïcidi del seu pare, està immers en un debat teòric amb Trotsky i el seu article: “La Revolució estrangulada” a què respon a la NRF amb la seva “Resposta a Trotsky”. Al cap de pocs dies, emprèn amb la seva esposa Clara un llarg viatge que el portarà a Rússia, Índia, Xina i Japó[v]. Després d’una trajectòria marcada per l’art, no exempta de polèmica, el contacte amb altres cultures i situacions polítiques el va inclinant cap a un posicionament clarament d’esquerres. Dirà: “Cal transformar en consciència l’experiència més àmplia possible”[vi], al que seguirà: “pensar en allò que hauria de ser en comptes de pensar en allò que es pot fer, encara que res realment bo no es pugui fer, és una pesta”[vii]. Un exponent clar de l’evolució de l’intel·lectual segons Malraux: Experiència — Consciència — Actuar en conseqüència.
Aquesta acció es va fent palesa arran del procés Dimitrov, acusat falsament d’incendiar el Reichtag berlinès, quan el 21 de març del 1933, en una gran manifestació a París, pren la paraula en defensa. El mateix any, guanya el premi Goncourt per la seva La condició humana, on ja reflecteix algunes idees sobre l’acció revolucionària.
Pel que fa a Espanya, el seu posicionament és definitivament clar al I Congrés Internacional per a la defensa de la cultura, reacció esquerrana a l’auge dels totalitarismes, que se celebra a París, el maig de 1935. Allí entaula una amistat amb alguns intel·lectuals espanyols que mantindrà al llarg del temps, com és el cas de José Bergamín. En aquesta trobada, aquesta proposa Madrid com a seu del II Congrés, cosa que serà acceptada immediatament.
MADRID.
El primer viatge de Malraux a Madrid ja té lloc el 1936, convidat per José Bergamín. Després d’un viatge a l’URSS al març, el 17 de maig, 
André Malraux es desplaça a la capital d’Espanya en qualitat de delegat de l’Associació Internacional per a la defensa de la cultura[viii], acompanyat per la seva dona Clara i l’hispanista Jean Cassou i el dramaturg Henri Lenormand. El viatge no està exempt d’una certa morbositat, ja que pel seu compte i risc, també l’amant de Malraux[ix], Josette Clotis, va fer el viatge en paral·lel, podent esgarrapar de la seva plena agenda un curt viatge a Toledo.
El dia 22, Malraux pronuncia un discurs a l’Ateneu de Madrid, en què diu: «Sistemàticament, a tots els països, som antifeixistes. És inútil discutir sobre una acció que és des d’ara indispensable. Sabem que les diferències que ens enfronten al feixisme hauran de ser dirimides algun dia per les metralladores». Després de l’acte, s’ofereix un sopar de gala, amb assistència de nombrosos polítics republicans, com ara el ministre d’Instrucció Pública, Francisco Barnés, o l’alcalde de Madrid, Pedro Rico[x].
Va ser un viatge curt, amb entrevistes rellevants com la que va mantenir amb el president Azaña, Antonio Machado o Rafael Alberti[xi], que afirmaria la seva clara aposta per la II República i que ocasionaria el segon viatge setmanes després, arran del cop d’estat feixista.
LA GUERRA:
El diumenge 18 de juliol, Malraux i Clara són en un teatre de París, confortablement instal·lats a la llotja del recentment nomenat sotssecretari d’Estat per als esports i el temps lliure, Leo Lagrange[xii] . A l’entreacte de l’obra que s’està representant irromp a la llotja un uixer que sol·licita als dos homes que vagin a la llotja del ministre de l’aire, Pierre Cot. Allà, aquest els informa del cop d’estat succeït a Espanya, i queden per parlar-ho amb deteniment l’endemà al matí a la seu del meu nisteri, al boulevard Victor del districte XV.
Allà, el ministre i el seu cap de gabinet, Jean Moulin (futur heroi i màrtir de la Resistència), reben l’escriptor, que ha anat acompanyat del seu amic i pilot, Édouard Corniglion-Molinier, el seu company a la recerca del regne de Saba al Iemen dos anys abans. Li demanen que vagi a Espanya per informar-se de la situació. És una percepció compartida que una de les febleses de la República és l’aviació. Malraux s’afanyarà a preparar el viatge. Corniglion aconseguirà, en vint-i-quatre hores, l’encàrrec d’un diari per fer un reportatge sobre els successos i convencerà un empresari, propietari de la societat Gnôme et Rhône (la futura SNECMA SA), perquè li presti un petit avió per al desplaçament.
Pocs dies després[xiii] surten de París amb destinació Madrid, després d’una escala a l’aeroport militar de Forgas (Biarritz). Durant el vol, a causa de la decisió a la brúixola, viuen uns moments de risc en confondre inicialment la ja rebel Àvila amb el seu destí. Reparat l’error en veure el cartell de l’estació, aconsegueixen remuntar el vol i arribar a Madrid. Allí, Clara proposa desplegar un drap vermell per indicar que són partidaris de la República, a la qual cosa Corniglion-Moliner s’oposa pel risc d’entorpir les hèlixs. En aterrar, els rep el recent nomenat Comissari General de l’Exèrcit i futur ministre d’Estat el 1937, Julio Álvarez del Vayo, a qui Malraux havia conegut en el seu viatge anterior. Els ha preparat les entrevistes oportunes perquè al mínim temps possible es facin càrrec de la situació i recullin les peticions de l’inestable govern republicà que en tres dies ha tingut tres presidents. El dia 26 el rep Manuel Azaña[xiv]. També la premsa espanyola se’n fa ressò. El Socialista dirà de Malraux: “és un altre combatent que demana un lloc a la batalla”.
Aquí cal assenyalar una trobada que marcarà el futur rodatge d’una pel·lícula sobre la guerra d’Espanya. A la seu de la revista Cruz i Raya, que dirigeix José Bergamín i en què Max Aub ha publicat alguna cosa, el primer presenta aquest a Malraux. Parlaran amb seguretat de la futura celebració del II Congrés antifeixista. Aub, francès de naixement i valencià de formació, parla un francès perfecte, cosa que complau Malraux, que no parla espanyol.
AVIONS PER A ESPANYA [xv]:
Era coneguda la debilitat de l’exèrcit republicà pel que fa a l’aviació. El president del Consell de Ministres, José Giral, ja havia enviat telegrames en petició d’ajuda a França[xvi] i fins i tot destacat dos especialistes a la seva ambaixada a París. Però no és negligible l’aportació que va fer Malraux. Imaginem per un moment el que va ser dinamitzar la compra d’avions en una França amb forta influència de la premsa dretana, amb una ambaixada on alguns partidaris dels colpistes ja havien dimitit i d’altres estaven en el càrrec només per dificultar les gestions de la República, i amb nombrosos polítics gals, entre els quals es comptava el Ministeri d’Afers Exteriors, i la contractació de les seves tripulacions en un parell de setmanes, ja que la ignominiosa No Intervenció es va signar el 8 d’agost[xvii].
Malraux, amb estretes relacions al ministeri de l’aire francès, i també amb empreses fabricants, ha participat decisivament en la compra d’una vintena d’avions, i en la contractació de les tripulacions respectives. Després d’un gran meeting a la sala Wagraw de París, on demanarà suport popular a Espanya, arribarà a Madrid, via Barcelona, el 6 d’agost. La seva esquadrilla estarà operativa una setmana després, amb base a l’aeroport de Cuatro Vientos, des d’on atacarà les tropes de Yagüe a l’extremenya Medellín, endarrerint així el seu avanç cap a Madrid[xviii]. En aquesta primera etapa, les tripulacions estaran formades per 22 francesos, 5 italians, 2 espanyols, 1 rus, 1 txec i 1 belga[xix]. Malraux, amb Clara, residirà al famós hotel Florida, alhora que molts altres corresponsals de premsa i convidats internacionals. Ell participarà en algunes de les operacions i Clara, sense objectiu a realitzar, acaba per tornar a París a finals del mes[xx].
A l’inici del mes de setembre succeeix una anècdota que il·lustrarà posteriorment un episodi de la seva pel·lícula Sierra de Teruel. Ho narrarà fins i tot la premsa francesa[xxi]. Un pagès d’Olmedo havia travessat les línies del front per arribar fins a la zona republicana i informar l’aviació de la situació d’un aeròdrom camuflat a la zona d’Arévalo. Destruït per l’esquadrilla de Malraux, seria la primera vegada que s’esmentaria aquesta a la premsa espanyola[xxii].
Durant el mes de setembre, l’aeroport de Cuatro Vientos és atacat diverses vegades danyant alguns aparells. L’esquadrilla realitza algunes operacions d’atac a l’Alcázar de Toledo i, a finals de mes, pateix un dels seus pitjors revessos. En un combat aeri amb avions Fiat rebels, un avió Potez s’estrella causant tres morts, entre elles el metrallador Giordano Viezzoli, membre de Justizia é Libertà, un dels pocs voluntaris en aquells dies. Malraux narrarà aquest fet a la novel·la L’esperança ia la seva pel·lícula Sierra de Teruel.
Després de tants revessos, l’esquadrilla Espanya s’ubica a Barajas, on el periodista Koltsov ens diu: «A l’esquadrilla internacional queden molt pocs aparells. Amb ells, fent torns, treballen quinze homes»[xxiii]. Malraux viatjarà a l’octubre a diversos països per intentar aconseguir més aparells, sense gaire èxit.
Poc temps després, l’esquadrilla Espanya, que passarà a anomenar-se Malraux, es desplaçarà a Albacete, on entre els membres de les Brigades Internacionals procedirà a reclutar nous aviadors, aquesta vegada voluntaris, que reemplaçaran la majoria dels mercenaris inicials. Tret d’un parell de setmanes a l’aeroport d’Alcalá, l’únic ja en poder de la República després que el de Getafe hagi caigut el 4 de novembre, l’esquadrilla s’instal·larà a la zona de València. Des d’allà sortirà la seva última operació: la protecció dels fugitius de Màlaga en el que es va anomenar La Desbandà, a primers de febrer de 1937[xxiv] . El poc material restant passaria a l’aviació republicana.
Acabada la seva etapa com a líder de l’esquadrilla, Malraux segueix amb el seu suport condicional a la República, i per això viatja als Estats Units i Canadà, recollint fons i suport popular. Serà a Hollywood on naixerà la idea de fer una pel·lícula que pugui arribar al cor de la gent i propiciar així que els Estats Units venguin subministraments a la República[xxv].
EL CONGRÉS:
La següent ocasió en què André Malraux va estar a Madrid va ser arran del II Congrés Internacional d’escriptors per a la defensa de la cultura[xxvi]. Tal com s’havia acordat a París a suggeriment de José Bergamín, la trobada es va desenvolupar a València, Madrid i
Barcelona per finalitzar a París. Intel·lectuals de tot arreu del món, van romandre a la capital espanyola els dies 5, 6, 7 i 8 de juliol de 1937. Les sessions es van realitzar a la Residència d’Estudiants i al cinema Salamanca. Hi van assistir un centenar d’escriptors de vint-i-vuit països (des de Xina a Islàndia) amb personalitats rellevants com Antonio Machado, Bergamín, Alberti o Jacinto Benavente per Espanya; Pablo Neruda, César Vallejo o Octavio Paz per Llatinoamèrica; Stephen Spender o Malcom Cowley pel món anglosaxó; Anna Seghers o Heinrich Mann pel germànic o Ilya Ehrenbourg o Alexei Tolstoi pel rus. De França, entre altres, a més de Malraux, van assistir André Chamson, Julien Benda o René Bloch. Però André Malraux va ser un dels seus elements més decisius, com va explicar un delegat anglès, Edgwell Rickword a la Left Review[xxvii]: “Malraux va ser el centre d’una activitat molt dinàmica, molt de la feina duta a terme no hagués estat possible sense ell, a més de ser un dels seus més eloqüents oradors”.
Només un breu fragment del seu discurs (que va ser traduït per Gustavo Durán, el músic militar), a títol d’exemple de l’emotiva empenta que aquell congrés va poder significar per al poble de Madrid[xxviii]:
«El 1a de maig a París es va celebrar la jornada de solidaritat amb el poble espanyol. Desenes de milers d’obrers arribaven amb banderes sindicals davant els postulants per Espanya que mantenien entre quatre enormes llençols. Per fer comprensible el que feien havien posat al centre del llençol la fotografia que tots coneixeu: la dels nens morts.
Quan els obrers van arribar davant, van inclinar les banderes. Però molts van acudir amb el seu propi fill i van inclinar el fill viu amb un gran greu gest de resignació.
Camarades: felicitar-vos per aquesta salutació! Va ser potser aquella la commoció més gran de la meva vida, i no puc impedir recordar-la mentre aquí se sent el soroll del canó que amenaça aquesta ciutat”.
No només Malraux va ser una de les ànimes del Congrés, sinó que també va contribuir a calmar l’ambient en el conegut enfrontament entre els més radicalment comunistes i l’escriptor André Gide[xxix], que havia publicat poc abans el seu “Retour de l’URSS” que va aixecar unes butllofes que l’autor no havia aconseguit calmar amb algunes postil·les publicades a aquest efecte[xxx].
Cal assenyalar que els congressistes també van fer, dimecres 7 de juliol, un tour pels fronts de combat, que va incloure la visita a Brunete, acabada de prendre el dia abans. El periodista Ilya Ehrenburg va dir a la seva crònica: «Caminem amb emoció sobre la terra alliberada. Que aquest sigui el començament de l’alliberament d’Espanya!»[xxxi]
Encara més, es pot afirmar que Malraux va arriscar la seva vida, ja que va patir un accident d’automòbil en el seu desplaçament des de València, en companyia d’Ehrenbourg[xxxii], per sort, el xoc amb un camió carregat d’obusos no va tenir més repercussió, llevat de l’ensurt. Durant el congrés, també van visitar el front. En concret, Malraux ho va fer juntament amb el que després seria un col·laborador decisiu al rodatge de Serra de Terol: el belga Denis Marion (pseudònim de Marcel Defosse)[xxxiii] .
EPÍLEG:
Malraux no tornaria a ser oficialment a Madrid. Durant 1938 La seva activitat es va centrar en el seu projecte de fer una pel·lícula que mostrés al públic, especialment americà, les raons de la II República. Va rodar a Barcelona i rodalies des d’inicis d’agost fins que el 23 de febrer del 1939 va deixar Barcelona per passar a França amb l’equip de rodatge de Sierra de Teruel. Després la vida el va portar des de col·laborar estretament amb la Resistència durant el nazisme fins a ser ministre de la Informació amb De Gaulle i de Cultura amb Michel Debré[xxxiv]. Tot i el gir en la seva opinió sobre el comunisme (“la llibertat a aquest preu: No”, diria el 1939 arran del pacte Molotov-Ribbentrop) i que el mateix De Gaulle va rebre Franco, Malraux es va prometre a si mateix no tornar a Espanya mentre estigués implantada la dictadura. En una entrevista amb un dels seus biògrafs, us dirà[xxxv]:
TODD: Si morís el Caudillo, tornaria a Espanya?
MALRAUX: Dependria del seu successor.
TODD: ¿Té desitjos de tornar a veure Espanya?
MALRAUX: Sí, amb total seguretat.
Molts intel·lectuals van aportar el seu saber, i en alguns casos la seva vida, per salvar la II República espanyola. Alguns amb les armes (Orwell, Ludwig), altres amb els seus escrits (Camus, Bernanos) o els seus discursos a les col·lectes d’ajuda. Però potser cap com Malraux va romandre gairebé la totalitat de la contesa al servei de la legalitat espanyola, a l’aviació, a les relacions internacionals, a la seva novel·la L’esperança ia la seva pel·lícula Sierra de Teruel. Com diria el mateix Malraux a Madrid: “Se’ns ha preguntat que hem de fer en aquesta guerra, i jo contesto categòricament que aquesta guerra significa la defensa de la cultura i que tot intel·lectual ha de sentir-se automàticament al vostre costat… L’esperit no es defensa únicament per mitjà dels escriptors consagrats a la lluita antifeixista, sinó també per la gent dignitat”. Va predicar amb l’exemple.
SABER-NE +:
Hotel Florida: André i Clara a Madrid, 1936
Madrid, Albacete, València: l’esquadrilla Malraux.
NOTES:
[i] El Sol, 14.4.1935 Página 1
[ii] https://www.nuevarevista.net/la-republica-espanola-ante-el-mundo-el-reconocimiento-internacional-del-nuevo-regimen-poli/
[iii] https://www.nuevatribuna.es/articulo/historia/leonblum-segundarepublica-espana-historia-politica/20190517134800162794.html
[iv] L’Humanité, 19.04.1931 página 1.
[v] https://malraux.org/biographie/biographie-detaillee/
[vi] MALRAUX (1995) La esperanza. Madrid, Cátedra. Pàgina 448
[vii] MALRAUX (1995): 283.
[viii] TODD, Olivier (2001). André Malraux, une vie. París, Ed. Gallimard. Pàgina 218
[ix] Malraux no se divorciaría de Clara fins el 1946. La seva relació amb Josette va durar fins a la mort accidental d’aquesta l’11 de novembre de 1944.
[x] El Sol, 23.5.1936. Página 8
[xi] LACOUTURE,Jean (1976). Malraux, une vie dans le siècle. Paris, Éditions du Seuil. Pàgina 212
[xii] CATE, Curtis (1993). Malraux. París, Flammarion. Pàgina 286.
[xiii] No hi ha certeza de la data exacta. Vegeu: https://www.visorhistoria.com/el-vuelo-de-malraux-2/
[xiv] El Noticiero Universal. 27.7.36 P. 9
[xv] https://www.visorhistoria.com/aviones-para-espana/
[xvi] CAMPOS, Miguel I. (2022) Armas para la República. Barcelona, Crítica. P. 19
[xvii] Sobre la No Intervenció recomano l’imprescindible llibre, detallat i amè: GRELLET, Gilbert (2017) Un verano imperdonable. Madrid: Guillermo Escolar Ed.
[xviii] SALAS LARRAZABAL, Jesús (1969). La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel. P. 95.
[xix] THORNBERRY, Robert S. (1977). André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Lib. Droz. P. 210
[xx] BONA, Dominique (2010) Clara Malraux. Biographie. Paris, Grasset. P. 300
[xxi] Le Temps. 3.9.1936 P. 8
[xxii] Claridad, 1.9.1936 P. 1. O El socialista, 2.9.1938
[xxiii] KOLTSOV, Mihail (1963) Diario de la guerra de España. París, Ed. Ruedo Ibérico. P. 120
[xxiv] https://www.visorhistoria.com/la-desbanda-i-lesquadrilla-malraux/
[xxv] Per més detalls: https://www.visorhistoria.com/neutralitat-americana-st-cat/
[xxvi] AZNAR, Manuel (Ed.) (2018). Segundo Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura. Valencia. Institució Alfons el Magnànim.
[xxvii] Citat en THORNBERRY (1977): 66.
[xxviii] AZNAR SOLER, Manuel y SCHNEIDER, Luis Mario (1987) II congreso internacional de escritores para la defensa de la cultura (1937). Tomo III. Actas, ponencias, documentos y testimonios. Valencia, Consellería de Cultura de la Generalitat Valenciana. Página 135.
[xxix] AZNAR (2018): 151
[xxx] GIDE, André (2017) REGRESO DE LA U.R.S.S., SEGUIDO DE RETOQUES A MI «REGRESO DE LA U.R.S.S.». Madrid, Alianza Editorial.
[xxxi] SCHNEIDER, Luis Mario (1987) II congreso internacional de escritores para la defensa de la cultura (1937). Tomo I: Inteligencia y guerra civil española. Valencia, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Página 123. También estuvieron en Torija y Brihuega.
[xxxii] CATE (1993): 324.
[xxxiii] AZNAR (2018): 697.
[xxxiv] https://malraux.org/biographie/biographie-detaillee/