El problema amb les piles del camió de so sembla fruit d’una maledicció. Així ho diu la supersticiosa Josette a André. Ell no creu en tot això, però sí en el destí, i el destí li diu que la seva missió és acabar la pel·lícula. Com sigui!
Els darrers dies han estat terribles, forçant a la inactivitat. L’intensíssim bombardeig del divendres 19 va causar vint-i-quatre morts i més de 80 ferits. Algunes de les bombes llançades pels Savoia S79 van caure molt a prop d’on han estat rodant poc després: a la Rambla, a l’alçada del mercat de la Boqueria. Altres a la Barceloneta i al Port, algunes al Poble Nou i al parc de la Ciutadella[i] . El comunicat del ministeri de Defensa indica: “Els aparells de la invasió, pretenent potser venjar-se del càstig dur infligit dies abans al front de l’Ebre, han llançat una gran quantitat d’explosius…”[ii] Ha estat així. Entre els dies 19 i 25, hi haurà aferrissats combats al voltant de Villalba dels Arcs, especialment al Vèrtex Gaeta[iii]. Ja és la tercera contraofensiva franquista que no aconsegueix grans avenços però sí que causa un gran nombre de baixes entre les forces republicanes.
El fet ha coincidit amb la visita a la ciutat comtal de la comissió parlamentària britànica per veure els efectes dels bombardejos sobre la població civil. La Humanitat, ho ha comentat: “L’estada de comissionats anglesos sobre bombardejos de ciutats ha coincidit amb una nova agressió estrangera contra la població civil…”[iv], a la qual cosa afegirà l’endemà: “Tota la premsa anglesa destaca amb grans titulars l’últim atac sobre Barcelona, divendres a la matinada que ha estat el mes de març”[v]. La comissió britànica ha seguit fins a Alacant, on ha pogut contemplar diversos vaixells anglesos enfonsats pels atacs de l’aviació rebel[vi].
El factor internacional és un dels temes de què estan parlant Malraux, Marion, Aub, Page, Thomas, la seva dona Paula i Josette, convidats per Jaume Miravitlles per dinar a 
, el restaurant del passeig de Gràcia freqüentat pels membres del Comissariat de Propaganda, lluny dels habituals punts de bombardeig.
—Sembla que Franco ha respost a les propostes britàniques de retirada de les forces internacionals de la contesa. Ho he llegit no sé on.
—Si fa el mateix cas que de la No Intervenció… —apunta Malraux.
—Encara no tenim la pel·lícula que esperàvem fa una setmana. Encara que hàgim decidit rodar interiors, sense pel·lícula no hi ha res a fer. Tu, Met, no tindries a Laya alguns metres?
—Pregunta a Instrucció. Ara són ells els que manen —Met Miravitlles, nacionalista català fins a la medul·la, està indignat amb els fets recents que han portat a dimitir del govern de Negrín a Ayguadé i Irujo: El govern de la República s’ha emparat de totes les indústries de guerra situades a Catalunya.
—Bé, les indústries de guerra eren de la República des del principi, o almenys des de l’any passat. Només ha afectat les muntades per la Generalitat, quinze, crec[vii], de les que no totes estan en funcionament —Aub és partidari del socialisme negrinista.
És difícil precisar com van poder influir al rodatge de Sierra de Teruel, les tensions entre el govern de la República i el de la Generalitat, que per aquells dies estaven en un moment de gran bel·ligerància. A això caldria sumar-hi les discrepàncies entre sindicats.
Si per una banda el finançament venia íntegrament del ministeri espanyol, també és cert que la Generalitat va prestar el local per a Produccions Malraux.
—Ja. No és només per les instal·lacions. És una ofensa darrere l’altra. Doncs que facin la guerra ells! Veient com anem…, no m’estranya. Fa només una setmana, Negrín va signar cinquanta penes de mort a què nosaltres (nosaltres: la Generalitat, els catalans…) ens oposàvem. El mateix dia que els afusellaven, el gros president signava el decret. Quin xulo! Ajudat pels comunistes, està llançant una gran ofensiva contra l’esperit democràtic del nostre país[viii].
Miravitlles s’excita, beu, s’aixeca per continuar perorant, se sent l’eix de la reunió. Per evitar el míting, Thomas, agafant de la mà la seva dona, talla:
—Bé, però i la pel·lícula? Almenys uns rotllos de verge. En vaig trobar uns quants a Lepanto, però són d’alta sensibilitat, per a nocturns, que ara com ara, sense avions, no podem utilitzar.
—Jo sé que al ministeri tenen alguna cosa que guardaven per a ¡No quiero, no quiero! Però ara, amb l’augment del control i la rigidesa administrativa… Potser optin per deixar-vos-la a vosaltres en lloc d’Elías i els seus amics de la CNT[ix]. Quin cabreig s’agafarà. Però proveu vosaltres. Jo no vull tractar amb ells.
Aub hi posa sentit pràctic. Detesta les friccions entre els catalans i la República, que tant perjudiquen l’evolució de la contesa.
—Bé. Una mica de pel·lícula quedarà. Si són plans curts, d’interior podem anar avançant, per poc que sigui.
—El primer: acabar la maleïda drogueria. Hem de tornar els utensilis. Després podríem començar amb algun interior del comitè de Linàs.
—Encara no he traduït el guió d’aquestes seqüències. Pensava que aniríem per ordre.
—Doncs espavili —diu Malraux esforçant-se per no semblar gaire dur.
—Demà parlaré amb les noies. Elvira m’està ajudant molt.
Les tres secretàries són joves i simpàtiques, però no necessàriament adaptades al ritme febril de Malraux i Aub. Elvira Farreras, recomanada a Max Aub pel director del Museu d’Art Modern de Madrid que estava refugiat a Barcelona[x]: Marta Santaolalla, neboda de l’actor Pedro Codina[xi] i Zoé Ramírez, neboda de Mari Luz Morales[xii]. Aquesta última també col·labora en el rodatge de Sierra de Teruel, i és crítica de cinema i teatre a La Vanguardia, rotatiu del qual ha estat directora durant uns mesos el que li portarà a ser jutjada en entrar les tropes rebels a Barcelona.
—Has fet una volta pel Poble Espanyol? Concretem ja els punts de rodatge? —pregunta Marion.
—No, caram!, no dono l’abast. A més, ens queden serrells a La Volatería. Segons com evolucioni la batalla de l’Ebre, pot ser més difícil que ens deixin un avió per a les preses aèries. Si es carreguen el Latécoère o el De Havilland, no podrem prendre les vistes i dubto que recollint trossos d’arxiu en tinguem prou. I el diàleg entre Peña i Muñoz encara no està acabat[xiii].
Però Marion vol mantenir el control que creu que Malraux li ha confiat:
—Ja ho veurem. Encara no tenim el revelatge de París. Quan ho rebem sabrem si cal repetir alguna cosa, o com acabar el que està pendent. Demà anem tots dos al Poble Espanyol. Crec que, encara que hi hagi els del SIM i els seus presoners[xiv], podem trobar alguna sala gran que ens serveixi de Linàs i, per què no?, algun exterior que ens estalviï desplaçaments llargs, ara que estan restringits. Orphea, millor deixar-ho per a les dependències de l’esquadrilla.
Al matí, Denis i Max han anat al Poble Espanyol. Només arribar ja han vist detalls i situacions que els anuncien dificultats de tota mena. El “Camp de treball núm. 1”[xv], com així es diu ara, depèn del Ministeri de Defensa, tal com els ha dit el Cap del Servei Interior, un veterà poc empàtic. El camp serveix de regulador dels altres camps, acollint les noves incorporacions i dirigint-los a altres destins, ja sigui a Barcelona o al territori català encara controlat per la República. Això ocasiona, els ha dit, moments de gran rebombori, en el que no es pot ni pensar a muntar tot l’embolic per rodar la pel·lícula, encara que —aclareix davant l’expressió de decepció de Marion— de vegades es buida i hi ha moments de tranquil·litat fins que entra una nova remesa de “residents” —remarca amb ironia.
Han fet un volt pel recinte. Té moltes possibilitats per als exteriors, però el tràfec de gent desmanegada, els guàrdies armats i infinitat d’objectes per tots els racons auguren una adaptació difícil a les necessitats del rodatge. Ja ho veuran. El primer que cal és aconseguir el permís del Ministeri de Defensa per rodar. Negrín no es negarà, pensen. Ara que s’ha posat de valent amb els catalans, ha de demostrar que no és pura paranoia. Aub ha afegit que si cal André podrà parlar amb el seu amic Álvarez del Vayo, que per fortuna es manté al nou govern[xvi], o millor amb Sánchez Arcas: tan ronya com és amb els diners, no els pot negar una ajuda així[xvii]. La seva convicció sobre la necessitat de la pel·lícula podrà llimar qualsevol reticència que tinguin a Defensa.
De tota manera, de vegades anar directament a la cúpula pot generar rebuig als caps entremitjos directament implicats. El sergent que els ha atès els ha dit que el SIM és el responsable dels camps de treball, així que els ha suggerit que vegin primer Santiago Garcés[xviii], responsable de l’organisme policíac. A la nit informaran Malraux.
Els altres dedicaran el cap de setmana a acabar la seqüència afegida a última hora a una de les reunions, i que servirà per orientar l’espectador sobre l’acció aèria que es planteja. Alguns altres aniran al cinema Excelsior, a la Gran Via, a veure La reina Cristina de Suècia[xix]. La Garbo sempre és una invitació al somieig. A més els donarà ocasió de sopar al proper hotel Ritz, a l’habitació d’André, degustant algunes de les delicadeses que Suzanne Chantal ha portat a la seva amiga Josette.
SABER-NE +: Rodando en el Pueblo Español. (con vídeo)
NOTES:
[i] Detall dels impactes a: ARAÑÓ, Laia y CAPDEVILA, Mireia (2018). Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Pàgina 176.
[ii] ALBERTÍ, Santiago y Elisenda (2004). Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939). Barcelona, Albertí Editor SL. Pàgina 284.
[iii] https://excursionsdeljoanramon.blogspot.com/2017/02/batalla-de-lebre-punta-targa-vertex.html
[iv] La Humanitat, 20.8.1938. Pàgina 1.
[v] La Humanitat, 21.8.1938 Pàgina 1.
[vi] La Vanguardia, 21.8.1938. Pàgina 12.
[vii] MADARIAGA, Javier de, en la Introducción a: TARRADELLAS, Josep (2007), La industria de Guerra a Catalunya (1936-1939). Lleida, Pagès Ed. Página 12.
[viii] MIRAVITLLES, Jaume (2015). Veritats sobre la guerra civil española. Barcelona, Ed. Base. Pàgina146.
[ix] Francesc Elías era el director artístic del Sindicat d’Industries de l’Espectacle, controlat per la CNT, La pel·lícula ¡No quiero, no quiero! Només es va poder estrenar a Espanya el 1940, acabada la guerra. SANCHEZ OLIVEIRA, Enrique (2003). Aproximación histórica al cineasta Francisco Elías Riquelme (1890-1977). Sevilla, Universidad de Sevilla. Pàgina 122.
[x] Archivos de la Filmoteca nº 3: 288
[xi] La seva autobiografia es va publicar a l’editorial Astros (igual que la de Julio Peña) el 1943.
[xii] https://escritoras.com/escritoras/Maria-Luz-Morales
[xiii] Seqüència que no surt al guió original ni al publicat per Aub a Mèxic. Donada la manca d’algunes seqüències rellevants, calia presentar al públic una idea de l’estratègia d’atac.
[xiv] https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/05/19/el-pueblo-espanol-de-montjuic-una-ciudad-evocada-sin-espacio-ni-tiempo-por-soledad-bengoechea/
[xv] BADIA, Francesc (2001) Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Pàgina 157.
[xvi] La Vanguardia, 21.8.1938 Página 4.
[xvii] En una carta del 22.7.1938, abans d’encetar el rodatge, Malraux li detalla a Sáncehz Arcas les dificultats existents, començant per les econòmiques. (IVC, Fondo Max Aub.)
[xviii] BADIA (2001): 42.
[xix] La reina Cristina de Suecia (Roben Mamoulian. 1933) Amb Greta Garbo i John Gilbert. Al cine Excelsior, Gran Vía 544, cantonada Villarroel.