El dissabte 8, amb una mica més de capacitat organitzativa, s’espera rodar els plans generals que necessitin la totalitat de la tropa que els han cedit. Entre els habitants de Collbató ha remès la desconfiança, força més s’uniran també a la filmació. Tot i això, continuen amb la consigna d’evitar que les noies joves deambulin pel poble durant les hores en què la tropa hi és[i]. Els nens, voletejant entre els soldats, recullen les burilles que aquests deixen caure[ii]. Ha estat una consigna: que no hi falti el tabac.
Amb la càmera ja col·locada, ha estat una mica més fàcil organitzar el seguici. S’hi incorporen les lliteres amb els ferits i el taüt, coronat per la metralladora i un ram de flors, per al suposat cadàver de Saïdi. Encara no es prendran plans mitjans ni curts, però convé que la gent s’habituï a la presència dels ferits entre ells i també a les aparatoses càmeres i focus.
L’objectiu és acabar amb el rodatge del multitudinari seguici per passar després a preses amb menys extres. Disposen a la tropa escampada pel vessant que, del poble, baixa fins a la carretera que porta a Manresa. Han aconseguit un mul, sobre el qual col·loquen el taüt i, a sobre, la metralladora que han portat de Barcelona. Un de Collbató el conduirà al centre d’una comitiva més reduïda que s’acosta a Collbató. Des d’un punt una mica més alt, prenen el moment en què el fèretre travessa un camí lateral. Els extres van apropant-se lentament al punt per on haurà de passar abans d’entrar al poble.
Malraux indica l’ordre a Aub, que executa:
—Alto! Ha estat bé. Ara tornin més o menys on eren. Els del poble, estiguin atents.
La seva veu arriba fins al terrat de l’església i edificis adjacents, on esperen alguns dels reclutes.
—A la meva veu, vagin alçant el puny com els expliquem.
El so s’afegirà després. Serà una composició de Darius Milhaud[iii] feta expressament per al film. Així que Max anirà donant instruccions amb l’altaveu durant el rodatge.
—Ara!, acció! Els de l’església, braç enlaire. S’ha de veure des d’aquí. Continuïn així… D’acord!, poden descansar.
Han tornat a portar la càmera fins a Collbató. Refan el darrer tram del seguici. Des del mirador van rodant com s’acosta a la multitud que espera. Un travelin recorre tota la composició, emmarcant la impressionant muntanya de Montserrat.
Encara no són les dotze, però Malraux indica que es reparteixi el ranxo entre la tropa. Les inevitables llentilles, ja fredes, arribades des de Barcelona.
Gran part dels soldats podran tornar a la nit a la seva caserna. Quedaran dues companyies que, amb els vilatans, ara tots volent participar-hi, i amb algun reforç que pugui arribar des del monestir, n’hi haurà prou.
A la tarda rodaran en sentit invers a la marxa del seguici. Aub s’esgargamella, ja que cal un pas el més compassat possible, però és difícil combinar-lo entre les dones i nens del poble, algun vell, i els soldats més acostumats a caminar amb energia.
Finalment, aconsegueix que el seguici es formi a l’inici de l’últim revolt del camí en sentit descendent. Des d’allà, prendran primer una aproximació des de mig camí, i després una altra des del punt més proper al poble, sota l’ermita de la Salut. La primera vegada, sense dir-ho, els han fet avançar sense filmar. La proximitat fa més difícil la presa que quan només es tractava de petits punts negres al recorregut des de la cova.
—Bé, molt bé. Ara ho tornem a fer. Vinga, que se’ns anirà la llum. Cadascú al punt que estava abans.
Remugant, ensopegant entre ells, prop d’un miler de persones retrocedeixen pel camí, fins a desaparèixer darrere del revolt. Aub els segueix. Recorre tot el seguici intentant una distribució creïble de la gent. Després, corrent, torna al costat de la càmera, on Raiguera l’espera amb la claqueta.
—Preparats?, doncs… Acció!
Quedarà prou bé. Mentre van tornant al poble, Malraux pregunta a Aub:
—I Santpere?
—Hauràs vist que aquesta tarda no necessitàvem el mul. Així que s’ha quedat al poble muntant-lo per practicar. Josette és amb ell. Mai no ha muntat a cavall, així que si volem que quedi creïble, s’haurà de moure amb un mínim de soltesa. Està fent les delícies de la gent de Collbató. Alguns l’havien vist al Paral·lel i, per a ells, la seva presència és gairebé un esdeveniment tan extraordinari com el rodatge.
—Doncs demà h fem. Ara parli amb el tinent. A veure quants soldats ens deixen. Ho hem de saber avui, perquè si faltessin trucaríem al monestir.
Així ho ha fet. Se’n queden tres-cents. Desmunten les tendes i, a peu, fosquejant, es dirigeixen a l’estació de La Puda per tornar a Barcelona.
Santpere i Codina no han entrat encara a la filmació. Però Aub ha insistit que hi fossin des del primer dia per ambientar-se. A més, la seva presència transmet una sensació de professionalitat, que la cosa va de debò, que no és una diversió sinó una cosa necessària, imprescindible per a la República.
Dissabte, amb la càmera sota l’ermita, comença el rodatge amb la imatge del comandant Peña, un hieràtic Santpere, pujant a la trobada dels ferits a lloms d’un mul i acompanyat d’un grapat de vilatans, dos nens entre ells. La muntanya, impressionant, ofereix el fons ideal per al dramatisme que es busca.
André comenta amb Marion i Aub els seus records. Aquell recorregut angoixant entre tarongers així que va saber que el Potez de Florein havia estat abatut[iv]. Mora de Rubielos, amb el seu hospital precari instal·lat a l’escola. Després Linares, fi del camí. Ell pujat en un mul, com ara Santpere. Belaïdi, mort, estès en un luxós llit de la casa dels Lozano a Valdelinares. Ferits, com Maréchal amb la cara destrossada, a qui Florein va haver d’evitar que se suïcidés en veure la destrossa. Precarietat, misèria. Aquestes escenes han de quedar impecables, és el nostre testimoni de tant sacrifici.
Belaïdi, el Saïdi de la pel·lícula, que encara no han filmat. Potser servirà el recomanat d’Altolaguirre. Marion recorda que han d’acabar com més aviat millor a l’estudi la seqüència dels internacionals.
Pugen la càmera a mitjan primer tram. Es prepara un seguici reduït davant del qual apareixerà el taüt sobre una mula. No podran rodar el que havien previst al guió, mesos enrere: un ase carregat amb un tros de l’ala d’un avió[v], imatge real del rescat efectuat a Valdelinares. Aub intenta que en primer terme apareguin gent de Collbató, fins i tot un amb una aixada. Al primer tomb, apunta una llitera amb un ferit.
Després, amb la càmera una mica més elevada, es roda el pas del seguici, en fraccions reduïdes: el taüt, la llitera, una segona llitera amb el segon pilot, Pujol. Escassos segons que ben segur seran preciosos a l’hora del muntatge, a saber quan.
Malraux va veient com la seqüència somiada va prenent cos. Mutilat, però cos al capdavall, ha pensat Aub. El seu lògic afany per aconseguir grans plans del seguici que culminarà a la Z final farà que alguns plans mitjans, amb diàlegs enriquidors, quedin finalment sense rodar, o almenys sense muntar, com per exemple els tres primers en què Pujol, muntat en un burro, amb la cama trencada, exclama: Eh! Nois!, aquí hi està Peña[vi] .
Han pujat a l’inici del camí. Des del replà de l’entrada a la cova del Salnitre contemplen la fumera d’un bombardeig a Barcelona[vii]. Santpere, que ha pujat a peu, comenta:
—Aquí estem fora de perill —va ser la raó que ell mateix es va donar per accedir a passar una setmana al petit poble que els acull.
Codina, però, no és tan positiu.
—Quanta gent patint! Potser també bombardegen Lloret. Durarà molt el rodatge d’aquí?
—Un parell de dies —ha contestat l’Aub, mirant Malraux que assenteix.
—Si rodéssim la meva part, potser jo podria tornar a Barcelona amb vosaltres aquesta nit i així estar amb la família diumenge.
Sense esperar l’autorització de Malraux, Page a qui Codina li cau bé, avança:
—Plans primers i mitjans amb l’Eyemo. Es pot fer en una hora. I amb poca gent. Amb gent d’aquí i una vintena de soldats cobrirem el moment en què arriba la llitera i els portadors la dipositen a terra per ser substituïts. Santpere sobre la mula, s’hi acostarà interessant-se pel seu estat -mira Aub. Caurà? — Això ho podem fer amb la Super-Parvo, i després els primers plans.
Malraux s’encongeix d’espatlles. No es poden lliurar totes les batalles.
Així ho faran. Gent del poble i mitja dotzena de soldats com a portadors. Avancen pel camí; baixen la llitera a terra. En aquest moment, una vella s’acosta al ferit amb una ampolla. Un pagès li impedeix el gest,
—A aquest no se li ha de donar beure encara que ho demani. Ho va dir el metge ¬ —diu l’extra, en un pla mitjà d’ell i la dona, amb la llitera als peus. Han escollit el que té menys accent català.
La tornen a aixecar mentre, en sentit contrari, Santpere apareix a cavall. El mira fixament. Per darrere del ferit van desfilant els veïns de Collbató, força dones. Pocs en edat militar.
—Així que va ser vostè qui va abatre el caça? —pregunta el comandant Peña al metrallador.
Peña, ajudat per un dels portadors, baixa de la mula. Després continuarà caminant al costat de Codina.
—Talleu! Aquesta val. Passem als plànols curts.
L’oficial i el metrallador parlen. Una ferida al ventre són quatre hores, diu aquest, demanant-li una pistola.
El comandant és reticent a donar-la, preveient un suïcidi. L’aviador insisteix amb un argument que es podria interpretar com una crítica a la política de Negrín de prolongar la guerra amb la seva “resistir és vèncer”. Diu:
—Bé està el que està bé. Però més és inútil.
Li dona. El ferit acabarà acceptant no fer-la servir abans que l’hagi vist el metge. Ho diu mentre la llitera desapareix per l’esquerra.
—Talleu! Excel·lent. La vella està a punt?
Max s’acosta a un grup de dones que seuen uns metres més enllà. Previsor, sospitant que l’accent català de les veïnes de Collbató no encaixaria amb el que suposadament tindria la gent de la zona de Valdelinares, ha portat mitja dotzena de dones escollides entre les refugiades de l’estadi de Montjuïc, previ un breu càsting, per als plans de la seqüència XXXIX.
—La de les nacionalitats —sol·licita.
Avança una dona forta, decidida, que porta la seva mare, una mica desmarxada del cap, agafada del braç. Va ser una condició que va posar, i que a Max li va semblar bé, ja que donaria realisme i versemblança a la seqüència.
—D’on són els que no són aquí?
Per darrere, van passant components del seguici.
—Un alemany, un altre francès.
Ella s’emporta la mà als ulls, preguntant per l’origen de Márquez:
—I aquí?
—Espanyol[viii].
I assenyalant el taüt.
—I aquest?
—Àrab.
—Ui, àrab! —diu sorpresa, mentre s’uneix al seguici que s’allunya.
Page, amb la càmera a la mà, pregunta:
—Què ens queda? Encara tenim un parell d’hores de llum.
Max consulta el guió que porta:
—Anem al pla de Márquez. Heu portat el mirallet?
Aclareixen el camí, i es disposa de nou el seguici al voltant de la llitera que porta un ferit amb la cara embenada. L’André s’emociona. Recorda com el seu amic de l’ànima, Raymond Maréchal, sempre al seu costat, volia suïcidar-se en veure’s desfigurat. Ell, de bona planta i amb predicament entre les dones, no podia suportar veure’s amb la cara deformada. Només l’actitud decidida del pilot Florein va aconseguir dissuadir-lo. Per imperatiu de la República, supervisat per Mantilla, s’havia canviat la nacionalitat del ferit. Devia ser un espanyol, així que se li va donar el nom de Márquez.
La llitera avança i en arribar a l’altura del comandant s’atura. Hi ha un ferit amb tot el cap embenat, circumstància que ha fet innecessària la presència de l’actor que l’encarna.
—Hi veus?
—No gaire, però a vostè sí que el veig.
—Necessites alguna cosa?
—Digues-li a la vella que se’n vagi a fer punyetes amb els seus caldos. I l’ambulància?
—Trigarem hora o hora i mitja a baixar.
Malraux recorda que el penós recorregut des de Valdelinares a Linares de Mora, darrer punt on havia pogut arribar l’ambulància, va requerir més de quatre hores.
El comandant ha tornat a iniciar la marxa quan Márquez li truca. Aquell fa la volta a la mula, estant a punt de caure. Malraux, a la distància, s’emporta les mans al cap. Aub deixa anar un exabrupte. El ferit demana un mirall al cap. Aquest respondrà que no en té, fora de quadre, davant la imatge d’un mirallet que haurà tret de la cartera.
L’André mira al cel. Alguns núvols no preocupants. Encara aguanta la llum.
—Vinga: la “Dolorosa”.
—Dolorosa, acostis —li dona el sobrenom que li havia indicat Malraux: una dona prima, coberta de negre fins al cap, de mirada lànguida.
Peña ha baixat de la mula, tocant-se els ronyons. Seu en una pedra.
La dona s’acosta a la càmera.
Aub indica: És igual. Encarem la Dolorosa amb el cap de la mula i algú amb la caçadora de Peña de la qual només es veurà el braç. Després muntem.
La veu del comandant en off.
—A qui està ferit a la cara serà millor que no li doni.
Ella, subjectant-se el mocador al pit.
—No hi havia cap altra gallina al poble.
—Malgrat això…
—Jo també tinc el meu fill al front.
Solidaritat, generositat, heroisme. El poble amb l’exèrcit. Malraux està content. A la nit, ja al Ritz, compartirà la seva eufòria amb Josette, que veu com no millora la seva nafra al peu. Ella dirà a la seva amiga Suzanne[ix]: «Hi ha uns plans molt bonics. André està content. El peu, en canvi, no està bé. La ferida del taló és profunda i em fa molt de mal. Em posen injeccions. André m’ha portat un flascó de perfum espanyol. Això demostra com estic de malalta!«.
Amb la poca llum que queda continuen amb un parell de plans, alguns segons per aportar dramatisme o donar continuïtat al relat. L’endemà ja podran centrar-se a rodar a l’interior del poble. Aub no tornarà a Barcelona per poder-ho tenir tot a punt a les 8 del matí. S’ocuparà dels maquillatges dels ferits, de tornar a tenir el taüt coronat amb una metralladora sobre una mula. Continua fent bon temps.
En arribar, Josette se li agafa del braç.
—He tingut una idea. Quan passin per aquí —assenyala un mur sobre el qual se situaran els vilatans al pas del seguici—, unes nenes en primer terme recolliran els genolls al pas del taüt. És un detall, però donarà un senyal de realisme. Què et sembla? A l’André li ha encantat.
En no poder pujar amunt i avall del camí durant el rodatge, s’ha hagut de quedar al poble, parlant amb les dones amb l’ajuda d’una que parla una mica de francès. A més del gest de la nena, filla d’una de les contertulianes, també s’haurà fixat en algunes cares que després donaran realç humà a la filmació.
—És clar. Molt bé pensat.
Ho escriurà dies després a la seva amiga Chantal: ” He fet a consciència el meu treball de script-girl a la muntanya. Soc responsable de dos o tres plans dels quals estic no poc orgullosa”.
S’inicia el rodatge al carrer de Dalt, que al muntatge seguirà al seguici multitudinari que s’acostarà al poble des del racó de l’ermita, pel carrer de la Salut, mentre la gent es va agrupant al seu voltant. Aub ha disposat extres al llarg de tot el recorregut pel carrer estret, enganxats a la paret. Primer amb la Debrie Super-Parvo des de la part posterior de la comitiva. Després, amb la mateixa càmera, des del passeig Mansuet, roden el seguici passant sota un grup de vilatans expectants. Una aproximació donarà peu al suggeriment de Josette[x]. En veure que es roda, Josette abraça André i el besa apassionadament. Somriures entre les dones, moltes de negre, que presencien l’escena.
Després, apartant els extres, col·loquen la càmera al capdamunt del mur i roden a la comitiva de gent capcota, acompanyant les lliteres que segueixen el taüt de Saïdi. També el personatge de Pol, amb una cama embenada, a lloms d’un ruc.
Passaran tot el diumenge 9 rodant plànols de pocs segons que després serviran com a ràcord durant el muntatge. Especialment, un grup de gent gran que, suposadament al pas del seguici i especialment el taüt, alcen el puny en senyal d’homenatge i respecte.
Ahir a la nit, els càmeres preguntaran a Malraux si poden ja guardar el material. Tots estan bé en aquella població que els ha acollit entusiasmada, on no arriben les bombes, però són conscients que la guerra avança i s’escurça el temps en què encara podran continuar rodant. I encara tenen moltes preses pendents. Alguns tècnics ja han anat suggerint, especialment després de cada bombardeig a Barcelona, que potser haurien de tornar a casa seva, que Berenguer i altres tècnics espanyols podrien ser capaços d’acabar el pendent. Però Aub s’hi ha oposat:
—Queda la petite dame blanche, ha dit en francès amb una picada d’ullet a la companya del director.
En efecte, una bella anciana, àvia de la casa on s’han allotjat Thomas i Page, ha inspirat Josette que ho ha dit a Max. Ella ho ha dit a André amb un entusiasme innecessari, ja que el francès és un gran partidari d’aquestes imatges: plànols mitjans de rostres autòctons, amb el paisatge recorregut com a fons. Els seus contactes amb Eisenstein no han estat debades.
Els portarà tot el matí. Han posat els rails del trávelin, la càmera sobre la plataforma. Després han trucat a la dona gran, a una altra veïna de Collbató i alguns habitants més, dos nens entre ells, per situar-los a la vora del camí. No ha calgut simular un seguici. La càmera recorrerà lentament, en un pla mitjà, als allà asseguts. En arribar a la dame blanche, girarà lentament la càmera per mantenir la seva imatge i enquadrar la muntanya a l’esquena.
Les famílies que han acollit els cineastes els oferiran, en la mesura del possible, un opípar dinar de comiat. A la tarda, el camió amb el material i la camioneta amb els tècnics s’allunyaran camí de Barcelona. Als primers metres, uns nens que han participat en el rodatge els seguiran corrent i agitant els braços. Som dilluns, 10 d’octubre del 1938.
L’endemà, Aub entra al despatx de Produccions Malraux, al Comissariat de Propaganda.
-Ens deixem l’aeri! —exclama sense saludar.
Ja des d’abans de començar a rodar, Page va tenir la idea en pujar al monestir pel funicular aeri que parteix de la riba del Llobregat. L’eufòria del dia anterior va esborrar qualsevol planificació.
L’André s’aixeca de la cadira i el mira perplex. Reflexiona.
—És veritat. Quina fallada!
—Bé, només és una presa, tot just deu segons. Podeu anar la càmera amb Berenguer qualsevol dia. Ara el que compta és activar els interiors al Poble Espanyol. Convoca Lado i els que facin falta per dimarts.
Comencen a comptar més amb Manuel Berenguer, ja que tant Page com Thomas mostren cada dia més inquietud i ganes de tornar a França. Aub es desviu amb l’espanyol. Se l’ha guanyat amb un fet que hauria pogut ser molt greu: Interceptat per una patrulla de control, Manuel, que estava inscrit com a soldat d’aviació, portava el seu salconduit per treballar al cinema caducat. Estant en una caserna per ser interrogat, va arribar Max Aub i el va treure d’allà. Van prendre una cervesa per celebrar-ho i se’n van anar directament a Orphea a rodar[xi].
El rodatge al funicular queda per a més endavant, tot i que la situació empitjora per moments. El filmaran un matí de novembre.
SABER-NE +:
Seqüència XXXIX, on i com es va rodar?
Les coves del Salnitre i Sierra de Teruel
NOTES:
[i] Comentari a l’autor de la señora Eulàlia Pons que va ho viure quan tenia sis anys. Veure: https://www.visorhistoria.com/una-trobada-entranyable/
[ii] SELLÉS i PONS, M. dels Àngels (2011). De Chamartín a Collbató. La guerra civil viscuda per un nen (1936-1939). Barcelona, La mar de fácil. Pàgina 126.
[iii] https://www.visorhistoria.com/musica-y-cine-guerra-civil/
[iv] https://www.visorhistoria.com/historia-del-potez-n-i-valdelinares/
[v] Vegeu nota manuscrita de Aub al guió. Fondo Max Aub. Filmoteca Valenciana. Página 110.
[vi] MALRAUX, André (1968): 139.
[vii] El 14 d’octubre al matí es va continuar bombardejant la Barceloneta i el port. ALBERTÍ (2004): 297.
[viii] Al guio mecanografiat original (IVC) hi ha dubtes. A una primera versió indicant “español” hi ha la correcció manuscrita de Max Aub: “alemán”, tatxada després i amb l’afegit posterior de “espanyol”.
[ix] CHANTAL (1976): 118.
[x] Ja el 1973, quan Suzanne Chantal preparava el seu llibre Le coeur battant (traduït a l’espanyol com Un amor de André Malraux), Malraux li va escriure una carta insistint que no oblidés aquesta contribució de Josette a la pel·lícula, “que ella apreciava molt”. TUEILLOU, Françoise (2023) Je pensé à votre destin. París, Grasset. Pàgina 69. Chantal va afegir: “A ella se li va acudir la seqüència en què les dones aparten els nens quan passen les lliteres”. CHANTAL (1976): 118
[xi] Testimoni de Manuel Berenguer a Archivos de la Filmoteca (1989), página 282.