Aquesta entrada és fruit d’una estada a l’encisadora població de Valdelinares, on el 27 de desembre de 1936 es va estavellar el Potez-54, el Ñ, de l’esquadrilla Malraux. Aquest succés és la base d’un dels fils argumentals de la pel·lícula Sierra de Teruel, que s’analitza detalladament en aquesta web.
Intentaré correspondre a la calorosa acollida i la participació entusiasta de Teresa Lozano, Javier Julio García Miravete, Bienvenido i Eladio Roqueta, amb un estudi el més detallat possible del que va passar aquell dia i els següents, així com la seva relació amb els textos de les obres d’André Malraux: la seva novel·la L’esperança i la seva pel·lícula Sierra de Teruel.
ANTECEDENTS.
Després d’haver publicat una breu introducció[i], on es relativitza i alhora es posa èmfasi en les fonts consultades, inicio aquí l’anàlisi en profunditat del que va passar amb l’avió Potez-54 de l’esquadrilla Malraux estavellat a Valdelinares. Començarem pel context històric, complement a la detallada evolució de les vicissituds de l’esquadrilla relatada a “La veritable història del rodatge de Serra de Teruel”[ii] d’aquesta mateixa web, i el capítol de la qual dedicat a l’incident del dia 27 de desembre de 1936 s’analitza aquí.
A la tardor del 1936 es vivien uns dies convulsos, tant en l’àmbit nacional com internacional. És en aquests moments quan s’incrementa l’ajuda internacional als dos bàndols de la guerra d’Espanya. Tot i que ja hi havia alguns combatents estrangers (per exemple, alguns esportistes que havien acudit als Jocs Populars de Barcelona, el 18 de juliol), és el 14 d’octubre quan comencen a arribar a la península les primeres Brigades Internacionals, adreçant-se primordialment al Madrid assetjat .
Per part rebel, davant d’un estancament del front (Vegeu mapa[iii]), Mussolini pensava incrementar els efectius ja enviats a Espanya, mentre que Hitler s’inclinava més per una unitat altament especialitzada, que es convertiria en la Legió Còndor, un salt rellevant respecte al suport logístic i material donat fins aleshores. No és aquí el lloc per analitzar les diverses forces, però Viñas dóna la següent cita[iv]: “Cal no oblidar que en efectius la Còndor gairebé va triplicar la presència soviètica. Però, és clar, no era el mateix tipus de personal. El Kremlin va enviar quadres, assessors, pilots i tanquistes, en nombre relativament reduït. El que Hitler va destinar a Espanya va ser tota una formació que, com va assenyalar un aviador i historiador nord-americà, Proctor, era en molts aspectes revolucionària”.
El 6 de novembre, el govern de la II República remodelat amb l’entrada de ministres anarquistes, es trasllada de Madrid a València. Abans, el 30 d’octubre, s’havia decretat la militarització de tots els homes d’entre vint i quaranta-cinc anys[v], però no es va decretar l’estat de guerra perquè els rebels no obtinguessin l’estatut de bel·ligerants.
Les Brigades internacionals arriben a Barcelona i després a Madrid, on la seva aportació és decisiva. Estableixen la base d’agrupament i formació a Albacete. Allà també recalarà l’esquadrilla Espanya durant unes setmanes. Malraux farà diversos viatges a França intentant aconseguir més equips i també aprofitarà la pausa en els combats (encara que continuen operatius des de l’aeroport de Los Llanos) per substituir la majoria dels mercenaris de l’esquadrilla, contractats a preu d’or amb les presses de juliol, no tots disciplinats i eficaços, per voluntaris, conservant alguns pilots clau, com seria Abel Guidez, que gestionaria el dia a dia de l’equip en absència de l’escriptor. És a finals de novembre quan Malraux és promogut a tinent coronel, Guidez a comandant i Nothomb a tinent i, a suggeriment d’aquest, l’esquadrilla passa a prendre el nom Malraux, palès en els vehicles utilitzats.
A principis de desembre, l’esquadrilla passa uns dies de tranquil·litat en una luxosa finca a Torrente[vi], a prop de València, pausa que serveix per consolidar els nous equips. Posteriorment, s’instal·len ja al camp d’aviació de La Señera, proper a Xiva, des d’on iniciaran les operacions que ens portaran a l’estavellament del Potez-54, Ñ. El govern espanyol, davant del continuat setge de Madrid, planeja operacions de diversió que forcin Franco a desviar tropes del centre per atendre atacs perifèrics. Un serà a Terol. En aquest moment, desembre de 1936, l’esquadrilla té un total de 42 efectius, majoritàriament francesos, entre els quals hi ha 15 pilots i 11 mecànics[vii].
Per terra, la República llança tropes de xoc per conquerir Terol (especialment la XIII Brigada Internacional acabada de formar). L’esquadrilla Malraux hi participa activament, bombardejant les instal·lacions ferroviàries, el cementiri i les defenses aèries de la ciutat[viii].
Pel que fa a l’aviació, són significatives les dades aportades per Ángel Viñas[ix], al requadre. A mitjan desembre, davant els atacs republicans, els franquistes decideixen enviar a l’aeròdrom de Caudé, al nord de Terol, dues patrulles de Heinkel-51[x]. Són els que enderrocaran el Potez que protagonitza aquesta sèrie.
EL COMBAT AERI
Preparatius:
Com ja s’ha dit, l’esquadrilla Malraux, ubicada a principis de desembre de 1936 a l’aeròdrom de la Senyera, va efectuar nombroses operacions d’atac a Terol o el seu entorn, que culminarien en el succés del 27 de desembre. Vegem el context militar.
Iniciada la guerra, ja hi va haver al juliol enfrontaments entre els dos bàndols a la zona de Sarrión, morint el líder de la revolta a Terol, comandant Aguado, havent-se de replegar les forces franquistes fins a Terol.
Mentre a la capital succeïen fets inhumans, com els afusellaments a la plaça del Torico, o els fets dels pous de Caudé, a partir de finals d’agost, el front queda estabilitzat, quedant la província de Terol dividida, amb la capital pràcticament envoltada per les forces republicanes, quedant només una sortida per la vall del Jiloca[xi]. De nord a sud, seguint l’actual territori comarcal, les línies quedarien delimitades per l’eix Alpeñés-Aguatón-Celadas-Terol-Villel, per dirigir-se després cap a la serra d’Albarracín. Així, van quedar al bàndol governamental poblacions com Valderrobres, Alcanyís, Castellote o Mora de Rubielos i també Valdelinares. Al mapa s’aprecia clarament que si s’arribava a dominar Terol, quedava el camí expedit a Saragossa.
Al petit poble de Valdelinares, el situat a major altura d’Espanya, tenia aleshores uns 400 habitants[xii], en els primers dies de va ocupar l’església, cremant els seus estris i utilitzant-la com a magatzem. És curiós que encara avui dia, es conserva la pedra de l’entrada del temple amb la inscripció CNT.FAI (vegeu imatge), També és curiós que la creu processal estigui feta amb trossos del fusellatge del Potez Ñ de l’esquadrilla Malraux sinistrat al terme municipal.
Des de principis de desembre de 1936, l’exèrcit republicà es va posar com a objectiu conquerir Terol, cosa que no faria fins un any després. L’objectiu era poder accedir a la carretera de Saragossa i atacar la capital aragonesa i alhora obligar Franco a treure forces de l’assetjament de Madrid. Entre els atacants cal esmentar la XIII Brigada Internacional que es va unir a les forces comandades pels coronels Lacalle, del
Rosal i Velasco. Per part seva, el bàndol rebel depenia totalment dels subministraments arribats de Saragossa, fins que a mitjan desembre s’ordena establir dues esquadrilles de Heinkel-51 (en total sis aparells), a l’aeròdrom de Caudé, on arriben el dia 25[xiii]. Tot i que a Serra de Terol el comandant Peña pensa que els caces que podien atacar-los podien sortir de Calamocha[xiv], són els de Caudé els que van provocar la caiguda de l’avió a Valdelinares.
L’aviació republicana, havia bombardejat el sector de Terol els dies 4, 12, 17, 21 i 24 de desembre per donar pas a l’atac de les columnes republicanes i la XIII internacional. Concretament, el dia 24, quatre Potez-54 escortats per tres caces Polikarpov I15 (xats) van llançar més de 100 bombes sobre l’estació de ferrocarril i alguns edificis militars[xv].
No sabem si en aquestes operacions hi van estar implicats els avions de l’esquadrilla Malraux. Però sí que en aquests moments és quan reben l’ordre d’atacar Terol, en concret el cementiri (on hi havia bateries antiaèries) i les instal·lacions ferroviàries.
Un enlairament accidentat.
Si seguim Paul Nothomb[xvi] , el dia 26 de desembre hi va haver una operació en què sí que va participar algun avió de l’esquadrilla Malraux. Diu:
La nostra missió té objectius molt precisos: l’estació i els voltants, la carretera i la via fèrria que condueixen a Saragossa, la central elèctrica. […] Tenim sort, el cel està clar i no hi ha caces enemics. Tornem a la nostra base sense cap contratemps. Està previst una nova incursió l’endemà si les condicions atmosfèriques ho permeten.
No obstant això, l’endemà la sort els seria adversa[xvii].
El 27 de desembre feia un temps esplèndid[xviii]: sense vent, amb alguns cirrus que fins i tot afavoririen aproximació sense ser detectats.
Tot i això, partint de les detallades dades de Gesalí-Gascón[xix], en enlairar-se abans de la sortida del sol, a les 7:15 del matí , el Potez S, pilotat per Jean Darry, un dels pocs mercenaris que romanien a l’esquadrilla, va capotar en haver-se incendiat el motor esquerre. L’avió va quedar inservible. Malraux, que ocupava un lloc de metrallador, va sortir indemne, amb només algunes esgarrinxades al coll i al pit, com ell mateix declararà més tard a la premsa durant el seu viatge al Canadà[xx]. El retard que el succés comportarà serà fatal per a la tripulació de l’altre Potez-54, el Ñ, pilotat pels francesos Marcel Florein i Pierre Bourgeois[xxi], que s’enlairaria al costat d’un altre Potez, l’O, de la força aèria republicana, pilotat pel tinent Gregorio Garay Martín[xxii].
Els Potez tenien una velocitat màxima d’uns 300 km/hora, de manera que podem imaginar que amb el retard a l’enlairament i aproximadament una hora de vol, estarien sobre Terol una mica abans del migdia. Però l’èxit de l’operació del dia anterior i els avisos rebuts en volar ja a plena llum, ocasionarien l’enlairament dels Heinkel-51, arribats a Caudé només dos dies abans.
A la pel·lícula, el comandant Peña, quan prepara l’atac, indica que l’important és arribar sense ser percebuts, perquè aleshores els caces rebels només podran sortir de Calamocha, a força més distància que Caudé del lloc del bombardeig. Pel que sembla, es va activar Caudé davant el fortíssim atac republicà, però és possible que l’aviació lleial encara no en sabés l’existència.
Tots dos bombarders, sense escorta al principi, van ser atacats. Seguirem després al Ñ, però hi ha discrepàncies sobre el destí de l’altre, el S. Mentre Gesalí-Gascón afirmen que va ser enderrocat, anant a caure a Celadas, una mica al nord de Terol, mentre que Carlos Javier Sánchez explica[xxiii]:
L’altre Potez va aconseguir arribar a Barraques on es va estavellar, partint-se en dos, morint tota la seva tripulació: Garay, Ángel Blázquez, Emilio Walker i Adolfo Alcázar.
Pel que fa al Ñ, en la seva interessant conferència a Viver, el 2022, David Gesalí i Alberto Gascón aportaren una carta del pilot Pierre Bourgeois, desconeguda fins ara i amb una aportació clau: Al matí, ocupats a apagar el foc de l’avió S incendiat, és només el Potez espanyol el que vola i és enderrocat (“a les nostres línies” diu, coincidiria amb Barraques), mentre que el Ñ surt a primera hora de la tarda “per bombardejar el cementiri de Terol, on hi havia bateries antiaèries”. Salas Larrazábal[xxiv] informa que el mateix dia, hi va haver més operacions, una d’elles a les 13:45, amb caces protegint Potez, que podria ser la referida per Bourgeois. En aquest cas, coincidiria amb la cronologia de l’estavellament i posterior auxili dels ferits que més endavant es detallarà.
Deixo obert el dubte de les diferents possibilitats:
a/ Els Potez O i Ñ parteixen al matí del 27 de desembre, una vegada solucionat el contratemps amb el tercer Potez, L’O és enderrocat (caient a Celadas o Barraques, segons autors) i el Ñ torna, fent una segona operació a primera hora de la tarda.
b/ Després de l’incident amb l’avió on anava Malraux, s’enlaira només l’O de Garay, mentre que el Ñ de Florein s’enlaira després del migdia.
En qualsevol cas, queda clar que els accidentats són atesos immediatament per la gent de Valdelinares durant la tarda del 27, mentre que Malraux no podrà acudir al lloc del succés fins a l’endemà.
El combat:
No queda clar si el Potez Ñ anava acompanyat de caces. Si fos així, és possible que haguessin sortit de Barraques, atès el poc radi d’acció d’aquests[xxv]. Salas afirma: El 27 de desembre els Heinkel-51 surten a impedir el bombardeig dels Potez-54, que anaven acompanyats de sis caces russos; encara que en indicar que s’enderroca el Potez del tinent Garay és de suposar que es refereix a l’atac del matí (encara que esmenta els Potez en plural).
Seguint la carta del segon pilot Bourgeois (Gesalí-Gascón), l’avió pilotat per Florein, és atacat per cinc Heinkel en arribar a Terol. La dificultat més gran de gir dels Potez enfront dels caces alemanys, fan que sigui durament metrallat. El pilot intenta tornar a la base entrant en territori republicà, moment en què arriben tres caces russos que allunyen els Heinkel[xxvi], però s’incendia un motor. Intentant fer un aterratge d’emergència, es llancen les bombes el que provoca una sacsejada que toca amb l’avió a terra[xxvii].
El resultat va ser[xxviii] (en cursiva, el seu nom a la pel·lícula Sierra de Teruel):
1 mort: Jean Belaïdi (Saidi) (mecànic algerià)
Ferits: Jean Maréchal (metrallador francès), amb la cara destrossada (Gardet); Maurice Combébias (metrallador francès) (Scali), George Croisiaux (metrallador belga) (Miraux), Taillefer (metrallador i bombarder francès), ferit al peu, que és l’únic que conserva el seu nom a la pel·lícula.
Indemnes: Marcel Florein (Langlois) (primer pilot, francès) i Pierre Bourgeois (Pujol) (segon pilot, francès)
Ubicació:
Després d’haver visitat Valdelinares i el lloc aproximat on va caure l’avió el 27 de desembre de 1936, gràcies a la informació del senyor Bienvenido Roqueta Cañada (que tenia 6 anys en el moment del succés) i el seu fill Eladio, podem informar que l’avió va caure al paratge de Las Gazullas, en un quadrat format pel mas de la Penilla, més Blanc, més de la Granja i el masico de Pedro José, aproximadament a una hora a peu des de Valdelinares (Veure mapa)
Tot i que en alguns textos es parla del lloc com “Los Planos”, això va ser desmentit pels assistents. Potser indueix a error el fet que mesos després, a la mateixa zona, es va estavellar un avió italià de les forces franquistes.
Cal assenyalar també que en el combat aeri, va ser enderrocat un dels Heinkel rebels, el pilotat pel capità Alfredo Arija.
Tancarem aquesta entrada amb un comentari sobre els dies posteriors. El 29, els I-15, “xatos”, russos, en represàlia, metrallarien el camp de Concud/Caudé, aconseguint atacar els Heinkel He-51 que van haver de ser desmuntats i manats a Sevilla per a la seva reparació[xxix]. Això va causar gran enuig en Franco, que va enviar un dur telegrama al cap de la 5a divisió, reconeixent la destrucció de cinc aparells[xxx]:
“Serveixi’s comunicar V.E. el cap de la 5a Divisió que és imprescindible prengui mesures necessàries per evitar casos com el de Terol, en què, segurament per falta de mesures de previsió, l’enemic va poder metrallar a terra cinc aparells inutilitzant-los. Ha de tenir en compte que, no existint al nostre territori fàbriques d’avions, hem de defensar molt el material que posseïm, molt difícilment reemplaçable”.
El resultat de tant esforç i sacrifici no va ser, però, recompensat. Sánchez Martín conclou el capítol dient:
No obstant aquesta superioritat aèria, que permetria el bombardeig de Terol el 30 i el 31, els republicans no van aconseguir més avenços, sent immobilitzats a Corbalán el gener de 1937.
El rescat:
Tot i que s’anirà detallant, pot ser orientatiu per al lector esmentar els quatre punts a què ens referirem: Xiva/La Señera, on hi havia Malraux; Mora de Rubielos, on hi havia un precari hospital; Linares de Mora, darrer punt on arribar amb vehicles, i finalment Valdelinares, on havien recollit els ferits (vegeu mapa).
Així mateix, podem aventurar aproximadament el temps mínim de desplaçament entre els punts esmentats, tenint en compte la precarietat de les vies de comunicació de l’època:
Xiva-Mora, uns 150 km amb cotxe, unes 3-4 hores.
Mora de Rubielos – Linares de Mora, 22 km una hora amb cotxe, o cinc en mules o a peu.
Linares de Mora – Valdelinares, uns 12 km, unes 3-4 hores a peu o en muls, per la qual cosa actualment seria el PR29.
Valdelinares – lloc on va caure l’avió. Una hora a peu.
Del que hem dit fins ara podem prendre com a cert que l’avió va caure a primeres hores de la tarda del 27 de desembre de 1936.
Pel soroll de les bombes deixades anar moments abans i el mateix estrèpit a l’hora d’estavellar-se, és lògic pensar que acudirien immediatament els habitants de Valdelinares, trigant aproximadament una hora, i que després d’assistir als ferits, els baixarien al poble ja vespre.
Partint del testimoniatge de Teresa Lozano, podem afirmar que els ferits i el cadàver de Belaïdi, van ser dipositats a la casa de la família Lozano, la més acomodada i capaç del lloc en aquells dies. Aquí hi ha una certa discrepància, encara que no afecta gens el relat: Segons el pilot Bourgeois (Gesalí-Gascón), el metrallador algerià va morir en el moment de l’accident, mentre que persones de Valdelinares em van comentar que havia mort a l’habitació de l’entreplanta inferior de la casa de la família Lozano, al carrer Hispano América (vegeu imatge).
Sigui com sigui, podem considerar que algú (un nen a la novel·la L’esperança) podia haver vist el moment en què es va estavellar l’avió, o acostar-s’hi poc després, però que els primers habitants de Valdelinares que van acudir en auxili dels aviadors van trigar una mica més d’una hora a arribar.
El trajecte des de Valdelinares podia ser possiblement pel cementiri i seguint el camí cap a l’Alt del Hornillo, dirigint-se a l’estona cap a la dreta, pels Corralejos i les Lomas, fins a trobar, al cap d’una mica més d’una hora, l’avió sinistrat.
Imaginem l’escena per un moment. Potser ens ajudarà llegir un fragment (segmentat) de la novel·la[xxxi] (a la pel·lícula, en la seva seqüència XXXIX i última, rodada a Collbató-Barcelona, es visualitza a partir del descens):
Gardet (Maréchal) havia vist una cabana, i havia caminat fins a ella, amb la mandíbula trencada sostinguda sobre la culata del seu revòlver […] Un pagès que l’havia vist de lluny havia fugit. […] Gardet va prendre una pala d’un racó, amb una sola mà, alhora per extreure Saïdi quan hagués tornat fins a l’avió i per ajudar-se a caminar. […] Va tornar seguint les gotes de la seva sang a la neu. (pàgina 520)
En el moment en què arribava a l’avió, un nen s’aproximava a Pujol (Bourgeois) […] Gardet es va girar: el seu rostre, sempre recolzat a la culata, estava clivellat d’un extrem a l’altre. Li penjava la punta del nas […] El nen va cridar i se’n va anar corrent. […]
Alguns camperols s’hi aproximaven, portats pel qui s’havia escapat quan havia vist Gardet. […] Quan va explotar la bomba, tota la gent havia sortit de casa i els més audaços, ara, s’apropaven. […] Els pagesos i les dones amb mocadors negres els esperaven, agrupats i immòbils, com si haguessin esperat la desgràcia. (pàgina 522)
Més enllà de la ficció que hauria pogut implantar Malraux, no és desgavellat pensar que entre el moment de l’impacte, la tornada, el diàleg amb el nen i la posterior arribada d’alguns vilatans, n’hauria passat més d’una hora. A més, havien arribat per curiositat, però no preparats per a l’auxili.
S’acostaven als ferits. Des que els camperols van comprendre que un sol dels homes estesos era mort, va començar una agitació afectuosa i maldestra. (pàgina 523)
Si la novel·la és fidedigna, es podria pensar que, en efecte, es va dipositar en una estada privilegiada a Saïdi, però no el seu cos agonitzant, sinó ja d’entrada el seu cadàver. La casa és molt gran i ben dotada, així que es va poder repartir els altres ferits entre les nombroses habitacions de què disposa.
Un pagès va anar a buscar un metge. Molt lluny; tant li fa. Transportar Scali, Miraux, el bombarder, no semblava senzill; però els muntanyencs tenen el costum de les cames trencades. Pujol i Langlois podien caminar, i Gardet potser també. […] Havien començat a baixar al poblet, homes i dones molt petits al mig de la neu. (pàgina 523)
A partir del suggerit per la narració i les imatges que algú de la tripulació va prendre amb la càmera de Raymond Maréchal (que, ferit a la cara, difícilment les va poder prendre)[xxxii], intentarem treure més conclusions, tenint en compte que Malraux relata primer l’operació de rescat i després el sinistre en si, potser donant a entendre que és algun dels afectats el que li ha explicat els fets. En qualsevol cas, alternant la novel·la, les declaracions escoltades a la conferència de Gessalí-Gascón, les fotografies i altres fonts que se citaran, s’intentarà reconstruir la cronologia del rescat dels ferits i el mort, així com l’activitat de Malraux en aquells moments.
IMATGE 1: Els vilatans arribats no són gaire nombrosos, i no s’aprecia ni la presència de mules, ni tampoc de cap mena de material. Es poden veure unes 22 persones, amb mitja dotzena de dones. Com a molt, van poder ajudar els ferits a baixar fins a Valdelinares, amb lliteres improvisades. S’hi consumiria tota la tarda.
IMATGES 2/2A: Unes vuit o deu persones tornant al poble (possiblement passant pels Corralejos, segons s’aprecia a la imatge actual).
Amb això, podem afirmar que les altres imatges que veurem, en què apareixen muntures i fins i tot el taüt de Saïdi, van ser, com a molt aviat, fetes l’endemà del 27. Això confirma l’estada dels aviadors d’almenys una nit a Valdelinares, a cas
a de la família Lozano.
Com hem dit, la novel·la ens narra el rescat dels ferits amb l’arribada de Magnin (Malraux) que va veient els diversos companys, abans d’explicar-nos els primers moments després d’estavellar-se l’avió. Seguim aquest fil:
La Direcció d’Operacions havia telefonat al camp que els ferits havien estat recollits al petit hospital de Mora.
Per després afirmar:
L’hospital de Mora estava instal·lat a l’escola: allà no hi havia els ferits. Van aconsellar a Magnin que telefonés a Linares: allí havien demanat un dels metges de Mora per als ferits […] Per fi va respondre Linares. No, els aviadors no hi eren. Havien caigut a prop d’un llogaret. Valdelinares. Més amunt, a la neu. (pàgina 515)
[…] Per fi una trucada. Valdelinares responia. Va escoltar: Un dels aviadors pot caminar. Han anat a buscar-ho.
Així, partint del que hem dit i dels indicis extrets dels fragments anteriors, podem afirmar:
1.- És possible que el pagès que va anar a demanar un metge, hagués de baixar fins a Linares (3-4 hores), possiblement perquè a Valdelinares la centraleta no estaria operativa a la nit.
2.- Els tripulants de l’avió seguien a Valdelinares quan Malraux va arribar a Mora, havent partit de La Señera, l’aeròdrom situat a Xiva.
El cotxe de Magnin corria entre els immensos boscos de tarongers. La seva profusió continuava durant quilòmetres, desde la perspectiva de Sagunt (pàgina 515).
3.- No hi ha dubte que estem ja al 28 de desembre. Això ve també confirmat pel que es va sentir a la conferència de Gesalí-Gascón. Segons les dades, a les 7 de la tarda del 27, l’aviació republicana encara no sabia on paraven els Potez que havien atacat Terol i no havien tornat a la base.
Així doncs, quan va arribar a Mora el 28, Malraux es feu càrrec de la situació (és des de Mora des d’on telefona, no des de La Señera). A la base, hauria rebut, si de cas, l’informe de la Direcció d’Operacions, la nit del 27 o la matinada del 28.
Continuem amb el relat de la novel·la, força aproximat (aquí sí, molt coincident amb els diàlegs de la pel·lícula Sierra de Teruel). En negreta remarco el que és rellevant.
Magnin parla amb Valdelinares:
—Escolteu, poden ser transportats tots els ferits?
—Sí, si vostès tenen lliteres.
Magnin va interrogar l’empleat. No n’hi havia; potser hi hauria lliteres a l’hospital; segurament no sis. Magnin va tornar a agafar el receptor:
—¿Podeu fabricar lliteres amb branques, corretges i màrfegues?
—Jo… sí.
—Els faré arribar el que pugui com a lliteres. Des d’ara, poden fer les lliteres i començar a baixar-los. Jo espero aquí l’ambulància. Pujarà fins on pugui arribar.
—I el mort?
—Feu baixar a tothom. […]
Va tornar a començar la cursa a través dels carrers. […] Hi havia en total dues lliteres que van lligar al sostre de l’automòbil.
—No serà massa alt per a la porta del poble? […] (pàgina 517)
Al següent paràgraf, sense saber si ho ha fet mitjançant el cotxe o amb mules, Malraux (Magnin) ja ha arribat a Linares. Sens dubte, hores després de l’anteriorment explicat.
Linares és un burg emmurallat. A la posada, la planta baixa de la qual estava plena de carretes potes amunt, de lliteres, esperaven les mules. Un metge, vingut de la vall, era al Comitè, i uns quinze joves. […]
—No necessitem tants carregadors.
—S’entesten a anar-hi —va dir el delegat.
—Bé, i l’ambulància?
El delegat va telefonar a Mora, encara no havia arribat. […]
—Quant trigarem a arribar a dalt?
—Quatre hores. Els trobareu abans. (pàgina 517)
IMATGE 3: Malraux pujant ja cap a Valdelinares, a la trobada dels ferits.
Aquí es confirma el següent:
4.- El dia 28, mentre Malraux arribava a Mora de Rubielos i s’afanyava a organitzar el rescat, encara sense ambulància, però amb un metge acabat d’arribar, els habitants de Valdelinares comencen a baixar als ferits.
5.- Des de Linares a Valdelinares hi havia unes quatre hores de camí, amb cavalleries i les lliteres. Comencen a pujar amb l’esperança de trobar-los pel camí.
El camí entre Linares de Mora i Valdelinares havia de ser, aproximadament, el que avui recorre el PR 29, del qual a les figures es pot veure el recorregut (per l’Escobó i l’Espinillo).
Si seguim la novel·la, la trobada amb el primer ferit que baixava, Pujol (Bourgeois), passa a mig camí:
Després d’una hora de camí va acabar la vall, al fons del qual apareixia Linares […] Magnin va deixar de sentir el s
oroll de l’aigua. […]
Pujava des de feia dues hores almenys, quan va acabar el camí aferrat a la muntanya […] A l’angle del camí, esperava un petit guerrer sarraí, negre contra el cel amb l’escorç de les estàtues sobre un alt pedestal: el cavall era una mula i el sarraí era Pujol, amb casc. Es va tornar i de perfil, com en un gravat, va cridar: “Aquí està Magnin!” al mig del gran silenci. (pàgina 518)
A continuació va trobant els aviadors, alguns en llitera, establint-se a la novel·la diàlegs pràcticament idèntics als expressats a la pel·lícula. A Gardet (Maréchal) li diu:
—L’ambulància estarà a baix en una hora i mitja. L’hospital, aquesta tarda (pàgina 524)
S’intueix que és a mig camí de Valdelinares, que l’ambulància la trobaran a Linares, però fins després no podran arribar a l’hospital de Mora fins a la tarda.
En alguns moments, Magnin interactua amb els camperols, com quan diu a una vella que vol donar brou a un dels ferits:
—És millor no donar-li a qui té la cara ferida —li va dir.
—Era l’única gallina del poble —va respondre ella greument.
—Malgrat tot.
—És que tinc el meu fill al front, jo també…(pàgina 524)
O quan se li acosta una dona interrogant-lo:
—Què són?, estrangers?
—Un belga. Un italià. Els altres francesos. […]
—I el mort? També és francès?
—No, àrab.
—Àrab? Vaja!…
I va anar a transmetre la notícia. (pàgina 525)
[…] La nit encara no queia, però perdia la seva força (pàgina 527)
[…]Darrere dels merlets, tot Linares estava amuntegat. La llum era feble, però encara no havia caigut la nit. (pàgina 529)
6.-Sembla versemblant que es va emprar tot el dia 28 a baixar els ferits i el cadàver de Saïdi fins a Linares.
I és molt significatiu com acaba el capítol dedicat a l’incident, sense seguir després explicant què va passar:
Magnin, al telèfon, escolta Vargas (el director d’operacions (vegeu pàgina 185):
—És la batalla decisiva, Magnin. Porti tot el que pugui, com pugui…
—Els comandaments dels alerons de profunditat del Marat (el Ñ) estan gairebé trencats.
—El que pugui. (pàgina 530)
7.- Això dona a entendre que Malraux, un cop els ferits ja rebien cures, va tornar a Valdelinares per recuperar en la mesura del possible les parts aprofitables de l’avió caigut.
Fixem-nos en les fotografies fetes llavors, on s’aprecia un terreny pla, que ha de ser ja la part alta dels Corralejos o Las Lomas, per descomptat no cap passatge de l’accidentat torrent que comunica Linares amb Valdelinares.
Ens diu Paul Nothomb[xxxiii]: “Malraux enrola uns pagesos per ajudar-nos a desmuntar l’avió estavellat. […] Malraux torna manllevant unes mules, Florein sobre la primera, ell sobre l’última”.
IMATGE 4: La comitiva inclou també, almenys, un vilatà i una altra mula. A més, la presència d’un guia i de dues persones més ens dóna la idea que hi havia gent que anava i tornava del lloc del sinistre.
IMATGE 5: Segons Nothomb, a lloms d’una mula, es trasllada “el que sembla un tros de timó”. Cal assenyalar alguns detalls complementaris: Malraux va mirar de recollir el màxim de material, fins al punt que, segons Gesalí-Gascón, va fer unes petites retallades de la tela del fusellatge, per lliurar els membres de l’esquadrilla com a record de les seves vivències .
D’altra banda, els testimonis de Valdelinares van afirmar que, una vegada recuperat el material bèl·lic per part de l’esquadrilla, els habitants del lloc van aprofitar els trossos de metall que quedaven per a casa i coberts. Fins al punt que, com he dit, la creu processal de l’església de Valdelinares està feta amb trossos metàl·lics de l’avió[xxxiv], segons vaig poder constatar personalment (vegeu imatges).
EPÍLEG:
L’aventura a Valdelinares s’acaba aquí. No obstant això, pot ser interessant esmentar el que va succeir posteriorment sobre això.
El voluntari Mohammed «Jean» Belaïdi[xxxv], metrallador de cua, nascut el 2 de setembre de 1908 a Soumman (Algèria) va ser enterrat al cementiri de Xiva[xxxvi], al costat de la tomba d’un company mort en accident dies enrere, Alliot. En el seu homenatge, l’esquadrilla Malraux va posar el seu nom a un dels pocs Potez-54 que van quedar, el P, que va participar en la seva última operació, protegint els fugitius de Màlaga (La Desbandà) l’11 de febrer de 1937[xxxvii] .
Els ferits van ser portats a un hospital de València. Allí es van curar els ferits lleus, però Malraux no va voler que els greus correguessin cap risc.
Així, Taillefer va ser repatriat a França on se’l va curar. Tot i això, va continuar coixejant la resta de la seva vida, com a guia-fotògraf a Padirac (Dordonya). Va dir: “Em van voler amputar a l’hospital de València. Malraux va refusar. Em va portar a una clínica i després a París. Ell m’ha salvat, no només la cama sinó la vida”[xxxviii].
L’amic de Malraux, Raymond Maréchal, que havia volgut suïcidar-se en veure la seva cara desfigurada, va ser operat per un metge en una clínica privada, passant més tard a París. Va seguir prop de Malraux, fins i tot durant el rodatge de Serra de Terol, on possiblement algunes fotografies de l’equip siguin seves. Va finalitzar els seus dies a la Resistència, al maquis de Corrèze, el 1944[xxxix] .
Per part seva, Malraux ja no tornaria a dirigir l’esquadrilla. Va passar el comandament a Abel Guidez, que l’havia acompanyat des dels inicis. Havia estat el millor pilot de l’esquadrilla i va seguir en servei fins que va morir quan va ser enderrocat per l’aviació franquista el seu avió sanitari[xl]. L’escriptor francès ja preparava el viatge als Estats Units per divulgar la injustícia amb què s’estava tractant internacionalment la II República. Allí va començar a veure la conveniència de fer una pel·lícula per influir en l’opinió pública. Però aquesta és una altra història que s’analitza detalladament a VisorHistoria[xli].
—————————–
NOTES:
[i] https://www.visorhistoria.com/hasta-donde-la-historia-jose-en-valdelinares/
[ii] https://www.visorhistoria.com/la-verdadera-historia/
[iii] SALAS LARRAZABAL, Jesús (1972). La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel. Página 80
[iv] VIÑAS, Àngel (2007). El escudo de la República. Barcelona, Crítica. Página 10.
[v] BEEVOR, Antony (2005). La guerra civil española. Barcelona, Crítica. Página 256
[vi] NOTHOMB, Paul (2001) Malraux en España. Barcelona, Edhasa. Página 88.
[vii] THORNBERRY, Robert S. (1977). André Malraux et l’Espagne. Ginebra, Livrerie Droz. Página 214.
[viii] DELPERRIE DE BAYAC, Jacques (1968). Les Brigades Internationales. Paris, Fayard. Página 131.
[ix] VIÑAS (20079: 165
[x] SALAS LARRAZABAL (1972): 153
[xi] CASAS OLIGARAY, Alfonso. “La guerra civil en la comarca de Teruel”. https://www.falamedesansadurnino.org/media/guerra_civil.pdf
[xii] https://www.foro-ciudad.com/teruel/valdelinares/habitantes.html#google_vignette (avui 87).
[xiii] SALAS LARRAZÁBAL, Jesús. (1972). La guerra de España desde el aire. Barcelona, Ariel. Página 153.
[xiv] Seqüència en la que Peña explica el pla de vol al capità Muñoz, que curiosament veiem en pantalla però no estava inclosa en el guió original mecanografiat (Fundación Max Aub. AMA Sign: C32-14)
[xv] SANCHEZ MARTÍN, Carlos Javier. “La guerra aérea en el Alto Palancia durante el conflicto civil (1936-1939). http://perezrovira.net/almonecir/wp-content/uploads/2016/09/LaGuerraAereaAltoPalanciaDuranteConflictoCivil.pdf
[xvi] NOTHOMB (2001): 120.
[xvii] Lacouture (1976: 233) situa l’accident del Potez de Malraux el dia 26, però segons Nothomb, que hi era, el succés amb el Potez S va succeir el 27, causant un retard fatal a la resta de l’expedició.
[xviii] https://articles.adsabs.harvard.edu/full/seri/BMOE./0027//0000140.000.html
[xix] A la interessantíssima conferència “Els Potez a la guerra d’Espanya”, donada a Viver l’11 de juny del 2022, David Gesalí i Alberto Gascón van donar dades molt ben documentades de l’operació, i fins i tot van llegir una interessantíssima carta de Pierre Bourgeois, segon pilot de l’aparell sinistrat. Vaig prendre algunes notes, així que la citarem sota el lema: GESALI-GASCON. Esperem amb interès la publicació anunciada de tantes dades rellevants.
[xx] Le Devoir, Montreal. 5.4.1937 P. 12.
[xxi] THORNBERRY (1977) : 51
[xxii] SALAS LARRAZÁBAL (1972): 153
[xxiii] SÁNCHEZ MARTÍN (2016).
[xxiv] SALAS LARRAZÁBAL (1972): 153
[xxv] Els chatos tenien una velocitat màxima de 310 km/h i una autonomia de 750 km, és a dir unes dues hores, per la qual cosa la proximitat era clau. https://www.defensa.com/laminas-historicas/polikarpov-i-15-chato
[xxvi] NOTHOMB (2001): 124
[xxvii] A la visita a Valdelinares, se’m va informar del fet, dient que encara persisteix un forat d’uns dos metres de profund a prop de la zona on va anar a parar l’avió.
[xxviii] https://www.visorhistoria.com/batalla-aerea/
[xxix] SANCHEZ MARTÍN (1916).
[xxx] GOMÁ, José (1958). La guerra en el aire. Barcelona. P. 173. Citat a SALAS LARRAZÁBAL (1972): 154
[xxxi] MALRAUX, André (1995) La esperanza. Madrid, Ed. Cátedra. Página 520 i ss.
[xxxii] Totes les imatges menys la 2 (arxiu Malraux), són a MOTHOMB (2001) entre les pàgines 124-131, on narra el succeït.
[xxxiii] NOTHOMB (2001): 130
[xxxiv] https://www.diariodeteruel.es/comarcas/la-cruz-procesional-de-valdelinares-esta-hecha-con-el-fuselaje-de-un-avion-republicano-de-la-guerra-civil
[xxxv] CORONADO, David. (2015) Informació diversa sobre el brigadista algerià Mohamed «Jean» Belazadi. A Barcelona, Biblioteca del Pavelló de la República (UB) https://sidbrint.ub.edu/es/node/24223. També: https://maitron.fr/spip.php?article98909
[xxxvi] MÚJICA MIRÓ, David y BAYOT CLAVER, Salvador (2019) “Historias de La Señera”. ICARO, nº 130. Noviembre 2019.
[xxxvii] NOTHOMB (2001) : 146.
[xxxviii] LACOUTURE, Jean (1976) Malraux, une vie dans le siècle. Paris, Ed. Du Seuil. Página 235.
[xxxix] NOTHOMB (2001): 134.
[xl] THORNBERRY (1977): 208.
[xli] https://www.visorhistoria.com/la-verdadera-historia/