Saltar al contenido
Menú
VISOR A LA HISTORIA
  • AÑO/ANNÉE/ANY MALRAUX
  • BLOG (Esp-Fra-Cat)
    • FRANÇAIS
    • CATALÀ
  • SECUENCIAS
  • ANEXOS
    • Bibliografía
    • DRAMATIS PERSONAE
    • ENLACES ÚTILES
    • Imágenes
    • Vídeos
  • LA VERDADERA HISTORIA DE SIERRA DE TERUEL (Esp/Fra/Cat)
    • L’HISTOIRE VRAIE DU TOURNAGE DE SIERRA DE TERUEL
    • LA VERITABLE HISTÒRIA DEL RODATGE DE SIERRA DE TERUEL (cat)
VISOR A LA HISTORIA

DESEMBRE 1938 -La situació s’agreuja

Publicada el 7 febrero, 202611 febrero, 2026

4.5.- La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel. DESEMBRE-1

4.5.1.- Els comitès.

4.5.2.- Amb dinamita podrem.

4.5.3.- Els dos caps.


4.5.1.- Els comitès.

La situació és cada cop més caòtica. Peña desaparegut, Mejuto pendent cada dia de les trucades de l’Exèrcit de l’Est, al qual va anar a parar la seva antiga 72 Divisió del mort comandant Enciso[i], en quedar delmada al març. També preocupen els constants bombardejos, encara que havent decidit rodar a interiors i sovint de nit, l’inconvenient s’ha convertit gairebé en una rutina.

Malraux també està preocupat per Josette. Els dies que va amb ell al Comissariat de Propaganda o als estudis Orphea s’anima, xerrant amb Elvira o Zoé i també ha anat a prendre alguna cosa amb María Luz Morales. Però els dies que, per les alarmes, s’ha quedat a l’hotel, han incrementat el desànim i el pessimisme. La parella s’està plantejant una escapada a París, encara que sense data, esperant esdeveniments.

Pel rodatge, donen pràcticament per perdudes les preses de l’avió acabat d’estavellar entre la neu. No es poden desplaçar al Pirineu, no hi ha benzina ni disponibilitat per traslladar a la dotzena de persones requerides, i encara menys les restes d’un avió, sigui o no un Potez. Potser a França suggereix Aub, intentant que no trasllueixi la seva impressió que més aviat que tard acabaran allà i amb Franco a Barcelona.

Com que la situació empitjora per moments, han aprofitat el poc combustible disponible per desplaçar-se el dilluns 5 de desembre a la riba del riu Llobregat i rodar des de l’interior del funicular aeri que porta fins al monestir de Montserrat. Per consell de Berenguer, cada dia més al seu lloc, ho han repetit durant dos viatges. Després de la segona pujada, han entrat al monestir, però no han estat ben rebuts. A la infermeria, està agonitzant la dona del comissari Gerhard[ii], que morirà dos dies després. Tampoc hi ha Altolaguirre. Així que decideixen baixar amb l’aeri i, amb la furgoneta, arribar a Collbató on els records els animen el dia. Josette ha anat a veure la nena a qui se li va indicar que recollís les cames al pas del fèretre de Saïdi, Malraux ha saludat les velles que van permetre un tràveling que serà del millor de la pel·lícula. Mentrestant, Berenguer i el seu ajudant Piquer, després de prendre algunes panoràmiques de la muntanya, que per a alguna cosa serviran, han aconseguit un conill amb salsa que ha estat una glòria per a tot el grup.

Dos dies després segueix la impossibilitat d’ajuntar els actors que encarnen aviadors, per l’absència de Peña i la por cada cop més accentuada de Pedro Codina a desplaçar-se de Lloret a Barcelona. Així que es decideix anar avançant, millor dit acabar ja com sigui les seqüències del comitè de Linàs. Lado està molt ben disposat, també José Telmo i alguns dels extres que van participar al rodatge de Tarragona i que no han tallat la seva relació amb el rodatge ja que els protegeix de possibles batudes per anar al front.

L’activitat al Poble Espanyol s’ha vist una mica reduïda, malgrat que Aub ha aconseguit que els deixin una sala espaiosa dins la reproducció de l’ajuntament de Vallderroures. Que des de les finestres es vegin cases rústiques de la plaça Major evitarà que es necessiti retroprojector. S’intentarà, per una vegada, seguir l’ordre de les seqüències tant com sigui possible. Per a les dues primeres (XII i XIII) a més de Lado i Telmo, es necessitaran alguns actors secundaris que hauran d’exercir de Gustavo, el president del Comitè de Linàs i el mestre, a més de qui ja va col·laborar amb Lado en el paper de Pío quan van rodar per primera vegada al Poble Espanyol la seqüència de la taverna.

Sala Comitè de Linàs

Tres taules en semicercle, amb el president al centre i diversos extres asseguts als costats, un d’ells Pío. Alguns més drets. La càmera al fons. José, el pagès que ha descobert un camp d’aviació rebel, dóna un fort cop de puny a la taula, negant-se a revelar en públic la seva ubicació.

Simultàniament entra Gustavo, al càrrec dels ferits en el setge que pateix el poble, cada cop més. El mestre ofereix l’escola com a lloc per acollir-los. Segueix la discussió del president amb José. Intervé Pius:

—José té raó, ja n’hem parlat massa…

Davant la tossuderia de José, un grup s’aixeca. El president suggereix que per passar les línies han de ser un grup nombrós, a la qual cosa José renuncia. L’acompanyarà només el Pío, diu decidit.

En teoria són a penes dos minuts de rodatge, alguns plànols generals i també uns mitjans de José, Pío o el president. Un tràveling circular acompanyarà el grup indicat pel president al distribuïdor. Allí, el pagès refusa una pistola mostrant una navalla.

-No gràcies. Està bé així.

Tot i això el rodatge ha consumit tot el dia. La dotzena i mitja d’extres l’ha dificultat en gran part. Algunes preses, tot i haver-les repetit, no serviran al muntatge final, com el comentari del Camperol tercer que en veure la pistola rebutjada dirà pessimista: Hauria hagut de prendre-la… Pel que ens ha de servir…

A la nit, al Ritz, Josette espera ansiosa André. Té un telegrama a la mà. La seva amiga Suzanne li indica que uns amics les han convidat a un concert a Le Puy. Una ocasió única per respirar aire pur, per deixar de sentir les estridents alarmes, per viure.

André no està per la labor. No té els diners que sap que Josette necessitarà. Ella és incapaç d’assistir a un acte públic sense un vestit d’estrena. I la perruqueria, els complements, per no parlar dels bitllets d’avió.

Una setmana després, la companya de Malraux respondrà a la seva amiga[iii]:

«He preguntat a André per la quantitat que puc disposar per fer-ho. M’ha contestat: Res. Comprendrà vostè que a Le Puy sense diners a la butxaca, sense perruqueria… M’he calmat i escric aquesta carta que no li agradarà rebre i que acabo tristament».

Potser al gener. Ella continuarà insistint. O potser que vingui la seva amiga a Barcelona, ​​malgrat el perill i l’escassetat.

4.5.2.- Amb dinamita podrem.

Durant els dies següents disposaran dels mateixos extres que durant el rodatge al carrer Santa Anna, sembla que fa segles, voluntaris de la ciutat ajudant el poble assetjat. Això assegura la continuïtat de la seqüència XII amb la XIII, en què, havent marxat ja José i Pío, arribarà González amb algunes armes i unes caixes amb dinamita, expedició que es reflecteix a la sortida de la ciutat a les seqüències IX i X. José Telmo va entrant en el paper. Ha perdut una mica del seu hieratisme inicial durant el rodatge a la drogueria[iv]. Assumeix el paper de dinamiter.

La situació a Barcelona és caòtica, malgrat alguns intents de pacificar, si més no, la política interna. El dia 8 Companys ha convidat a esmorzar Negrín, acompanyats dels responsables de finances de les dues entitats, Méndez Aspe per la República i Tarradellas per la Generalitat. Cap no ho esmentarà, però a l’interior de cadascú bull la idea de la imminència de la caiguda d’aquesta zona en mans rebels i amb ella el negre destí dels fons existents. Enviar-los a Madrid per continuar la resistència seria suïcida, però la gestió del seu pas a França tampoc no serà fàcil, especialment si es decideix per separat. De tota manera, a la premsa es ven la idea d’una certa concòrdia[v]. Una altra acció en el mateix sentit ha estat el viatge de parlamentaris catalans a Madrid portant una carta del president Companys[vi] a l’alcalde d’aquesta ciutat, senyor Henche. Miravitlles els ha acompanyat. Però no tot és tan plàcid. Met, potser molest per la tendència d’Aub a buscar suport a les autoritats republicanes i no les catalanes, està cada cop més distant.

A la sala que reprodueix l’ajuntament de Vallderroures, a la Plaça Major del Poble Espanyol, amb el mateix filmat la setmana anterior i alguns figurants més, alguns aconseguits al sindicat de l’espectacle i altres entre els refugiats a l’Estadi de Montjuïc, es roda l’arribada de González amb l’escàs material de suport. Excitats, dempeus al centre de l’estada, interroguen el nou vingut.

PRESIDENT: Quants fusells?

GONZÀLEZ: Dos-cents quilos de dinamita. I les nostres tropes han arribat al riu.

PRESIDENT: Quants fusells?

Les cares es van enfosquint. Segueix la conversa fins que el president del Comitè de Linàs es dirigeix ​​als presents:

PRESIDENT: No tenen fusells. Nosaltres i els que no tinguin família resistirem al congost el que puguem, amb les escopetes. No podem fer res més.

L’escassetat de material, l’ofec al que sotmet la No Intervenció a la legítima República. I l’heroisme del poble, que malgrat tot continua resistint més enllà de qualsevol lògica militar.

Malraux i Aub s’ho miren complaguts. Berenguer està fent una bona tasca, ho han constatat a les primeres bobines de la seva època com a càmera que han arribat revelades des de París, i els actors s’ho prenen amb interès, excepte aquell dissortat de Peña, el “guapo”. La seqüència va quedant bé, encara que en faltaran els exteriors, en aquest cas dos: el de l’arribada dels voluntaris de la ciutat en un cotxe i la visió dels ferits portats amb lliteres que s’emporten a l’escola del poble. Ho aniran posposant, potser demà, potser demà, fins que es precipitaran els esdeveniments i ho hauran de rodar a França.

L’actor que encarna Gustavo parla de la dificultat de portar els ferits pel talús de la muntanya. González li pregunta si la pujada és dura. Sí, respon el vilatà.

GONZÁLEZ: No us preocupeu encara. No estem enterrats. Ni els del pont tampoc.

Ordenarà que es convoqui tot el poble perquè aportin tants recipients com puguin. Serviran per col·locar la dinamita al seu interior i poder així llançar-la contra la cavalleria i els blindats franquistes.

El resultat ha estat bo, tret de la declamació dubitativa de qui encarna el mestre. Al final ho deixaran com està i serà doblada abans del muntatge. Dos dies profitosos malgrat estar obligats a rodar en la foscor o dins d’interiors no sempre adequats.

Aub, que des que va marxar Denis Marion assumeix pràcticament tot el seguiment del guió evitant que quedin llacunes per rodar indica a André:

—Ara que estem amb els interiors del Poble Espanyol, podríem rodar les visites que el comandant realitza a diversos pobles de l’entorn per demanar cotxes que puguin il·luminar l’enlairament dels avions.

—Avions —Malraux, amb un somriure amarg—. Un Potez i a penes uns minuts. Però sí, tens raó, encara que si no trobes a Peña, serà difícil.

—Santpere ho pot fer. Almenys una. Imaginem-nos: estan fatigats, a la vora del fracàs. I si Attignies és al cotxe i només el comandant entra als consells municipals? Al límit, podria conduir el cotxe un altre personatge. Provem, André, provem almenys una trobada.

—D’acord. Però que no quedi per fer la recollida de recipients. És una mostra de solidaritat del poble de què no podem prescindir.

Max ho comenta amb Elvira, que ha vingut a l’hotel Majestic per tornar a mecanografiar alguna seqüència del guió[vii] que, com tantes, ha patit alteracions d’última hora segons els esdeveniments.

—Ho tenim tot a mitges. D’una banda anem rodant interiors, encara això, però queden exteriors clau que ja no es podran rodar, almenys a Espanya. On podré aconseguir tancs o cavalleria per atacar-los amb la dinamita de González! Tampoc no hem rodat res de quan els habitants de Linàs, empesos per aquest llencen la campana de l’església des de dalt, per omplir-la de dinamita. Ni quan uns decideixen evacuar el poble. Vaig mirar el campanar mudèjar d’Utebo, però no té campana i pujar-ne una per després llançar-la… No sé com acabarà tot això. Però no podem deixar de seguir com si res, com si no ens bombardegessin, com si no ens faltessin actors, com si no tinguéssim ni un avió en una pel·lícula d’avions. Fins i tot ens costa aconseguir pagesos al Prat, en una obra que va de pobles rurals.

—Has provat a l’estadi? Allà hi ha centenars de refugiats de Màlaga i altres parts que potser podrien servir. Bé, és una idea.

—I bona, Elvira, i bona. Hem mirat entre els interns del Poble Espanyol, però és molt difícil que ens els deixin. Bona idea. Quan pugui, aniré a fer-me una volta per allà. I potser m’allargui fins al castell. Amb les defenses, podria ser un bon lloc per rodar tranquils, sempre que no necessitem so. Ja ho veuré, però sí, Elvira, moltes gràcies. Ets fantàstica.

4.5.3.- Els dos caps.

El bon fer no només de José Telmo, sinó també dels figurants, amb paper o sense, els ha animat a rodar, no hi ha cap altra solució, més interiors. Tot i això, l’absència de Julio Peña, l’Attignies, el que hauria d’acompanyar el seu comandant pels pobles circumdants perquè li prestin vehicles els fars dels quals puguin orientar l’enlairament del Potez, és un impediment greu.

Aub ha suggerit rodar, si més no, una de les seqüències (la XXXII) sense Peña. Davant la reticència de Malraux, li ha insistit:

—Bé, sembla que estan molt cansats, així que com que Attignies és qui condueix, podem simular que s’ha quedat fora, al cotxe. Si el trobem, sempre podrem filmar la sortida de Peña y que el trobi dormint al volant.

—I on rodem?, ¿ha trobat alguna sala que pugui representar l’ajuntament de Toràs?[viii]

—En estudi, tenim diverses opcions. Les ha vist Berenguer i diu que amb pel·lícula Agfa no hi ha cap problema. Al Poble Espanyol, fins i tot en algun plató petit d’Orphea. O, si volguéssim, en lloc d’anar a buscar vilatans al Prat, anar-nos-en allà i rodar en alguna sala de la Unió de Rabassaires. No serà cap problema.

—Però sí els exteriors. No podem donar un seguit d’imatges d’interior sense suggerir els desplaçaments que això va implicar.

—De nit, amb el cotxe, ho podem fer al Poble Espanyol. Quan els reclusos dormen. M’ho han dit.

El francès no atén gaire els suggeriments. Peña, aquest és el veritable problema. Aub ho entén però no vol caure en el desànim. Dilluns encara podrà aconseguir un cotxe i primer pujarà a fer una volta per l’estadi i el castell de Montjuïc, i després baixarà el vessant de la muntanya fins al Prat de Llobregat. Sap que ha caigut bé entre els pagesos, així que algun bon àpat podrà aconseguir.

A l’ambient hi ha una calma tensa[ix]. Caigut l’Ebre, ja es tem una ofensiva en tota la regla contra Catalunya, encara que no hagi començat encara. Fins i tot hi ha menys bombardejos. Fins quan?

A l’estadi, gairebé un miler de refugiats, molts d’Andalusia. En situació precària, la seva proximitat al castell i els seus antiaeris els han evitat fins ara ser víctimes de cap bombardeig. Hi són des de fa mesos, alguns des de fa any i mig.

Refugiats a l’Estadi de Montjuïc

En veure aparèixer un cotxe d’aviació, l’utilitzat per al rodatge, hi ha un cert enrenou. Del batibull de nens corrent i dones tractant de protegir-los, sorgeixen dos homes de mitjana edat, Tots dos amb gorra, jaqueta i armilla[x]; més aviat d’estatura baixa. Aub intueix immediatament que són una cosa així com els caps del col·lectiu. El més decidit, cigarret a la comissura esquerra, es planta davant seu.

—Què vols, camarada?

El to no és agressiu, però tampoc amistós. El seu estatus obliga a donar un aire de formalitat que Max considera fora de lloc. No comencem bé.

—Fa uns mesos que estem amb un grup de francesos i actors espanyols rodant una pel·lícula al palau de la Química que ara són els estudis Orphea.

—I una comissaria del SIM. Ho sabem.

—Em preguntava si algú del grup voldria participar en el rodatge d’una seqüència. És fàcil.

El silenci expectant dels dos andalusos l’obliga a obrir una mica el focus.

—Als que participessin, vostès dos per exemple[xi], els donaríem vals de menjar, cigarrets, i si calgués, una mica de llet per als nens.

Tots dos es miren. No acaben de refiar-se.

—On hauríem d’anar? Per descomptat, al SIM ni parlar-ne.

—No creguin, tampoc n’hi ha per tant quan estan coberts pel govern de la República. La pel·lícula és molt important per a ells. Es projectarà a tot Europa i fins i tot als Estats Units.

—Però on ho faran?

—Potser en algun edifici del Poble Espanyol —Max mira al seu voltant—, o potser fins i tot es podria fer aquí mateix. Ho parlaríem. Sens dubte no faríem res sense el seu consentiment. Si em permeten, m’agradaria fer una ullada per si hi ha algun racó adequat, que segur que sí.

Acompanyat dels dos capitostos, als quals ja ha donat sengles paquets de tabac recorren els porxos. Sí, podria ser un bon punt per rodar la recollida de recipients que González omplirà de dinamita. Mancant una campana… Fins i tot segur que la majoria són d’ús diari aquí, els d’atrezzo no s’hauran d’esforçar gaire. Queden que ja els dirà alguna cosa. En sortir, s’acomiada amb una abraçada i dos paquets més de tabac.

Al castell l’acollida encara és més freda. Els militars estan preocupats pel futur personal. Que poden fer al castell si les tropes rebels envolten Barcelona. L’anterior responsable, el capità Julio Salvador[xii], que setmanes enrere els havia visitat a Orphea, oferint-se pel que fos, ja no hi és, ha estat traslladat a l’aeròdrom dels Monjos. El substitut no és tan amable. No hi ha indicis que es prepari cap mena de resistència. Tot i que bé, pel bé de la República, alguna cosa es podria fer en moments puntuals i sempre que no s’aveïni cap atac que calgui respondre.

Josefa Riera. UR. Fotografiada per Max Aub (IVC).

Al Prat ha saludat vells coneguts, de quan a l’inici del rodatge va estar fent fotos de possibles figurants, alguns dels quals ja van estar presents en alguna presa, com la de les honres fúnebres per a Marcelino Rivelli[xiii]. De moment, ha caigut una cuixa de pollastre cuinada amb patates que ha sabut a glòria. Després, a la Unió de Rabassaires, troba una sala idònia per rodar la trobada del comandant amb els responsables del poble a qui demanarà cotxes. A la nit ho comunica a Malraux i al grup.

—No us preocupeu pels exteriors. I tampoc, pel que he vist, pels figurants. A més del Prat, l’estadi pot ser una font inesgotable.

—Doncs no cal dir més. Preparem ja una trobada de Santpere amb els pobles. Demà o com a màxim passat. Agafi també algú del sindicat perquè faci de president del comitè local. Ve el Nadal i per molt ateus que siguin segur que sovintejaran les excuses per no venir. Fem-ho durant aquesta setmana. I la següent els recipients de la dinamita. Gràcies, Max. No sé què faria sense vostè. Aub xarrupa la resta d’armanyac que li queda a la copa i somriu afectuós. No és gaire habitual que el francès es mostri tan amable.

Per a André, l’amabilitat es tronca en neguit en pujar a la seva habitació on troba Josette plorant. Ha hagut de desistir del seu viatge per al concert a què la van convidar. Ja havia previst que Suzanne li comprés un vestit de Lanvin de tafetà negre per assistir-hi, com ha dit textualment[xiv]: “a recepcions capitalistes, per ballar, ser sumptuosament frívola, música, art i elogis!” Però tot se n’ha anat en orris. Ell l’abraça.

—Li prometo que anirem a París. Potser no comprarem el vestit, però veurem els nostres amics: Suzanne, els Tual, Corniglion… Tinc moltes coses de les quals parlar.

Evita dir-li que és conscient de la situació i que moltes de les seqüències quedaran perdudes o s’hauran de rodar, si es pot, a París. En qualsevol cas, ha de prevenir Roland Tual per als estudis Pathé i Corniglion, que sap que refusarà però acabarà cedint, per al tema econòmic. La diposita al llit i la cobreix delicadament besant-la al front.

—I ara dormi tranquil·lament. Anirem, estimada meva, anirem d’aquí uns dies. Però ara descansi.

SABER-NE +:

Oh! És ell! (La coincidència de trobar una cara)

NOTES:

4.5.1.

[i] GONZÁLEZ-TABLAS SASTRE, j. (2016). Dos sombras y una guerra. Página 114. Figura Severiano Andrés Mejuto com a capità de la 3ª sección de Estado Mayor de la 72 división.

[ii] GERHARD, Carles (1982) Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939). Montserrat, PAM. Página 861.

[iii] CHANTAL (1976): 120.

4.5.2.

[iv] La verdadera historia del rodaje de Sierra de Teruel: 4.1.6.

[v] La Vanguardia, 9.12.1938 P. 1.

[vi] La Vanguardia, 8.12.1938 P. 1

[vii] Ho explica Elvira al documental: Set mesos de rodatge (TV3-Tarasca 2004): https://www.visorhistoria.com/anexos/videos/

4.5.3.

[viii] A la pantalla, el comandant Peña tatxa el nom de Torás després de sortir de l’entrevista al Comitè.

[ix] La Vanguardia, 20.12.1938. Página 2: Día 18, L’activitat operant registrada als diferents fronts no va tenir importància. Dia 19, Sense novetat important que consignar als diferents fronts

[x] La majoria de refugiats eren fugitius de l’episodi de La Desbandà a Màlaga.

[xi] https://www.visorhistoria.com/secuencia-xiv-1-oh-es-el/

[xii] GESALÍ, David y ÍÑIGUEZ, David (2012). La guerra aèria a Catalunya (1936-1939). Barcelona, Rafael Dalmau editor. Pàgina 447.

[xiii] https://www.visorhistoria.com/rodando-en-estudio-agosto-1938/

[xiv] CHANTAL (1976): 120.

 

𝙎𝙄́𝙂𝙐𝙀𝙉𝙊𝙎 𝙔 𝘾𝙊𝙉𝙎𝙀𝙂𝙐𝙄𝙍𝘼́𝙎: 𝙉𝙀𝙒𝙎𝙇𝙀𝙏𝙏𝙀𝙍 𝙈𝙀𝙉𝙎𝙐𝘼𝙇 / 𝙋𝘿𝙁𝙨 / 𝙎𝙊𝙍𝙏𝙀𝙊𝙎 𝙏𝙍𝙄𝙈𝙀𝙎𝙏𝙍𝘼𝙇𝙀𝙎

Próximos eventos

Mar 24
Destacado 6:00 pm - 8:00 pm

Malraux «Sierra de Teruel»

Ver calendario

Entradas recientes

  • UNA PERLA INÈDITA: LOCALITZEM UN ACTOR DESCONEGUT EN EL REPARTIMENT DE SIERRA DE TERUEL.
  • UNE PERLE INÉDITE : NOUS AVONS RETROUVÉ UN ACTEUR INCONNU DANS LA DISTRIBUTION DE SIERRA DE TERUEL.
  • UNA PERLA INÉDITA: LOCALIZAMOS UN ACTOR DESCONOCIDO EN EL REPARTO DE SIERRA DE TERUEL.
  • JOAN CASTANYER : Une revendication (E. Riambau)
  • JOAN CASTANYER: UNA REIVINDICACIÓN (E. Riambau)

Categorías

Contacto

Correo para información sobre temas de este blog:

contacta@visorhistoria.com

©2026 VISOR A LA HISTORIA | Funciona con SuperbThemes