Passats els bombardejos, ja el dia 30, aprofitant que Lado i Santpere estan per Orphea i que han aconseguit, excepcionalment, que Julio Peña s’uneixi a ells, roden la seqüències XXIII i XXIV. Al despatx de Peña, Malraux i Aub amb els actors; Berenguer i un ajudant a la càmera.
Un dels extres, que han de figurar que són part de l’esquadrilla que estan asseguts a l’habitació contigua, en entrar Santpere, li ha dit:
—Em pixava de riure. Tu, com sempre, però la teva filla, quina còmica teniu a la família.
Dies enrere, Santpere i la seva filla Mary, de vint anys, havien interpretat “El Tenorio d’en Llambrocs”, versió bufa de l’obra de Zorilla, al Foment Republicà de Sants[i] amb gran èxit de públic. El còmic respon:
—Jo ja no estic per a aquestes coses, però la meva filla va insistir. Fa tants anys que faig de don Joan que el públic podria prendre’m pel seu avi. I ara no em distreguis. Per a un dia que no hi ha bombes, aprofitem el temps.
—Això —afirma Max Aub, i dirigint-se a Malraux—. Volia dir unes paraules, oi?
El francès agafa Santpere i Lado per les espatlles.
—Va ser un esdeveniment real. El vaig viure a l’esquadrilla[ii]. Va sortir a la premsa d’aquells dies, fins i tot a la francesa[iii]. Em van trucar de Cuatro Vientos per dir-me que un pagès volia veure’m per informar de la ubicació d’un camp clandestí franquista. Havia passat les línies caminant gairebé cent quilòmetres[iv].
Aub afegeix:
—Serà la continuació del que vam rodar al Poble Espanyol, que representa ser el pas de la línia del front.
—José, vostè ho va fer magníficament bé a les preses a l’interior de l’avió. No tinc cap dubte que continuarà igual. Vostè, Santpere, ha de semblar que dubta, que no sap si pot arriscar un dels pocs avions que li queden basant-se en la informació que li dóna un desconegut.
—I jo? —Julio Peña nota la poca estima que li tenen, guanyada a pols pels seus retards i absències, tot i ser un bon actor.
—A la següent. Quan el pagès anirà a descansar, entra vostè i li pregunta al seu comandant si se’n refia. Després, ell el nomenarà comissari polític de l’esquadrilla.
—He llegit i memoritzat el guió. He de preguntar si sap qui és el meu pare.
—Sí, hi figura que és un conegut feixista. S’ha de tenir molta cura amb qui es juga un les garrofes —recalca un Aub a qui no li cau bé.
Sense dir res més, Julio Peña s’asseu amb els extres. Ja és allà, no es pot escapolir.
—Vinga! —diu Malraux picant de mans. Berenguer, compte!, revisi els plans mitjans i generals
durant l’assaig. Només ho farem una vegada, són professionals. Comença la seqüència amb el pagès ja al despatx. Poseu una metralladora sobre la taula, i uns plànols.
PEÑA: Gràcies per haver vingut…[v]
Segueix el diàleg, en què el comandant us pregunta sobre el vent, i sobre la ubicació, assenyalant un mapa.
JOSÉ: Això no és lo meu. Però tu em portes amb el teu aparell i jo t’ensenyo on és. Dret, dret…
El comandant li ofereix una cigarreta i ell es guarda tot el paquet.
PEÑA: Has pujat mai en un avió?
JOSÉ: No […] Però tu m’ensenyes la carretera de Saragossa i jo t’ensenyo el camp.
PEÑA: Bé, ves a dormir una estona. Ho necessitaràs.
Mentre José surt, Julio Peña, en el seu paper d’Attignies, entra al despatx.
A mig matí després d’un sol assaig, s’han acabat la seqüència. José Lado s’ha acomiadat.
Malraux indica a Peña que es tracta d’una nova seqüència, però que és la continuació temporal de la filmada anteriorment.
Tampoc hi ha més problema. També n’hi ha hagut prou amb un assaig.
ATTIGNIES: És seriós això del camperol que ens ha enviat la Prefectura?
PEÑA: Sembla que sap on és el camp clandestí dels rebels. Telefona a Aviació, a Guerra, on puguis i demana cotxes per a l’enlairament nocturn. No tenim aquí ni un far.
Segueix un primer pla de l’oficial:
PEÑA: Tu prens el lloc de Marcelino com a comissari polític.
Primer pla d’Attignies amb cara escèptica: Sap vostè qui sóc jo, comandant? Al que Peña respon: Ho sé.
ATTIGNIES: Aleshores… —diu tancant el puny sobre la metralladora.
Un cop marxats els actors, Malraux agafa del braç Berenguer i crida a Aub.
—No em pensava que anés tan bé. Són bons actors. Això mereix una paella. Anem a la Barceloneta? Amb aquest temps no crec que hi hagi bombardejos —diu no gaire convençut, ja que el dia anterior han estat atacats diversos vaixells, entre ells el Villa de Madrid[vi].
SAVER-NE +:
La veritable història del rodatge de Sierra de Teruel: 1.3. Hotel Florida. Madrid.
NOTES:
[i] La Vanguardia, 13.11.1938, página 2
[ii] Vegeu capítol 1.3.
[iii] Le temps, 2.9.1936.
[iv] https://www.visorhistoria.com/sequencia-xx-passar-les-linies/
[v] Al guió, hi ha una introducció en què al telèfon, un militar ordena que portin el pagès a la caserna de l’esquadrilla, i una presentació al comandant, que no es van rodar. (MALRAUX (1968): 83.) S’indica: Seqüència XXIIIbis.
[vi] ALBERTÍ (2004) 306.